El cicle comença amb Les cançons d'Ariadna, de 100 poe mes, que li serveix d'introducció i que esbossa els temes que després seran tractats en els altres llibres. l la sèrie es tanca amb Per al llibre de salms d'aquests vells cecs, que té 40 poemes, però que l'autor volia que en tingués també cent; dissorta dament, la mort el va venir a trobar abans que pogués acomplir el seu propòsit.
Després de Les cançons d'Ariadna, hi ha cinc llibres que for men una unitat orgànica, i que la crítica anomena «llibres lírics».
Els nombres dels seus versos formen un cap-i-cua: 30 - 44 - 40 - 44 - 30. El caminant i el mur pertany a aquest apartat; va des prés del llibre central, Mrs. Death, i està emparentat, per la for ma i la situació arquitectònica, amb Les hores.
Seguidament, hi ha un llibre destacat dels altres, per la forma i el fons: La pell de brau, amb 54 poemes
2. Presentació global d'"El caminant i el mur» Intentarem primerament introduir-nos en el llibre a partir de les mateixes paraules de l'autor (títol i dedicatòria). Després n'ex posarem la nostra visió sintètica. |
En el títol, hi trobem dos mots simbòlics: caminant i mur, Vegem tot seguit els seus rics continguts significatius. Caminant correspon a un dels camps semàntics, de llarga tra dició literària, absolutament usual en Espriu: La vida entesa com a viatge i les persones conceptuades com a viatgeres. Caminants, per tant, ho som tots, |
El caminant. És un descabdellament del tòpic de l'Homo via tor, el qual té 1111 extensíssim repertori en totes les cultures. Així, entre els an t ICS egipcis, el viatge de l'ànima o el del déu Ra per les aigües : superiors i inferiors; el periple d'Ulisses per mar o la seva anada di món dels morts; l'èxode dels israelites pel desert; el viatge de Dante el món d'ultratomba; els dels cavallers medievals, etc, D'una manera semblant a aquests personatges de la literatura, el jo poètic espriuà, a part del viatge general de la vida, em prèn uns altres itineraris espacials per mar, per terra, per l'aire, I altres. Tots aquests camins tenen un component simbòlic. Re presenten operacions de recerca, Ser caminant, per tant, vol dir tenir una ment inquieta i plena de tensió, oberta a la investigació, perquisició o vivència de coses noves, o bé aprofundir en allò ja sabut, furgant moltes vegades en el propi inconscient. Fins i tot a vegades una persona es pot constituir ella mateixa en camí (tal com llegim a l'Evangeli de Joan, 14: 6). Això és el que sembla que vol dir Espriu quan, en el po. 44, declara que ell és caminat per si mateix. |
* * * |
El segon nom del títol del llibre, la paraula mur, té multipli citat de significats, encara que no siguin excloents entre ells, Un ús sovintejat del mot ja el trobem a la Bíblia, sobretot a l'Antic Testament, en el qual s'hauria pogut inspirar el nostre au tor, encara que variant-ne el simbolisme Pel que fa al llibre El caminant i el mur, aquest segon subs tantiu és considerat com a «barrera i terme del camí on acaba el curs de l'existència humana, i, al mateix temps, com a límit de la vida i frontera del més enllà, darrera el qual s'amaga el su prem misteri de la mort que ens espera». \O Significat que s'am plia fins a simbolitzar la mateixa mort. Es més (semblantment a d'altres símbols polivalents, com és ara mar), el terme mur ad quireix també a vegades el sentit de vida, el qual explanem a continuació, a partir dels po. LS. II i CA, 43. L'escenari de la vida, .en els poemes esmentats, és comparat a un mur, i els vivents a uns cargolins que s'afanyen per si po den arribar al crestall i poden veure què hi ha a l'altra banda. En altres paraules, els homes malden per conèixer el sentit de a vida i el misteri del més enllà. La majoria moren abans d'as solir l'empresa i, si algun pot arribar a dalt, s'hi fereix amb les ,-', dernes de vidre trencat, que l'eamo» (o sia, Déu) hi ha posat per defensar «el seu son». |
Darrera el mur, doncs, hi ha Déu, del qual estem separats per aquesta muralla.
La figura del mur s'enriqueix, a més, a l'obra espriuana, amb altres elements, que l'acompanyen i n'augmenten les significa cions.
En aquest mur, imatge de la vida humana, hi ha el rellotge de sol (po. 20), que materialitza el pas del temps, i s'hi reflec teixen els raigs de l'astre com en una pantalla, marcant-hi les es tacions i produint-hi les ombres dels esdeveniments que ocorren «sota el sol». En la seva petitesa, els humans (<<cargolins») només veuen les ombres xineses, però desconeixen la veritable entitat que les produeix, i així van desorientats, guiats per interpreta cions insegures i fal·laces.
«Edificar el mur», per una banda, doncs, és sinònim d'salçar la casa» (po. 43), o sia, construir la pròpia vida, ser un mateix; projecte que es proposa el nostre autor. Encara més: es proposa esdevenir mur (po. 44), per on pugui caminar ell mateix.
Però «esdevenir mur» també és sinònim d'assecar-se, de pa ralitzar-se, de clivellar-se, per causa dels mancaments, fins a ser reduït a pols, aquella pols de la qual venim, segons el Gènesi.
* * *
Aquestes són algunes de les propostes interpretatives del tí tol d'aquest llibre, que, com hem vist, conté en germen alguns dels elements claus de l'univers literari espriuà.
El caminant i el mur són les reflexions i les vivències d'un home sobre la humanitat, la vida i la mort.
* * *
4. La dedicatòria
Un altre element previ a l'inici dels poemes del llibre és la dedicatòria.
«A Amàlia Tineo, per si no arribava a la fi "Neusice" i com a testament del vell Selom.»
Amàlia Tineo fou condeixebla universitària i molt amiga de Salvador Espriu, així com també de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Precisament ella era present a la capçalera del poeta mallorquí
28
l '11 els seus darrers moments i va acompanyar les seves despu lles des del sanatori del Brull. on morí, fins al cementiri d'Arenys, on fou sepultat uns anys, abans del seu definitiu trasllat a Mallor ca. Aquestes anècdotes tenen a veure, possiblement, amb el text que comentem.
Sembla que a Salvador Espriu li va interessar força la tragè dia Nausica de Joan Maragall, i fins i tot havia pensat d'escriu re'n ell mateix una versió pròpia.
Pel que diu a la dedicatòria, podem suposar que, si l'hagués scrita, l'hauria dedicat a Amàlia Tineo. Però, mentrestant, per si el desig literari «a la fi» no arribés a realitzar-se, li dedica el llibre que comentem.
L'endreça de la projectada Nausica a la seva amiga univer sitària hauria estat del tot coherent. La Nausica homèrica va ser l'instrument de la deessa Atenea perquè socarrés Ulisses quan es trobava absolutament desvalgut en una platja després d'un naufragi, i perquè li proporcionés els mitjans per retornar a Íta ca, la seva pàtria. Ara, només equiparant simbòlicament Rosse lló-Pòrcel amb Ulisses, ja tenim el paper de Nausica-Amàlia com a salvadora, socorrent-lo després del naufragi (la malaltia) i aju dant-lo a retornar a la pàtria (sigui el món dels morts o bé la mí tica Sinera).
A l'última frase de la dedicatòria, l'autor presenta el llibre a manera de testament, o sia, de darrera voluntat, de darrer mis satge de Salom. Cal suposar, doncs, que s'hi contindran els prin cipals temes i valors de l'obra poètica espriuana, tot allò essen cial que el literat volia comunicar.
Quant a Salom, nom que vol dir «pau» en hebreu, Espriu se l'aplica a ell mateix com a heterònim literari.
* * *
5. Propostes interpretatives bàsiques d'«El caminant i el mur»
A la vista de les dades anteriors, pouades d'una anàlisi filo lògica de les paraules amb què el llibre és presentat, pensem que l'objectiu més general que el jo poètic es proposa en es criure el Caminant és el que exposem a continuació.
El caminant i el mur parteix d'una situació concreta del jo poè tic: aquest es troba en una «presó»." En aquesta penosa circums-> . tància, recorda un lloc millor que aquest, un «jardí perdut», i desitja descobrir el «pas de sortida» d'aquesta presó (tan intricada com un laberint), amb l'esperança de recuperar l'anhelada lliber tat.
Tot el llibre és un tempteig. Per aconseguir el seu propòsit, el protagonista recorrerà diversos camins simbòlics, a la recer ca incansable de la «porta de les ombres». Aquest intent és tan profund que abraça els principals interrogants de l'existència hu mana.
Així mateix, en tot el poema, també hi ha l'encoberta sol-lici tació d'un interlocutor que l'acompanyi durant el viatge -com tenia el Dant, i per això és constant la voluntat de diàleg que s'hi produeix (po. l, 4, 6, 12, 24, 28ss, 36 ... ).
Una altra característica present a tot el llibre és la progressió dialèctica. S'hi nota un intent d'avançar cap al coneixement de les coses. La poesia espriuana no és estàtica. El poeta no té les solucions en començar a escriure. Precisament escriu per tro bar la saviesa. Per tant, les seves obres porten una dinàmica: a cada poema se'ns obren camins, descobrim coses noves, apre nem, sentim i som invitats a prendre-hi postura.
El caminant i el mur, doncs, segons I.M CASTELLET (1972), «aporta algunes claus decisives per a la comprensió de la poe sia espriuana escrita amb anterioritat i alguns indicis que facili taran la comprensió de l'obra posterior.» «( ... ) ve a ser com l'eix al voltant del qual giren nombrosos temes espriuans o, més exac tament, com una cruïlla des de la qual podem escollir gairebé tots els camins que ens poden dur a les més llunyanes dimen sions de la seva poesia» (pp. 5-7)