El lloc comú diu que el curs polític s’inicia al setembre, com si tot plegat no fos un continu d’informació i tensió política, com si l’actualitat fes vacances. Però acceptarem aquesta premisa, que el setembre és l’inici del curs polític, com a excusa per reprendre una col·laboració inclassificable, aquesta vegada amb un punt d’actualitat. Quina és aquesta col·laboració? La que un cop al mes ens porta davant d’aquests micros al periodista Oriol Lladó i la seva selecció de cançons i temes.

Quines cançons i quins temes ens portes avui, Oriol?

Bon dia, Núria! Avui parlarem de cançons polítiques, però no des de la perspectiva del cantautor i o el cantant protesta. En tindriem per triar i remenar, de Bob Dylan a Pink Floyd, passant per Public Enemy, Billy Bragg, Joan Baez, Woody Guthrie, Ani Di Franco, els Clash, Lluís Llach o Obrint Pas. Avui us proposo un recorregut diferent. Artistes contemporanis que han versionat himnes nacionals o populars, oficials o oficiosos.

Comencem?

https://open.spotify.com/track/2ISPUUp4pzssWuR2Ic09vR?si=2fd7f4ef68814977

La primera és obligada, després del llarg funeral de la reina. És el God Save the Queen, no la dels Sex Pistols, ni la dels Smiths amb The Queen is Dead. Serien cançons polítiques a la seva manera, però recordem que avui seleccionem versions dels himnes originals. Per tant… comencem amb la reina, sí, i de forma redundant amb God save the Queen dels Queen. Des del seu A night at the opera (1975), Aquí amb Brian May brillant. Aquesta va ser un imperdible dels seus xous en directe.

Un element d’actualitat, però no és l’únic en la selecció d'avui, no? El setembre és un mes que tradicionalment s’obre a Catalunya amb la Diada Nacional i que aquest any s’allarga amb les celebracions vinculades amb els 5 anys dels fets d’octubre.

https://open.spotify.com/track/5ZBcDDkA5IE36vbWCoi8aD?si=6c91d10886484920

Exacte, Núria, la seguent selecció és… precisament Els Segadors. No és la versió heavy dels Reapers, que va tenir milers de clicks. És fruit d’un autèntic tresor. Aquesta versió de l’himne nacional surt d’un dels grans discos del jazz contemporani, The Ballad of the Fallen, la balada dels caiguts, obra de Charlie Haden i la Liberation Music Orchestra, publicat el 1982 pel prestigiós segell ECM i amb arranjaments de la Carla Bley. Haden va recuperar en un disc cançons dels pobles i lluites que havent ‘fracassat’ la seva lluita esdevenia exemple. El disc és molt recomanable, inclou versions de Grandola vila Morena o de la Santa Espina.

Hem començat amb dos himnes nacionals, però em sembla que ara ens proposaràs un petit canvi, oi?

https://open.spotify.com/track/6TOtltlIwJrPVHqUeXrimu?si=c71624efea5148d8

D’himne nacional a jingle o himne electoral. Vet aquí una petita broma de Randy Newman des del seu gran disc Good old boys de 1974. Newman, per cert un dels grans cronistes d’Amèrica, tota una estrella, i un dels artistes més nominats als Oscar, i que va brillar també a Badalona en el Blues i Ritmes 2010, segurament en l’actuació més important en els seus 30 anys d’història. Newman, autor de grans cançons polítiques, va repescar aquí un ‘jingle’ de campanya del governador de Louisiana l’any 1933, Huey Long. Cada home és un rei. Una cançó d’una candidesa brutal, que un no sap si prendre’s com a avançada del populisme més desfermat, o com a promesa d’un món més just i lliure. El cinisme marca de la casa de Newman sembla convidar-nos més a la primera opció.

Anem per la quarta proposta.

https://open.spotify.com/track/5qoIGfNFax6WdgpfXwaEPQ?si=8f083272b24c4e08

Ara ens posem seriosos. Vet aquí La Internacional. Pocs artistes com Billy Bragg per fer-se amb aquesta cançó (1990) i no morir en l’intent.

La seguent peça és un tema molt controvertit.

https://open.spotify.com/track/1A1iR17dcSXzkhMZyYSOSn?si=52f62066cfbd408a

Doncs sí. Javier Álvarez, cantautor madrileny, abanderat de mil causes progressistes i d’esquerres s’atrevia l’any 2001 amb El novio de la muerte, l’himne de la legió… intentant convertir l’himne parafeixista en una lectura poètica desesperada al límit de la raó. Si se’n surt o no, dona segurament per una versió extesa d’aquest programa.

Anem acabant. Tenim temps per una última cançó. Tot i que heu de saber que demà publicarem a Twitter un enllaç amb una llista a spotify per recuperar aquests temes i altres que l’Oriol ha seleccionat i que no han cabut en aquest espai.

https://www.youtube.com/watch?v=F0uCdQVrOLg

Inconfusible Bella Ciao, una cançó malinterpretada, malentesa, mal citada… Cançó d’amor? Cançó de guerra? Cançó antifeixista i per la llibertat, malgrat els que la voldrien convertida en banda sonora de l’enèssim producte audiovisual d’èxit. M’ha vingut de gust recuperar la versió que va fer aquest gran arqueòleg del folk que era Xesco Boix. Any 1968. El seu primer disc, un EP. Per cert que a spotify no es troba, allà l’hem substituït per la versió que en va fer Alfonso Celdrán, un any després.  

L’Oriol en portava moltes més però el temps és limitat. Res que no pugui solucionar l’enllaç que penjarem en breu, i en què podreu recuperar les cançons que hem comentat

… més altres com Guantanamera, a la Presó del Rei de França, espirituals Negres de lluita contra l’esclavitud, cançons de la Brigada Internacional, l’Amazing Grace d’Elvis Prestley i moltes, moltes més. Recordeu que avui hem repassat relectures d’himnes nacionals, combatius i polítics des de la música popular. Fins la propera!

—--

Per si ens donés temps:

https://open.spotify.com/track/5qByPJHfbssZpbUzhgpDCG?si=313b78dc592c4a48

Ara anem per una versió clàssica, sense segones, ni cap reivindicació a destacar. Això sí aquí Whitney Houston fa una exhibició de força, controlant prou bé, donades les circumstàncies, la seva tendència a l’oversoulin. Star Spangled Banner, la bandera de les barres i estrelles. Actuació superbowl 1991, a Tampa. Fa més de 30 anys! No és en directe, per cert.