Si tractem de fer una apressada classificació de l'obra poètica d'Estellés —tasca sempre difícil per l'exuberància creativa i la mateixa especificitat de la seua concepció poètica, de to marca­dament plural— podríem assenyalar tres línies principals que so­vint s'entrecreuen en els seus versos i no s'ajusten necessàriament a cap període concret de la seua producció. El Llibre de mera­velles i el Mural del País Valencià o l'Ofici de demà serien els models més significatius d'una personalíssima forma de poesia cívica que barreja referències històriques i geogràfiques referi­des al seu país amb reflexions sobre la situació present i la parti­cipació lírica del poeta. És, com Neruda o Walt Whitman, el cro­nista que conta o canta allò que ha vist o ha viscut de manera real o imaginària; la visió subjectiva del poeta s'imposa sobre l'òptica simplement realista, perquè —com ha escrit Fuster amb encert— Estellés és sobretot un «poeta de realitats».

En una certa relació amb aquest to cívic i en perfecta conso­nància amb la seua predilecció per les realitats concretes, cal­dria situar tots aquests poemes la característica principal dels quals és la quotidianitat, els motius mínims que informen la vida dià­ria, les circumstàncies professionals, els records d'infantesa, l'amor, el desamor i l'atracció del sexe, els plaers senzills i, ben sovint, purament fisiològics. Tota la poesia d'Estellés queda im­pregnada d'aquesta quotidianitat pràcticament confessional, però és en les Horacianes o en el Primer llibre de les ègloques o en L'Hotel París i el Testimoni d'Horaci on assoleix de manera més directa i despullada el to col·loquial que li és tan característic. Queda, finalment, una tercera línia que correspon probable­ment als sentiments més personals, a la noció mateixa de l'exis­tència. Són les reflexions sobre la vida i la mort, el pas del temps o l'amor, sempre des d'una òptica personalíssima i amb nom­brosos matisos autobiogràfics. Llibres com Hamburg, Pedres de foc, La nit o La clau que obri tots els panys en són una bona mostra entre molts altres. Amb tot, cal assenyalar una vegada més que la poesía d'Estellés no s'ajusta fàcilment a esquemes i classificacions; es distingeix més aviat per una singularitat caracteritzada principalment per aquest to plural, en el sentit de voler abastar totes les manifestacions de la vida humana, pel seu compromís insubornable i desmesurat amb la paraula, que con­verteix sovint els seus poemes en col·loquis inesgotables amb les coses que l'envolten o en inventaris caòtics d'un món que es perd irremeiablement, com un intent potser de salvació col·lec­tiva, com una decidida voluntat de permanència.

Jaume Pérez Montaner (Vicent Andrés Estellés. Antologia Poètica, CVC, 1995)