POEMARI VORA EL FOC
dilluns 16 de desembre
GRUP ARLEQUINS
El Bestiolari de Joana Raspall
Arri, arri!
Arri, arri, tatanet!
Fa bon dia, no fa fred;
pujarem a la muntanya;
el cel no té cap lleganya,
el sol és alt i lluent.
L’aigua salta pel torrent
fent escuma i remolins;
a la vora dels camins
han florit les atzavares...
Arri, tatà! Per què et pares?
Què et passa? Ai! És ben clar!
No t’he donat esmorzar!
La rateta
Una rateta vol anar a ballar
i no troba company.
Pensa que no la troben prou bonica
i al seu mirall es plany:
-Pobra de mi! Voldria anar mudada
i no tinc bon vestit!
-Procura anar polida i pentinada,
que tens el pèl bonic…
-li aconsella el mirall- i no rondinis
pensant només en tu;
si vols amics, somriu, sigues senzilla,
i en trobaràs, segur.
Els pinyons
L’esquirol té la cua estarrufada
i fa servir-la d’esteranyinador
per netejar dalt de l’arbre les pinyes
que les erugues tapen de grisor.
Ai, quins pinyons tan dolços en sap treure,
d’aquelles pinyes rosses i lluents!
Si algun li cau, que no ha pogut obrir-se,
l’infant que el trobi estarà content!
Bons veïns
Un rossinyolet
ha caigut del niu;
quan hi vol tornar
se li torça una ala;
va plorant “piu-piu”,
des de sota l’arbre.
Una aranya el sent:
-Pobre!, quina llàstima!
Teixiré molts fils
per fer-te una escala.-
A poc a poquet,
un pas rere l’altre,
l’ocell va pujant
pels fils de l’aranya.
La mare, que ho veu,
diu:- Gràcies, companya!
Jo t’ho vull pagar
fent-te una cantada.
La cabreta i el llop
Una cabreta tossuda
que no ha seguit el ramat
s’ha perdut a la muntanya
i el llop negre l’ha trobat.
Bé prou se la menjaria,
aquest llop!, però és tan vell
que ja té les dents gastades
i esclarassida la pell.
La saluda molt amable,
mes, amb un somriure amarg.
Com que no la pairia…
decideix passar de llarg.
Gat i gos
Era una gatet esquifit,
desnerit,
escarransit,
arraulit,
vora el foc que espetegava.
Foc de troncs mal estellats,
retorçats,
apilotats,
esfumats
sota l’olla que vessava.
No gaire lluny jeia el gos,
pèl cendrós,
i malmirós,
neguitós
per la teca que esperava.
L’un de l’altre no es fiava
i es miraven de reüll
tot aguantant-se la gana,
mentre l’olla… bull que bull!
GRUP A.GUIMERÀ
Entrarem de puntetes d'Isabel Barriel
Entrarem de puntetes
a l’any que estrenem
per despertar les estrelles,
per posar a la nit diamants,
per il·luminar el mapa sideral,
per desitjar que cada dia
et regali una llum especial.
Entrarem de puntetes
a l’any que estrenem.
GRUP BUFONS
Si el món fos de Joana Respall
Si el món fos escrit en llapis,
podria esborrar la lletra
que vol ferir;
podria esborrar mentides
que no cal dir;
n'esborraria l'enveja
que porta mals;
n'esborraria grandeses
de mèrits fals...
Però és escrit en tinta
de mal color:
el color brut de la guerra
i del dolor.
Qui voldria escriure un nou món
més just i net?
Potser que tu i jo ho provéssim,
ben valents, lletra per lletra,
des del nostre raconet…
GRUP SALTIMBANQUIS
La Fera Ferotge d'Ovidi Montllor
Per ordre de l’Alcalde/ es fa saber a tothom
que una fera ferotge/ del Parc s’escaparà.
Es prega a les senyores / comprin força aliments,
i no surtin de casa / fins que torni el bon temps.
Tot el que tingue cotxe / que foti el camp corrents,
i se’n vagi a la platja / a la torre o als hotels.
L’ Alcalde s’encarrega / fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge / deixar-la sense dents.
El qui això no compleixi /que no es queixi després
si per culpa de la fera / ell passa algun turment.
Jo que no tinc ni casa / ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia / la fera pel carrer.
Tremolant i mig mort /-Ai Déu, redéu, la fera!
i en veure’m tan fotut / em va dir molt planera:
-Xicot, per què tremoles?/ jo no te’m menjaré.
-I doncs, per què t’escapes / del lloc on tens marcat?
-Vull parlar amb l’Alcalde / i dir-li que tinc fam,
Que la gàbia és petita, jo necessite espai.
Els guàrdies que la veuen /la volen empaitar.
La fera es defensa / no la deixen parlar.
Com que són molts i ella és sola / no pot i me l’estoven,
I emprenyats per la feina / a la gàbia me la tornen.
Per ordre de l’Alcalde / es fa saber a tothom
Que la fera ferotge / ja no els traurà la son.
I gràcies a la força / no ha passat res de nou;
Tot és normal i maco / i el poble resta en pau. Au!
Dimarts 17 de desembre
GRUP DARIO FO
Cap d'Any de Roser Urra Fábregas
Un avui i un demà,
un final per tornar a començar,
una parada per tornar a caminar,
una aturada per avançar.
Any vell, any nou,
quin camí animes a seguir?
Un vell final, un nou inici,
un passat, un present, un futur,
avui i demà, sense cap desfici,
deixa mostrar el teu clar obscur.
Any vell, any nou,
quin camí vols fer seguir?
Una vella peregrinació de records,
desvetlles, ara, la ment i el cor.
una nova expedició de fites
il·lumines, ara, la ment i el cor.
Any vell, any nou,
deixa ser aquest un poc millor.
GRUP LISÍSTRATA
De bat a bat de Blanca Llum Vidal
Tot té un origen
diuen
i quin és
els dic
l’origen de l’origen?
Els camins d’un gran mandala?
Les patates xip?
Els cossos que entrexuixen?
La muntanya desglaçant-se?
Les arrels esbatanant-se?
La gota d’aigua?
El doble enllaç?
El mot dient-se?
El fum que embafa?
El peó que avança?
Tot té un origen
han dit
i quin és
he dit
l’origen de l’origen?
O és dins d’un triangle on s’hi inclu, el pensament?
O són fregides amb el suc de les olives, les patates?
O són les cuixes, le suq entre elles fan els cossos?
O és el glaç que la desfà, la gran muntanya?
O és la flor, la que fa rels, la que s’obre de bat a bat?
O era un raig o un escopit, de salivera?
O n’hi ha tres de ponts d’hidrogen, encavalcant-se?
O va ser havent-se aquell mot dit, fent-se matèria?
O és el foc, que abraça l’arbre?
O va ser una reina decapitada?
Tot té un origen
van dir
i quin és
vaig dir
l’origen de l’origen?
Va ser una o. Una bombolla.
Una prenyada. El sol.
No mandonguilles! Ni cap rellotge!
Ni una pilota! Ni merda d’ovella!
Va ser una o, oberta. Un ou, obert.
Una bombolla, oberta. El sol, obert.
Tot té un origen
diran
i quin és
diré
l’origen de l’origen?
L’obertura.
L’acció, d’obrir-se.
El fer, obrint-se.
L’estimar, obert.
El pensar, obertament.
El tenir, la porta oberta.
L’obrir-se, un mateix.
Dimecres 18 de desembre
GRUP TXÈKHOV
Avui les fades i les bruixes s'estimen de Maria Mercè Marçal I Serra
Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.
És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.
Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.
Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.
GRUP ANTÍGONA
Poesia visual De Joan Brossa
GRUP PALLASSOS
Ara mateix de Miquel Martí Pol
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Dijous 19 de desembre
GRUP COLOMBINA
Ai, quin fred que fa! de Josep Carner
Ai, quin fred que fa!
tinc les cames enrampades
tinc les mans encarcarades,
tinc el nas fet un glaç…
Si això dura no sé pas…
Ai quin fred que fa!
Jo no el puc pas aguantar.
JOSEP CARNER
Desembre de Miquel Martí i Pol
Quan ve nadal fem el pessebre
amb rius, muntanyes de colors,
el caganer, l’estrella, l’àngel,
el nen, la mare i els pastors,
cantem cançons i mengem neules,
també torrons i altres llamins,
i per arrodonir les festes
que omplen de joia grans i nins
ens aboquem a les finestres
a esperar els reis que van venint.
GRUP V.WOOLF
Els pensaments són lliures de Joan Ramon Zaballos Rubio
Els pensaments són lliures
Els pensaments són lliures
Qui pot endevinar-los?
S’escapen volant
com ombres nocturnes.
Ningú no els pot saber.
Cap caçador, caçar-los
amb pólvora o plom:
Els pensaments són lliures.
Jo penso el que vull
i el que em fa feliç
i tot dins d’un silenci
i resignació.
Els meus desitjos i anhels
ningú no els pot prohibir.
I així és:
Els pensaments són lliures!
I encara que em tanquin
a la cel·la més fosca
tot això són coses inútils
ja que els meus pensaments
trenquen barreres
i murs per la meitat.
Els pensaments són lliures!
Per això per sempre
vull deixar les preocupacions
i no em vull atabalar
amb tèrbols pensaments.
Un, en el seu cor, pot
riure i fer broma sempre.
GRUP TARTUF
Qui era? de Gemma Gorga
Tenia un crucifix al capçal del llit,
i no era creient. Una maleta esgavellada
en un racó de l'alcova, i no va travessar
cap frontera. La butxaca del davantal
plena de caramels, i no era llaminera.
Un pintallavis a joc amb el to lavanda
de la seva pell i dues bruses de caixmir,
però mai no va abandonar l'òrbita
inclinada i lentíssima del dol.
Totes aquestes coses tenia.
Qui era. Si sabés buscar-la
en allò que no tenia.
Divendres 20 de desembre
GRUP BRIGUEL·LES
Nadal Màgic de Montse Assens i Borda
Per un Nadal màgic
fem un encanteri,
preparem la poció,
deixem que es refredi.
Deu grams de tendresa,
tres grams de comprensió,
cinc de tolerància,
quatre de passió.
Polsims de bondat
posem-ne un grapat.
Barregem suaument
per no trencar res
i a l’atzar del vent
ho deixem dispers.
I amb poques paraules
i quatre cançons
ja tenim el Nadal
per tots els racons.
GRUP MERCÈ RODOREDA
Vora el foc de Ebri Knight
Vora el foc la nit neix en una escletxa,
s’escapa per la finestra
i es desfà a qualsevol lloc.
Vora el foc la nostra història adormida
i els vells mots que prenen vida
ens impregnen poc a poc.
Vora el foc la nit s’atura
lluny del fred i lluny del vent
i una dolça mà rellisca
sobre dels teus ulls de nen.
Vora el foc el temps recula
i entre els dits tancats del puny,
la nostra herència perduda,
la que ens farà caminar més lluny.
Vora el foc quan és fosc es refugien
les batalles clandestines
que mai ens deixen dormir.
Vora el foc els odis i amors s’aferren
i hi creixen petites guerres
que s’acaben al matí.
Vora el foc desperten feres
que ens faran per sempre forts,
mil espurnes indomables
que guardem al fons del cor.
Vora el foc viuen llegendes
que han cantat la nostra sort,
bruixes velles i valentes,
sàvies i rebels fins a la mort.
GRUP HEDDA GABLER
Pedra, paper, tisora de Cèlia Sànchez-Mústich
Un, dos, tres, fa el picaporta.
Pedra, paper, tisora. M'obriu?
Aquest joc m'obsedeix.
La mà se me n'hi va, cada dia,
fidel com una pregària.
Avui, qüestió de temps, s'hi ha convertit:
Doneu-me la pedra que esclafi la tisora que estronca l'alegria,
doneu-me el paper que ofegui la pedra que em llança la por,
doneu-me la tisora que esmicoli el paper que dicta sentència.
O feu-me una pedra de cartró, unes tisores
de goma i un paper perforat, i que res no fereixi ningú,
que el joc es mori esgotat d'empatar.
Pare nostre que esteu en el cel,
no sentiu la contrasenya? Aquí a fora fa fred...
Pedra, paper, tisora!
