Rebecca Solnit�
ESPERANÇA DINS LA FOSCOR
Joan Ordi
GLOF, 20-11-2021
Capítols 1 -4��pp. 33 - 62
Capítol 1: mirar-se la foscor�pp. 33 - 38
El 1915 Virgínia Woolf veia fosc el futur. Sembla que volia dir inescrutable, no terrible.
Cal mantenir la diferència entre el primer i el segon sentit. Solnit posa l’accent en la incertesa del futur, no en la fi del món.
Com a exemples d’aquesa incertesa que caracteritza el futur indica la fi de la URSS, la presidència de Nelson Mandela, el ressorgiment del món indígena i altres fenòmens que eren imprevisibles en el passat.
De fosc, doncs, ho és el futur, però també el present, quan oblidem els canvis que han desembocat en un present que tampoc era imaginable.
Capítols 1: mirar-se la foscor��pp. 33 - 38
Aquests canvis sovint es produeixen de manera gradual i imperceptible.
Per això podem pensar que caminem cap al futur de manera també gradual i gairebé sense adonar-nos-en.
D’aquí que tingui sentit alimentar l’esperança que els somnis de canvis positius es faran realitat, o sigui, que no és impossible a priori que les coses vagin caniant a millor.
D’altra banda, però, també cal comptar amb la possibilitat real que el món sigui més salvatge del que ja ho és ara.
Capítols 1: mirar-se la foscor��pp. 33 - 38
Tot seguit l’autora comenta el fet que el juny de 1982 es van aplegar un milió de persones a Central Park de Nova Yorkper demanar la cancel·lació de la cursa nuclear.
Aquest moviment comptava que amb uns quants anys aconseguiria el seu objectiu, de manera que llavors seria innecessari l’activisme.
Va fracassar? Sí en aquesta expectativa, però no en el resultat: en menys d’una dècada es van negociar grans reduccions d’armes nuclears. Però també és cert que en l’actualitat hem perdut molt del que s’havia guanyat i la cursa armamentística continua.
La conclusió és que el moviment tenia una visió fixa i un calendari poc realista, i que per això va plegar massa d’hora.
Capítols 1: mirar-se la foscor��pp. 33 - 38
El compromís de les persones per una causa justa pot tenir efectes imprevisibles en la consciència d’altres persones.
Per acceptar plenament la incertesa del futur i els efectes imprevisibles de l’activisme cal eliminar del nostre cap la idea que la història ha de marxar cap a endavant com si fos un exèrcit en formació: recollint efectes immediats de causes precedents.
Totes les transformacions positives tenen en comú que les ha guiat, que les guia, la imaginació, l’esperança.
I l’esperança és una aposta pel futur, o sigui, un compromís que s’arrisca vencent la por perquè sap que un altre món és possible.
Capítols 1: mirar-se la foscor��pp. 33 - 38
Aquesta esperança que aposta pel futur exigeix l’acció, de la mateixa manera que l’acció que intenta millorar les coses no és possible sense la base fonamental de l’esperança.
A més a més, la lluita per un futur millor evita de considerar definitiu el present, ja que està marcat per problemes i ombres ben fosques i inacceptables.
Per tant, el que pretén l’autora en aquest llibre és mostrar com es produeix de facto el canvi en la història, per tal que ens alliberem dels prejudicis que ens impedeixen d’actuar. I assegura que el seu punt de vista s’ajusta a les possibilitats i a les dificultats que el planeta presenta en l’actualitat.
Capítol 2: quan vam perdre��pp. 39- 48
L’autora es refereix a les eleccions presidencials als Estats units de 2004, en què George W. Bush va esdevenir president per segon cop, malgrat l’oposició que s’havia desfermat contra ell arreu del món a causa de la Guerra de l’Iraq (de 20-3-2003 a 18-12-2011).
Solnit valora aquest fet com una derrota de l’activisme en aquell moment. Però també considera que, malgrat tot, va unir molta gent del món al voltant de les causes pacifista, ecològica i humanitària.
Imperava, tanmateix, la desesperança, ja que molta gent es va decebre i va abandonar l’esperança. Però Solnit no accepta que la suposada “certesa” que forneix la desesperança tingui l’última paraula.
Guerra de l’iraq
Capítol 2: quan vam perdre�pp. 39- 48
L’autora torna a insistir que tota la història humana està marcada per la incertesa del futur. I que aquesta incertesa consisteix en el desconeixement del que pot passar en el futur, encara que el present marqui tendències i dinàmiques fortes, que sembla que no canviaran.
També insisteix que és més exigent acceptar aquesta incertesa i lluitar pel que és possible que no pas abandonar-se a la desesperança. És cert que acceptar la incertesa fa por, però també proporciona moltes més satisfaccions.
En el moment en què escriu destaca l’augment de governs progressistes a Amèrica Llatina (nota p. 41) i els moviments populars a Uruguai, Xile, Veneçuela, Argentina, Bolívia, el Brasil... O sigui, a Amèrica del Sud s’han originat les revoltes més importants contra el neoliberalisme, contra el capitalisme internacional i contra la privatització de béns i serveis.
Capítol 2: quan vam perdre�pp. 39- 48
Per la seva banda, Solnit sosté que entre l’esperança entesa així i l’acció per canviar coses hi ha un relació d’influència mútua, en el sentit que una alimenta l’altra: l’esperança porta a l’acció i l’acció genera esperança.
Per contra, la desesperació consisteix en l’estat mental en què deixem de creure que la lluita paga la pena. Tot i que hi hagi motius per caure en la desesperança, l’autora advoca per la resistència interior i el compromís exterior per causes justes en si mateixes. Simplement, per una qüestió de principis i de manera d’afrontar la vida en general.
Cal mirar, doncs, on posem el focus d’atenció: de la fixació en els resultats i en l’estat lamentable del món cal passar a valorar les causes en si i les possibilitats reals d’incidir en canvis positius, tot i que persisteixi el perill del fracàs.
«Esperança no és el mateix que optimisme. No és pas la convicció que una cosa sortirà bé, sinó la certesa que alguna cosa té sentit, independentment de com en sigui el resultat.»
Capítol 3: el que hem guanyat�pp. 49- 54
L’autora confessa que va començar a escriure sobre l’esperança arran d’una temporada d’activisme pacifista la primavera de 2003.
La Guerra de l’Iraq es va revelar com una gran mentida. I el moviment per la pau del 2003 va aconseguir objectius importants, com generar un debat mundial sobre els interessos polítics.
La imatge associada a l’activisme també ha canviat positivament: s’ha passat de considerar-lo com l’acció d’una xusma marginal a veure’l com un grup divers, legítim i representatiu. I ha atret molta gent a la causa pacifista.
En els darrers vint anys s’ha guanyat, doncs, la possibilitat de superar la por i de confiar els uns en els altres, de posar en marxa moviments a escala no merament local, sinó molt més gran.
Capítol 4: falses esperances i desesperació fàcil�pp. 55-62
L’autora comença el capítol fent referència a la monumental filosofia de l’esperança d’Ernst Bloch (1885-1977). És l’obra titulada Das Prinzip Hoffnung (El principi esperança). Solnit recupera la idea que l’esperança només és beneficiosa quan resulta concreta i genuïna, o sigui, quan no resulta ser fraudulenta, com l’esperança falsa de Bush per justificar la Guerra de l’Iraq.
De fet, l’esperança falsa, acompanyada per la falsa por, es converteix en un sistema de càstig-recompensa. La falsa esperança ens aparta dels problemes reals del món, mentre que l’autèntica esperança exigeix claredat i imaginació.
La trampa de la falsa esperança consisteix a fer creure que, si no la seguim, només ens queda la desesperació. I genera així una falsa por per justificar-se ella mateixa, com a esperança fraudulenta que és. En canvi, l’esperança adequada, realista, sap que hi ha una altra alternativa: la de l’objectivitat i de la responsabilitat.
Capítol 4: falses esperances i desesperació fàcil�pp. 55-62
L’estat psicològic que acompanya l’esperança concreta i genuïna no serà el de la malenconia del victimisme i de la desesperació, ni el de la nostàlgia per un temps ideal que no ha existit mai i que es consideraria irremissiblement perdut. Cal parar esment als estats psicològics personals amb què ens acostem al tema de l’esperança en si: alguns no ens ajuden a entendre-la bé.
La millor actitud és acceptar que hi ha problemes en el món, que cal afrontar-los per sobreviure i també per millorar les coses, i que cal alimentar l’esperança segons la qual paga la pena lluitar per causes justes en si que engresquin les persones.
Per això l’autora proposa d’abandonar el discurs planyívol de l’esquerra, qe tendeix a accentuar només la part negativa de la història de la cultura dominant, o sigui, que subratlla massa les derrotes de la voluntat de canvi; aquesta és una veritat tan incompleta com la dels poders.
Capítol 4: falses esperances i desesperació fàcil�pp. 55-62
Cal evitar així el simple activisme de contra, que porta a l’obsessió amb l’enemic i elabora narratives alarmistes: és més adient centrar-se en la positivitat dels canvis que convenen i són possibles, amb consciència lúcida de totes les dificultats presents.
Una esquerra desesperada no és veritablement revolucionària. Ámb la seva desesperació només teatralitza la seva sensació de superioritat, de ser els únics hereus d’ideals puritans. Justament aquest afany per explicar històries de declivi i de caiguda és el millor antídot contra l’esperança assenyada, ja que es revesteix d’una falsa superioritat que enganya la gent.
Ens cal una esperança diferent: la de la força de la confiança, de la confiança en el que és possible, la confiança que de la incertesa i de la inestabilitat fa, justament, un motiu per a l’esperança.
I l’activisme mateix pot generar esperança, bo i afegint-se a aquesta esperança lúcida, que s’alegra de les petites millores que es van produint, sense esperar a l’acompliment d’una utopia universal que ens hauria de fer feliços a tots.
«L’alegria és una bona manera de començar la insurrecció» (R. Solnit).