Els mites de la república (per a  la 3Joventut x la República)

Qui pensi que el llibre Els mites de la república només fa referència al passat, s’equivocarà. Sí que és veritat que examina un període del segle XIX (1842-1874) però ho fa per fixar quines són les bases de la mitologia republicana, que també van ser les del primer catalanisme i han dominat tota l’existència del catalanisme. Ja fa més de vint anys que em vaig fer el propòsit de buscar, a través de la literatura, els fonaments de la personalitat catalana contemporània. Primer vaig establir la mitologia catalanista sobre la base de la literatura del segle XIX, perquè ha variat ben poc; ara la complemento amb els mites del republicanisme. Va ser Víctor Balaguer qui primer va argumentar que els catalans sempre s’han distingit per l’amor a la llibertat i a la democràcia, i que aquells catalans que no s’orientaven en aquesta direcció no eren catalans. La interpretació era interessada però tenia uns fonaments clars que permetien l’argumentació. En qualsevol cas, a més dels exemples del passat que la confirmen, que són abundants i de molt de pes, la història del catalanisme confirma aquesta afirmació de manera ben clara. El catalanisme sempre ha estat democràtic i l’anticatalisme molt sovint totalitari.

A més a més, el llibre s’encara amb alguns dels principals interrogants del món actual. El subtítol «Arguments per al futur», més que no pas la intenció d’endevinar-lo, presenta una opció clara per als temps que vindran, ara que semblen més incerts que dècades enrere, en plena crisi global, quan no es veuen tan segures  les conquestes socials aconseguides durant més de dos segles de lluites que semblava que no es podien revertir. Quan hi ha tanta desorientació, pot ser útil  un retorn als orígens per comprovar les virtuts dels plantejaments inicials del nostre món actual i comprovar si són o no són vigents.

El segle XIX va ser el de l’optimisme i la confiança en el progrés, el segle XX ho va posar en dubte, amb tantes guerres i destruccions, i el començament  del XXI planteja si aquests valors  s’han de liquidar o si s’han de recuperar amb la potència del plantejaments originals, adaptats al nostre temps. El capitalisme s’ha accelerat de manera brutal, en forma de globalització i d’obsolescències contínues, i això no deixa gaire espai per a les mitges tintes. Avui, hi ha qui vol acabar amb aquests mites i qui els defensa amb energia i convicció.

En aquest llibre exposo que el republicanisme català contemporani està compost pels valors següents: llibertat, igualtat, fraternitat, progrés, virtut, feminisme, justícia, instrucció, poble, ciutadania, pacifisme, laïcisme, revolució, república, universalisme i catalanisme. En el cicle que va conduir fins a l’1 d’octubre de 2017, vam comprovar que aquests conceptes, tots, han estat defensats com a propis del republicanisme català. Aquests valors, aquests mites, han servit per definir-se en oposició a la monarquia espanyola, al regne d’Espanya, amb el ple convenciments que allí, diguin el que diguin, fan aigües per totes bandes. Ho demostren cada dia, molt sovint ni se n’adonen de tan incorporat que ho tenen. Perquè la república no és només una oposició al sistema monàrquic sinó que es defineix pels elements que he enumerat i que formen el seu sistema mític.

La teoria diu que l’Estat Espanyol, com a estat constitucional, té incorporats aquests mateixos valors, amb l’excepció del catalanisme, però només és la teoria que figura en els llibres i que la realitat desmenteix. Comprovem cada dia que allò que es predica no s’aplica. El desgast habitual de les ideologies és més sensible en aquest cas perquè afecta els drets constituents del sistema democràtic i relega els ciutadans a la condició de súbdits que no es poden defensar dels abusos que contra ells, contra nosaltres, es cometen. Aquest desgast de les ideologies provoca contrasentits perquè es mantenen els noms però no el seu significat autèntic. Tothom deu tenir al cap denominacions de partits polítics que no es corresponen amb la seva pràctica actual, o que no s’hi han correspost mai. Tothom deu tenir al cap noms de partits polítics que no pretenen altra cosa que desprestigiar conceptes que tenien un significat noble. No és casualitat que dos partits espanyols d’extrema dreta utilitzin els mots «popular» i «ciutadans». Poble i ciutadania són dos pilars del sistema democràtic: el govern del poble, la llibertat i la responsabilitat de les persones en oposició a la condició denigrant de súbdit en les monarquies. Quan se’ls fan seus, es volen beneficiar de la reputació dels termes  i, al mateix temps, els desprestigien, de manera que els altres ja no els accepten com a propis i els abandonen, avergonyits del nou significat que han adquirit, de la desfiguració que han patit.

És per això que s’ha de fer memòria i s’ha de saber quins van ser els significats originals d’aquestes paraules i comprovar si ens continuen servint ara. Llavors no només les podrem utilitzar amb propietat sinó que ens podrem adonar que els vicis que corquen els sistemes són molt i molt antics. Recordo en el llibre que en una època tan reculada com la de l’antiga Grècia i en una democràcia tan diferents i, des de la nostra concepció actual, imperfecta com aquella, el filòsof Plató estava convençut que els homes de bé no voldrien governar, perquè el govern només afegiria preocupacions innecessàries a seva la vida. Plató era molt ingenu, i, més realista, el seu deixeble Aristòtil feia servir la ironia per fer notar que no era així com es concretava en la realitat. Deia: «ara, a causa dels avantatges que s’aconsegueixen dels afers públics i de l’exercici del poder, volen mantenir-se en el govern ininterrompudament, com si el poder garantís per sempre la salut als governants que estiguessin malalts. Tal vegada amb aquesta dèria deuen anar al darrere dels càrrecs».

He escrit aquest llibre no amb l’únic propòsit de mostrar una literatura i una ideologia sinó perquè crec que pot ser útil per una sèrie de raons. La primera, comprovar el significat i l’ús dels conceptes triats durant el període que s’examina. La segona, que permet considerar que aquests són no només els principis del republicanisme en un primer període sinó, de manera molt més general, els valors republicans universals aplicats a Catalunya. Després alguns van adquirir nous significats, van incorporar uns altres matisos, van ser interpretats de manera diferent fins al punt d’allunyar-se molt del sentit primitiu.

Els canvis i els combats a què s’han vist sotmesos aquest conceptes els van proporcionar, des de molt aviat, caràcter mític. Recordem que a l’Espanya dels dos últims segles la primera República va durar nou mesos i va ser bombardejada per totes bandes, fins al punt d’arribar a tenir quatre presidents en aquest període curt de temps. La segona, una miqueta més llarga, no va ser més tranquil·la i podem recordar que en els dos anys de govern de la dreta el president i els consellers de la Generalitat van fer cap a la presó i que encara no feia mig any que poble els havia tret d’entre reixes amb el seu vot quan l’exèrcit rebel comandat per Franco es va aixecar en contra i va conduir a la guerra de 1936-1939.

En la conclusió del llibre plantejo si aquests mites continuen servint avui, i en copio un fragment que hi fa referència: «¿Aquests mites són útils en la tercera dècada del segle xxi, en el nostre país, a Europa, al planeta Terra? És evident que en la Catalunya i l’Espanya d’avui la república continua essent un mite, com a mínim per irrealitzada i per desitjada en una part de la població. Quan aquests ciutadans –i ara ja ciutadanes– l’anhelen no és per no pagar uns quants sous de monarques i de les seves reials famílies sinó que expressen la seva posició en uns debats absolutament actuals: feminisme o masclisme?, creixement descontrolat o ecologisme?, armament generalitzat o pacifisme?, imposició dels estats o dret a l’autodeterminació?, ultraliberalisme –ai, el mot!– econòmic o igualtat social?, revolució o reformisme?, honradesa o corrupció?, instrucció o ignorància?, justícia equànime o parcial?, govern del poble o de les oligarquies?, llibertat o subjecció?, laïcisme o obscurantisme religiós? Avui som conscients que allò que genèricament podem anomenar reacció està ben armat i guanya contínuament batalles en una espiral regressiva que malmet els mites republicans. Tanmateix, no hi ha alternativa; si aspirem a un món més just, no disposem d’altres valors que els que aquí s’exposen, ni que en algunes de les grans formulacions amb què s’identificaven fracassessin, ni que l’aplicació de les teories no sigui tan fàcil com en algun moment podia semblar, malgrat les contradiccions i les manipulacions. Tot i que el principi de llibertat desconnectat de la igualtat sigui exhibit com a arma de confusió per l’extrema dreta aquí i arreu, no es pot renunciar a la llibertat, se li ha restituir el seu primer sentit. Ni que sovint la justícia estigui controlada per qui l’administra fraudulentament, no es pot prescindir de la idea de justícia. I així mateix amb tots aquests mites. Ni que sigui molt complex, no hi ha altra solució.

És també en la nostra circumstància que aquests mites identifiquen una de les opcions del món actual i que, en conseqüència, la seva realització o la seva eliminació determinaran el nostre futur i el de les generacions que se suposa que ens succeiran com a habitants del planeta i de la Catalunya protagonista d’aquest llibre.»

Magí Sunyer

Tarragona, 12 d’abril de 2022