UNA ÈTICA MÍNIMA PLURICIVILITZACIONAL?

1. Els valors de la modernitat

Durant la Revolució Francesa es van proclamar uns ideals o valors universals. La igualtat, la llibertat i la fraternitat ja no eren drets restringits a un sector de la població o a una part de la humanitat, sinó drets universals.

Aquesta proclamació fou un dels fruits del prometedor moviment, encapçalat pels filòsofs moderns i il·lustrats, que es coneix amb el nom de modernitat. La modernitat donava fonament als ideals revolucionaris de igualtat, llibertat i fraternitat; afirmava la primacia de l'individu, de la democràcia, del progrés; enaltia la raó humana com a capaç de resoldre totes les dificultats i tots els obstacles. Els homes moderns consideraven que els seus ideals eren universalment realitzables.

Però el projecte de la modernitat, dissenyat fonamentalment als segles XVII i XVIII, prengué un equívoc camí al llarg del segle XIX i part del XX. L'home modern, transformat en colonitzador, legitimà la seva expansió arreu del planeta argumentant que els seus valors, valors universals, s'havien d'imposar com a tals, que la civilització occidental, la "civilització", havia de dominar i esdevenir realment universal. Els valors, les institucions i la cultura d'Occident s'exportaren arreu; aquesta era, precisament, una tasca a la qual l'home blanc no hi podia renunciar: era la seva missió històrica.

Simultàniament, altres homes moderns denunciaven aquests afanys dels seus coetanis. Sospitaven que darrera dels grans ideals hi havia interessos econòmics i tendències depredadores.

2. Segle XX: un món de civilitzacions

2.1 Reconfiguració del planeta

Després de la Primera Guerra Mundial, Europa i els EUA governaven, en forma de territoris colonials o amb control indirecte, quasi la meitat del planeta: la civilització occidental s'imposava. Acabada la Segona Guerra Mundial, el mapa es transformà notablement. En les primeres dècades s'instaurà la política de blocs, el bloc occidental encapçalat pels EUA i el bloc comunista encapçalat per l'URSS. En les dècades posteriors, les de la guerra freda, el planeta incorporà un tercer bloc, el dels estats no alineats. Aquesta panoràmica es descompongué en els lustres finals del segle XX.

L'enderrocament al 1989 del mur que dividia en sectors la ciutat de Berlín fou el símbol més representatiu de la reconfiguració del planeta: l'enderrocament donava testimoni de l'afebliment i naufragi del bloc comunista. Aquests canvis han comportat un increment del poder de la potència que encapçalava el bloc occidental, cosa que ha portat a parlar, per part d'alguns, d'establiment de la civilització universal.

Però, per a molts altres, aquest domini de la civilització és només aparent i, en tot cas, aquest domini no es dóna en els aspectes més profundament vitals. L'obra que al 1997 publicà Samuel Huntington, El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'ordre mundial, és una de les argumentacions més decisives a favor de la tesi del naixement i consolidació d'un món pluricivilitzacional.

2.2 Civilitzacions no occidentals

En ple segle XX, els pobles no occidentals anhelaven el benestar, la tecnologia i la cohesió política de les societats occidentals; dissenyaven el seu creixement imitant-ne els valors i les institucions. En les dues dècades finals del segle XX s'ha capgirat la situació: els pobles no occidentals retornen als seus orígens, ja no poden esperar que Occident els atorgui poder i riquesa. Es rebutja una cultura occidental que, en teoria, té com a punt de referència una ètica universal i incondicional, mentre que, en la pràctica, es comporta seguint una ètica ajustada als propis interessos. És un rebuig de l'occidentoxicació i una declaració d'independència cultural respecte d'Occident que van associats a un ressorgiment religiós: en les pròpies i antigues religions molts pobles han trobat la seva més profunda identitat.

No només el ressorgiment islàmic és una testimoni de l'emergència d'un món pluricivilitzacional, sinó també l'afirmació asiàtica. Tant a Xina, seu de la mil·lenària civilització confusiana, com al Japó o al mateix món hindú es donen processos d'indigenització, és a dir, de retorn a les més pròpies arrels culturals.

3. Actitud postmoderna

El reconeixement que el nostre planeta és un món pluricivilitzacional, els estudis de diferents antropòlegs sobre els valors propis d'altres cultures, els abusos dels occidentals en el domini d'altres pobles, l'enfonsament de l'optimisme respecte al progrés humà, etc. han portat a qüestionar-se els ideals de la modernitat, especialment, la confiança en les possibilitats de la raó com a eina capaç de resoldre els conflictes entre els humans i d'establir allò que és èticament vàlid per a tots. Així, en les últimes dècades del segle XX, ha sorgit una nova sensibilitat o una nova actitud, la postmoderna, que té com a característica clau assumir la debilitat de la raó davant les grans qüestions: la raó no pot fonamentar uns valors universals.

El francès Jean-François Lyotard és un dels primers en argumentar que els ideals de la modernitat, en un món més i més plural, no poden esdevenir universals; una valoració ètica de cap manera es por imposar per damunt d'una altra. L'italià Gianni Vattimo resumeix l'actitud postmoderna defensant, en direcció oposada a la dels pensadors moderns, que l'ideal occidental d'humanitat s'ha mostrat com un ideal més entre altres, no necessàriament pitjors, i que es no pot pretendre establir la vertadera essència de l'home. Des d'una cultura determinada, posem pel cas l'Occidental, no hi ha manera racional de fonamentar uns valors o uns ideals més que no pas altres.

Els pensadors postmoderns, en contra dels moderns, no donen cap possibilitat als intents d'establir unes mínimes exigències ètiques universals.

Aquesta sensibilitat postmoderna recull la posició de molts antropòlegs segons la qual les maneres de viure i els ideals o valors més diversos de la humanitat tenen igual validesa. Un relativisme cultural que tendeix a remarcar les innegables diferències tot debilitant la força del molt que hi ha de comú.

4. Exigències ètiques mínimes compartides

4.1 Necessitat d'una ètica mínima

En diferents moments històrics s'ha argumentat a favor i en contra de la necessitat i de la possibilitat d'exigències ètiques vàlides per a tothom. Avui, la reflexió sobre la necessitat d'una ètica mínima compartida o universal és conseqüència de la doble tendència dominat en el nostre món pluricultural, la centrípeta vers l'afirmació d'allò que és més propi i la centrífuga vers l'augment de relacions multiculturals, és a dir, la tendència a la indigenització o al retorn a allò que es considera cultura autòctona i la tendència a la globalització de les comunicacions.

La recerca d'allò que és comú a les diferents societats farà més amigables les inevitables relacions i els intercanvis. Sense un consens ètic, sense un mínim de valors i actituds bàsiques compartides, serà difícil que funcioni l'ordre econòmic i jurídic que tots els Estats pretenen establir.

Però, és possible una ètica mínima? En totes les cultures i en totes les civilitzacions es donen normes ètiques i valors assumits pels seus corresponents membres. Certament, els continguts d'aquestes pautes varien, però si ens fixem ja no en la norma moral concreta sinó en el principi ètic que l'inspira, aleshores disminueixen les diferències. Totes les societats tenen unes necessitats bàsiques compartides i un sistema de valors que satisfà aquestes necessitats.

Des d'una perspectiva filosòfica podem argumentar que la raó humana és una capacitat que els humans tenim en comú i que fa possible, utilitzant arguments, anar més enllà del punt de vista particular. Aquesta raó compartida ens permet parlar d'una humanitat compartida: entre els humans no hi poden haver diferències tan grans que facin impossible unes exigències mínimes compartides.

Una ètica mínima compartida pot ser assumida, malgrat les discrepàncies dogmàtiques, per totes aquelles religions que estan en les arrels de les civilitzacions del nostre món. El Parlament de les Religions del Món aprovà a Chicago, el 4 de setembre de 1993, una Declaració vers una ètica mundial que dóna testimoni d'aquesta possibilitat.

4.2 Quines exigències mínimes?

Kant, un dels més eminents filòsofs de la modernitat i, com a tal, convençut de les capacitats de la raó humana, formulà d'aquesta manera el més suprem imperatiu ètic: "Actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal". Una valuosa proposta per anar més enllà del propi punt de vista i apropar-se a una visió més universal. És un imperatiu ètic formulat a Occident però també viu en les arrels d'altres civilitzacions; el xinès Confuci, al segle VI abans de Crist, ja deia: "el que no desitgis per a tu, no ho facis als altres homes". Aquesta pauta comuna es coneguda com la regla d'or de l'ètica. No podria constituir aquesta regla d'or, aquest principi d'universalitat que no exigeix sinó intentar posar-se en el lloc de l'altre, la primera exigència ètica mínima?

Lligada a la regla d'or, una segona exigència: considerar a l'altre, a tot ésser humà, un subjecte amb dignitat i drets. Un ésser que té un valor en si mateix; que és fi, no un mitjà o un instrument a utilitzar.

Una tercera exigència: posar en el consens, no en la lluita, la via per a resoldre els problemes i conflictes humans. Una pauta ètica que, de complir-se, evitaria molts sofriments humans

FONT: Filòpolis