Page 1 of 16
UNA ESQUERRA CATALANA FORTA I MAJORITÀRIA
PER UNA CATALUNYA CONSTITUENT
EL POBLE DE CATALUNYA HA PASSAT AL DAVANT
El poble de Catalunya ha passat al davant. Catalunya ha fet el tomb. Els
esdeveniments dels últims deu anys i, en particular, dels dos anys darrers, han
accelerat un procés de presa de consciència que ve de molt lluny, directament
connectat amb la nostra història col·lectiva, i que ha adquirit una dimensió social activa
i majoritària, diversa i inclusiva, profunda i irreversible. La incomprensió, el
maltractament reiterat i el rebuig final que han obtingut les propostes presentades pels
successius Governs i pel Parlament, han fet que Catalunya transités, de la frustració i
la indignació, a la clara i incontestable afirmació de la seva sobirania nacional.
El 10 de juny del 2010, la societat catalana, amb les seves institucions al capdavant i
amb la participació de la gran majoria de les seves forces polítiques, s'expressava de
forma unitària i potent contra la sentència d'un Tribunal Constitucional partidista, que
completava la tasca d'enderroc de la darrera proposta d'entesa formulada des de
Catalunya. L'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de Setembre del 2005
ja havia sigut rebaixat i limitat en la seva voluntat de salt qualitatiu, tant pel que fa a
l'autogovern com al desenvolupament del potencial federal i plurinacional de la
Constitució pactada l'any 1978. Aquella sentència era un "no" a la voluntat d'encaix de
la nació catalana en un Estat espanyol que reconegués i fes seu el caràcter
plurinacional, pluricultutal i plurilingüístic de la realitat que inclou. S’hi afegiria, encara,
la posterior evidència, particularment en l'àmbit del finançament, que l'Estat espanyol
ni tant sols respectava allò que havia restat vigent d'aquella proposta malmesa. Això
ha reblat el clau i ha decantat definitivament les coses.
Però el més rellevant és que ha estat la pròpia societat catalana, molt més que el
conjunt de les seves institucions i forces polítiques, la que ha dit prou, defugint la
temptació de refugiar-se en la resignació o en el greuge i la lamentació. Ben al
contrari, s’ha posat en marxa, de cap a cap de Catalunya i en la pluralitat del seu
ventall social, fins a aixecar una immensa onada d'exigència nacional. La gent, l’Onze
de Setembre d’enguany, aquest cop sense convocatòria unitària ni institucional, ha
ocupat el centre de Barcelona i ha desfilat fins al simbòlic Parc de la Ciutadella, avui
seu del Parlament.
DEL SENTIMENT I LA VOLUNTAT, AL PROJECTE SOLVENT
L'autogovern com a concepte constitucional, qüestionat i superat per l'acció contrària
dels poders de l'Estat espanyol, ha esdevingut desig col·lectiu de sobirania i voluntat
d'"Estat propi". Desqualificat l'"Estat compartit" de caràcter plurinacional, que
Catalunya havia cregut veure en la Constitució, aquesta nova perspectiva apareix, a
ulls de molts, com l'única que li queda a Catalunya per fer-se amb els ressorts que li
calen per construir i dirigir el seu destí col·lectiu. La manifestació-concetració de l'Onze
de Setembre d’enguany és l'eclosió clamorosa d'aquesta voluntat.
Urgeix, ara, que tothom assumeixi plenament les seves responsabilitats, de manera
que Catalunya pugui comptar amb tot allò que li cal per concretar, dirigir i gestionar la
Page 3 of 16
notabilíssima absència: la d'una esquerra catalana prou forta, amb capacitat de
govern, a l'altura dels anhels sobirans de Catalunya i a l'altura del greu repte econòmic
i social que tenim plantejat. Sí, a l’altura de tots dos, perquè la causa nacional i la
causa social són, per a l’esquerra, una mateixa causa. No hi ha l’una sense l’altra. La
nació és la gent i, sense cohesió social, la nació es desfà. De la mateixa manera, el
progrés humà només es pot assolir des de la majoria democràtica del poble i no hi ha
majoria progressista possible que no comporti alhora un veritable projecte nacional.
Catalunya necessita com mai una esquerra nacional, identificada amb els interessos
de Catalunya, sense hipoteques en la seva actuació i en la seva representació, capaç
de constituir-se en alternativa al nacionalisme conservador de la dreta. Una esquerra
capaç d'impulsar un projecte de futur que faci seves les necessitats i esperances de la
gran majoria del poble, en la seva diversitat social, cultural i lingüística, que esdevingui
un poderós factor de cohesió social i nacional, que generi identitat compartida de futur.
L'existència d'una esquerra catalana prou forta, d’altra banda, ha de ser un factor
decisiu per una acció unitària de Catalunya, del tot imprescindible en les interlocucions
que Catalunya ha d’emprendre per a la seva ubicació entre els pobles d’Europa i del
món. Sense una esquerra catalana potent, només hi haurà subordinació dins d'un
espai únic i un pensament únic de centre-dreta, segurament contrapuntat -en una
aliança de fons contra l'esquerra- per una dreta espanyolista polaritzada en sentit
invers i interessada en trencar la unitat civil del nostre poble. No és l'esquema que li
convé a Catalunya en l'actual avinentesa: l'afebliria greument. És un perill que podria
frustrar el camí emprès o bé resultar un llast insuperable que s’enduria la "Catalunya- Estat" molt lluny del somni de la immensa majoria dels catalans i catalanes d'avui.
Ens proposem, doncs, participar activament en el desvetllament i l'articulació d’un
ampli espai polític d’esquerra, que pugui exercir d'opció alternativa viable i esdevenir
l’expressió del catalanisme progressista d’avui:
• Un espai ample i plural, que necessita comptar amb un socialisme català posat
al dia, coherent amb les seves arrels, a l’altura dels reptes que Catalunya té
avui plantejats.
• Un espai que va més enllà del socialisme català i que ha de contemplar la
pluralitat de l’esquerra catalana d’avui.
• Un espai que té fortes arrels a Catalunya, on ja va ser decisiu en el moment
constituent de l'any 1931, amb la instauració de la Generalitat republicana, i en
el moment constituent de l'any 1977, quan va guanyar les primeres eleccions
democràtiques i va exigir amb intransigència el retorn de la Generalitat exiliada,
assolint el decantament favorable del nacionalisme conservador i l'acceptació
forçada del govern espanyol.
• Un espai que va encarnar la regeneració i la transformació de les nostres
ciutats i viles a partir de la transició democràtica i, particularment, al voltant de
les transformacions i l’esclat del 1992, on Catalunya va descobrir i va fer seva
una altra idea de si mateixa, oberta, audaç, avançada, erigida en referència
internacional.
• Un espai que va constituir els dos governs d’Entesa que, juntament amb
l’impuls de les polítiques socials, van emprendre la reforma estatutària que el
nacionalisme conservador havia deixat de banda.