LA MOBILITZACIÓ DEL SENTIT COMÚ

Joan Coscubiela

Xerrada a l’acte de Comuns Federalistes 18 desembre 2019

Vull agrair aquesta invitació i, sobretot, el treball que esteu desenvolupant els Comuns Federalistes.

Crec que sou un subjecte polític a protegir. I que, lluny de ser considerats una molèstia o uns torracollons, hauríeu de ser valorats com l’ibuprofè de les confluències. O potser millor com la xarxa de protecció instal·lada per evitar que moltes persones caiguin en el desinterès, la frustració, la inhibició o l’abstenció des de les bastides de la política.

En un moment de desconcert, en què la ciutadania expressa el seu malestar inhibint-se de la política, no participant en les eleccions, pegant una puntada de peu al cul de les forces polítiques o votant a qui creu que més mal farà al sistema, vosaltres (potser sense saber-ho o sense proposar-vos-ho) esteu jugant un paper clau per a l’arrelament d’una part de la ciutadania en el joc democràtic, per impedir l’augment dels indignats desmobilitzats o mobilitzats per la dreta.

O sigui que moltes gràcies i, sobretot, continueu fent aquesta feina, en moltes ocasions no reconeguda.

Heu titulat aquesta xerrada “La mobilització del sentit comú”. I la primera cosa que hem de reconèixer és que el sentit comú està molt desmobilitzat i ha cedit el pas -a casa nostra i arreu del món- a la ràbia, a la ira, tal com explica en Lluís Rabell en un dels darrers articles del seu bloc.

PERPLEXOS I DESCONCERTATS Estem perplexos i desconcertats. I en tenim motius. Són tants i tan intensos els esdeveniments que desfilen davant nostre a gran velocitat que cada vegada és més difícil interpretar-los.

Quan, fa unes poques setmanes, em vau convidar a aquest acte no s’havia produït cap dels esdeveniments que avui emmarquen l’actualitat. No s’havia convocat la vaga de fam dels presos independentistes, ni aquesta havia estat contraprogramada pel president Torra i la seva via eslovena o pel president Puigdemont i l’escenificació del seu Consell de la República, ni havia tingut lloc el terratrèmol de les eleccions andaluses. A França les mobilitzacions de les armilles grogues no havien agafat encara l’actual dimensió i no teníem davant nostre un esdeveniment com el 21D, absolutament descontrolat en aquests moments. Tot això ha passat en molt pocs dies. I mentre a Catalunya continuem tancats en nosaltres mateixos, al món estan passant coses d’una gran dimensió i impacte, que afecten també Catalunya.

Per saber on som, què està passant i què hem de fer necessitem assumir la complexitat del moment, defugir les explicacions fàcils i simples. I sobretot entendre que el que ens està passant, a Catalunya i a Espanya, no és un fet aïllat, és l’expressió local d’una crisi global.

No és que arreu del món estiguin produint-se esdeveniments que tenen una vinculació o similitud entre ells. És més profund: estem assistint a un únic fenomen mundial que té diferents expressions locals amb un fort fil conductor.

Som davant d’una pandèmia política global, que afecta cada país en la seva part més feble, com les malalties acaben afectant cada persona en la part més vulnerable del seu organisme.

A casa nostra aquests punts febles són una gran i creixent desigualtat social, un factor que compartim amb tots els països i regions del món, i un greu conflicte per la distribució del poder polític.

BRUTAL DISLOCACIÓ Hi ha una causa profunda, la brutal dislocació que estan patint totes les estructures socials que hem construït en els darrers 200 anys. No estem davant només de canvis, transformacions o mutacions, sinó d’una brutal dislocació de tots els organismes socials, inclosos lògicament els polítics i institucionals.

La intensitat, l’extensió territorial d’aquesta dislocació, que per primera vegada té dimensions globals, i la rapidesa amb què es produeixen els canvis fan molt difícils les respostes ordenades i organitzades de la política. Perquè quan la societat ha entès el darrer canvi, l’ha interpretat i creu haver-ne trobat la resposta, la realitat ja ha evolucionat cap a una altra fase o nivell d’aquesta dislocació. Així doncs, la societat i la política anem sempre a remolc del que passa a nivell tecnològic o econòmic.

És aquesta impotència de la societat, que inclou la de la política, la que ens té perplexos i desconcertats.

Desigualtat social, sentiment de risc de perdre perspectives de futur, erosió de les certeses, canvis en la composició de les nostres societats, sentit de pèrdua d’identitat, impactes ecològics... tots aquests factors combinats constitueixen la tempesta perfecta que, insisteixo, a cada país peta per la seva part més feble. I a Catalunya això vol dir conflicte territorial.

Faríem bé d’entendre que el que ens passa a nosaltres, a Catalunya, no obeeix al fet que siguem ni un poble elegit ni un poble maleït. Existeix un potent fil conductor que lliga el Brexit, Trump als EUA, Salvini a Itàlia, les armilles grogues de França i el procés a Catalunya.

Celebrem aquest acte sota l’impacte de les eleccions andaluses i també de l’augment de la crispació i la polarització del conflicte català, quan semblava que havíem entrat en una fase de certa desinflamació. Dos exemples de fins a quin punt les emocions estan governant les nostres reaccions i condicionen tota la vida social i política del país.

QUÈ PASSA AL MÓN? Assistim a un d’aquells moments de la història de la humanitat en què les societats perden el control de la política i aquesta perd el control de l’economia.

Avui el grau de desconcert, perplexitat, inseguretat i por està portant amplis sectors de la ciutadania a buscar refugi en allò conegut i que ofereix una aparença de seguretat: la família, la tribu, la religió, la nació.

La desigualtat social creixent deteriora la democràcia i està en la base dels processos abstencionistes, que justament afecten les persones que més necessiten la democràcia i la política.

Però no es tracta només de la desigualtat i les condicions materials, una part de la reacció que recorre els països desenvolupats és de por, de pànic al futur. De pèrdua d’expectatives, d’erosió de les certeses, d’atac a les nostres identitats. I en aquests moments la gent es refugia en les estructures més primigènies de la humanitat: la família, la tribu, la religió, la nació.

És això exactament el que està passant arreu del món, a cada lloc a la seva manera.

Necessitem construir un horitzó que sigui capaç d’oferir una alternativa que no serà per a demà. Aquest horitzó, en el nostre cas, serà europeu o no serà, i l’alternativa serà federal o no existirà.

El nostre projecte ha de deixar ben clar que Europa no és el problema, és part de la solució en la mesura que ens pot permetre treballar per recuperar la sobirania de la política per a la ciutadania, arrabassant-la als mercats financers, i ens pot ajudar a construir una identitat més inclusiva, una identitat europea amb capacitat per integrar les identitats nacionals. Una identitat, un demos, que superi el de les tribus i les nacions, un demos de cooperació, que ofereixi drets i seguretat.

QUÈ ESTA PASSANT A CATALUNYA? (Crònica d’un caos anunciat) Està passant el que alguns advertíem des de fa anys. Les expectatives de la reivindicació independentista han generat un moviment amb personalitat política pròpia que avui no controla ningú. I de la mateixa manera que durant anys l’independentisme ha estat una fàbrica de produir il·lusions, avui el seu fracàs és una fàbrica de frustracions.

L’evidència que la unilateralitat exprés i low cost no és viable està generant una frustració que es canalitza de moltes maneres. Veurem en els propers anys l’aparició de moviments dins del món de l’independentisme que sintonitzaran amb els que avui s’estan produint ja a Itàlia, a França i a altres països.

El fracàs de l’aposta independentista, la no assumpció d’aquest fracàs, la manca d’una estratègia de l’independentisme per reconduir la situació i, el que és pitjor, l’existència de diferents reaccions davant l’evidència del cul-de-sac en què s’han ficat i la pugna insomne pel control d’aquest moviment fan molt imprevisible i alhora perillós l’escenari de futur. Això és el que està passant.

Quan un moviment de masses d’aquesta naturalesa es troba amb la combinació de frustració i manca d’estratègia, la tempesta perfecta està servida i tot és possible.

El descontrol pot incrementar-se, sobretot perquè la polarització realimenta els extrems, com s’ha vist en la irrupció de VOX. I tindrà els seus moments àlgids al voltant del judici dels dirigents independentistes. Estem entrant en el terreny de la tempesta perfecta i hem d’estar preparats per encarar-la.

QUÈ PODEM FER? Treballar per reduir la polarització. En aquest clima de polarització és inviable cap projecte que no passi pel conflicte identitari. En aquest escenari vull reivindicar un cop més la cultura federal com l’única que és capaç de teixir aliances, ponts, punts de trobada, cultura de cooperació i fraternitat.

Reduir la polarització passa en primer lloc per trobar una sortida a la injusta situació de presó preventiva dels dirigents independentistes, com a condició imprescindible encara que no suficient, fins i tot encara que ells no hi ajudin. No es tracta d’aplicar el consell cristià d’oferir l’altra galta, sinó de respondre amb el cap i no amb els budells.

Els més perjudicats per aquest clima de crispació són els sectors més febles de la societat i les forces d’esquerra. En aquest clima de polarització, construït a més sobre un conflicte identitari, les esquerres estem perdudes: les nostres propostes, el nostre projecte, s’asfixien per la manca d’oxigen. Els únics que hi poden sobreviure són els que aposten per l’enfrontament i la crispació.

La sortida no serà possible si no s’hi estableixen ponts, especialment i en primer lloc dins de Catalunya, i després entre Catalunya i Espanya. I per construir aquests ponts cal abans generar interseccions entre persones, sectors, entitats, organitzacions que pensem diferent i que tenim interessos i un model de país diferent, però que volem sortir del pou on estem ficats.

Avui la principal línia divisòria, utilitzant paraules d’un sènior de la política com Raimon Obiols, està entre els milloristes i els empitjoradors. Els veterans recordareu allò de la contradicció principal i les contradiccions secundàries. Doncs d’això es tracta avui.

No serà fàcil, i menys encara a les portes del judici. Però és ara quan més ho necessitem. Necessitem tancar ferides. Entenc a les persones que demanen responsabilitats, a les que s’han sentit humiliades, intimidades i no estan disposades a passar pàgina. Entenc als que posen o poseu la vista en la reiteració constant d’una part de l’independentisme per les vies sense sortida.

Però nosaltres no ens podem instal·lar en aquesta lògica. Si ho fem no estarem entre els milloristes, sinó entre els empitjoradors. I formarem part del problema. Insistir que es demani perdó i s’assumeixin responsabilitats no crec que en aquests moments ens resulti útil. Crec que el que ara toca és exigir que tothom col·labori a sortir del pou. I l’única condició que s’ha de demanar és que tothom, sense renunciar a res, es posi a treballar per a la reconstrucció del país, que cada vegada està més malmès. Això sí, ens haurem de comprometre, tots plegats, a respectar les normes bàsiques de convivència, que inclouen el marc legal que entre tots i totes ens hem donat per organitzar-la.

Ara el dilema que tenim a Catalunya és escollir entre reconstrucció o decadència. En el terreny econòmic, social, cultural, polític, nacional.

Avui Catalunya s’ha empetitit. Els consensos bàsics que conformaven la nostra força com a nació han saltat pels aires i necessitem reconstruir-los si no volem entrar en una etapa de profunda decadència, com les que ja hem viscut en altres moments de la nostra història. I per fer-ho potser fins i tot ens haurem d’arriscar a lliscar pel carril de la ingenuïtat, de la ingenuïtat volguda.

Necessitem trencar aquesta espiral, aquest cercle viciós entre el processisme i l’antiprocessisme que està darrere de la polarització que es viu a Catalunya a les portes del 21 de desembre i també, en certa mesura, de la incidència que el procés ha tingut en els resultats electorals a Andalusia.

Necessitem trencar aquesta agenda que comparteixen els empitjoradors d’un costat i l’altre.

Però no és suficient acabar amb la polarització i la crispació per evitar que amplis sectors de la societat -els que més necessiten la política, les polítiques de transformació- es despengin perillosament pel tobogan de l’abstenció, com hem vist a Andalusia. Necessitem alguna cosa més.

Necessitem oferir un projecte social i polític, sustentat almenys sobre quatre potes: polítiques per combatre la desigualtat social amb especial incidència en el seu vessant de gènere, per encarar la crisi ecològica i energètica, oferint una cultura i un projecte federal. I apostar per la virtut política de la competència cooperadora entre les esquerres.

Reduir les desigualtats creades per uns mercats financers globalitzats molt poderosos i sense contrapoders polítics ni contrapesos socials. Aquest és el factor determinant de la gran recessió i, un cop superada, continua sent el principal problema social i el principal risc democràtic: les desigualtats que genera el mercat i que l’estat social no redueix, sinó que en ocasions incrementa, a partir d’una nefasta política fiscal i d’unes deficients polítiques socials.

Afrontar la crisi ecològica i energètica que amenaça d’augmentar les desigualtats. Emprendre la necessària transició identificant els costos per fer-ne una redistribució de la manera més justa possible.

Apostar per la cultura federal com a solució per a Espanya i com a proposta per a la Unió Europea. La cultura federal és alguna cosa més que una proposta d’ordenació política de l’estat. És un nou paradigma de cooperació en un món dominat pels déus de la competitivitat salvatge. És el paradigma de la fraternitat en el món marcat per l’individualisme. És el vell paradigma d’una societat de ciutadans i no un mercat de consumidors, fins i tot consumidors de la política.

Avui és francament difícil que s’obri pas la proposta de reforma federal de la CE i ho hem de saber. Però això no significa que hàgim de renunciar a donar la batalla. Precisament ara, quan més difícil és obrir camí, és quan més cal reivindicar-la i impulsar-la perquè és més necessària que mai.

Necessitem reivindicar el valor de la cooperació enfront de la competitivitat no sols econòmica, sinó social i personal. Reivindicar la solidaritat enfront de l’individualisme. Reivindicar la fraternitat enfront de les identitats exclusives i excloents.

Apostar per la competència cooperadora entre les forces d’esquerres. No ens esperen moments fàcils. Necessitem que, davant dels que a un costat i a l’altre insisteixen en la polarització, la crispació i el conflicte entre identitats, es construeixi una alternativa. I aquesta no serà possible sinó és unint forces. Necessitem musculatura social i política per afrontar els propers anys i ningú per separat la pot oferir.

En aquest moments necessitem molta resiliència, modèstia i coratge.

Resiliència per suportar el fracàs i les frustracions, modèstia per reconèixer que ningú té al seu abast la fórmula fàcil, coratge per no deixar-se vèncer pel pessimisme de la intel·ligència.

No és la primera vegada en la història de la humanitat que les forces de progrés, d’esquerres, viuen una crisi de desconcert com aquesta. I en altres ocasions hem estat capaços de superar-la. Endavant, doncs.

 

Barcelona, 18 de desembre de 2018