Enunciat 10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 – Osona, 2003) va nàixer al si d’una família obrera. Son pare era manyà. A causa de la precària situació familiar, des dels 14 anys (fins als 41), va treballar en una fàbrica tèxtil del seu poble, com a escrivent i comptable. L’any 1970, als 40 anys, emmalatix d’esclerosi múltiple, la qual cosa l’obliga a abandonar el treball i l’aïlla del món circumdant. A partir d’este fet, poesia i vida s’unixen i es fonamenten en tres grans valors humans: la sinceritat, l’autenticitat i la solidaritat. Les etapes de la seua producció poètica així ho reflectixen:

• A la dècada dels anys 50, una crisi religiosa el du a buscar en els plantejaments existencialistes les respostes als dubtes i angoixes (Paraules al vent, 1953; Quinze poemes, 1955). Este fet provoca que gire la mirada cap a la realitat del seu entorn: el seu poble i la fàbrica (El poble, 1966; La fàbrica, 1958-1971). Els protagonistes del poemes són persones que treballen en condicions adverses i a les quals coneix molt bé,  amb noms i cognoms.

• A principis dels 70, la malaltia comporta que els poemes s’interioritzen i que es tornen més intimistes. S’imposa la solitud, l’angoixa i certa presència de la mort (Vint-i-set poemes en tres temps, 1972; La pell del violí, 1974; Quadern de vacances, 1976). A finals dels 70, un gran canvi caracteritzat pe la recuperació anímica per a viure el futur (l’ amor i erotisme d’Estimada Marta, 1978) i pel compromís nacional (L’àmbit de tots els àmbits, 1981).

• Durant la dècada dels anys 80, l’escriptor no perd la serenitat aconseguida: viu una nova i progressiva manifestació del valor absolut de l’amor (Primer llibre de Bloomsbury, 1982; Llibre d’absències [després de la mort de la seua esposa] , 1985). Als anys 90, però, el poeta reconeix que s’ha fet vell. Sent inseguretat i desencís en comparar els dos vessants de l’existència: el personal i el col·lectiu. Respecte al primer, recupera la ironia (Un hivern plàcid, 1994; Llibre de les solituds, 1997). Quant al social i polític, reflexiona i es crític, però no cau en la resignació ni tampoc en la passivitat (Després de tot, 2002; Allà dalt de la muntanya, 2003).

El ressò social que ha tingut l’obra de Martí i Pol s’explica, en primer lloc, pel compromís amb la seua terra i per la condició proletària, que el fa un poeta autodidacte. La seua contant referència a la situació social i nacional havien fet que molts poemes foren sistemàticament citats per polítics i altres dirigents socials i musicats per cantants com Lluís Llach, Ramon Muntaner o Paco Muñoz,  fet que contribuí encara més a la seua popularització. En segon lloc, per la visió personal de la realitat quotidiana que es desprén dels seus versos.

Encara que modifique el contingut, el seu estil es manté inalterable al llarg de la seua dilatada obra i, per damunt de tot, es caracteritza pel col·loquialisme del llenguatge líric. La poesia de Martí i Pol adopta un to semblant al de la conversa i s’acosta a la narració. Els seus poemes estan a l’abast de qualsevol lector, fins i tot de públic no acostumat a llegir poesia, la qual cosa ha fet que siga un dels autors més acceptats pel públic de totes les edats i que s’haja convertit en un dels grans referents de la cultura catalana.