Pregó de Santa Tecla de 1979 (fragment)

Molt Honorable President, digníssimes autoritats, ciutadans de Tarragona.

He de ser sincera i he de dir que si em donessin a escollir mil vides escolliria aquesta que m’ha estat donada, i el moment present que estem vivint. Sortir d’una derrota per entrar en una reconstrucció. Jo crec que tots som tan plenament conscients que estem vivint aquesta tasca, que no hi ha acte ni moment que no se’ns faci present aquesta experiència que estem vivint: i l’estem vivint intensament.

Segur que algú em preguntarà per què tots nosaltres que hem lluitat tant pel futur, i que tenim tantes coses a fer, després d’un llarg temps de desgovern; perquè nosaltres volem perpetuar una cosa tan antiga, tan vella, tan remota com és la nostra festa major.

Perquè nosaltres volem canviar a fons la societat i fer-la més digna, i que no hi hagi ni esclaus ni amos, i que no hi hagi injustícia; perquè recordem una santa, Santa Tecla; perquè celebrem una festa major, i perquè ens alegrem de l’arribada de l’hora de la festa, perquè han acabat les veremes, perquè el camp entra en el repòs de l’hivern. I ens preguntem per què tenim dret a la festa i a l’alegria,  i ens agrada sortir al carrer i alegrar-nos amb la gent, amb tothom. Perquè volem fer nostra aquesta festa major.

Jo crec que tots tenim dret a la nostra herència, al nostre passat; tenim dret a escollir allò que és just, perquè del passat hi ha moltes coses justes, i precisament, perquè ens han amagat el nostre passat i ens l’han volgut destruir tenim precisament una feina de reconstrucció, de recuperació d’aquest nostre passat. Precisament per això nosaltres volem tornar a reprendre aquest camí de les festes majors alegres i nostres.

I vet aquí que la santa tarragonina se’m presenta en la imatge que hi ha a la catedral de Tarragona; una imatge en la qual es veu Santa Tecla, en un bassiol ple de serps; i jo he pensat avui, tot recordant aquesta santa tan intrèpida, que els nostres Ajuntaments democràtics s’assemblen una mica a Santa Tecla, en un bassiol ple de serps.

Santa Tecla era una dona intrèpida i progressista, i us diré unes quantes coses de la seva vida, i veureu que tinc raó. Els sants són la cara humana de l’Església, i el poble sap molt bé que els sants són seus, i els atribueix tots aquells actes de justícia que ell vol expressar; i Santa Tecla és una santa decidida i, si no fos una mica atrevit fins i tot diria una Santa que, en les nostres condicions, li diríem bon tros feminista. Santa Tecla, segons ens explica la llegenda àuria, era ala finestra quan va veure passar Sant Pau que anava a predicar; fixeu-vos que us dic que era a la finestra; això és una cosa molt intrèpida per a una dona; les dones estaven molt tancades a casa, i sortir a la finestra ja era un gest d’audàcia; recordem que el nostre poble expressa sempre totes les opinions possibles; de vegades amb el seu antifeminisme, amb la seva reacció contra la dona, té adagis molt significatius; hi ha aquell cèlebre adagi, que segur ja coneixereu, que diu: “Vinya vora camí, camí vora riera i dona finestrera solen tenir mala fi”. Doncs bé Santa Tecla era una dona finestrera, va treure el cap a la finestra, va sortir del clos familiar i va sentir predicar Sant Pau, i li va agradar, li van agradar les coses que deia Sant Pau, aquelles coses que parlaven d’una humanitat redimida; i Santa Tecla va decidir sortir de casa, segon acte audaç de Santa Tecla, i no solament va sortir de casa sinó que ens explica la llegenda àuria que per poder passar la vigilància del porter, que no l’hauria deixada sortir de casa, li va donar la seva capa de seda, o sigui que Santa Tecla va fer també un acte molt clarament significatiu: es va desprendre d’una exuberant forma de vestir, va deixar la capa de seda al porter i va sortir sense capa de seda. Un altre fet de Santa Tecla; se les va enginyar, perquè a més a més d’intrèpida era molt eixerida, per aconseguir visitar Sant Pau a la presó. Les nostres dones en saben una llarga experiència de visites a la presó. Tota aquesta audàcia de Santa Tecla va portar-la naturalment al martiri, a les tortures, i Santa Tecla en va sortir triomfant. És una d’aquestes famoses tortures que ens explica la llegenda àuria i que tenim a la catedral de Tarragona en aquest magnífic retaule de de Pere Joan, en aquella imatge tan bonica de Santa Tecla, que va ésser llençada a una bassa d’aigües pudents, amb moltes serps i molts galàpets; evidentment ens sona, això d’aigües pudents amb moltes serps i molts galàpets. Tota aquesta història de Santa Tecla, jo l’he explicada perquè sàpiga el poble viure la seva festa, i d’això potser ens n’havíem oblidat una miqueta perquè hem estat tan apressats aquests últims anys, aquests últims quaranta anys, teníem tantes feines urgents, teníem tantes coses immediates, que ens vam anar tornant terriblement seriosos, terriblement pensatius, terriblement predicadors, perquè era tanta la feina que teníem a les mans que no ens recordàvem de fer festa. I tenim el dret a la festa, perquè una de les coses que hem oblidat és que el treball no pot completar una vida. Els puritans ens han dit moltes vegades que el treball  és la vida de l’home i ens han enredat; el treball és un deure, sens cap mena de dubte i l’hem de fer, el treball és un deure, però l’alegria és un dret, i per tant hem de treballar, però també hem d’alegrar-nos, i si no ens sabem alegrar, no sabrem de viure. Justament fa uns dies, i vull referir-m’hi de passada, perquè m’he sorprès amb aquestes prèdiques d’aquests senyors feudals andalusos, vaig llegir una frase que deia “els andalusos han vingut a Catalunya a treballar i no a aprendre idiomes”, i jo em vaig preguntar: i com diu aquest senyor andalús què és el que ha de fer un treballador? Pot fer el que vulgui, pot aprendre idiomes, o jugar al bridge o fer sonets, o fer el que li doni la gana, perquè el seu deure naturalment és de treballar, i tots hauríem de treballar, no uns sí i els altres no, sinó tots. Ara, tots tenim dret al lleure, a l’alegria, a fer sonets, a jugar, a fer tot el que el poble ha sabut fer justament quan té la feina honestament acabada.

Maria Aurèlia Capmany. “Pregó de Santa Tecla de 1979”, a Llibre de pregons.