Mónica Palomar.

                                                                                                                       2n Batxillerat.

 

1-COMPRENSIÓ DEL TEXT.

a)   Tema i parts.

Tema

  El tema que dóna coherència al text gira al voltant del ball de la plaça del Diamant. Concretament, el text està elaborat a partir de la següent problemàtica: els sentiments de la protagonista, qui es troba cansada, sola, indecisa i desil·lusionada. Quant a la intenció comunicativa del text és entretenir mitjançant la tècnica del monòleg interior per tal de mostrar els sentiments de la protagonista, és a dir, els seus trets psicològics, combinats amb elements del món extern que l’envolta.

                Estructura

  Respecte a l’estructura del significat, cal dividir el text en tres parts: plantejament, desenvolupament dels fets o nus i desenllaç. A més, en conjunt aquest fragment constituïx la introducció de la novel·la La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.

    En primer lloc, s’hi troba el plantejament entre les línies 1 i 7.

Aquesta part comença amb el nom d’un dels personatges “La Julieta” (línia 1) i situa l’espai en què Julieta parla amb la seua amiga “la pastisseria” (línia 1). Per tant, en la línia 1 es mostra la situació inicial: Julieta va a la pastisseria.

A continuació, apareix el fet desencadenant de la història, que és la invitació de Julieta a la seua amiga perquè assistisca al ball. Per tal de convéncer-la fa referència a dos objectes que es rifen en el ball: “la toia i les cafeteres” (línies 1 i 2). El segon d’aquests es descriu detalladament amb l’ús de diversos adjectius, com: “precioses” i “blanques” (línia 2).

Tot seguit, comença l’oració amb el pronom “Jo” que marca un canvi de personatge en la visió dels fets, encara que la narració es manté en primera persona. En les línies 3 a 6, s’hi mostra l’actitud de la protagonista, que contrasta amb la de Julieta i explica que no vol assistir al ball perquè s’hi troba cansada i dolorida a causa del seu treball com s’observa a les línies 4 i 5: “les puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer els cordills”. Per introduir aquesta explicació empra el connector de causa “perquè” (línia 4). Cal destacar l’ús de l’expressió “de tant” en dues ocasions (línies 4 i 5) per reforçar la intensitat dels seu treball.

Després, afegeix una altra causa per la qual no vol anar al ball introduïda per l’expressió causal “I perquè”(línia 5) i que està relacionada amb el personatge inicial de Julieta.

Concretament, la causa és que a la seua amiga li agraden les festes i no té pressa per anar-se’n d’elles, com s’observa a les dues frases fetes: “a la nit no li venia de tres hores” i “tant li feia dormir com no dormir” (línia 6). A continuació, amb el connector adversatiu “Però” (línia 6) expressa una oposició respecte a la seua actitud inicial i utilitza la frase feta “vulgues no vulgues” (línia 6) per a explicar que com no sap dir que no, finalment anà al ball.

Per tant, en el plantejament mostra les raons per les quals assistirà al ball.

    En segon lloc, es distingeix el nus entre les línies 7 i 24.

Aquesta part s’inicia amb una descripció física de la protagonista entre les línies 7 i 10 que se centra en la seua manera de vestir, en la qual predomina el color blanc i on el fet que s´arregle indica que sí assisteix al ball. La descripció a què s’ha fet referència segueix un ordre “de dalt a baix” (línia 8): “vestit i enagos”, “sabates” (línia 8).

Amb alguns elements, empra comparacions, com en el cas de les sabates: “com un glop de llet” (línia 8). A continuació, fa referència als complements que porta: “arracades”, “braçalets” i “portamonedes” (línia 9).

Després, apareix el connector temporal “Quan” (línia 11) que fa referència al moment en què la protagonista i la seua amiga arriben a la plaça. Aleshores, realitza una descripció de la plaça entre les línies 11 i 14, destacant el sostre, especialment dos elements: “cadenetes de paper i flors” (línies 11 i 12). A més, compara el sostre amb “un paraigua a l’inrevés” (línia 13) i explica la raó de la mateixa amb la partícula causal “perquè” (línia 13). Per a aquesta explicació empra diverses expressions espacials com “enlaire”, “el mig” i “on” (línia 14).

Una vegada finalitzada aquesta descripció, passa a una altra, però referida als enagos del vestit de la protagonista entre les línies 14 i 17. En aquesta descripció explica les dificultats que tingué per cosir-los i especialment, el mal que li causen: “m’estrenyia”, “devia tenir un senyal vermell”(línia 16). Acaba la descripció amb la paraula “martiri” que reforça el seu patiment “tornava a fer-me el martiri” (línia 17).

A continuació, entres les línies 17 i 19 s’hi fa referència als músics amb la descripció de l’espai on es troben: “l’entarimat” (línia 17). En la descripció utilitza la partícula “i” per a unir un mateix element referit a l´entarimat, que es repeteix en dues ocasions: “l’esparreguera” (línia 18).

Després, passa a explicar l’estat dels músics que estaven “suats” i “amb mànigues de camisa”, mostrant un contrast entre ambdós característiques i unint-les amb l’oració anterior mitjançant la partícula copulativa “I” (línia 19).

Tot seguit, realitza una descripció dels sentiments de la protagonista (línies 19-24), centrant-se en aquells envers el seu pare i la seua mare. Aquest fragment comença: “La  meva mare” (línia 19) i després, hi apareix “el meu pare” (línia 20). En aquest cas, hi empra un paral·lelisme que accentua el contrast entre ambdós: “La meva mare morta” i “el meu pare casat amb una altra”(línies 19 i 20). Aquesta contraposició entre el seu pare i la seua mare, també es podria considerar una antítesi.

A continuació, reprén l’expressió final de l’anterior oració per a començar una altra “El meu pare casat amb una altra”(línies 20 i 21), per tant, s’hi realitza una repetició, un recurs de tipus retòric. Després, torna al tema de la seua mare unit a l’anterior expressió a través de la conjunció copulativa “i” (línia 21) que reforça de nou el contrast entre l’actitud dels dos personatges envers la filla. A més, contrasta el fet que la seua mare està morta amb l’expressió “només vivia per tenir-me atencions” (línia 21).

En l’oració següent, torna a fer ús de l’expressió “el meu pare casat” (línia 21) introduïda per la conjunció copulativa “i”. A continuació, la protagonista es nomena a si mateixa destacant la seua joventut i la seua soledat (línia 22) i uneix aquesta idea amb l’anterior mitjançant la partícula d’adició “i” (“i jo joveneta i sola a la plaça del Diamant”). En la mateixa oració fa referència a diverses qüestions unides entre si per la conjunció copulativa “i”: a la seua amiga Julieta que cridava perquè se l´escoltara, a l’ornamentació de la plaça especificant el material que la mantenia unida (“pasta d’aigua i farina”-línia 24-) i l’alegria que tenia la gent (“tothom content”-línia 24-) que contrastava amb la seua tristesa.

        Per últim, es distingeix la conclusió a l’última línia (línia 25), on es reflecteix l’esgotament de la protagonista (“mentre badava”-línia 25-) i explica que algú li proposà ballar. De fet, el fragment finalitza amb la pregunta “¿ballem?” sense resposta, de manera que , l’acabament del text queda obert.

   El text es tracta d’una narració seqüencial que empra pocs connectors entre les oracions, (encara que sí abunden els intraoracionals, sobretot la partícula copulativa “i”) i en el seu lloc,empra freqüentment els punts i seguit. A més, cal destacar que s’utilitza la tècnica descriptiva del monòleg interior de la protagonista (Natàlia) des dels aspectes més externs als més interns.

   Resum

 La part més significativa del text es podria sintetitzar de la següent manera:

  Treballa a una pastisseria i Julieta, la seua amiga, hi acudeix i insisteix en què vaja al ball de la plaça. Finalment, accepta , encara que està cansada, perquè no sap dir que no i assisteix vestida de blanc.

   La plaça està plena de festa i amb molts ornaments, els enagos li molesten, hi havia músics i es troba sola sense la seua mare morta i el seu pare que està casat amb una altra, però, de sobte, algú li demana ballar.

  Registre

   El registre al qual pertany el text és de tipus formal i concretament, de l’àmbit literari, ja que es tracta d’un fragment de la novel·la La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda; per tant, presenta un registre literari.

    Una de les característiques d’aquest tipus de registre és que presenta un alt grau d’elaboració lingüística i una finalitat estètica ( ja que narra uns fets històrics combinats amb d’altres ficticis emprant elements que embelleixen el llenguatge). Aquesta finalitat s’observa en la descripció de les cafeteres: “precioses, blanques, amb una taronja pintada partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols” (línies 2 i 3).

També s’hi pot identificar aquest tret literari en el següent exemple: “Anava blanca de dalt a baix: el vestit i els enagos emmidonats, les sabates com un glop de llet, les arracades de pasta blanca, tres braçalets rotllana que feien joc amb les arracades i un portamonedes blanc, que la Julieta em va dir que era d’hule, amb la tanca com una petxina d’or.” (línies 8-10).

Un altre cas seria: “Hi havia flors amb una bombeta a dintre i tot el sostre era com un paraigua a l’inrevés, perquè els acabaments de les tires estaven lligats més enlaire que no pas el mig, on totes s’ajuntaven”(línies 12-14).

En els tres exemples citats, que són descripcions, s’hi observa la clara intenció estètica de l’autora pel seu ús abundant d’adjectius i domini del vocabulari en les descripcions, que en alguns casos, resulten minucioses.

   Per altra banda, cal destacar el fet que hi abunden els elements retòrics i els recursos estilístics, com és el cas del paral·lelisme (un recurs retòric) entre les estructures “La meva mare morta” (línia 19) i “el meu pare casat”(línia 20).

També, es pot considerar com a recurs retòric i estilístic la repetició dels termes “El meu pare” i “La meua mare”com s’observa a les línies 19 i 20: “La meva mare morta feia anys i sense poder-me aconsellar i el meu pare casat amb una altra. El meu pare casat amb una altra i jo sense la meva mare que només vivia per tenir-me atencions.” En aquest cas, també es podria classificar aquest exemple com una antítesi, ja que, apareixen dos termes oposats en la mateixa oració (el pare i la mare).

A més, s’hi localitzen uns altres recursos retòrics i estilístics,com frases fetes: “a la nit no li venia de tres hores” i “tant li feia dormir com no dormir”(línies 5 i 6), o “em va fer seguir vulgues no vulgues”(línies 6 i 7). També, s’hi troba una pregunta retòrica a l’acabament del text: “¿ballem?”(línia 25).

   Tipologia textual

   Quant a la tipologia textual es tracta d’un text narratiu perquè conta uns fets ficticis amb una finalitat sobretot estètica, per tant, el seu àmbit d’ús és de tipus literari.

Concretament, pertany a la novel·la La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.

A més, cal destacar l’ús que es fa de la tècnica descriptiva del monòleg interior que mostra física i psicològicament a la protagonista, i a més, des del seu punt de vista i permet classificar a aquest fragment de la Plaça del Diamant com un fragment pertanyent al corrent literari de la novel·la psicològica.

Com empra aquesta tècnica del monòleg interior, la descripció en el text comença pels aspectes més externs (com les causes d’anar al ball i la manera de vestir per a assistir al ball), continua amb d’altres més interns (com el seu patiment físic a causa dels enagos) que combina amb elements externs (és el cas de la descripció de la plaça o dels músics). Per últim, arriba a la descripció dels aspectes més profunds de la seua vida, és a dir, els seus sentiments, en especial, la seua solitud per la falta de companyia dels seus pares: de la seua mare perquè està morta i del seu pare , ja que, s’ha casat amb una altra.

Una vegada explicat a quin gènere i corrent literari pertany el text, s’han d’exposar els trets que permeten identificar la seua tipologia textual (en aquest cas, el text és de tipus narratiu).

Les característiques que permeten reconéixer que aquest text és narratiu són les següents:

- En primer lloc, l’aparició de dos personatges fonamentalment: la Julieta i la protagonista, encara que hi apareixen altres, com els músics o la persona que demana un ball a la protagonista. No obstant, aquests darrers no són personatges principals en el desenvolupament de l’acció d’aquest fragment, sinó que serien secundaris.

- Després, cal destacar la importància que assoleix l’espai i el temps de l’acció, fet que no es dóna en altres textos com en els argumentatius, on allò més important és la tesi defensada per l’autor. En aquest cas, l’espai és molt important i en alguns casos, com en el de la plaça, resulta exhaustivament descrit.

No obstant, no hi existeix una gran varietat d’espais ni canvis temporals. Concretament, l’acció ocorre en dos espais: la pastisseria i la plaça i aparentment no hi transcorre molt de temps entre el començament i l’acabament del fragment, encara que no hi cap referència temporal explícita.

- Quant a l’acció, encara que sí que hi existeix per tractar-se d’un text de tipus narratiu, no és molt ràpida, sinó més bé pausada. Per tant, s’hi dóna molta importància a l’ús de la descripció, que permet desenvolupar el monòleg interior per tal de mostrar els sentiments de la protagonista, i per aquest motiu, es tracta d’un fragment d’una novel·la psicològica.

- Per últim, el narrador coincideix amb la protagonista, ja que la tècnica psicològica emprada fa necessària aquesta coincidència. A més, aquest fet permet conéixer els esdeveniments i la resta de personatges que intervenen a la història, així com la protagonista, a través d´ella mateixa i des del seu punt de vista; encara que quan fa referència a altres personatges, explica allò que han dit i no soles la seua pròpia opinió. Aquesta última explicació es pot observar per exemple en el cas del personatge de Julieta: primerament, la protagonista es refereix a allò que li va dir Julieta i més avant, explica com era la seua amiga (segons la seua opinió).

1.      COMPRENSIÓ DEL TEXT.

a)          Tema i parts.

 

a)    El tema

        El tema que dóna coherència al text és l’obra Luces de Bohemia. Concretament, el text està elaborat a partir de la següent problemàtica: al Teatre del Temple va a ser representada aquesta obra, Luces de bohemia. Quant a la intenció comunicativa, aquesta consisteix en fer reflexionar a totes les persones dels aspectes positius, interessants i fins i tot, d’actualitat de  l’obra per tal de fomentar l’assistència a la representació d’aquesta obra.

            Estructura

               Quant a l’estructura del significat del text, cal dividir-lo en tres parts    fonamentals: introducció (l.5-8), cos argumentatiu (l.8-23) i conclusió (l.24-27). No obstant, cal destacar que apareix una mena de títol: “L´OPINIÓ DELS CRÍTICS: PAU MARQUÉS (LUCES)”; tot seguit, s’hi distingeix, tipogràficament destacat, el nom de l’autor d’aquest article d’opinió i baix del mateix, hi ha unes referències que aclareixen qui és l’autor, una persona d’autoritat “filòleg italià, poeta i professor de secundària”.                                                                

          La introducció (l.5-8) comença amb el plantejament de la problemàtica: al Teatre del Temple va a representar-se una obra, la qual qualifica de clàssica; és a dir, apel·la a la qualitat i a més, assenyala aquest tret com a causa d’un èxit assegurat, tal i com indica a la l.8 “una aposta segura”. A l´inici, empra un díctic de temps “en aquesta temporada” (l.5). A més, aporta un exemple (argument d’autoritat) entre guionets, d’una altra obra que es representà al Teatre del Temple i a la qual l’autor i altres persones, possiblement els seus alumnes, assistiren: la de Tenorio, representació de la qual situa temporalment al mes de novembre i que caracteritza de kitsch (l.6). Per últim, cal destacar l’ús de dues estructures equivalents: “Torna per segona vegada” (l.5) i “torna de nou” (l.6).

         

            El cos argumentatiu (l.8-23) inclou l’acabament del primer paràgraf i dos paràgrafs més. Comença amb el títol de l’obra central del text: Luces de bohemia i a continuació, hi aporta diferents arguments d’apel·lació a la qualitat que mostren i justifiquen la gran importància de l’obra: es tracta d’una obra potent, un clàssic espanyol del segle XX que inaugurà la tècnica de “l´Esperpento” i s’hi considera el precedent del teatre de l’absurd Acaba aquest primer paràgraf amb una al·lusió a l’escenografia, en la qual destaca la seua simplicitat, ja que, empra molts pocs elements escènics, entre ells, destaquen unes parets mòbils. A més, explica la causa d’aquesta simplicitat, és a dir, aporta un argument de causa: per ressaltar els nombrosos ambients en què es desenvolupa l’obra i per tal d’aportar una certa amenitat.

El segon paràgraf comença amb el títol de l’obra, per tal d’aportar un nou argument d’apel·lació a la qualitat: Luces de Bohemia no és una obra fàcil de representar i per tal de justificar aquesta idea empra diversos arguments de qualitat: és menester una bona recitació, que resulte adequada i actual, per part dels actors; s’ha de reflectir la varietat dialectal dels diferents personatges de l’obra; i per últim, Max Estrella ha de consistir en l’eix central de l’obra. En aquest punt, afegeix un argument de l’exemple, que dóna a entendre la valoració positiva que realitza l’autor de la representació de l’obra; ja que, explica que la invidència de Max Estrella queda clarament de manifest a través de la gestualitat dels actors.  En general, aquest paràgraf explica que Luces de bohemia no és fàcil de representar per diversos motius; però que en aquesta ocasió, la representació ha superat les dificultats i ha sigut capaç de reflectir eixos trets pels quals no resulta senzilla la seua escenificació.

L’últim paràgraf del cos argumentatiu fa referència al contingut de l’obra, a diferència de la resta del text, més vinculat als trets de la seua representació i a la seua forma. Aquest paràgraf s’inicia amb el mot “L’argument” (l.18), que ja presenta, el tema del paràgraf i que es presenta de manera narrativa, ja que, segueix una certa progressió temporal. En primer lloc, mostra de manera metafòrica el tema de l’obra : “el darrer viatge”, és a dir, el camí cap a la mort de Max Estrella. Aleshores, descriu aquest personatge amb adjectius que apel·len a la qualitat: és un poeta arruïnat, boig i cec. A continuació, fa ús d’un argument de comparació, ja que, compara a Max Estrella amb Dante, definint-lo com un “nou Dante” (l.19) que recorre una societat molt variada, la qual l’ignora i fins i tot, li lleva part de la seua llibertat “l’ofega i de la qual no pot escapar” (l.20). D’aquesta manera també caracteritza la societat de l’obra, apel·lant a la qualitat. Cal destacar l’ús de dos metàfores en eixa comparació: “recorre en cercles infernals” (l.19), que és una referència literària a Dante, i “ampli ventall d’individus” (l.20), que podria considerar-se a mode de frase feta. Tot seguit, continua amb la comparació de Max Estrella amb Dante, amb un altre aspecte: ambdós van ser guiats per una persona “per un mestre” (l.21); que , en el cas de Max Estrella és don Latino, el qual resulta mesquí, apel·lant de nou en aquest punt a la qualitat. Per últim, fa referència al final, que qualifica de caràcter tràgic i que s’hi considera com la conseqüència de la rebel·lia del protagonista (és a dir, empra un argument de conseqüència), que vol ser ignorada per la seua societat. Cal destacar que encara que, aquest paràgraf s´hi mostra com a narratiu, pel fet de relatar de manera breu el seu contingut, també resulta prou descriptiu.

 

         La conclusió (l.24-27) s’inicia amb la tesi de l’autor de manera explícita, encara que, ja havia aparegut de manera implícita al començament del cos argumentatiu:

Luces de bohemia és teatre ben fet, de qualitat i actualitat” (l.24). Per tant, aquest text argumentatiu és de tipus sintetitzant, ja que, la tesi apareix a l’acabament del text. Finalitza la conclusió amb una reflexió sobre per què és recomanable assistir a la representació de l’obra Luces de bohemia , és a dir, insisteix en la causa per la qual és una gran obra: és un referent tant per a estudiants, com per a tot tipus de públic. A més, assenyala com a raó principal de la importància d’aquesta obra, la qualitat dels seu discurs, així com la seua valoració sobre la societat, que resultat fins i tot, aplicable a la actualitat. Cal destacar l’ús del connector de tipus causal “perquè” en dues ocasions en aquesta breu conclusió, és a dir, que acaba amb diversos arguments de qualitat que reforcen la seua tesi i de la partícula d’addició “I” (l.25), per tal de destacar que no és una obra exclusiva d’un públic d´estudiants, sinó que és universal.

 

 

 

b)     Resum

La part més significativa del text es podria sintetitzar de la següent manera:

  Al Teatre del Temple s’hi realitza la representació de l’obra Luces de bohemia ,

una obra del segle XX que inaugura “l´Esperpento” i que suposa l’antecedent del teatre de l’absurd. La seua escenografia resulta senzilla, per la gran quantitat d’espais que ha de recrear i l’escenificació complexa, ja que, els diàlegs s’adapten  a l’actualitat, mostren la varietat dialectal dels diferents personatges i el protagonista, Max Estrella, és l’eix central de l’obra. A més, l’obra narra part de la vida de Max Estrella, similar a Dante: és un poeta pobre, boig  i invident que se sent oprimit en la seua societat i que és guiat per una persona amb intencions roïnes; per això, el final de l’obra resulta tràgic. En conclusió, Luces de bohemia és una obra adequada per a tot tipus de públic, ja que, és actual i resulta universal.

c) Variació lingüística

    En primer lloc, cal fer referència a la variació diacrònica, és a dir, en quina època s’ha escrit el text. Cal destacar que no s’hi observa l’ús d’arcaismes, però sí de neologismes, com és el cas de “estètica kitsch” (l.6), terme actual, vinculat al món del consumisme.

        A continuació, s’hi troba la variació diatòpica, és a dir, amb quin dialecte geogràfic s’ha escrit. Aquest text pertany al dialecte del català occidental, fet que es justifica a partir de l’ús del possessiu “seua” (l.21), que en el dialecte oriental seria “seva”.

         En tercer lloc, s’hi distingeix la variació diastràtica, és a dir, les variacions procedents del dialecte social. Gràcies a la informació proporcionada pel text, se sap que l´autor del mateix és filòleg, poeta i professor, per tant, sí espot determinar que conta amb un gran nivell cultural; cosa que serà necessària, almenys en certa mesura en el receptor. No obstant això, cal destacar que no hi ha elements lingüístics que permeten analitzar aquesta variació.

         En darrer lloc, s’hi troba la varietat diafàsica que depén de la situació comunicativa de l’emissor i de l’àmbit d’ús, és a dir, determina el tipus de registre. En aquest cas, es tracta d’un registre estàndard, associat a l`àmbit periodístic, ja que, es tracta d’un article d’opinió. A més, el seu registre és estàndard per la claredat en l’exposició del seus arguments; per l’ús d’un llenguatge entenedor, encara que amb nombroses referències literàries; oracions no massa llargues ni complexes; lèxic no massa específic, com “ventall d’individus” (l.20) o “el públic en general” (l.25-26), encara que no empra expressions de tipus col·loquial.  

          Per altra banda, degut al tema tractat, de tipus literari; en algunes ocasions, empra expressions pròximes a un registre literari, que també aporten una major bellesa al llenguatge utilitzat en les seues argumentacions. Alguns exemples serien: metàfores (“el darrer viatge”-l.18 o “cercles infernals”-l.19, “ventall d’individus”-l.20), comparacions (“com un nou Dante” l.19, “com el poeta italià...” l.20) o expressions repetitives (“Torna per segona vegada” (l.5) i “torna de nou” (l.6).

 

d)     Tipologia textual

         La tipologia textual  predominant és l´argumentativa, ja que, elabora una estratègia discursiva per tal de defensar una idea, la tesi, mitjançant uns arguments. Concretament, es tracta d’un article d’opinió, un tipus de text relacionat amb l’àmbit periodístic. A més, la seua finalitat és mostrar una opinió lliure d’un tema i defensar-la mitjançant un llenguatge que inclou alguns elements retòrics i referències literàries.                                       També s’hi troben altres estructures textuals, com l’expositiva, ja que, aporta algunes dades amb una finalitat informativa, com és en el cas de la l.5 a 9, en què s’informa sobre dues obres que es representen al Teatre del Temple, l’estètica a la qual pertany una d’elles (Tenorio) i els trets i repercussió fonamental de l’altra (Luces de bohemia).

 A més, s’observa l’estructura narrativa, ja que es narren uns fets amb una seqüència temporal  i la descriptiva alhora, ja que, s’hi descriuen alguns dels trets principals del protagonista de l’obra al tercer paràgraf.

   Per últim, s’hi poden  distingir algunes estructures de tipus retòric, com és el cas de: les metàfores (“el darrer viatge”-l.18 o “cercles infernals”-l.19, “ventall d’individus”-l.20), les comparacions (“com un nou Dante” l.19, “com el poeta italià...” l.20) o les expressions repetitives (“Torna per segona vegada” (l.5) i “torna de nou” (l.6).