En homenatge a Epifanio Pitarch Gascó, fuster desaparegut del carrer Sense Cap de Vistabella del Maestrat i dedicat a la seva última filla,  Carmen Pitarch Tena.

Mama, m’agradaria explicar-te amb aquestes breus paraules què han suposat per a mi aquests tres anys d’ençà que em vaig posar en contacte amb aquesta gent tan meravellosa de Vistabella i Castelló. Sent tu ja lúltima de les filles que van tenir Epifanio i Francisca, sé que encara és recent la pèrdua de la teva germana Pilar, m’agradaria dir-te que la meva lluita per saber la veritat, “per xicoteta que siga”, encara continua. Tot va començar arran d’una foto antiga on tu sorties sent una xiqueta, com diuen a la teva terra. El contacte amb les persones de l’Arxiu de Vistabella: Elvira, Antonio i Silvia, i posteriorment amb els membres del Grup per a la Recerca de Memòria Històrica de Castelló va suposar un sacseig per a tots en el cas d’Epifanio, el teu pare. Noves dades, records encara que fossin a bocins que tenies del què t’havien explicat, fotografies, anècdotes de la gent ja major del poble i jo il·lusionada per poder-te oferir en vida un per què el teu pare havia desaparegut. Sé que al principi estaves entre atemorida i contenta, però també emocionada i orgullosa per donar visibilitat a un ésser estimat que t’hauria agradat que t’agafés de la mà per acompanyar-te al llarg del camí que has anat fent fins ara, però la vida es va estroncar per a tu ja de ben menuda i per a la teva família l’any 1947 quan va desaparèixer Epifanio. Sé de quantes vegades tu i la família heu volgut saber, i quants cops us han dit que entràveu en terreny perillós, però ara ja no, mama, ara ja no hi ha perill, ara ha d’haver justícia i honorificació de la seva persona encara que sigui difícil trobar les seves restes, treballem perquè el seu nom no s’esborri mai de la història de Vistabella. I ho estem aconseguint entre tots, mama.

En aquests tres anys tan intensos hem pogut saber que Epifanio va desaparèixer quan tenia 48 anys, l’any 1947,  que va néixer el 7 d’abril de 1899 al Mas de Pessetes de Vistabella, sent fill de Paulino Pitarch Forés i de Maria Gascó Sales. Des de 1905 fins a 1916 va viure en la Masía de Las Simonas de Puertomingalvo, fet que hem confirmat per les partides de naixement dels seus germans Gonzala (1905), Esteban (1907), Asunción (1912) i Daniel (1913).

Al  1919 va viure a la Masía de la Griva de Puertomingalvo, on va néixer el seu germà Prudencio que va morir el 1920.

El 15 de setembre de 1927 va morir el seu pare, Paulino, a la Masía de la Torreta a Puertomingalvo però el 31 de desembre del mateix any es va casar amb Francisca, la teua mare,  natural de Vistabella, que era filla de Manuel Tena Monferrer i de Ramona Gascó Sales. La cerimònia va ser a Puertomingalvo, ella tenia només 17 anys. Es portaven 10 anys de diferència però s’estimaven molt aguantant amb persistència la mort del seu primer fill, Julian, de pocs mesos de vida al carrer del Mur a Vistabella el 1929, i també la de Palmira. La mort de  Crescencia, nascuda a Mosqueruela  l’any 1931 de segur que va ser un motiu de gran alegria que només va durar 4 anys, quan novament el 1935 van tornar a viure definitivament a Vistabella, primer al carrer del Mur on vau néixer  Pilar (1938-2013) i tu (1945), quan ja el carrer es deia General Valiño, i després al carrer Sense Cap.

El teu pare va desaparèixer l’any 1947, entre els mesos de juny i novembre, i segons testimonis orals fou detingut per col·laboració i subministrament de material als guerrillers del Maquis que actuaven a la zona, el van detenir i el van portar cap a la presó de Llucena.

Vosaltres sempre comentàveu que per enveges li van aplicar la Llei de fugues, però mama, amb honor i amb veu alta hem de dir que va ser un enllaç dels Maquis, i la paraula Maquis, mama, ja no significa bandoler com ens volien i volen fer creure els discursos oficials, eren guerrillers defensant els seus drets, la seva família, la seva terra, la seva República. Hi ha nombrosos testimonis orals -per desgràcia la majoria ja desapareguts- que corroboren aquests fets. Quan t’ho vaig dir et vas quedar gelada, no havies sentit mai parlar de tot això, sempre t’havien dit, i t’ho confirmo, que els teus pares eren només unes molt bones persones i que sels estimava tothom, i que efectivament el teu pare era un bon fuster, el fuster del carrer Sense Cap, i un bon home i espòs que va donar la vida per lluitar per vosaltres.

Ara que he contemplat les muntanyes feréstegues i àrdues de la teva estimada i de vegades renegada terra pel que et va malauradament prendre, entenc millor la teva manera de ser, i creu-me que t’envejo: lluitadora i tenaç com de segur van ser el teu pare i la teva mare, Francisca, d’ella sabem que l’última imatge que va tenir d’Epifanio va ser en aquella visita a la presó de Llucena i de la qual mai no et va parlar, ni tampoc de les últimes paraules que li va dir: “Cuida de les xiquetes que desta no eixiré”. I efectivament, no va mai eixir, no el van jutjar, i no sabem on està, però mama, sí que val la pena encara que no hi hagi “papers” com tu dius, saber què va envoltar a Epifanio, i poquet a poquet -tot i que malauradament hi ha documentació que ni als investigadors deixen consultar- puguem anar reconstruir l’entorn d’una de les primeres persones que va desaparèixer a Vistabella, perquè amb ell, mama, va començar tot i darrere d’ell en van venir d’altres de desapareguts i represaliats.

Ara ja sabem com es deien els seus pares, Paulino i Maria, i que Epifanio era el primer de sis germans, dos dels quals van ser represaliats:  un empresonat en un camp de concentració a Igualada i una altra, Asunción, empresonada rapant-li el cabell davant de la gent del poble. Coneixem els noms del seus avis i dels seus besavis, també dels de la iaia, i a poc a poc anem reconstruint la seva història, la teva història i la meva història.

Gràcies a persones com Antonio Giner, Elvira Safont, Silvia Olaria, Juan Luis Porcar, Raül González Devís, i Fernanda Romeu, hem pogut anar recuperant la realitat amagada d’Epifanio i començar a dignificar-la.

I també gràcies a institucions que bonament ens han deixat consultar certs documents, i dic certs perquè ni els mateixos historiadors i investigadors locals encara hi poden accedir però esperem que amb el pas dels anys s’obrin aquells arxius que ens permetin enterrar dignament els nostres morts i honorar-los com cal.

La teua filla, Eva.