Les primeres civilitzacions que havíem estudiat al tema anterior (ibers, celtes, fenicis, assiris, babilonis, egipcis) representaven en diferents aspectes el progrés de la espècie humana després de l’aparició de l’escriptura i el pas del període de la prehistòria a la història.

La primera gran civilització que va seguir a aquestes va ser la que va tenir lloc al que ara coneixem amb el nom de Grècia (Ελλάδ en grec).

1.- Mitologia________________________________________

Els titans i les titànides.

Segons la mitologia grega, els titans i titànides tenien un origen diví i van dominar el món abans de l’aparició dels Déus de l’Olimp. Els titans tenien una relació molt directa amb els elements principals de la natura.

Urano (Déu dels cels) i Gea (Γαῖα) (divinitat de la Terra) van ser els principals i van tenir 12 fills entre els que va destacar sobre tots ells Cronos. La mitologia grega explica que Cronos va aconseguir derrotar al seu pare Urano (Οὐρανός), aconseguint quedar-se amb el poder total del món. Curiosament, una maledicció va caure sobre ell: un dels seus fills el mataria i es quedaria amb el domini del món com Cronos havia fet amb el seu pare.

Cronos (χρόνος) es va menjar als seus fills perquè tenia por de ser derrotat per un d’ells, però va salvar al més petit dels seus fills, Zeus (Ζεύς). Quan aquest es va fer gran va obligar al seu pare a treure als seus germans que s’havia empassat, Zeus va derrotar als titans i els va enviar al Tàrtar (un lloc fred i humit a les profunditats de la Terra).

Els Déus.

Els fills de Cronos i Rea (Ῥέα) van ser considerats Déus i no titans o titànides. Un cop alliberats per Zeus, que era el seu germà petit, es van repartir el món. Poseidon (Ποσειδῶν) es va quedar amb el món marí, Hades (Ἅιδης) va quedar-se amb l’inframón i Zeus va ser el Déu del cel i la Terra.

Els altres germans de Zeus i fills de Cronos van ser: Hera (Ἥρα, reina dels Déus), Hestia (Ἑστία, deessa de la llar), Deméter (Δημήτηρ, deessa de la fertilitat i l’agricultura)   i Quiron (Χείρων, tutor i educador dels principals herois grecs).

Els Déus grecs són coneguts com els Déus de l’Olimp. Olimp ( Όλυμπος) és el nom de la muntanya més alta de Grècia i la segona de tots els Balcans. Els grecs creien que l’Olimp era el lloc on vivien tots els seus Déus i la consideraven una muntanya sagrada, en ella hi vivien dotze Déus grecs (Zeus, Hera, Poseidon, Afrodita, Ares, Atenea, Hermes, Apolo, Artemisa, Hefesto, Deméter i Hèstia).

Els herois grecs.

A més dels titans i els Déus grecs, els grecs tenien uns herois (ἥρως) als que assignaven habilitats i característiques que els permetien dur a terme gestes extraordinàries i beneficioses per salvar als humans en perill. Els herois completen aventures amb molts conflictes que s’acaben resolent de manera extraordinària i que finalment solen acabar amb la mort gloriosa de l’heroi perquè serveixi com a exemple a la resta dels humans.

Destaquen sobretot els següents:

• Aquiles ( Ἀχιλλεύς): Submergit de petit en la laguna Estígia, era invulnerable en tot el seu cos, excepte pel taló que no va ser mullat. Era el millor de tots els soldats en la batalla.

• Hèrcules (Ἡρακλῆς): Era el més famós dels herois. Fill de Zeus, va passar 12 proves (les més destacades van ser: va matar al lleó de Nemea, va matar a Hidra i va capturar a Cerberus, el gos de tres caps de l’infern). Tenia una força divina.

• Ulises (Ὀδυσσεὺς): Les seves característiques principals eren l’astúcia, l’ingeni i la capacitat de trobar respostes enginyoses.

• Teseo (Θησεύς): Principalment destacava perquè dominava completament les relacions socials i era un bon guerrer i molt valent.

• Amazones: Era un exèrcit invencible composat únicament per dones que demostrava valor i intel·ligència en les seves batalles. Destacaven per atacar sobre els cavalls.

• Ayax (Αἴας): Era un guerrer que destacava per la seva alçada i incomparable força. Lluitava amb una maça molt gran que el permetia derrotar a molts adversaris alhora.

Principals mites grecs.

Els grecs explicaven històries que tenien ensenyances pel correcte comportament dels seus ciutadans i les aprofitaven per explicar-les de generació en generació. A aquestes històries les anomenaven mites. Els principals van ser:

• Mite de Dèdal i Icar: Dèdal era el pare de Icar i quan estaven dins del laberint de Creta on hi havia el minotaure, van trobar una manera enginyosa de fugir: van pegar unes plomes amb cera a l’esquena per sortir volant. Quan ja eren fora del laberint, Dèdal va dir al seu fill: no volis massa alt o el Sol fondrà la cera i moriràs al no poder-te mantenir al cel, ni volis massa baix o l’aigua mullarà les plomes i tampoc et permetrà volar. Icar, intentant imitar el poder del Déu Apolo i sense fer cas al seu pare, va començar a pujar i pujar mentre el seu pare pregava que no ho continués fent. Finalment, el Sol va fondre la cera i Icar va morir en caure de tan alt. Al lloc on va caure Icar es coneix amb el nom d’Icària. Ensenyança: No creguis que ets tan poderós com els Déus, sigues humil i escolta la veu dels adults.

• Mite de Narciso: Narciso era un noi del que totes les dones s’enamoraven per la seva bellesa. Tot i això, ell no corresponia a cap d’elles i donava la sensació de tenir una actitud de supèrbia. Un bon dia, va apropar-se a un riu per tal de beure aigua i, en veure’s reflectit en l’aigua i contemplant el seu rostre, va enamorar-se de la imatge que tenia al davant. Incapaç de treure la mirada d’ell mateix i enamorat per la seva bellesa perfecta, va acabar llençant-se a les aigües. Ensenyança: Si et passes la vida mirant-te a tu mateix i només et preocupes de tu, possiblement no siguis capaç de valorar tot allò de bo que tens al voltant.

• Mite de Pandora: Enfadats amb els homes per haver robat el foc dels Déus, el Déu Hefesto va decidir enviar a la Terra a Pandora, una jove molt curiosa i seductora. Un cop a la Terra, Pandora va conviure amb els seus habitants. Com que era l’enviada de Zeus, aquest li havia donat una capsa amb l’ordre de no obrir-la fins que la tingués Epimeteu. Pandora, que era molt curiosa, va obrir-la per veure què hi havia i d’allà van sortir tots els mals de la humanitat (l’enfermetat, la venjança, la ira, el mal del món, …). Quan va veure que sortien tots els mals i que havia comès una greu errada, va tancar la capsa, però no es va adonar que dins hi va deixar tancada l’esperança humana… Ensenyança: La curiositat i no fer cas a les normes poden causar grans mals.

2.- Literatura_______________________________________

La poesia èpica.

La paraula èpica prové del grec ( ἐπικός) i significa “paraules que han de ser recordades”. Per tant, la poesia èpica és el relat en poesia de tots els esdeveniments històrics i llegendaris que donen sentit a la història d’un poble.

Aquest gènere va començar de manera oral ja que els poemes explicaven els orígens que repetien una i altra vegada les gestes dels herois avantpassats. La poesia èpica no mostrava mai la debilitat de l’heroi i servien com a referents dels habitants dels pobles que les explicaven.

Ens centrarem en el més important i significatiu de tots els autors de la Grècia clàssica: Homero (Ὅμηρος). El seu nom significa “fill d’ostatges” ja que provenia de presoners de guerra que, com no podien lliurar les batalles a l’exèrcit, es dedicaven a explicar i recordar els poemes de les gestes dels camps de batalla. També consta que Homero era cec i no veia (en grec Ho Me Horon significa “qui no pot veure”). En qualsevol cas, l’essencial va ser la seva obra que va determinar a tota la història grecollatina posterior i van destacar els dos grans poemes èpics que encara avui són una referència literària: la Ilíada (Ιλιάδα) i l’Odissea (Ὀδύσσεια).

Ilíada

La Ilíada és una obra èpica que volia explicar la Guerra de Troia. El conflicte enfrontava a les principals ciutats-estat gregues comandades per Agamenón i Troia, que tenia per rei a Príamo.

El conflicte té el seu orígen en Helena (dona de Menelao, que era rei d’Esparta i germà d’Agamenón). Helena va acabar fugint amb Paris (fill de Príamo i príncep de Troia) provocant la còlera de Menelao que va demanar al seu germà (Agamenón) anar a Troia per venjar aquella humiliació. Tot i que l’origen del conflicte va ser aquest acte de Paris, el veritable motiu de la guerra de Troia va ser que Agamenón volia conquerir totes les terres properes i Troia mai havia estat conquerida anteriorment, Helena era l’excusa perfecta per fer-ho amb èpica.

El personatge clau de l’obre d’Homero va ser Aquiles que va lluitar per Agamenón tot i no obeir sempre les seves ordres. El motiu pel qual Aquiles va anar a lluitar a la guerra de Troia va ser que volia que el seu nom es recordés eternament i aquella guerra no cauria en l’oblit.

El general Troià Hèctor, fill de Príamo i germà de Paris, va aguantar l’atac dels grecs durant nou anys; aleshores, en una batalla va matar a Patroclo (amic i cosí d’Aquiles) provocant la ira de l’heroi grec. Aquiles, fruit de la còlera, va matar a Hèctor en un moment clau de l’obra Homèrica.

Finalment, qui va decidir la guerra de Troia va ser Ulisses (els grecs comptaven amb ell, Aquiles i Ayax com a herois a la guerra). L’astut heroi va idear un pla per entrar a Troia després de 10 anys de guerra, mort i destrucció: va fer veure que els grecs es retiraven de Troia i va deixar un regal (un gran cavall de fusta amb guerrers grecs amagats al seu interior) que els Troians van entrar dins les muralles de Troia. Quan dormien, els soldats es van despenjar del cavall amb unes cordes i, com ja estaven dins de Troia, van obrir les muralles perquè entressin els soldats grecs que havien simulat la seva fugida. El resultat va ser que Troia va quedar destruïda i conquerida.

A aquella èpica batalla, quan estava a punt de fugir, Paris va disparar una fletxa al taló de l’heroi Aquiles, que va perdre la seva invulnerabilitat i va morir amb les tres fletxes que Paris va llençar-li després.

Odissea

L'Odissea comença a Grècia, anys després de la guerra de Troia. Ulisses (Odisseu), el rei d'Ítaca, després de la victòria no ha aconseguit tornar a casa i molts el creuen mort, fet que no és cert.

Mentrestant, a Ítaca, la seva esposa Penèlope és assetjada de pretendents que volen casar-se amb ella ara que Ulisses no hi és. La deessa Atenea guia a Telèmac, fill d'Ulisses, perquè busqui informació sobre el seu pare.

Telèmac visita al rei Nèstor en Pilos, aquest li rep bé i li aconsella visitar al rei Menelao en Esparta. Un cop allà aquest li informa que el seu pare és viu i és presoner de la deesa Calipso.

Mentre Telèmac està fora els pretendents de Penèlope fan plans per matar-lo al seu retorn per quedar-se amb el seu regne.

L’Odissea comptarà com van sortir de Troia i van arribar, primer, a una terra estrangera que van saquejar, arribarien després a l'illa dels Ciclops on enceguen a Polifem per poder fugir, fet que provoca la ira del seu pare Posidó. Més tard arribarien a l'illa d’Eolo, qui els ajuda ficant en un bot els vents desfavorables que els impedeixen arribar a Ítaca, però els homes d'Ulisses l'obren, quan ja es veu Ítaca, creient que contenia un tresor i tornen les tempestes allunyant de la seva terra. Arribaran, d'aquesta manera, a la terra de Circe, fetillera que converteix alguns dels seus homes en porcs. Ulisses, amb l'ajuda dels déus, aconsegueix tornar-los a la seva forma humana i roman amb Circe un any. Abans de marxar, Circe li diu a Ulisses que arribarà a Ítaca però amb moltes dificultats.

Haurà de passar per les sirenes, que amb el seu cant atreuen als homes cap a la mort, pels monstres Escil·la i Caribdis que mataran a sis dels seus homes. Arribaran després a l'illa d'Helios, on, tot i les advertències de no menjar les vaques que hi vivien, els homes d'Ulisses ho faran i moriran tots en una tempesta. Només Ulisses se salvarà arribant a l'illa de Calipso, que el retindrà set anys.

Així acaba el relat d'Ulisses que aconsegueix tornar al seu regne: Ítaca. Arribarà disfressat de captaire i, amb l'ajuda del seu fill Telèmac, matarà a tots els pretendents de Penèlope gràcies a la seva astúcia.

El teatre

Els grecs també van inventar un nou gènere: el teatre. Les representacions tenien lloc a l’aire lliure, havia danses i música i es feien totes elles en honor al Déu Dionisio. Destacaven les obres que representaven tragèdies i comèdies. Utilitzaven màscares i vestits per donar més realisme a les seves actuacions. Els actors grecs rebien el nom d’hipòcrites (que significa “qui actua o fingeix”).

Els habitants de Grècia anaven a veure aquestes representacions en un nombre molt elevat ja que gaudien molt.

La tragèdia grega va tenir tres autors claus: Esquilo, Sòfocles i Eurípides.

Aristòfanes va ser el principal autor de la comèdia en el teatre a Grècia clàssica.

3.- Conflictes bèl·lics_________________________________

Guerres mèdiques

Es coneixen com guerres mèdiques aquelles que van enfrontar a les ciutat-estat de Grècia amb el temible i nombrós exèrcit de Pèrsia. El nom de guerres mèdiques té el seu significat en què els grecs coneixien als Perses amb el nom de Medes, així doncs les van anomenar mèdiques perquè els enfrontava als Perses.

A la primera guerra mèdica va destacar la batalla de Marató (Μαραθῶνος). Els grecs van enfrontar-se amb una part del seu exèrcit als perses a una població que estava a 42 quilòmetres d’Atenes. Quan els perses avançaven cap a Atenes, els generals grecs van enviar a Filípides que va recórrer la distància de Marató a Atenes corrent. Quan va arribar, va anunciar que els grecs havien guanyat (“Alegreu-vos! Hem guanyat”) i després va morir.

A la segona guerra mèdica va destacar la batalla de les Termòpiles (Θερμοπύλαι). Els perses, derrotats a la primera guerra mèdica, van preparar un exèrcit molt més nombrós encara aquesta vegada per conquerir Grècia i poder engrandir el seu imperi. Quan els perses van arribar a Esparta, van amenaçar als grecs amb la destrucció absoluta dels grecs si no es rendien. Els espartans van decidir que no s’entregarien als perses i van preparar un exèrcit amb els millors 300 soldats dirigits pel seu rei Leònides. El pas de les Termòpiles és un estret on van concentrar-se aquells 300 espartans per intentar parar l’exèrcit persa. Aquells valusosos soldats sabien que moririen, però havien de permetre que la resta dels exèrcits grecs tinguessin la possibilitat de reunir-se. Per tant, van entregar la seva vida per salvar als grecs i l món lliure. Les tropes perses comandades pel seu rei Jerjés van acabar amb els espartans amb molta dificultat i perdent molts soldats. Aquest fet va ser decissiu… A l’estret pas de les Termòpiles, actualment, hi ha una inscripció al costat d’una estàtua de Leònides: “Recordeu que aquí van entregar la seva vida 300 soldats espartans per salvar al món lliure. Recordeu-nos!”

La derrota grega a les Termòpiles va servir perquè la resta d’exèrcits grecs s’unissin a Platea per derrotar als perses per segona vegada.

Guerres del Peloponès

L’enfrontament entre la Lliga de Delos (encapçalada per Atenes) amb la lliga del Peloponès (encapçalada per Esparta) va rebre el nom  de guerres del Peloponès. En aquestes guerres (van haver tres) van enfrontar-se ciutats-estat gregues entre elles, per tant van ser guerres entre pobles grecs.

Atenes, gran ciutat-estat dominant abans de les guerres del Peloponès, va acabar perdent aquesta condició i va acabar sent sotmesa per Esparta que es va convertir en la gran ciutat-estat de Grècia a partir d’aleshores.

Alexandre el Gran

Alexandre el Gran (Μέγας Αλέξανδρος) va ser fill de Filipo II i rei de Macedònia. La seva formació va ser encomanada al gran filòsof Aristòtil que va donar-li uns coneixements bàsics al futur.

Els primers anys com a rei va haver d’enfrontar-se a la resta de pobles grecs que dubtaven d’ell com a rei valuós, però va imposar-se a tots refermant la seva posició com a cap indubtable.

Després d’això, ferm i ambiciós, va iniciar unes campanyes militars que tenien per objecte conquerir Pèrsia. Després de tantes vegades que els grecs havien estat atacats pels perses, Alexandre va decidir que els grecs no es defensarien més i va atacar als perses al seu propi territori. Aquest seguit de batalles les va dur a terme amb un exèrcit molt més petit en número, però igualment va guanyar les batalles que el va fer conquerir Pèrsia, Mesopotàmia, Índia, Àsia menor i tot el mar Egeu.

A moltes de les ciutats que conquerien va posar el nom d’Alexandria en el seu honor.

4.- Filosofia_________________________________________

La paraula filosofia (φιλοσοφία) prové del grec i significa (“amor per la saviesa”). La filosofia és l’estudi de temes relacionats amb l’existència, la veritat, la moral, … i mira de donar respostes que l’ésser humà no havia trobat fins al moment.

La filosofia grega per primera vegada va anteposar la raó al mite i, per això, Plató va aprofitar el mite de la caverna per explicar-ho.

El mite de la caverna:

El mite de la caverna explica que els homes acostumem a creure i pensar allò que ens ensenyen els altres (només veiem les ombres que ens projecten, no podem escollir entre totes les imatges de la natura). Si seguim mirant les mateixes ombres que ens projecten, només podrem saber i pensar el que decideix qui les projecta. Així que el mite diu que només els homes que s’alliberen de les cadenes i aconsegueixen sortir a l’exterior i veure la llum solar són capaços de viure d’acord al món real i lliure.

Per tant la filosofia suposa el pas de creure en mites i creences populars a creure en la raó.

Sòcrates (Σωκράτης)

Un dels filòsosofs més importants de la història de la filosofia, Sòcrates va aportar pensaments molt profunds. Destaca la seva frase (“Sólo sé que no sé nada”).

Sòcrates va aportar-nos un mètode que consistia en fer preguntes a la persona amb la que parlava per demostrar la seva ignorància sense haver-li de dir.

Plató (Πλάτων)

Va ser alumne de Sòcrates i va fundar l’Acadèmia (Ακαδημωσ) que va ser la primera escola de filosofia destinada al coneixement. De fet, a l’entrada de l’Acadèmia havia un cartell que deia: “Aquí no pot entrar qui no sàpiga matemàtiques”, això demostra el compromís de Plató amb l’aprenentatge de matemàtiques, geometria o retòrica.

Va aportar el concepte de democràcia al món grec (democràcia significa en grec “poder en mans del poble”). Deia que s’havia d’escoltar l’opinió de tots aquells que estiguessin preparats per donar una opinió lliure i raonada, però no podien participar els qui no tenien criteri propi o coneixements suficients.

Aristòtil (Ἀριστοτέλης)

Va ser alumne de Plató i durant 20 anys mestre a l’Acadèmia del seu mestre. Tot i això, va canviar el seu punt de vista respecte al que havia après de Plató i va fer nombroses aportacions noves al món de la filosofia. Va fundar la seva pròpia escola i la va anomenar Liceu (Λύκειον).

Va aportar el concepte de lògica (tot el que pensem s’ha de poder demostrar i ha de ser raonable: logos significa raó) i va aprofundir en l’ètica (allò que és correcte en el nostre comportament humà)

5.- Cultura grega_____________________________________

D’entre totes les aportacions dels intel·lectuals grecs, van destacar algunes que van il·luminar al món donant-los la capacitat d’entendre el que els envoltava d’una manera més natural i real:

• Historiadors:

• Tucídides: Va ser el primer historiador que escrivia el relat a partir de proves i no a partir de mites que havia sentit. Va relatar la guerra del Peloponès.
• Herodot: Va ser el pare de la història, feia viatges i s’informava per escriure sobre allò que passava. Va relatar les guerres mèdiques.

• Polítics:

• Pericles: Genial orador d’Atenes. Va encapçalar projectes que van fer més gran encara la democràcia d’Atenes (Acròpolis, …). Va ser tan important que les seves decisions van marcar un segle sencer a Atenes (El segle de Pericles) tot i governar només 14 anys.

• Científics:

• Arquímedes: Va demostrar la teoria de la palanca i també va descobrir com mesurar el volum dels cossos quan els submergim en aigua. Va idear un pla per cremar la vela dels vaixells amb uns miralls. Tenia una ment prodigiosa.
• Pitàgores: Matemàtic que va demostrar el teorema que porta el seu nom, va fundar una escola que aprofundia en matemàtiques i filosofia. A la seva escola ningú tenia possessions ja que, tenir-ne, ens aparta de la voluntat de saber.

• Art:

• Fidias: Va ser el principal escultor de la història de la Grècia clàssica. Va fer el fris del Partenó i l’estàtua de la deesa Atenea també al Partenó. Pericles li va encomanar aquesta feina.
• Miron: Conegut escultor, treballava amb bronze. La seva obra mestra va ser “El discòbol”, però va fer obres de Perseu i el Minotaure i Cerberus (el gos que guarda l’entrada a l’inframón d’Hades)

• Medicina:

• Hipòcrates: Considerat com el pare de la medicina, va ser el primer en demostrar pràctiques mèdiques científiques. En honor de la seva aportació va sorgir el jurament hipocràtic que han de fer tots els metges per poder exercir.