El prestigi d'una presència

El màxim poeta del Neonoucentisme va ser, evidentment, Car­les Riba. Va ser, també, la figura més «representativa», o una de les tres o quatre que caldria valorar així, dels anys de la postguer­ra a Catalunya. Aquesta darrera circumstància, extraliterària, cal tenir-la ben en compte, a l'hora tant de valorar la seva obra com d'explicar la influència que exercí entre el 1940 i el 1960. L'estrall del 1936 obligava a opcions extremes. Alguns literats catalans havien ja previst o temut la situació d'una Catalunya revolucio­nària: «n'hauríem de fugir, o ens cremarien», sospitava Estel­rich amb bastant d'anticipació. I en fugiren. Molts d'altres, cò­modes o no en aquella hora difícil, restaren en el seu lloc i com­partiren l'atzar de la tragèdia coHectiva. Per a aquests -i Riba entre eIls- l'exili va ser, en la majoria dels casos, una conse­qüència fatal. Riba retornà al Principat el 1943, quan la poca ac­tivitat cultural catalana supervivent s'arraulia en la cripta i el cenacle. Alguns dels seus més il·lustres col·legues, aleshores, cedi­ren al bilingiiisme; d'altres, al silenci. Carles Riba, al contrari, continuà, des de Barcelona, en la trinxera de sempre, que mai no abandonà. A la seva noble categoria literària, s'hi sumava una au­toritat moral que, per solitària, i per egrègia, esdevingué automà­ticament inqüestionada, suprema. Els uns instaHats en l'emigra­ció política, d'altres en l'ambigüitat oportunista, i alguns en l'abs­tenció provisional, gairebé tots els grans neonoucentistes es tro­baven, de fet, fora de joc. Riba, que abans de 1940 podia sem­blar «un de més» entre ells, passà a ser-hi el «primer». «Era mes­tre d'esperances», recorda Joan Triadú en parlar d'aquells anys; «ell mateix es donava a tot -al consell, al treball, a l'acció­amb la més exemplar confiança en el futur i en el progrés de les iniciatives immediates.» «Entorn d'ell», afegia Albert Manent, «hi ha una unanimitat gairebé absoluta».

Ningú no li va discutir aquesta preeminència. La mateixa ex­cepcionalitat del moment, potser va servir fins i tot per a posar en relleu l'extraordinària dimensió de la seva personalitat, la qual, en un altre ambient, podia haver estat subestimada.»

Joan Fuster (Literatura catalana contemporània, Barcelona, 1971)