Plantejaments espiritualistes

L’idealisme platònic

-Plató no tan sols defensa l’existència d’una realitat espiritual més enllà de la material, sinó que manté la seva primacia respecte d’aquesta.

-Davant d’un món imperfecte i que canvia, que mai roman igual i que, per tant, resulta imprevisible, l’ésser humà se sent confús i desprotegit, la qual cosa li genera angoixa i ansietat. Si canvia el paisatge, si es deteriora i destruiex la meva roba, casa meva …, si els animals emmalalteixen, si jo mateix envelleixo i moro, quina seguretat puc tenir? Només la que em proporciona l’existència d’un món ideal.

-La primera realitat, o món de les idees, està formada per idees eternes (ni neixen, ni moren), immutables (no canvien) i perfectes, com la idea de Justícia o de Bé. Aquestes idees, que constitueixen l’autèntica realitat, el Ser, són imperceptibles pels sentits, ja que només pot captar-les l’enteniment.

-En canvi, tot allò que ens envolta, el món material de les coses és imperfecte, canviant, temporal i mortal. Aquest món és només una ombra, un pàl·lid reflex del món ideal, tal com les accions i les persones que considerem justes només ho són perquè participen de la idea perfecta de Justícia.

La realitat substancial cartesiana

-Descartes és, també, un dels representants històrics de l’espiritualisme, ja que s’oposa al reduccionisme material. Segons aquest racionalista, només hi ha tres substàncies de les quals puguem afirmar que tenen existència per elles mateixes i que no depenen d’una altra realitat per existir. Només una d’aquestes té naturalesa material:

a) Res cogitans: substància pensant o ànima. L’essència d’aquesta realitat és el pensament i, encara que és una substància imperfecta (pot caure en l’engany i la il·lusió), posseeix una arma potent: la raó. Aquesta substància està dotada de llibertat.

​

b) Res extensa: substància material o món. La formen tots aquells éssers que tenen una localització espaciotemporal i que estan sotmesos a les lleis de la física. És una realitat imperfecta, finita i creada.

c) Res infinita: substància divina o Déu. Es caracteritza per ser perfecta, eterna i infinita. És ontològicament la realitat suprema i és la que garanteix el nostre coneixement sobre la realitat. En sentit estricte, és l’única que pròpiament mereix el qualificatiu de substància, ja que és l’única que no ha estat creada per ningú i que existeix per si mateixa.