LA XARXA MÀGICA

Martí Domènech Obrador, S1A

En un poble costaner de les Filipines hi havia una llegenda que tractava sobre les profunditats del mar que envoltava les illes. Hi havia una xarxa màgica capaç d’atrapar els peixos més valuosos del mercat i a vegades del mercat i a vegades, fins i tot, agafava objectes perduts dels mariners del voltant. Un dia en Jessa estava pescant amb en Ko, i els dos en feien fantasies de que trobaven la xarxa màgica i es tornaven molt rics. El seu pare deia que no fessin invencions, ja que només era una llegenda i ja que no anaven sobrats de recursos intentassin aportar més diners a la família. Ells, una nit varen decidir aventurar-se per les costes amb bombones d’aire. En submergir-se varen decidir anar a la costa sur de l’illa i varen veure una estranya cova que mai havien vist. S’hi varen endinsar, era molt profunda, però quan pensaven que s’acabava varen veure uns fils encreuats, era la xarxa màgica! La varen extreure de la  cavitat i la varen utilitzar. Es varen fer famosos, no només per haver trobat un utensili llegendari, sinó també perquè la varen emprar de manera eficient i sense explotar la fauna marina de la zona.


EL CAPITÀ EMBADOCAT

Ariadna Pastor Martínez, S1A

Què no coneixeu la història del capità embadocat?

Doncs jo vos la contaré.

Hi havia un capità dels mars del nord, molt bo amb la pesca, però un desastre amb l’actualitat. Una vegada va veure un cartell molt interessant que anunciava unes… XARXES SENSE FIL!! Però la botiga estava tancada i no va poder resoldre el significat d’aquella frase. Tot el dia va estar pensant en aquell anunci tan estrany i fins i tot no va poder pegar ull en tota la nit. Volia saber com seria aquella xarxa: serà invisible? Serà transparent?... . Al dia següent va anar a la botiga i se’n va adonar de que aquella botiga no pareixia d’utensilis de pesca. Va entrar-hi i va demanar per la xarxa sense fil i si podria pescar més peixos que amb les xarxes normals. El dependent va esclatar a riure:

- Aquí venem WI-FI!! Amb això podrà “navegar” però no agafarà cap peix!!


COSES DE LA VIDA

Santino Mayer, S1A

Un dia gris, Jimmy, el nostre personatje principal, tornava de l’escola molt trist però a la vegada treia foc pels queixals. La veritat és que no era gens bó estudiant, i no tenia amics, és més, li feien bullying.

Sa seva mare, intentant animar-lo, li va dir que això eren «Coses de la vida» ; en aquestes mateix dia els seus pares varen sortir i ell va fer una llista de les coses bones i dolentes que li passaven. En aquella llista no hi havia res en la part bona així que ell va decidir suicidar-se. Va agradar aire i no vi va amollar, el que no sabía era que abans de morir se demaiaria. En aquest moment va tenir una al·lucinació amb la seva  aranya Billy pensava que s’havia fet petit i estava en el terrari de Billy, hi havia una teranyina gegant. Amb curiositat s’hi va apropar. Va veure els seus bons records a sa teranyina: desde que era ben petit fins a récord del futur; guanyar el premi «Nóbel» a un nou descobriment. En aquest moment va escoltar una sirena però molt fluix. Ell volia veure con seria el «futur Jimmy» va arribar a veure als seus fills però…

En aquest moment és va aixecar: estava en un hospital. La seva mare li va dir: «mentres estaves inconcient Billy t’ha picat». Per mala sort aquestes eren les ùltimes horas de vida que tenia. Aquestes si eren «Coses de la vida».


LES XARXES SOCIALS A LA NOSTRA VIDA DIÀRIA

Arantxa Manjón Sánchez, S1B

Avui en dia no podem viure sense les xarxes socials,en les xarxes socials podem trobar de tot. Però també ens afecten en la vida diària. Cada param menys atenció a les coses del nostre voltant per estar a lñes xarxes socials.Ens comunicam menys que abans i una practica que fa la gent amb les xarxes socials és la de poder criticar sense control perquè a les xarxes socials es pot desar el teu anonimat.

Els joves són els més afectats per tot això, perquè un jove no sap com manejar bé una xarxa social i li poden passar coses molt dolentes a una persona. N’és un exemple el cas d’una nina de Mallorca. Parlava per facebook amb un nin de la mateixa edat que ella nina. No es coneixien en persona i varen decidir trobar-se. Una tarda la nina va partir de casa, va agafar el bus per anar al parc a on havia quedat amb el nin, però en el bus la varen perdre de vista. La policia va descobrir que el nin amb qui la nina parlava era un home adult i es creia que podia ser el seu segrestador.

Un altre cas era el d’una nina de catorze anys que estava parlant amb un nin de quinze. Es varen festejar per internet. Ella li enviava fotos amb poca roba. Varen rompre la relació, però el nin no ho volia i va dir-li a la nina que si el deixava ell pujaria les fotos a internet. La nina ho va contar als seus pares; varen anar a la policia i la policia va investigar. El nin amb qui parlava la nina era un home de seixanta anys que vivia a l’edifici de devora casa seva.


MARÇ DE 1999

Irene Mariño Jiménez, S1B

Març de 1999:

Na Instagram era una al·lota molt alegre i activa i la seva passió era la fotografia. Anava molt freqüentment pel carrer a fotografiar qualsevol cosa que li paregués interessant, com plantes, animals, parcs, edificis o fins i tot el cel. O  quedava amb el seu grup d'amics per realitzar sessions de fotos.

Anava a la universitat i estava estudiant periodisme, encara que volia endinsar-se més en el món fotogràfic.

Un dia, na Instagram va anar a comprar rodets per a fer més fotografies: aquella mateixa tarda faria fotos amb un parell d'amigues.

Varen anar a un parc que era prop de casa de na Instagram, ja que els seus pares li havien dit que no tornàs  molt tard, i feren unes fotos bastant boniques.

Al dia següent na Instagram va anar a la tenda a dur a revelar les fotos que havia fet. Estava a punt de fer-ho, però s'adonà que la noia de davant es pareix moltíssim a una vella amiga, així que s'arriscà a saludar-la:

—Meetic?

La persona es va girar. Era na Meetic!

—Oh! Mare meva! Quant de temps, Instagram! Com estàs?

—Jo estic genial, i tu? —va preguntar na Instagram.

—Molt bé!

Fins ara no s'havia adonat que just al costat de na Meetic hi havia un altre al·lot.

—Ai, sí, perdó, aquest és en Twitter —va explicar na Meetic.

I llavors, na Instagram se’n temé. Anava a la seva universitat! En Twitter era ros i amb els ulls d'un to preciós entre verd i blau. La veritat és que na Instagram s'havia estat fixant en aquell noi els darrers dies.

—Sí! Ja la conec, va a la mateixa facultat que jo. “Instagram”, veritat?

Potser es recordava del seu nom perquè na Meetic ho havia dit abans, però igualment na Instagram es va emocionar un poc.

—Sí, “Instagram” —li va dir a en Twitter.

6 anys més tard...:

Na Instagram i en Twitter s’havien casat i a la boda  varen anar-hi molts d’amics de tots dos: en Facebook, n’ Snapchat, en Tumblr, en Pinterest...


QUÈ PASSARIA SI NO TENGUÉSSIM XARXES?

Jihan Chykhy Azizi, S1B

Un dia qualsevol vaig agafar el meu mòbil per a llegir els missatges de WhatsApp. Un deia que teníem un examen de Castellà l’endemà i vaig quedar pretificada perquè

 1- No m’agrada el Castellà

 2- Em costa un poc

 3- No he estudiat gens

 4- No puc suspendre

 5-I el tenia l’endemà

No sabia què fer. Havia suspès el primer control i no volia suspendre aquest. Primer em vaig relaxar i segon vaig agafar el meu llibre i em vaig posar a estudiar molt. Al cap d’un moment la meva mare en va dir que havia trobat en el Facebook una oferta de les coves del Hams. Era una molt bona oferta i acaba l’endemà; justament l’endemà. Era una pena, però hi aniria. Finalment el meu pare vengué amb una altra història sobre que havia vist a Instagram que una persona havia publicat que el seu actor preferit vendria demà a visitar Palma a les sis i el meu pare no volia perdre aquesta oportunitat.

Teníem tantes coses l’endemà que havíem d’organitzar-nos bé. Vaig reflexionar un moment i dins el cap vaig pensar què passaria si no teguéssim xarxes?! Jo no podria estudiar per al meu examen ni tampoc anar a les coves del Hams ni el meu pare anar a veure el seu actor preferit. A vegades les xarxes van molt bé per a aquestes coses.


EN LÍNIA

Laura Manzanero Francia, S2B

Qui som? Aquesta pregunta m’està voltant pel cap des de fa molt de temps. Les persones que em coneixen diuen que som una mena de connexió amb la xarxa elèctrica. Sempre m’han dit que he tengut una forta connexió amb ella i això m’ha cridat l’atenció, però jo no entenc el que em diuen, jo trob que som una persona normal. És vera que els meus companys em troben diferent de la resta.  

Segons la meva família tot va començar un dia quan tornava de l’institut. Aquell dia plovia molt fort i, com sempre, no duia un paraigua, a més se sentien trons per tot el cel. Aquell dia res m’havia anat bé. Els professors s’havien enfadat amb mi, el perquè no el sé. Així que es podia dir que no era un bon dia. Per anar a ca meva passava per una central elèctrica, però jo, que era un poc despistada, vaig tocar justament una reixa que posava “Alta tensió: no tocar”  en el moment que un llamp va tocar la barrera.

Vaig caure en terra. La pluja no s’aturava, Tenia les mans cobertes de sang.  La vista em començava a fallar: ho veia tot molt borrós. El darrer que vaig sentir va ser que algú em cridava…

La meva mare veient que no tornava es va posar molt nerviosa i va sortir a cercar-me i allà em va trobar en terra. Quan va  veure que no reaccionava, em va dur a l’hospital.

Els metges, després d’intentar salvar-me la vida, li digueren que m’havia mort.

En aquell moment tot va tornar de color gris. Ma meva mare va començar a plorar desconsoladament. No podia suportar la idea que m’havia mort.

Els metges li varen demanar si em volia veure per darrera vegada.  Ella ho va acceptar. Amb els ulls vermells de tant de plorar, em va demanar que tornés, que no li podia fer allò…

Veient que no passava res, va sortir de l’habitació. El meu cos es va començar a moure un poc. El cor em bategava amb força. Volia lluitar i així es com vaig obrir els ulls. En obrir-los vaig sentir una connexió amb la xarxa elèctrica. De cop molta informació em va venir al cervell. Vaig sentir com l’energia m’entrava per les venes fins al cervell.

Amb aquesta energia podia saber tots els aparells que estaven connectats per via elèctrica. A vegades amb el cervell pensava que volia el llum apagat i s’apagava tot sol. També vaig fer algunes bromes als meus veïns, però això és una altra història.

QUI SOM?  Aquesta pregunta encara és dins el meu cap.


ELS YOUTUBERS

Marc Ceva Carreño, S1B

c en Joan i avui vos narraré una història sobre les xarxes socials.

Jo era suscriptor d’un canal de Youtube. Un dia va anunciar el youtuber que sortejaria 5 X-box 1 i deia que podíem guanyar si ens suscrivíem a twetter.

Jo vaig fer el que deien. Dos dies després m´avisaren que havia guanyat el sorteig i a més em digueren que donés la meva direcció per enviar-me el premi.

Jo la vaig posar i a més els vaig dir que els nou següents dies seria de viatge.

Em digueren que no passàs pena i que entregarien el paquet quan podrien.

En tornar del viatge em vaig trobar la casa destrossada perquè

m´havien  robat.

Estic segur que no tornaré a escriure en les xarxes socials que me’n vaig de viatge ni posaré la meva direcció.


EL GRAN  PROBLEMA QUE HE TINGUT AMB EL FACEBOOK

Hajar Jadi, S1B

Hola, sóc na Neus i avui us contaré el gran problema que vaig tenir amb facebook quan tenia 18 anys.

Em volia fer un compte per primera vegada i resulta que em varen dir que havia de posar el meu correu electrònic o el meu nombre de telèfon, jo vaig posar el meu nombre.

Me varen donar la benvinguda. Vaig publicar fotos, etc.

Però va arribar un dia que m’entrava gent desconeguda al whattsapp, que em demanava coses tremendes i ridícules, com per exemple: "Busco una novia para pasar el día con ella", etc.

 Va arribar un dia que ma mare em va dir : “Vull revisar el teu mòbil per sabewr que hi estàs fent”.  Quan va veure què passava al whattsapp, es va sorprendre i es va enfadar. Me va cridar i em va fer tot allò que fan les mares quan s'enfaden. Al final ho vaig solucionar cancel·lant el compte i me’n vaig fer un altre de privat amb el correu electrònic a l’Instagram.

PER FAVOR, SI SOU MENORS D'EDAT NO US FACEU DE FACEBOOK, PERÒ SI VOLEU, NO HI POSEU MAI EL VOSTRE NÚMERO DE TELÈFON. GRÀCIES.

 


EL PROBLEMA DE LES XARXES

Maria Amengual González, S1B

Hi havia una nina que estava tot el dia amb el seu mòbil nou. Els seus pares li deien cada dia que si no s'aturava, tindria problemes amb el telèfon. Ella no els feia cas.

Un dia es  passejava pel camp i com que estava tan pendent del mòbil no es va adonar que hi havia un forat immens i hi va caure. Estava molt espantada i va començar a cridar. Però ningú la sentia perquè estava al mig d'un camp dins un forat de quasi dos metres de profunditat. Va intentar cridar la seva mare amb el seu telèfon, però no hi havia cobertura. La pobra nina estava molt espantada i de sobte va sentir una veu aspra  que no sortia d'enlloc que deia: "Si vols sortir d'aquí, hauràs de donar-me la cosa que més t'agradi del món". En el primer que va pensar la nina va ser en els seus pares, però després es va adonar que la cosa que més li agradava de tot era el seu telèfon, les xarxes socials, parlar amb els seus amics a traves de whatsapp... La nina es va espantar més perquè es va adonar que li agradava més el seu mòbil que els seus propis pares. De tan horroritzada que va quedar, sense pensar-hi dues vegades va deixar el mòbil en terra. No podia creure que les xarxes la podien enganxar d'aquella manera. Quan el mòbil va tocar el terra tot va passar rapidíssim: va notar que els peus s'aixecaven d'en terra i que girava sobre si mateixa.

Es va despertar. Tenia la cara  suada i les mans molt fredes. No podia creure que tot hagués estat un somni. Havia estat tan real... Es va aixecar ràpidament i se'n va anar a comprovar si el seu telèfon era allà. La nit passada havia estat parlant amb les seves amigues i l'havia deixat a la tauleta de nit. Sí, efectivament. El mòbil es trobava allà. El va agafar i va anar rápidament al camp on havia estat en el somni. Va agafar el mòbil i el va tirar al forat i va remugar: "Veu misteriosa, ja he complert la mesa promesa". I se'n va anar a ca seva feliç de tornar a veure els seus pares.


PLUJA DE DOBLERS

Abbie Díez Loayza, S1B

A na Carla li agradava escriure. A ella li agradaria que qualcú llegís algun dels seus relats. Però ningú els llegia ja que cap editorial no els volia publicar. A més, el que a na Carla li interessava no eren els doblers, sinó poder compartir els seus relats amb la gent i que li donàs les seves opinions. I tampoc existia cap xarxa perquè el que ella volia es realitzés.

Encara que veia impossible complir els seus somnis de publicar algun dels seus relats, continuava escrivint.

Ja havia d'anar a la universitat i havia de triar una carrera. El que ella volia era fer alguna cosa relacionada amb l’escriptura, però els seus pares l'obligaven a ser advocada, enginyera o “o alguna cosa de profit”, com ells solien dir.

Però a na Carla no la convencia res d’això. Ella volia dedicar-se a l’escriptura i poder publicar al menys un dels seus relats. Ja ho tenia clar, tant li feia el que diguessin els seus pares. Ella es dedicaria a l’escriptura.

A partir d’això, cada nit, amb uns amics i amigues seves, es posaven a idealitzar com aconseguir crear una aplicació perquè na Carla pogués publicar els seus relats. I no només na Carla, sinó totes aquelles persones que volguessin publicar relats seus.

Després de mesos, quasi un any, ho van aconseguir. Varen poder crear una aplicació en la qual es podien publicar relats i la gent ho podia llegir només registrant-s'hi, sense pagar res. A més, la gent que ho llegia podia comentar les seves opinions sobre el relat.

Així va ser com na Carla va poder complir el seu somni i es va crear l’aplicació que avui en dia es coneguda com Wattpad, que també s’utilitza per a publicar articles, poemes, fan-fics i blogs, tant de gent desconeguda com de coneguda. I na Carla a la fi va poder convèncer els seus pares perquè la deixassin dedicar-se  a l’escriptura.

QUAN A N’ANDREU EL VA DEIXAR LA SEVA DONA...

Nuria González Núñez, S1B

Quan a n'Andreu el va deixar la seva dona,  al mateix temps es va quedar sense feina. Es va enfonsar en la depressió i quan se’n va adonar ja s’havia gastat els seus estalvis i va haver de començar a vendre els mobles. El seu apartament el tenia llogat a la seva tia, a qui ja devia tres mesos. Li varen tallar la línia de mòbil, l’electricitat i l'internet de la casa i la seva única distracció era la ràdio i els seus llibres.

De vegades anava al centre comercial, on hi havia connexió a internet lliure i mirava el seu correu electrònic en el mòbil. En una d'aquelles ocasions va obrir una xarxa social de les que no coneixia a molta gent i una dona anomenada Aina li va aparèixer en el xat. Havia estat una confusió i n'Andreu li va respondre i li va dir que no hi havia cap problema per la confusió.

Al dia següent n'Andreu va anar una altra vegada al centre comercial i va xatejar amb n'Aina. Ella vivia en una ciutat a 250 kilòmetres i treballava en una tenda de roba. Ell li va contar que estava sense feina, però que ja en trobaria qualcuna.

Les converses continuaren, sempre al migdia. N'Andreu fins i tot s'arreglava per anar al centre comercial. Ell li contava que havia decidit sortir de la depressió i que ara feia exercici diari. Dues setmanes després el varen contractar per fer un treball temporal i va aconseguir pagar alguns deutes.

Poc temps després, n'Andreu va aconseguir una nova feina, amb un salari millor que l'anterior i finalment li va pagar el lloguer a la seva tia. Va intentar comunicar-se amb n'Aina durant alguns dies però no va obtenir resposta.

El seu últim missatge fou:

“Estimada Aina,

Mai no ens vàrem conèixer, però sé que vàrem ser bons amics i que aquesta amistat m'ha ajudat a tornar a ser el que jo era. Et desig el millor, siguis on siguis”.

N'Andreu es va sentir un poc trist perquè ella no li va contestar, però no tenia temps per pensar en allò perquè la feina nova era molt exigent. Unes quantes setmanes després d'enviar l'últim missatge, n'Andreu va canviar de mòbil. Va guardar el vell en una capsa dins d'un armari. Mesos després, es va descarregar en el nou mòbil la mateixa aplicació  de la xarxa social a on solia parlar amb n'Aina, però no es recordava de l'usuari ni de la clau. Va cercar el mòbil vell, però quan va voler encendre'l ja no va funcionar.


PLUJA DE DOBLERS

Martí Gazi Garcies, S1B

L'altre dia estava mirant el whatsapp quan de sobte un amic em va enviar un enllaç amb el missatge "mira-ho". Al principi em pensava que era una broma, però de totes maneres el vaig obrir. El que em va sortir em va deixar un poc confús perquè no m'esperava que el meu amic m'enviàs allò. Era una preciosa història basada en fets reals que deia així: —Adéu mare, vaig a fer un volt!- diu en Marc.  —Val, no arribis molt tard- respon la seva mare.

Eren les sis a Barcelona i l'ambient era càlid, massa per primavera. Els ocells cantaven i la gent passejava i es queixava de la calor que feia. En Marc, com cada dia, anava al quiosc caminant sense pressa i, ja un cop allà, obrí la porta i saludà:

—Bones tardes, senyor Isma- digué sarcàsticament fent un gest com si es llevàs un barret.  —Gràcies, senyora Marcel·la- contestà. I els dos es posaren a riure. N'Ismael era un jove de la mateixa edat que en Marc, encara que no ho paregués. N'Ismael havia vengut d'Àfrica quan tenia només dos anys i ara vivia amb els seus pares adoptius i la seva germana a la part de darrere del quiosc. —Larissa!- va exclamar n'Ismael-. En Marc ha vengut. Posa't al meu lloc de feina!  —Vaaal...- va respondre ella. Na Larissa tenia quinze anys, havia vengut d'Àfrica amb el seu germà, n'Ismael. Amb quinze anys ja feia feina al quiosc perquè els seus pares se n'anaven a fer feina molt prest i tornaven tard. No guanyaven gaire, per això a la casa havien posat el quiosc. En Marc i n'Ismael van anar a la cuina, agafaren uns refrescos i es posaren a jugar a la consola. Cap a les vuit en Marc digué: —Me'n vaig. No vull haver d'aguantar un sermó de ma mare.  —Val, fins demà- respongué n'Ismael.  Ja a la sortida, en Marc demanà: —Larissa, dona'm un "grata i guanya" d'aquests, a veure si hi ha sort-. Na Larissa sense dir res n'agafà un i l'hi donà. —Gràcies- digué en Marc i se n'anà cap a casa. De camí a casa començà a gratar el bitllet: una maduixa. Rascà el bitllet un altre cop i... una altra maduixa! En Marc pensà: —Bah, sempre passa. El darrer serà un melicotó o unes cireres- Rascà el bitllet per darrer cop: tres maduixes! En Marc no s'ho podia creure. Acabava de guanyar cent milions! Ràpidament es posà a córrer cap a casa mentre pensava com seria viure en una constant pluja de doblers.

Quina història més bonica. Ja m'agradaria (i crec que a tots vosaltres també) tenir la mateixa sort que en Marc.


 L’HOME QUE VA SER ENGANYAT PEL SEU AMIC

Juan Ardid Barceló, S1B    

Això era un home que cercava feina. Es va ficar en una web per a cercar feina que es deia cercadorfeina.com. Es va ficar en la web i hi havia una sola feina. Era en un restaurant i la feina era de rentador de plats i l'únic que havia de fer era dur 500 euros a una ubicació que en teoria era la del restaurant. L'ingenu home va fer cas a l'anunci, va agafar el cotxe i va posar el google maps cap al lloc on li havien dit. Quan hi va arribar, era un carreró. Quan va baixar del cotxe, una persona amb una pistola el va amenaçar perquè li donés tots els doblers que tengués i que, si no, el mataria. L'home li era familiar. Aquella veu es pareixia un poc a la veu de l'atracador.  Pareixia la veu de l'amic que li havia recomanat la pàgina web on cercar feina i que l'havia duit a tot aquest embolic.

L'home li va donar tots els doblers a l'atracador i una vegada va haver arribat a casa va obrir el seu mòbil i el whatsapp. Va escriure a l'amic que li havia recomanat aquella pagina i li va demanar si tenia res a veure amb l'atracament que havia patit. El seu amic li va dir que no i després li va demanar si estava bé, però l'home no s'ho acabava de creure perquè ell havia estat qui li havia recomanat aquella pàgina web.

El senyor va anar a la policia per dir-los que l'havien atracat i als policies els va dir com era i l'informaren de tots els procediments que havia de fer la policia. Ell els va dir que sospitava d'un amic perquè arran de la pàgina web que li havia recomanat per a cercar feina havia passat tot allò. La policia va començar a investigar i gràcies a la instagram varen veure que l'amic s'havia comprat un mòbil nou amb el qual a la policia li quadrava la versió del senyor, perquè l'amic tampoc tenia feina i només tenia doblers per a sobreviure i havia pagat les factures que tenia. Gràcies a les xarxes socials varen poder detenir un estafador

 

LA PLANTA SOBRENATURAL

Mireia Perelló Rebassa, S1B

Un dissabte em vaig aixecar i, com cada dematí, vaig mirar el Twitter i hi vaig veure una notícia que em va impactar. Es veu que un nen de la meva edat, que nom Oliver, s'havia punxat amb una planta pareguda a un cactus i immediatament li havien començat a créixer les mans i a desenvolupar-se-li un poder: poder-se transformar en qualsevol persona.

Vaig córrer a informar-ne els meus pares i els va sorprendre molt. Vàrem mirar les notícies i als diaris, però no deien res sobre aquest fet. Era molt estrany, perquè només es parlava d'això a les xarxes socials.

Vàrem llegir més a les xarxes i es deia que els metges havien fet unes anàlisis de sang al nen per veure si tenia alguna diferència, però no tenia res especial, així que els policies varen decidir que els biòlegs estudiessin aquella planta a veure si podien descobrir alguna cosa.

Els biòlegs no varen saber determinar què tenia a dins, aquella planta, però tenien dues hipòtesis:

1-El nen era especial i per això li havia fet aquesta reacció.

2-Cada vegada que una persona tocava la planta, li adjudicava un poder.

Per resoldre aquesta qüestió els policies varen pensar que si alguna altra persona tocava la planta sabrien si era que l'Oliver era diferent en algun aspecte o era qüestió de la planta.

La mare de l'Oliver, na Gina, va voler ser qui provés de punxar-se.

El diumenge matí tot el poble s'havia assabentat del que passava i tots vàrem acompanyar na Gina a veure què passava.

Tothom estava atent. La mare s'anava acostant a la planta i quan es va punxar... va començar una petita tempesta elèctrica sobre ella. Després d'uns quants minuts, la dona va dir que notava com si tingués electricitat per tot el cos i així era, perquè, quan va anar a abraçar el seu home, el va enrampar.

Els policies i tot l'FBI es va adonar que la planta podia donar dos tipus de poders:

els favorables, com ser invisible, llegir el pensament, poder-se transformar en qui tu vulguis.. I els perjudicials, com poder transformar una persona en escultura per a tota la seva vida sense voler: tenir electricitat per tot el cos i no poder controlar-la...

Per tot plegat, els policies varen decidir arrabassar les arrels de la planta perquè ningú la toqués mai més.

Ara que hi pens, com me n'hauria assabentat si no fos pel Twitter ?


LA CREACIÓ DE LES XARXES SOCIALS

Paula Fernández Ventayol, S1B

Aquesta és la història d'una al·lota de família rica a qui li encantava la fotografia. Cada horabaixa després de l'institut, dinava ràpid i després de fer els deures se n’anava a fer fotografies artístiques pel carrer.

És clar que en aquella època no existien les xarxes i els joves es conformaven a sortir al carrer i passar-s'ho bé.

L'al·lota tenia milers de fotografies, de models, de plantes, de bastantes coses en concret, és a dir: era com un feina per a ella. El problema era que els seus pares volien que ella fos metgessa, però no donaven importància al que volia ser la filla: fotògrafa professional.

Al llarg dels anys la filla ja havia de decidir carrera i no sabia què fer. Els seus pares estaven ben tranquils convençuts que la seva filla seria metgessa. Però no, la nina va xerrar amb els seus pares i ells es negaven a que la filla fos fotògrafa. L'al·lota també es negava a ser metgessa, així que els pares no varen voler saber res més d'ella.

L'al·lota amb els seus doblers guardats es va comprar un pis a la ciutat. Va començar a pensar amb el seu futur i va arribar a la conclusió que havia de fer alguna cosa productiva per guanyar-se la vida.

Un horabaixa al seu pis va pensar que seria una bona idea poder mostrar les seves fotografies al món i amb l'ajuda de l'interès de les persones interessades amb les fotografies podria "viure".

Va començar a cercar gent amb capacitat de crear una espècie de web on la gent pogués manifestar els seus "comentaris" i donar un m'agrada o no m'agrada...

Al cap d'un any la "xarxa" estava creada i amb contes de gent que s'havia animat a provar-ho. L'al·lota ja tenia més de 10.000 seguidors. Això vol dir que com més seguidors tens més cobres.

Gràcies a l'instagram, la xarxa que va crear, aquesta al·lota es va poder guanyar la vida i va poder dedicar-se al que ella més volia.


QUÈ ÉS UNA XARXA?

Albert Liy Miquel, S1B

Segons ''Google'', per cert una gran xarxa, una xarxa pot ser moltes coses, com malles utilitzades al tenis, futbol i molts altres esports.

Història: Hi havia una vegada una xarxa, però no de mòbils ni de res d'això, sinó una xarxa d'una porteria d'un camp de futbol, aquest situat en un dels molts camps de refugiats que hi ha en aquest món per mor de les guerres, sí, aquest fet pel qual molta gent de mor, i altra es veu obligada a fugir, tot mogut pels interessos polítics i els doblers. Aquesta xarxa estava molt foradada perquè no era de bona qualitat, però als nins i nines no els importava, perquè no hi havia res millor que, per oblidar-se de tot el que havien passat, passen i passaran, jugar una estona amb els seus amics i amigues. Un dia, aquesta xarxa es va posar molt contenta perquè aquell dia no hi havia anat ningú a jugar, però li varen deixar una carta escrita amb carbó que deia:-Ja no ens veurem més perquè ens n'hem pogut anar a viure a un lloc on no hi cauen bombes, ni hi ha tanta de fam. Et desitjam el millor per a tu. De part de tots els nins i nines d'Dadaab (aquest camp de refugiats).