Racionalitat teòrica i pràctica
Introducció
-En parlar de la raó en general, Kant en distingeix dos usos, un ús teòric i un ús pràctic. En el primer cas, és a dir, quan parlem de la raó teòrica o, més pròpiament de l’ús teóric de la raó, l’apliquem al coneixement de la realitat.
-Fins al moment, aquest era l’únic sentit en què es parlava de l’ús de la raó, però Kant introduirà el concepte de raó pràctica, o ús pràctic de la raó, quan els principis que dicta la raó tenen com a objectiu guiar la pròpia conducta des d’una perspectiva ètica.
La raó teòrica
-La pretensió de la raó teòrica consisteix a formular judicis que no es limitin a expressar simples opinions, sinó que adquireixin el caràcter de coneixement objectiu. Podem distingir tres tipus de coneixements objectius:
La raó pràctica
-La raó pràctica és la nostra capacitat de destriar quines eleccions o actes són èticament bons i quines opcions no poden ser justificades moralment. Per això, a diferència de la raó teòrica, l’ús pràctic de la raó no consisteix a descriure, explicar i predir la realitat, sinó a formular imperatius que puguin tenir validesa universal, com per exemple: ““Actua de manera que qualsevol altre ésser humà sigui per a tu sempre una finalitat en ella mateixa, i mai un mitjà”. [Imperatiu categòric Kantià]
-En la seva anàlisi de l’ús de la raó pràctica, Kant afirmarà que per poder qualificar una acció humana com a veritablement ètica, tanmateix, cal tenir en
en compte sempre la motivació del subjecte que duu a terme aquesta acció, ja que només quan actuem d’una manera dessinteresada podem parlar de conducta moral.
-I és que, si fem alguna cosa pel premi o la recompensa que pensem obtenir, aleshores la nostra acció s’allunya de l’àmbit de l’ètica i més aviat, respon a una lògica mercantilista.