Els grans amics Emi i Max són de vacances a Noruega amb la mare de l'Emi, la Serena, que és periodista i ha de fer un reportatge, i en Cesc i l'Alicia, els pares d'en Max. Allà s'enfronten a un nou misteri: sembla que els lèmmings i els rens s'han tornat bojos...

Tot d'una, es van trobar amb un espectacle que no s'esperaven: el terra era ple, plenissim, d'animalons que corrien amb gran desfici. Semblava un formiguer, però en comptes de formigues hi havia... 

-Són ratolins? -va demanar en Max.

-No. Són lèmmings.

Efectivament, els lèmmings, com ja havia explicat la Serena, pertanyien a la família dels rosegadors: un cos de menys d'un pam, una cua i uns bigotis molt llargs, unes potes ben curtetes, un pèl abundós, gris amb unes quantes ratlles o amb puntets. Semblaven ratolins de peluix. Tots els lèmmings duien a terme alguna activi- tat: els uns menjaven herbes, els altres construïen nius amb herbes triturades i encara uns altres avançaven en línia recta, com si volguessin anar-se'n d'aquella zona. Aquests darrers, els que caminaven allunyant-se d'allí, semblaven un exèrcit de ratolins disposats a anar-se'n vés a saber on...

-Ostres! Ara ja sé per què són bojos: això sembla una estació de metro en hores punta. Ha, ha, ha! —va dir rient en Max.

- Doncs, no senyor, encara no saps per què semblen bojos. De moment, l'únic que veus és una superpoblació de lemmings.

-A mi, em sembla que Calcuta deu ser així - va dir l'Emi, que recordava que Calcuta era una ciutat de l'India amb una densitat de població altíssima, o sigui, amb molts habitants per cada quilòmetre quadrat.

 -Per què n'hi ha tants?-va demanar l'Alícia, amb els ulls molt oberts per la sorpresa.

-N'hi ha tants perquè aquest any és un any de lèmmings. 

Tots es van girar cap a la Serena. La periodista els va explicar que cada onze anys hi havia una superpoblació de lèmmings.

-Any de lèmmings, en diuen els noruecs —va afegir. I va continuar dient que, quan això passava, no hi havia menjar per a tots i havien d'emigrar.

-Ah! És per això que tots caminen en línia recta com volent fugir d'aquí: perquè van buscant la teca —va dir en Max.

- I per aquesta raó els diaris diuen que estan bojos? 

-No -va dir la Serena-, per una altra raó. Seguim-los i ho comprovareu.

En Cesc, però, els va aturar perquè encara no havia acabat de fer totes les fotos. La Serena va aprofitar la pausa per a fer unes quantes anotacions al bloc i per tenir les idees fresques quan hagués de redactar el reportatge.

Mentrestant, l'Emi i en Max van ajupir-se per mirar de més a la vora aquelles bestioles.

-Son preciosos! -va exclamar l'Emi, intentant agafar-ne un.

-Deuen ser molt suaus -va contestar en Max. - Creus que els pares em deixarien quedar-me'n un?

-Alça, estàs lirona, Emi? Ja saps que no. 

L'Emi va fer cara de pena i va sospirar de manera molt teatral.

-Ai, quina llàstima: m'encantaria endur-me'n un a casa.

Un crit d'en Cesc va interrompre els laments de la nena:

-Ens n'anem!

-Cap a on?

-Cap a on van els lèmmings, és clar - va dir l'Alícia.

-Seguim-los -va cridar en Max, molt esverat-. Ara sabrem per què els del diari diuen que els lèmmings estan bojos.

Darrere els lèmmings, el noi i la noia aviat van sortir del bosc i van travessar una prada. Aleshores, van pensar que els animals s'aturarien allí. I, certament, alguns ho van fer, seduïts per l'herba abundosa que hi creixia. Però un altre grup força nombrós va prosseguir.

L'Emi i en Max van posar-se en marxa darrere els animals. Tot d'una, gairebé sense adonar-se'n, van trobar-se per davant la costa. Uns metres més enllà, l'espadat altíssim del fiord queia pic sobre el mar.

-Però què fan?-va cridar l'Emi, molt esverada, veient que els lèmmings es dirigien directes cap al precipici. 

-Ostres! Estan bojos! -va dir en Max.