Adhesions al manifest de la campanya "Als Països Catalans, en català!"
Als Països Catalans, amb una població que supera els 13’5 milions de persones, la classe treballadora parlem més de 300 llengües. Entre aquestes llengües, només dues gaudeixen de la potència i la força d’un estat al darrere: el castellà i el francès. Mentrestant, el català, la llengua pròpia, veu perillar la seva situació per culpa dels poders polítics, econòmics i mediàtics.
Els estats espanyol i francès ataquen per igual la unitat de la llengua i la de la nostra classe per imposar els seus models nacionals centralitzats, capitalistes i patriarcals. A banda i banda de l’Albera, el català és una eina imprescindible per relligar la classe treballadora en un projecte emancipador per a la millora de les seves condicions de vida, tot mantenint la riquesa i diversitat lingüística.

La llengua catalana és l’eix vertebrador dels Països Catalans: uneix els parlants de diferents territoris, tota una comunitat lingüística. Va ser un instrument d’atac i motiu de repressió de qui la parlava durant el franquisme, però va sobreviure gràcies a la resistència, la desobediència i la voluntat dels parlants que van mantenir-la.

La immersió lingüística ha demostrat ser un model d’integració i cohesió social eficaç, que ha aconseguit amb èxit establir el català com a llengua vehicular a les escoles, apresa per tots els alumnes de tots els orígens. D’aquesta manera, la llengua ha actuat com a element aglutinador i ‘anivellador social’, en la mesura que ha contribuït a reduir les diferències de l’alumnat per raó de classe i origen. I és en part per aquest èxit, que la immersió lingüística és només una realitat en una part de la nació i un motiu d’atac constant allà on és el model imperant.

És per això que la defensa de la llengua és, en primer lloc, una qüestió de classe: contra les oligarquies, contra els marcs estatals i contra la Unió Europea. I és a partir d’aquí que pot desenvolupar un potencial antifeixista i antiracista, un potencial revolucionari. La llengua catalana és un vehicle de cohesió de la classe treballadora, també contra el racisme i els discursos identitaris i feixistes.

Tant l’estat espanyol com el francès són conscients d’aquesta característica de la llengua catalana i intenten atacar-nos per terra, mar i aire. D’una banda, limitant, prohibint o reduint l’ús de la llengua en totes les esferes possibles: amb el no compliment de la cooficialitat en algunes comunitats autònomes, establint com a mèrit, i no com a requisit, el coneixement del català per treballar a l’administració pública, o amb la ridícula quantitat de mitjans públics en català arreu del país, per exemple. A més, practiquen secessionisme lingüístic amb criteris totalment anticientífics, només per motivació política.

D’altra banda, el foment de les agressions ⸺verbals i administratives, però també físiques⸺ contra catalanoparlants és una constant, sobretot a l’estat espanyol: en trobem diversos exemples, des del fet de no incloure el coneixement del català com a requisit a l’administració pública del País Valencià, fins a la impossibilitat pràctica d’utilitzar el català en alguns estaments oficials, especialment el judicial; l’abús de poder dels cossos i forces d’ocupació de l’estat –també- a l’hora de prohibir l’ús del català als aeroports, o bé l’assenyalament freqüent de la seu de l’Obra Cultural Balear, a Can Alcover (Palma) mitjançant pintades espanyolistes.

És tal la política d’estat que fins i tot els cossos i forces de seguretat en són protagonistes en molts episodis. L’odi contra tot allò que recordi a llengua i cultura catalanes fa guanyar vots i cotitza a l’alça a l’estat espanyol.

Malament o bé, el català al carrer!

En paral·lel, el discurs ideològic unionista, fins i tot un amb pàtina progressista o multiculturalista, intenta vendre la idea d’una societat bilingüe. Res més lluny de la veritat: una societat que parla més de 300 llengües és de tot menys bilingüe. Una altra cosa és quines llengües tenen prou força o poder per imposar-se com a llengües dominants. I, als Països Catalans, aquestes són, sens dubte, el castellà i el francès. El que hi ha aquí en disputa és quina llengua esdevé l’hegemònica en una societat i, com a conseqüència, quina societat es pot construir a partir d’aquí.

Excepte a la Franja de Ponent, a la resta de territoris, el català sempre va al darrere de l’altra llengua principal, sigui el castellà o el francès. Hi ha una extraordinària minorització del col·lectiu catalanoparlant a la Catalunya Nord, que aplega el 12,9%. L’ús de la llengua catalana ha caigut gairebé 7 punts al País Valencià durant el període 2007-2017: del 35,1% al 28,6%. A les Illes Balears, si bé les competències lingüístiques en català han millorat en el període 2004-2014 (darreres dades obtingudes), disminueix en 5 punts la població que considera el català com a llengua inicial (42,6% al 37,9%), mentre que augmenta lleugerament qui té com a llengua inicial el castellà (47,7% al 48,6%). Al Principat, el 2018 només un 64,7% tenia coneixement del català en totes les habilitats, mentre que, pel que fa al castellà, aquests percentatge era de gairebé una totalitat de la població (el 97,5%).

Que el PSC hagi intentat eliminar el seu discurs en favor de la immersió lingüística és una mostra més d’aquest espanyolisme, d’aquest nacionalisme recentralitzador que es preocupa poc de la diversitat lingüística i molt, en canvi, d’un nacionalisme estatal que menysprea les llengües no castellanes. Sense anar més lluny, les dades de les Illes Balears ens demostren que la població de fora de l’estat adopta millor el català que la que ve de l’estat.

La defensa i l’ús habitual de la llengua catalana no poden ser patrimoni exclusiu de l’Esquerra Independentista, i precisament per això l’Esquerra Independentista tenim el deure i la responsabilitat de militar per estendre’n l’ús social, perquè sigui una cosa al marge d’opcions partidistes. La llengua no sobreviurà si només l’usa qui forma part d’un determinat projecte polític: cal que sigui d’ús habitual i corrent per part de cada cop més capes de la societat.

I això vol dir, per exemple, no canviar de llengua per l’aparença de l’interlocutor (vestuari, color de pell, etc.) ni per cap altre motiu. És una conducta classista i racista donar per fet, d’entrada, que una persona no sap català. I, més enllà d’això, parlar-li d’entrada en llengua no catalana és excloure-la de la comunitat a la qual viu, sigui des de fa 2 dies, 2 anys o 2 dècades. Parlar-li a algú en llengua no catalana d’entrada és considerar-lo estranger, aliè a la comunitat.

Cal tenir en compte que això passa, normalment, amb gent que ja pateix altres exclusions socials o materials que li impossibiliten tenir una vida digna. Parlar en català a tothom d’entrada ha d’anar de la mà de la defensa d’una vida digna per a totes les persones: sentir-se inclòs dins de la comunitat és una necessitat material i social com ho és tenir una feina, una atenció sanitària o un sostre digne. I aquí les administracions tenen un paper clau per no discriminar aquest sector de la classe treballadora que ja té gran part de la legislació en contra.

Deia Isabel-Clara Simó que “a nosaltres, ningú no ens salvarà la llengua, excepte nosaltres mateixos”. I és feina nostra que aquest nosaltres inclogui tot el poble, tingui l’origen que tingui, i que pugui pressionar i forçar les institucions i les administracions per protegir la nostra llengua.

En defensa de la riquesa lingüística. En defensa de tots els dialectes de la nostra llengua. En defensa de l’aprenentatge del català com a projecte col·lectiu. En defensa d’unes condicions de vida dignes per al poble treballador.

De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, compartim la llengua, unim la classe!
Als Països Catalans, en català!
L'adhesió al manifest la faig com a: *
Next
Never submit passwords through Google Forms.
This content is neither created nor endorsed by Google. Report Abuse - Terms of Service - Privacy Policy