DESAPARICIÓ FORÇADA DE MENORS A TARRAGONA

Els agraeixo profundament l’oportunitat de poder parlar del que va succeir a nivell de tràfic de nadons a casa nostra. El marc incorporable del nostre Balcó del Mediterrani, en un dia tant bonic com el d’avui, ens deixa mirar a l’horitzó i proposar-nos que mai més podrà tornar a passar, perquè farem el que calgui perquè així sigui.

La província de Tarragona té a nivell judicial més de 20 denúncies per desaparició forçada de nadons, conegut popularment com a “nens robats”. Estic parlant dels casos documentats a partir de final dels anys ’60 i fins ben entrats els ’80. Entre aquestes denúncies hi ha 9 casos en  què el suposat cos del nadó mort se li perd la pista a nivell documental, entre el paritori i el cementiri, és a dir, hi ha casos que no hi ha cap document oficial que faci referencia a la mort i trasllat a cementiri i d’altres on sí que hi ha documentació, però el cos tampoc arriba al cementiri. Les preguntes que solen fer-me sempre són: ¿Com es possible que la família no fes res? ¿Com pot desaparèixer un fill o filla i no posar l’hospital potes enlaire o anar directe a la policia a denunciar-ho? I la resposta és fàcil: Des de 1958 la Llei de Registre Civil deia que no es considerava persona fins passades 24 hores del part i tingués forma humana. És a dir, hi havia 24 hores en que el suposat cos no pertanyia a la família, sinó a l’hospital, i si a una família se li comunicava la mort del seu fill o filla no tenien ni dret a veure’l. Aquesta Llei està vigent a Espanya fins al 2011. Per tant, quan hi havia una demanda de nadó per part d’una família que estava disposada a pagar el que li demanaven, a qualsevol dona embarassada, amb poc arrelament a la ciutat, que entrés a parir a l’hospital o la clínica on tenien la petició i el personal adequat per falsificar els documents que fessin falta, a la mare natural se li comunicava la mort del nadó i s’inscrivia com a parit per la mare que estava embarassada de diners.

No estem parlant de casos aïllats, estem parlant d’un sistema institucionalitzat on els nadons tenien un preu i podien ser traslladats de província i canviats de data i lloc de naixement, perquè si algun dia (com ha passat) les famílies descobrissin la trama, els fos impossible trobar-los. Només van cometre un error: No contaven amb les proves d’ADN ni amb les Xarxes Socials que avui dia permeten rastrejar el que calgui i demostrar la veritat.

Però, aquesta Llei de Registre Civil, ¿on té les arrels? El 23 d'agost del 1938, el general Franco autoritzava la creació del Gabinet d'Investigacions Psicològiques, amb la finalitat d'iniciar i desenvolupar un programa d'investigacions psiquiàtriques en homes i dones republicans capturats per estudiar-los. El psiquiatre espanyol format a Alemanya, Antonio Vallejo-Nájera va ser nomenat el seu director.

Vallejo-Najera havia estat estudiant a Alemanya i havia treballat en unes institucions anomenades Lebensborn, les quals eren veritables granges de nens aris. El sistema consistia que dones joves, altes i rosses, de demostrada raça ària, almenys per part paterna, acudissin voluntàriament als Lebensborn per quedar embarassades de soldats d'alt rang de la SS. Si el nadó naixia ros i ulls blaus era admès i si no era “rebutjat”. Si era admès es quedava a cura del Lebensborn, a ser possible amb la seva mare, fins a l'edat de tres anys amb la teoria que fins a aquesta edat es forma la personalitat, però no tenim records fefaents. Abans d’aquesta edat era lliurat a famílies de reconeguda raça ària i afins a la ideologia nazi per a la seva criança, inscrivint-ho majoritàriament com a fill biològic d'aquesta família.

Vallejo-Nájera per les seves idees ultracatòliques, en arribar a Espanya i realitzar els primers estudis sobre les preses republicanes, dedueix que les mares són properes a l'animalisme i que poc es pot fer per reinserir-les a la població civil. Però els seus fills i filles si se’n separen abans dels tres anys, poden engrandir la nova Nació. Mai no es pot eliminar del tot el gen ‘roig’, però sí que quedi soterrat amb l’educació adequada.

El 1941 s'emet una nova llei que permet, si és que en té, destruir la documentació del menor i inscriure'l amb la nova identitat. És a dir, s'elimina que ha nascut en una presó i que passa als patronats i orfenats com de mare desconeguda (abandonat) o s'inscriu com a fill de la nova família.

A nivell de tesis i d'investigacions posteriors divideixo el període del 1938 al 1996 de sostracció de menors en tres etapes concretes:

1. 1938-1952 etapa repressiva especialment les mares empresonades. A Tarragona les dones amb els seus fills i filles menors de tres anys o embarassades, durant la Guerra van ser empresonades al Convent de les Oblates fins al 1944 que van ser traslladades a la Presó-Convent de Maternitat de Barcelona. També a les Oblates van arribar dones, amb els seus nadons, de fora de Tarragona com per exemple des de la presó de mares lactants de Las Ventas de Madrid.

S'acaba l'etapa perquè ja el 1952 les poques dones que quedaven empresonades són alliberades i ex profeso per a elles es creen o es modifiquen les normes dels patronats com el de la Dona (vetllar per la bona moral especialment de les dones caigudes ‘mares solteres’), el de la Mercè (control de les dones expresoneres i les seves famílies) i el de Sant Pau (recollida de nens i nenes abandonats per institucionalitzar-los).

2. 1953-1977 etapa repressiva i reeducativa. Ja amb el Primer Concordat amb la Santa Seu signat i els patronats en total funcionament. Les dones expresoneres són controlades per les visitadores familiars, dones adscrites a Acció Catòlica que regularment visitaven les famílies per veure si complien els preceptes marcats i en cas contrari, després del seu informe, els retiraven la guarda dels fills. La custòdia pertanyia a l'Estat i no a la família.

La dona queda supeditada a l'home de la casa (pare/germà/marit) i la seva única missió a la vida és ser una bona filla i una amantíssima esposa sense qüestionar-se absolutament res més que parir fills i tenir la casa neta. És a partir de l'entrada al Govern dels Tecnòcrates (pròxims a l'Opus Dei) que es crea, amb privilegis, el carnet de família nombrosa (més de 5 fills) i es qüestiona els matrimonis sense fills amb frases com “un matrimoni sense fills és com un test sense flors”. Arran d'aquí algunes ordres religioses que regentaven cases bressol i maternitats, s'adonen del valor d'un nounat i li posen preu.

L’Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya) es crea al 1975. ¿Quina va ser la meva sorpresa al consultar-lo? Doncs que a Catalunya es registrava una mitja de 14-16 nadons com a fill biològics de mares primerenques de més de 50 anys i que portaven una mitjana de 25 anys casades, quan les tècniques de reproducció assistida encara no existien.

Aquesta etapa s’acaba amb la Llei d’Amnistia de 1977 que Espanya aplica com una Llei de Punt Final, es a dir, no podem “remenar el passat” i per tant l’accés als arxius a vegades sembla una creuada.

La Llei de Memòria Democràtica d’Espanya, (Llei 20/2022) fixa el final de període de la Dictadura a 31 de desembre de 1978 amb l’entrada en vigor de la Constitució de 1978.  

3. 1978-1996. La tercera etapa ja és en democràcia. Hereta els mètodes de l'etapa anterior. Ja no poden obligar la futura mare soltera a renunciar i potser és l'etapa on es donen més casos de mares casades i primerenques que parien en clíniques privades on controlaven tot l'embaràs. Una manera d'assegurar que el “bebè-producte” era de qualitat. En aquesta etapa es canvien les lleis: al 1987 a Llei d'adopció que equipara el fill adoptat/da al biològic/a a nivell de drets; la secularització dels hospitals/clíniques el 1990 fa que descendeixin els casos, que obliga que l'adoptat/ada sàpiga que ho és i tingui dret a la seva documentació; la declaració d'inconstitucionalitat del part anònim el 1999 i el canvi de Llei de Registre Civil de 2011 que ja permet, en cas que el nadó neixi mort, enterrar-lo a nivell particular i en cas que, a més, hagi respirat encara que sigui una sola vegada, tindre la consideració de persona, als efectes de donar-li nom i inscriure'l al Llibre de Família.

La majoria de mares a qui se'ls va comunicar que el seu nadó havia nascut mort o mort abans de les 24 hores s'ho van creure. A ningú se li acudia als '60, '70, '80 i principis dels '90 dubtar de la paraula d'un metge i si a més hi havia una Llei que impedia veure el cadàver. De vegades el “bon metge”, la “bona llevadora” o la monja de rigor els ensenyaven un bebè mort com a favor..

Va ser el 2010 quan Espanya ja havia signat el Tractat Internacional contra la desaparició forçada que es crea l'Associació ANADIR, amb el testimoni de dos nois catalans registrats com a biològics i comença el periple de sortir a les televisions a explicar el seu cas. És el despertar de les mares. S’adonen que per poder inscriure un fill o filla com a biològic d’una mare que no l’havia parit, hi havia d’haver una mare a qui se'ls va comunicar la mort. Comencen a comparar casos, a totes les adormien, a totes els impedien fer un sepeli privat… i en anar al Registre Civil moltes es van trobar que no constava inscrita la mort, no hi havia entrada a Cementiri o en exhumar el cadàver l'ADN no coincidia amb el seu si hi havia restes.

A nivell d'Estat amb la promulgació de la Llei de Memòria Democràtica (Llei 20/2022) almenys es reconeix el que va passar a les presons i els forçaments als abandonaments per ser mares solteres, però només (com a Llei memorialista) fins al 1978. És a dir, les mares que van parir en etapa de democràcia i els seus fills i filles busquen com poden i estan totalment desprotegides.

A nivell autonòmic, Catalunya compta amb la Llei catalana de desaparició forçada de menors (Llei 16/2020) que va ser treballada des del Parlament amb totes les associacions de víctimes catalanes. Considerem que és el millor èxit de què podem gaudir. La presentació de la Proposta de Llei al Parlament per part de l’ODFM va ser el 30 de gener de 2017 i va ser la seva Presidenta, la Molt Honorable Sra. Carme Forcadell qui ens va ajudar tot el que va poder. Finalment va ser per consens de tots el partits d’esquerra que es va tornar a presentar al 2020 i va ser votada per unanimitat. La Llei catalana comença amb la Guerra Civil, és a dir, al 1936. Permet a les mares que van renunciar per causes de repressió (mares solteres) demanar a la futura Oficina de la Víctima que registri les seves dades i li facilitin la comunicació amb el seu fill o filla a fi de poder facilitar el retrobament i estudiar d’ofici els casos de les mares primerenques >50. Catalunya, com sempre, som pioners i podem estar ben orgullosos de les nostres Institucions.

Com a persona que m’estimo Tarragona us puc dir que el nostre Ajuntament està disposat a ajudar-nos en tot el que pot. Ja es va fer una Moció especifica al 2021 i el reconeixement que he rebut el dia 31 de març (Diploma al Mèrit Cívic) em fa sentir molt orgullosa de la meva Ciutat i faré tot el quepugui per ajudar a les nostres víctimes.

Darrera de cada retrobament hi ha una feinada incalculable, de la qual tots i totes com a societat, hi tenim la nostra responsabilitat i participació, perquè de vegades amb la explicació d’un record o la guia cap a la troballa d’un document, ens ajuda a esbrinar la veritat del que va passar. No hi ha més gran satisfacció que ser testimonis de la primera abraçada entre la mare i el seu fill o filla.

Tarragona, 9 de maig de 2023

Neus Roig Pruñonosa