Enunciat 4.- Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

A partir de finals dels anys 70 del segle XX s’instal·la en la societat occidental la consciència de viure una nova etapa històrica: l’anomenada postmodernitat. Si la “modernitat” de la dècada dels 60 s’havia caracteritzat per creure en les grans utopies socials per a la transformació del món, als 70 la societat es pot dir que havia perdut la confiança en la utopia de canviar el món i com a resposta s’adopta una actitud hedonista i profundament individualista. En este món contradictori, al nostre país, es van viure esdeveniments molt importants que varen marcar profundament la societat: el final del franquisme, les primeres passes cap a la democràcia parlamentària, el desenvolupament de la indústria dels serveis i del turisme, el naixement del sentiment europeista... Amb tots els condicionants que es vulga posar, es pot afirmar que la situació de la narrativa en les tres darreres dècades del segle XX i la primera del XXI ha millorat considerablement respecte de l’època anterior.

Anys 70. Destaca l’anomenada novel·la de trencament, que s’allunya de les tècniques narratives clàssiques. En general, malgrat la gran varietat de formes textuals i estilístiques, els escriptors es caracteritzen per buscar formes expressives i estructures narratives noves, perquè interessa tant o més la forma que no el que es conta; pel que fa al contingut, hi predominen els ambients urbans, la problemàtica de personatges jóvens, la seua relació amb el sexe i les drogues, les mostres de rebel·lia... Esta literatura forma part del que s’anomena contracultura: formes culturals noves que s’allunyen de la cultura i l’art “oficials” (socialment ben vistos) i que tenen l’origen en el món anglosaxó amb obres com On the road de Jack Kerouac. Esta eclosió narrativa es produïx en tot l’àmbit lingüístic de la llengua catalana: Carme riera, Montserrat Roig, Jesús Moncada..., i especialment a València: Amadeu Fabregat, Isabel Clara-Simó, Isa Tròlec, Josep Lluís Seguí...

Anys 80-90. En els vuitanta i els noranta, s’abandonen les experimentacions i, en general, es reactiva el desig per retornar a formes narratives més clàssiques i per contar històries. Es revaloritza la importància dels personatges, de l’argument ben trenat i més clarament desenvolupat. Torna la narrativa de gènere (policíaca, històrica, eròtica...). Hi destaquen autors com Jaume Fuster (La corona valenciana), Ferran Torrent (No emprenyeu el comissari) o Josep Lozano (Crim de Germania). En la segona meitat dels huitanta destaca el corrent narratiu anomenat realisme brut o costumisme urbà, influït per la literatura nord-americana. Retrata les contradiccions de la societat capitalista actual amb un deix de crítica descarnada o cínica,  i mostra una societat urbana burgesa, conformista, desigual, insolidària i consumista. Destaquen autors com Rafael Vallbona (Sabates italianes) o Quim Monzó (Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury).

El segle XXI. La disparitat de temàtiques i d’estils, la gran quantitat de títols publicats, la coincidència d’escriptors de diferents generacions, la influència d’Internet i de les xarxes socials..., fan que el panorama literari de la narrativa més recent siga molt divers. Hi podem destacar els aspectes següents: irrupció d’un grup d’escriptors nascuts a la dècada dels 70 que es caracteritzen per l’inconformisme, per una narració de caràcter fragmentari, l’ús habitual d’Internet i dels seus propis blocs com a espai d’expressió literària i també pel rebuig a la literatura més convencional, a la qual consideren massa comercial. L’èxit de vendes d’alguns autors no té precedents, com ara Albert Sánchez Pinyol (La pell freda i Pandora al Congo). Hi ha escriptors de generacions anteriors que continuen publicant com Isabel Clara-Simó, Quim Monzó, Josep Lozano Altra característica, les disparitats de temàtiques i estils entre els escriptors actuals, sobretot valencians, que es diferencien dels seus immediats predecessors per centrar-se més en la problemàtica de l’individu que no en la problemàtica identitària que al País Valencia ha marcat els anys 80 i 90. La nòmina de noms és ampla: Silvestre Vilaplana, Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Urbà Lozano...