El riu Túria prové de les muntanyes aragoneses, dels Monts Universals concretament; rega Albarrasí i la ciutat de Terol, i penetra a l’enclavament del Racó d’Ademús per l’anomenat Mas de Jacinto. El Túria naix amb el nom de Guadalaviar, d’ascendència àrab —Wari al-Abyad, riu blanc—, que es convertirà en Río Blanco a la comarca dels Serrans, i a partir de la qual adoptarà la seua denominació definitiva i més coneguda.

Des de Tous, enllacem amb el curs del Xúquer, a través d’una via que es dirigeix a Sumacàrcer. Hem deixat enrere la presa, hiperbòlica i desmesurada, i el riu torna a prendre dimensions naturals que respecten les proporcions amb l'entorn. Sumacàrcer ocupa els darrers contraforts del massís del Caroig i tanca un capítol de geografia accidentada, àrida, atapeïda d’engorjats i barrancs. Des de l’elevació on es localitza l’ermita del Calvari, la mirada es deixa portar pel corrent del riu; percep una plana fèrtil, de tarongerar recurrent que s’estén a pèrdua de vista. Ací comença un camí natural, pensat per a vianants, ciclistes i genets, que recorre les Meres del Xúquer fins a la seua desembocadura a Cullera.

La via verda del Serpis transcorre pels municipis pels quals passa el riu fins a arribar a Gandia, on desemboca. Aquest recorregut senderista —també es pot fer en bicicleta— regala estampes pretèrites com l’antiga fàbrica de llums. El camí, assetjat per la natura i saturat d’aire lliure, va servir en el seu temps com a via per a transportar matèries primeres entre les localitats adjacents i com porta d’accés d’aquestes mercaderies.

El Millars enceta el seu viatge pel País Valencià amb una regulació indefugible de les seues aigües. El pantà d’Arenós ocupa una geografia hermètica, entre parets, penyals i crestes esmolades que presideix la Pobla d’Arenós. Amb la construcció de l’embassament, a principis de la dècada dels setanta del segle passat, al poble li foren arrabassats tres barris —la Rambla Alta, Los Arcos de Arriba i Los Arcos de Abajo—, mentre que de Camps d’Arenós i els petits nuclis de Torcas, la Masadica i les Vinas Viejas no se’n salvà ni un pam.

Un pont construït sobre el Segura separa la localitat de Benijòfar de la de Formentera, de poc més de 4.000 habitants, amb qui antigament compartia el molí que feien funcionar les aigües fluvials. Formentera del Segura es distingeix, en termes econòmics, pel desenvolupament de l’apicultura i per la producció de mel. En termes urbanístics, les cases a peu de carrer doten el poble d’un essencialisme anhelat en altres localitats, així com també el molí hidràulic fariner, també als peus del Segura, un dels grans atractius turístics del poble.