Rebecca Solnit�
ESPERANÇA DINS LA FOSCOR
Joan Ordi
GLOF, 18-12-2021
Capítols 5 - 6��pp. 63 - 83
Capítol 5: Història de les ombres�pp. 63 - 75
Si contemplem el món com un teatre, veiem que en el seu escenari es representen moltes tragèdies, com la de la distribució desigual del poder.
La forma de democràcia que coneixem és la representativa. En aquest escenari, els actors polítics són triats pel públic, per nosaltres. Ara bé, molts ciutadans s’abstenen de votar i altres factors subverteixen les eleccions, com ara els diners i altres interessos.
Malgrat això, en els marges d’aquest escenari públic del poder polític, també hi ha llocs d’exercici d’un poder polític, llocs on la cultura pot influir en la política, ja que la ciutadania té el poder de canviar el món, i no només els polítics.
I també hi ha autors que teoritzen una nova idea de canvi i de poder. Jonathan Shell (2003) afirma així que el canvi revolucionari comença pel canvi de la imaginació.
Capítol 5: Història de les ombres�pp. 63 - 75
I això vol dir que primer cal que tinguem les idees adients. O sigui, cal posar en joc la imaginació i canviar primer la manera de representar-nos les coses, l’imaginari que utilitzem.
De fet, els actes culturals i simbòlics tenen un poder real sobre les persones i les institucions. D’aquí que l’autora també comparteixi la tesi que les creences poden tenir efectes més importants que la violència, que és el poder de l’Estat polític. La societat civil compta, doncs, amb el poder de la no-violència, que també és un poder.
En aquesta línia, l’autora comenta que s’està reunint una bibliografia de l’esperança. Esmenta així el llibre d’Adam Hochschild (2005) sobre com va començar el moviment per l’abolició de l’esclavisme a l’imperi britànic.
En aquesta bibliografia apareixen persones clau, poques, que amb la seva determinació van canviar la imaginació dominant de la seva època.
Capítol 5: Història de les ombres�pp. 63 - 75
Però també es fa referència a tots els altres factors que van contribuir a un canvi d’actitud en l’opinió pública, sense els quals els líders sols no haurien arribat gaire lluny.
En general, és important, a part d’oferir un canvi en l’imaginari, intercanviar informació i suscitar empatia en la gent.
En l’actualitat, aquests processos es produeixen de manera molt més accelerada. En pocs anys pot canviar un imaginari que s’ha defensat com a cosa natural durant segles. Pensem en la valoració social de l’homofòbia, de l’esclavitud, de les persones amb discapacitat, etc.: els canvis de mentalitat ha produït canvis legals importantíssims.
La majoria de canvis es produeixen en els marges del poder públic i acaben arribant al centre d’aquest. Per tant, a l’escenari del poder trobem els actors oficials, que sovint són titelles, però també moviments populars que vénen d’espais negligits, però que també tenen poder.
Capítol 5: Història de les ombres�pp. 63 - 75
L’autora es pregunta, doncs, com aquestes històries i creences que canvien l’imaginari viatgen des dels marges fins al centre. Respon que les històries noves i marginals acostumen a tenir per protagonistes persones visionàries, radicals, investigadores que normalment no compten gaire, ja que des del centre es considera que els marges són perillosos i menyspreables.
Els actors polítics del centre (govern, mitjans de comunicació, policies, alcaldes...) sovint presenten els activistes com a terroristes, simplement perquè reclamen pacíficament el dret a parlar en públic i a reunir-se per la defensa d’una causa.
Però així el centre admet implícitament tres coses alhora: que hi ha un statu quo, que potser és injust i injustificable, i que el pot canviar la gent per mitjans no violents. O sigui, admet els seus propis límits i la legitimitat del seu poder i de l’Estat. Per això demonitza els activistes com a xusma marginal i perillosa.
Capítol 5: Història de les ombres�pp. 63 - 75
Un cop s’ha produït un canvi important, tenim la sensació que s’havia de produir, que era inevitable. Però abans de produir-se, la sensació semblava més aviat que era improbable. Convé, doncs, no confondre la realitat amb les nostres sensacions. L’esperança no es pot explicar només en termes de sensacions.
També cal tenir en compte que les històries de canvis positius migren de manera secreta, és a dir, que tenen efectes imprevistos en altres contextos i en altres èpoques. És el poder del que la història explica i de qui l’explica, val a dir, el potencial de canvi d’històries de transformació.
A mesura que la mentalitat dominant va canviant, també van semblant més probables els canvis que cal introduir en la societat. Així és com una nova era comença a colar-se silenciosament en la ment i en les decisions de les persones i dels poders.
Al poder central li interessa, per contra, oblidar les històries de canvi per mantenir la sensació de legitimitat i no posar en qüestió el seu poder.
Capítol 5: Història de les ombres�pp. 63 - 75
En conclusió, les “ombres” o històries que es formen en la perifèria de la societat no només expressen la sensibilitat que el poder central no té per introduir canvis necessaris, sinó que també tenen el poder de traslladar-se al centre de l’atenció de la societat i del poder, i generar així dinàmiques revolucionàries a petita escala que després poden tenir efectes imprevisibles a escala més gran.
Aquestes històries des dels marges mostren el secret de l’activisme esperançat i la força de l’esperança activa.
Són històries d’ombres, de foscor, però que poden fer llum, que poden aportar llum, malgrat la impotència que sovint sentim.
En el capítol següent, l’autora exposarà algunes de les ombres amb què va començar el tercer mil·lenni.
Capítol 6: Arriba el nou mil·lenni:� 9 de novembre de 1989�pp. 77 - 83
Es tracta de la caiguda del Mur de Berlín. Qui podia preveure que passaria?
L’autora recorda el contrast que, a principis dels anys seixanta, quan ella va néixer (1961), es veia entre la paràlisi de la política internacional en la situació de la Guerra Freda i el moviment de drets civils, la Vaga de les Dones per la Pau, el moviment pacifista antinuclear, la lluita de Rachel Carson contra els pesticides, la consciència ecologista creixent, etc.
L’autora elenca els problemes més importants del món quan ella va néixer: les formes predominants d’exclusió, opressió i injustícia, juntament amb els prejudicis socials i els patrons de vida i de consum. Aquest era el món en què es va aixecar el Mur de Berlín.
Considera que els anys seixanta van deixar un llegat heterogeni i amb moltes divisions. Hi destaca la pèrdua de fe en tota forma d’autoritat oficial i el qüestionament de l’imaginari instituït.
Capítol 6: Arriba el nou mil·lenni:� 9 de novembre de 1989�pp. 77 - 83
El Mur de Berlín va caure 28 anys més tard, tot i que havia de durar eternament. La caiguda va ser propiciada pel canvi en la política internacional i pel fet que les autoritats de l’Alemanya de l’Est havien autoritzat un trànsit ordenat. Però la gent va aprofitar per “ocupar-lo” massivament i començar a esmicolar-lo i enderrocar-lo.
Altres fets importants van marcar l’any 1989: el desafiament dels estudiants xinesos a la Plaça de Tiananmen, l’alliberament de Nelson Mandela, la caiguda del comunisme europeu a Polònia, Hongria, Txecoslovàquia..., el col·lapse la URSS, que va deixar d’existir el 1991,etc. I tot fruit de l’oposició pacífica de la gent, que va actuar lliurement i va alliberar l’Europa de l’Est.
Capítol 6: Arriba el nou mil·lenni:� 9 de novembre de 1989�pp. 77 - 83
D’aquests fets històrics tan transcendentals, l’autora treu la lliçó que sovint el camí d’un canvi positiu en el futur ve del passat, dels efectes que poden tenir forces alliberadores que en el seu moment no semblaven poderoses.
També sosté que sovint el camí cap a una nova política ve de la cultura, de la consciència i oposició de la gent que pot tenir influència en el món de la cultura.
Sempre és possible, doncs, colgar unes llavors que fermentin amb força en altres moments més propicis, de més possibilitats de canvi. Sovint un fenomen revolucionari local té repercussions de molt més gran abast. Així ho indica el moviment musical del rock-and-roll, o les aportacions del sufragistes, de Tolstoi, de Ghandi, de Matin Luther King, etc., etc.
Capítol 6: Arriba el nou mil·lenni:� 9 de novembre de 1989�pp. 77 - 83
En conclusió, l’autora proposa que considerem tres dates històriques especialment: 1989, 1994, 1999, 2001 i 2003. A les quatres darreres dedicarà els capítols següents.
Per què centrar-nos en elles? Perquè enmig de l’opressió i la pobrea que hi ha al món, mostren el poder de la resistència, de la voluntat de canvi, i els efectes històrics imprevisibles d’accions del nostre passat recent.
A més a més, aquestes quatre dates indiquen que la humanitat ha entrat en una nova era de anvi, que no sabem encara en què consistirà i per a la qual encara no posseïm un nom adequat. I que aquí tenim, doncs, un nou fonament per a l’esperança.