Els Segadors
"Els segadors" tenen l'origen en una cançó eròtica, segons conclou una investigació
L'himne nacional de Catalunya, "Els segadors", té l'origen en una cançó eròtica, segons la investigació del professor d'Etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Jaume Ayats. Es tracta d'unes conclusions que es recullen al llibre "'Els segadors', de cançó eròtica a himne nacional", que surt a la venda dimecres de la setmana que ve.
En declaracions a "El matí de Catalunya Ràdio" Jaume Ayats ha explicat que el llibre, editat per Avenç, recull com el 1640 algú va decidir fer una cançó per aixecar la moral dels joves en revolta contra les tropes castellanes, un crit de guerra, i "va agafar la cançó que els agradava més cantar: una cançó eròtica d'una mestressa que demanava els favors d'un jove segador molt ben dotat".
Segons Ayats, aquesta versió, més pujada de to que l'actual, la cantaven els segadors per animar-se mentre treballaven de sol a sol. El professor d'Etnomusicologia ha afegit que aquella melodia era bastant popular a l'època tant aquí com a gran part de l'Europa llatina.
El temps, però, va fer que la cançó passés a l'oblit fins que al segle XIX, a partir de la reclamació d'un himne nacional per part de diferents sectors catalanistes, es va acabar configurant la versió actual. L'encarregat va ser Francesc Alió, que va ajuntar la lletra de guerra que cantava la mare de Jacint Verdaguer amb la melodia de la cançó eròtica que li va cantar el canonge Jaume Collell. Emili Guanyavents (1860-1941), que venia dels grups anarquistes, espiritistes i maçons, va escriure, finalment, la lletra actual de l'himne.
Catalunya Ràdio. Redacció19/10/2011 - 11.38 Actualitzat 19/10/2011 - 13.09
Ens trobem que “en la darrera dècada del s. XIX el catalanisme necessitava un himne”[1] que ajudés a escampar els seu ideari. Hi ha himnes que són encarregats a un compositor i d’altres que s’imposen per la pressió popular, Els Segadors és d’aquest segon grup.
¿I què es cantava en aquell temps? Doncs a Catalunya pels volts del 1871, La Marsellesa, traduïda i adaptada per Josep Anselm Clavé va ser cant revolucionari a casa nostra seguint l’estela de la Comuna de París.
La Marsellesa
I
A l’arma, a l’arma, fills del poble,
lo jorn de glòria ja ha arribat!
Pels tirans alça xusma innoble
sos pendons enllotats en sang.
Oïu, oïu, com fer udola
l’esbars famèlic d’eixos llops.
Lo poble apura el fel a glops
i encès de ràbia i el cor tremola.
A l’arma, ciutadans!
Alcem lo sometent!
Lo airat jovent
banya ses mans
en sang de vils tirans!
Trosseja coratjós
lo poble
son jou ignominiós!
II
Fills de la terra catalana,
abans morir que ser esclaus!
Sona ja l’alarmant campana!
Muïren ja els opressors malvats!
De nou a indigne vassallatge
vol enjunyir-nos bando (sic) astut:
Malhaja el poble si un minut
suporta estúpid tal ultratge!
A l’arma, ciutadans!
Alcem lo sometent!
Lo airat jovent
banya ses mans
en sang de vils tirans!
A l’arma, a l’arma, fills del poble,
lo jorn de glòria ja ha arribat!
III
Rompem la inèrcia que ens degrada!
Lo poble lliure és poble fort.
Llibertat, llibertat aimada,
en ton foc s’han templat ja els cercs!
Baix tos pendons, cantar victòria
podrem al fi de greus fatics;
i a l’expirar tos enemics
veuran ton triumfo i nostra glòria.
A l’arma, ciutadans!
Alcem lo sometent!
Lo airat jovent
banya ses mans
en sang de vils tirans!
Avant lo poble denudat!
Lluitem per nostra llibertat!
Avant lo poble!
Lo jorn de glòria ja ha arribat!
Avant!
Com que hi havia la necessitat de tenir himne es van convocar diversos concursos per tal de compondre’l, però els intents no van reeixir (A Felip V, Les Barretines, Catalunya i avant, l’Arch de Sant Martí, Los nets dels Almogàvers...)
El 1892 Francesc Alió publica la cançó d’Els Segadors per a cant i piano. És la balada que explica la revolta catalana coneguda pel Corpus de Sang quan els Segadors aplegats a Barcelona en temps de sega es revolten contra els abusos dels Terços castellans allotjats a les cases i masos de la gent del país de camí cap a la guerra amb França, en la guerra dels Trenta Anys. La tornada “Segueu arran, / segueu arran que la palla va cara / segueu arran” es va canviar per l’actual: “Bon cop de falç / bon cop de falç defensors de la terra, / bon cop de falç.”[2]
Els Segadors
Cançó històrica versió de Francesc Alió
¡Catalunya comtat gran – que t’ha vista rica i plena!
Ara el rei nostre senyor – declarada ens té la guerra;
Lo gran Comte d’Olivar – sempre li burxa l’orella:
“Ara és hora nostre rei, - ara és hora que fem guerra.”
Contra tots los catalans – ja ho veieu quina n’han feta.
Seguiren viles i llocs – fins al lloc de Riudarenes.
N’han cremat un sagrat lloc – que Santa Coloma es deia:
Cremen albes i casulles – i corporals i patenes.
Mataren un sacerdot – mentres que la missa deia.
Mataren un cavaller – a la porta de la iglésia,
Don Lluís de Furrià, - i els àngels li fan gran festa.
Lo pa que no era blanc – deien que era massa negre
lo donaven als cavalls – sols per assolar la terra;
lo vi que no era bo – engegaven les aixetes,
lo tiraven pels carrers – sols per a regar la terra;
A presència dels parents – deshonraven les donzelles:
En donen part al virrei – del mal que aquells soldats feien
“Llicència els he donat jo – molta més se’n poden prendre.”
A vista de tot això – s’és esvalotat la terra.
Entraren a Barcelona – mil persones forasteres;
entren com a segadors – com eren en temps de sega.
De tres guardes que n’hi ha – ja n’han mort a la primera.
En mataren el Virrei – a l’entrant de la galera,
mataren els diputats – i els jutges de l’Audiència:
Anaren a la presó – donen llibertat als presos:
Lo bisbe els va beneir – ab la mà dreta i esquerra:
“Ont és vostre capità – a ont és vostra bandera?”
Varen treure el bon Jesús – tot cobert ab un vel negre.
“Aquí és nostre capità – aquí és nostra bandera;
A les armes, catalans – que ens han declarat la guerra”.
Bon cop de falç,
defensors de la terra,
Bon cop de falç.
L’origen de la melodia d’Els Segadors és de la cançó eròtica de Los tres segadors i la lletra de la guerra d’Els Segadors que Manuel Milà i Fontanals va recollir en el seu Romancerillo. Jaume Collell i els membres de l’Esbart de Vic cantaven la lletra eròtica.
Los tres segadors
Tornada: Segueu arran, segueu arran, tres pams enlaire, segueu arran.
Variant: Segueu arran, segueu arran que la palla va cara, segueu arran.
N’han baixat tres segadors d’aquí dalt de la muntanya,
n’han baixat a baix al pla per segar una quinzenada
i el més petit de tots porta la fauç adaurada,
si en porta tres anells d’or, lligador capçat de plata.
Si s’ha posat a cantar a sota d’una balconada,
la filla d’un argenter d’ell se n’és enamorada,
si l’ha enviat a buscar per una de les criades:
-Segador, el bon segador, la mestressa vos demana.
-Digue-li que ja hi ‘niré a les quatre (hores) de la tarda.
Les quatre hores van tocant, segador mai no arribava,
ja en toquen dos quarts de cinc, segador puja l’escala.
-Oi per vos, dolceta amor, què és lo que vostè demana?
-Segador, el bon segador, voleu segar un camp de civada?
-Prou la’n segaria jo si sabés on·t és sembrada.
-No és sembrada en cap rost, no, ni en cap costa ni muntanya,
n’és sembrada amb un hortet, la riera al mig hi passa, (...)
-Segador, el bon segador, ¿quantes garbes n´heu lligades?
-Trenta-vuit o trenta-nou, i a la raia de coranta!
Més en lligaria jo si el lligador no es blincava!
-Ja li donarem aliment: cop de ous i botifarra.
Tornada: Segueu arran, segueu arran, tres pams enlaire, segueu arran.
Variant: Segueu arran, segueu arran que la palla va cara, segueu arran.
Lletra històrica. La mare de Jacint Verdaguer la cantava aquesta i altres cançons populars, son fill les transcrivia i les enviava a Marià Aguiló i a Manuel Milà i Fontanals.
Los tres segadors. Balada cantada per les colles de segadors. Es llogaven per segar. Eren grups de joves de muntanya, al juny s’organitzaven en colles amb un capità que ja tenia una ruta emparaulada. Començaven al pla de Tarragona, de Barcelona, al Vallès o a l’Empordà i acabaven a les comarques pirinenques. És considerada la cançó que identifica la imatge del jove segador atrevit, que se sent optimista, guapo i valent i no s’atura davant de res. El lloc on era més cantada era a la comarca d’Osona i les del voltant.
La cançó que descriu la revolta del 1640 es va escriure probablement entre juny i setembre de 1640.
“Un dels procediments de cançons més habitual i efectiu fins al segle XIX eren les “cançons dictades”. Quan en un poble o en una comarca passava un fet destacat, algú encarregava a un home que tenia reputació de “dictador de cançons” (o sigui que sabia fer cançons) que “dictés” una cançó. I quan la tenia feta, sempre de memòria, qui l’havia encarregada l’aprenia i la divulgava a canvi d’una paga, generalment en espècies. [...] Quan el tema ho aconsellava, el dictador agafava una balada ben coneguda per tothom i amb la mateixa melodia, la mateixa mètrica i a vegades amb la mateixa rima, construïa el relat de la nova cançó.”[3]
Tenim el mateix tema: Els Segadors tant en la cançó eròtica com en la històrica. Els fets del corpus de Sang estan relatats en la mateixa mètrica i estructura que l’amorosa. La gent ja se sabia la melodia només calia aprendre’s la lletra. En tenim un altre exemple en Cant dels Aucells quan arribaren los vaxells devant de Barcelona, y el desembarco de Carlos III (que Déu guarde), la cançó aprofitava la força estètica i emotiva del nadalenc Cant dels ocells. Vet aquí un parell d’estrofes com a mostra:
Cantaven los aucells
quan veren los vaixells
davant de Barcelona,
i lo alegre tord,
cantant deia a ne’l bord
tu eres la ponçonya.
I lo alegre tord...
Cantava el rossinyol,
avui deixo lo dol;
respon la cadernera,
una passada vull fer,
puix veig Carles Tercer
que ja toca en terra.
una passada vull fer, ...
Carles III és Carles d’Àustria que va lluitar contra Felip d’Anjou en la Guerra de Successió.
Aquest tipus de creació de noves cançons també es produeixen actualment. És el cas de La Trinca que va agafar la melodia de la Dansa del sabre, d’Aram Khatxaturian, hi van posar la música del cop d’estat del 23F de 1981. I que amb la música del Danubi blau d’Strauss, hi van posar una lletra que descrivia la contaminació dels rius catalans.
L’Orfeó Català i la Societat Coral Catalunya Nova Enric Morera, 1895) van ser les institucions que més van difondre Els Segadors.
L’ocasió que va propiciar la difusió de l’himne va ser el 6 de març de 1897. La Unió Catalanista i quaranta entitats més presenten al cònsol de Grècia un missatge en què se solidaritzen amb l’annexió de Creta que fins en aquell moment era en mans turques. Hi hagué un concert de cant coral a càrrec dels cors Catalunya Nova i Orfeó Català. La policia prohibí que Catalunya Nova cantés el Plany i que el públic seguís l’Orfeó en el cant d’Els Segadors. La policia prohibí que l’Orfeó passés per la Rambla amb la seva senyera. Aquests fets propiciaren la vinculació del catalanisme a l’Himne nacional i a les quatre barres.
Es cantaven tres estrofes dels segadors.
Ara el rei nostres senyor declarada ens te la guerra. Bon cop de falç...
Varen treure el bon Jesús tot cobert amb un vel negre. Bon cop de falç...
A les armes catalans que ens han declarat la guerra. Bon cop de falç...
Altres himnes que es cantaven: el Gernikako Arbola i La Marsellesa, traduïda i adaptada per Ignasi Iglésies. També va competir amb els Segadors el Plany, provinent de l’Alabau, una cançó popular. Estrenada el gener de 1897, “és citada per l’emoció i l’entusiasme que desvetllava “per ésser un verdader plany per la pèrdua de la llibertat de nostra terra””.
La Marsellesa
Ignasi Iglesias Enric Morera
Avui us presentem un dels himnes més coneguts mundialment. Com és natural en tota cultura integrada en el concert mundial, també el poble català va fer seu aquest himne en diverses versions a través dels temps, algunes per part de destacats autors com és el cas de la del 1871 de Josep Anselm Clavé i Camps i la que avui us presentem, del dramaturg Ignasi Iglésias i Pujadas, publicada a principis del segle XX.
Cal dir que mentre el Cercle Català de Marsella va comptar amb Secció Coral (que es va haver de dissoldre ben entrats els anys 80 per manca de director), sempre va incloure en el seu programa aquesta versió de “La Marsellesa”, així com “Els Segadors” i “La Coupo Santo”, l’himne de la Provença.
Tots a les armes fills del poble
el jorn de glòria és arribat,
amb nostra causa justa i noble
triomfarà la llibertat,
triomfarà la llibertat,
avant, avant, plens de coratge
lluitem a mort amb l’opresor,
vessant la sang sense dolor
que estem cansats de l’esclavatge.
Armem-nos catalans,
alcem el somatent,
ardidament petits i grans
lluitem contra els tirans!
Fills de la terra catalana
primer morir que viure esclaus,
per l’ideal que ens agermana
com més turments siguem més braus
com més turments siguem més braus
malhaja el poble que ses penes
suporta humil i resignat,
malhaja el poble esclavitzat
que no fa a trossos ses cadenes!
Armen-nos ciutadans,
alcem el somatent,
ardidament petits i grans
lluitem contra els tirans!
Plany
Catalunya en altre temps
ella sola es governava
i es feien les seves lleis
en sa llengua i no en cap altra.
Plora, plora, Catalunya
que ja no et governes ara!
Des de ja fa massa temps
estrangers són que la manen
i en llengua estranya es fan lleis
que a la nació són contràries.
Plora, plora, Catalunya
Ja que et doblegues encara!
El 1897 Enric Morera fa una harmonització dels Segadors, es publica amb la lletra d’Alió i una de moderna d’Emili Guanyavents, que és la que es canta ara amb tres variants de la tornada. “Bon cop de falç quan vulguin moure brega!”; “Bon cop de falç si el blat ens volen prendre!”; “Bon cop de falç, defensors de la terra.” Emili Guanyavents era tipògraf i poeta mataroní, provenia dels cercles socialistes i del primer anarquisme. Col·laborava en revistes dels ambients maçons i anarquistes i alhora estava en relació amb cercles espiritistes. Enric Morera a través de Catalunya Nova va “imposar” la lletra nova a través dels concerts.
El 1896 l’Orfeó Català havia estrenat El Cant de la Senyera, amb text de Joan Maragall i música de Lluís Millet, també amb la pretensió de ser l’himne nacional de Catalunya. Els Segadors, tanmateix, anava guanyat terreny en aquest camp.
El Cant de la Senyera
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants!
Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï contemplem-la
en sa dolça majestat!
Oh bandera catalana!
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te, sobirana
alçarem els ulls al cel.
I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dona veu al teu cantaire
llum als ulls i força al braç
Els Segadors viatja amb tren. Durant dos anys i mig (1897-1899) les cantades d’Els Segadors sobrepassen el nombre de cent, segons informa Pere Anguera. En tots els aplecs catalanistes s’hi canta. Se celebren en poblacions situades en la xarxa ferroviària per tal que s’hi poguessin desplaçar gent de les contrades veïnes. En l’arribada dels convidats a l’estació ja es cantava l’himne. “Els Segadors, doncs es va desplaçar amb tren, com també ho feien les idees catalanistes.”[4] Estiuejants i estudiants també difonen l’himne en els desplaçaments als llocs d’estiueig o d’estudi.
Cels Gomis, de Reus, volia un himne des d’una posició anarquista, internacionalista i anticlerical. L’himne s’hauria de fer “contra tots los governs, puix tots ho fan malament” i no només com un crit d’odi contra Madrid. Va fer una lletra d’Els Segadors el maig de 1900, la primera estrofa diu:
Barcelona, ciutat gran
qui t’ha vist y qui’t veu ara!
Vas cremar dotze convents...
y n’has fet dos-cents quaranta.
Bon cop de falç,
los qui encara sigueu hòmens,
bon cop de falç!
Entre 1913 i 1918 Els segadors tornen a primera fila de les manifestacions i confrontacions al carrer (25è aniversari de l’Orfeó Català, festes d’orfeons i escoles catalanes, actes catalanistes, manifestació del 1913 a Barcelona per demanar la creació de la Mancomunitat, concert en honor de les diputacions el 1913). I els onzes de setembre foren importants per a la difusió de l’himne. El 1916, a Reus reberen el tren dels assistents al primer Dia de la Llengua catalana cantant Els segadors. Quan s’esdevingueren les victòries aliades a la Primera Guerra Mundial es cantava La Marsellesa i Els Segadors. 1917, festa dels orfeons, 6.000 cantaires a la plaça de Catalunya, part del públic canta Els Segadors. “...en la campanya a favor de l’autonomia integral (1918-1919) Els Segadors es va fer imprescindible a les manifestacions i mítings, com els idealitzats anys d’eclosió catalanista, acabant amb el crit de “Visca Catalunya lliure!””[5]
Als Jocs Florals de 1920 hi assisteixen el mariscal Joffre, heroi nord-català de la Guerra Europea i Puig i Cadafalch, tots dos parlaven en català, cosa que va molestar el govern espanyol. En la visita d’Alfons XIII i el cap de govern Dato es va cantar el nostre himne: cant d’Els Segadors. També al funeral en honor a l’alcalde de Cork (mort en vaga de fam per la independència d’Irlanda).
Durant la dictadura de Primo de Rivera fou prohibit, igual que l’Onze de setembre, els partits polítics i es fiscalitzaren les associacions catalanistes. La dictadura va incentivar l’aparició de nous himnes: La Balanguera i Cançó d’amor i de guerra.
I una cosa ben curiosa, quan la República Catalana va ser proclamada per Macià i Companys el 1931 es cantà La Marsellesa. El nostre himne es considerava un cant d’antics odis i el lament d’un poble oprimit i no calia cantar-lo perquè les llibertats estaven en camí de ser recuperades. Amadeu Vives proposa un nou himne a Macià. El Cant del poble, lletra de Josep Maria de Sagarra i música del mateix Vives, aprofitant un motiu dels Xiquets de Valls de Clavé. La cançó ha passat a ser un himne patriòtic, però no l’himne de Catalunya. La proposta de l’himne ajuntava Clavé, Vives i Sagarra, tres generacions que representaven la tradició dels darrers 80 anys. Malgrat tots aquests intents, Els Segadors recupera presència pública i alternava el seu cant amb el de La Marsellesa.
El Cant del poble
Glòria, catalans cantem!
Cantem amb l'ànima!
Un crit, i una sola veu:
visca la pàtria!
La nostra terra és redimida
El gran moment és arribat
Fora els ultratges
Lluny la mentida
Ningú ens prendrà
la nostra llibertat
Joia que ha inflamat el cel,
falç i ginesta.
Vola sobre el front
l'estel de la Senyera
Tenim les venes per estimar-la
i en la tempesta del combat
Tenim els braços per defensar-la
Ningú ens prendrà
La nostra llibertat!
Glòria, catalans cantem!
Cantem amb l'ànima!
Un crit, i una sola veu
Visca la pàtria!
La nostra terra és redimida
El gran moment és arribat
Fora els ultratges
Lluny la mentida
Ningú ens prendrà
la nostra llibertat
Arribem a la Guerra Civil; els soldats cantaven himnes: els anarquistes Los hijos del pueblo, La Varsoviana i A las barricades; els comunistes, La Internacional; si eren d’Esquerra Republicana o catalanistes, Els Segadors. Tanmateix el nostre himne va penetrar en l’ànima de tota la societat catalana.
El silenci, l’exili i la clandestinitat s’imposen durant el franquisme.
A partir dels anys seixanta l’himne es recupera a poc a poc. El 1968, a Montserrat un grup de persones entona Els Segadors en el funeral de l’abat Escarré. El 1974 en actes de l’Assemblea de Catalunya es canta l’himne. El 1975 Rafael Subirats canta la versió històrica d’Els Segadors a les Sis Hores de Canet. Va esquivar la censura perquè la va presentar com a cançó popular. El 1976 es va cantar a l’Onze de Setembre celebrat a Sant Boi, Oriol Martorell en va dirigir la cantada, amb permís governatiu de Martín Villa, governador civil de Barcelona. El 1980, el Conseller de Cultura, Max Canher va crear una comissió per establir “el text musical d’Els Segadors, himne oficial de Catalunya.”[6] Va decidir que per la melodia se cenyís a les de Francesc Alió (1892) i de Joan Lamote de Grignon (1937), i per al text a la d’Emili Guanyavents. El 1992 s’interpreta Els Segadors en la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. El 1993 és declarat himne nacional pel Parlament de Catalunya.
Des de fa 130 anys que ens acompanya en el nostre camí cap a la llibertat. I s’imposa a qualsevol intent de substitució. Recordo una anècdota que va passar en la reunió de commemoració del Primer d’octubre d’enguany. Estàvem reunits representants del grup Mobilització 2.0 (sobiranistes de Tarragona) i es va quedar que no cantaríem Els Segadors al final de l’acte, els substituiríem per l’Estaca, el motiu era que només s’havia de cantar els Segadors en actes molt solemnes, que no el volíem desgastar cantant-lo en qualsevol acte. I així es va fer. Quan es va acabar l’acte del Primer d’Octubre davant de l’Institut Martí i Franquès, després de cantar L’Estaca algú va cridar des del públic (l’Anna Guasch): -¿I els Segadors? I es va posar a cantar-lo. Tothom s’hi va afegir. Ràpidament els músics van agafar els instruments i el van afegir al cant. És ben evident que cal acabar els nostres actes amb Els Segadors!
Visca Catalunya lliure!
Tarragona, 5 de novembre de 2022
Bibliografia i fonts.
-Catalunya Ràdio
-ANGUERA, Pere (2010). Els Segadors. Com es crea un himne. Barcelona. Rafael Dalmau Editors.
-AYATS, Jaume (2011). Els segadors. De cançó eròtica a himne nacional. Barcelona: l’Avenç.
-https://blocs.mesvilaweb.cat/jordimartif69/llibrenegre-1871-josep-anselm-clave-versio-catalana-de-la-marsellesa/
-https://ca.wikisource.org/wiki/Els_Segadors_(Francesc_Ali%C3%B3)
-CAPMANY, Aureli (1980). Cançoner popular. Barcelona. Ketres editora.
- https://www.racocatala.cat/forums/fil/153942/cancons-republicanes?pag=1
-https://www.viasona.cat/grup/ramon-calduch/catalunya-triomfant/el-cant-del-poble
[1] Ayats, p. 17
[2] Ayats, p. 24
[3] Ayats, p. 57
[4] Ayats, p. 98
[5] Ayats, p. 153
[6] Ayats, p. 201