Altres classificacions de l’ètica

Ètiques naturalistes i no naturalistes

-La distinció entre ètiques naturalistes i ètiques no naturalistes va ser proposada per G. E. Moore, però no ha estat gaire desenvolupada posteriorment.

-Les ètiques naturalistes són les que redueixen la moral a allò que volen les persones, “per naturalesa” a allò que proporciona la felicitat... Consideren que hi ha propietats naturals, suposadament objectives, que tothom percaça.

Però les ètiques naturalistes han de fer front a una dificultat seriosa: hi ha d’haver alguna realitat del que és “bo” que es pugui descriure d’una manera objectiva (tal com descrivim termes com calor, fred, blanc o negre). En aquest sentit, dir “això és bo” equivaldria a dir “això és productor de felicitat”, d’una manera objectiva i vàlida arreu. Però no sembla fàcil trobar-ne gaires exemples.

-En canvi, les ètiques no naturalistes són les que consideren que la moral té un àmbit autònom (sobretot en l’anàlisi del llenguatge) i que el desitjable no necessàriament ha de coincidir amb el desitjat. Per a una ètica no naturalista, l’ètica i el llenguatge coincideixen a ser bàsicament expressions lingüístiques.

​

Ètiques cognitives i no cognitives

-S’anomenen cognitives les ètiques que defensen que en el judici ètic hi ha un coneixement cultural objectivable, de manera que una societat exigent des del punt de vista moral seria més digna de ser viscuda. L’experiència social s’expressaria, doncs, des d’aquest punt de vista en un coneixement moral avaluable. Hi ha normes (i societats que segueixen aquestes normes) que són objectivament millors que d’altres –i més dignes de ser viscudes– perquè fan possible més llibertat, més felicitat, etc. que d’altres. Les ètiques cognitives donen una gran importància a la responsabilitat.

-En canvi, les ètiques no cognitives són les de caràcter emotivista, per a les quals rere un concepte moral hi ha tan sols emocions i preferències subjectives.

​

Ètiques de la intenció i ètiques de la responsabilitat

​

-És una distinció defensada per Max Weber en la seva conferència “Política com a vocació” (1919). El text, escrit l’endemà de la Primera Guerra Mundial, pretén plantejar quin ha de ser l’éthos del polític. Per a Weber el polític cal que tingui tres qualitats: passió, responsabilitat i mesura. Per això mateix, en actuar moralment, el polític s’ha de moure per un imperatiu de responsabilitat, és a dir, ha de tenir en compte no solament els seus desitjos subjectius sinó les conseqüències, fins i tot les més imprevisibles, dels seus actes.

-L’ètica de la intenció o de la convicció és absoluta, incondicionada i guiada per principis (fiat iustitia et pereat mundus: ‘que es faci justícia tot i que el món mori’). Es fonamenta en la convicció racional. L’ètica de la convicció no és capaç de tolerar la irracionalitat ètica del món. En el fons es construeix sobre un angelisme moral que confon la política amb la profecia: si les coses surten malament no serà per culpa de les idees sinó per la maldat del món (o d’un déu), o pel poder d’una conspiració. En les ètiques de la intenció el problema és obvi: la bona voluntat aplicada sense enteniment pot conduir al pitjor dels mals.

​

-Respondre sobre una decisió no és només portar-la a la pràctica, sinó fer-se’n càrrec en el seu sentit més ple. L’ètica de la responsabilitat s’interessa per les conseqüències (previsibles o no) de les accions sobre les quals s’assumeix la responsabilitat. Això implica acceptar el mal quan és condició necessària per a un bon fi, perquè de vegades un objectiu “bo” està vinculat a l’acceptació de mitjans dubtosos o perillosos.

-El polític no pot ser jutjat per les seves intencions (perquè en definitiva no és un ésser angèlic i pur, sinó un humà com tots), sinó per la seva capacitat de “respondre” o ser “responsable”. L’ètica de la responsabilitat té en compte els defectes propis dels homes i sap que la política té un caire instrumental profund. Una decisió responsable inclou una coordinació adient de la intenció i les conseqüències.

-Tota ètica de la responsabilitat ens situa davant una paradoxa. Amb intencions molt bones s’acaben produint autèntiques misèries morals. El terror en la revolució francesa, les “txeques” comunistes a Barcelona durant la Guerra Civil o el gulag soviètic mostren que idees en principi fraternals i alliberadores es poden acabar convertint en autèntics malsons. La política no es fa amb la pretensió teològica de “salvar” els humans –aquesta seria més aviat l’opció de les religions–, sinó per a intentar-los un xic més feliços o més pròspers, i això només s’aconsegueix amb el càlcul racional de les conseqüències i no amb l’ús i abús paternalista dels bons sentiments. Tampoc no es tracta de fer cap elogi del cinisme polític en nom del realisme. La tensió constant i necessària entre conviccions (ideals) i responsabilitat (possibilitat) és el constitutiu més bàsic de l’acció política.

-Les ètiques de la convicció tendeixen a l’absolutisme. Però sense conviccions la política cau en el perill de l’oportunisme, absolutament tacticista. Hom tendeix avui a considerar que les conviccions no serveixen independentment de la responsabilitat, ni viceversa.

​