L’escola inclusiva

L: Som tres professionals de l’educació que ens trobem, de tant en tant, per compartir reflexions i inquietuds al voltant de l’educació en general i de l’escola en particular. La paraula escola l’entenem en sentit ampli, i ens referim a qualsevol centre educatiu formal d’educació infantil, primària i secundària. L’educació transcendeix l’escola i es cola (de colar-se) en tots els àmbits de la vida social: poble, barri, família, xarxes.... Ens eduquem contínuament uns als altres i uns dels altres.

Ens presentem:

• Lluís Espunya, psicopedagog.
• Pere Costa, mestre i pedagog
• Margarida Falgàs, mestra, formadora de mestres.

M: (...........) De les nostres converses i reflexions en surten unes idees bàsiques que compartim amb vosaltres.

P: Avui reflexionarem sobre  l’educació inclusiva, el marc normatiu és el 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, P. El marc normatiu és el decret 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu.-El decret pretén que totes les escoles de Catalunya siguin inclusives. Al decret hi falten quatre paraules: Hi havia una vegada…

M: Això vol dir que totes les escoles han de fer ofertes educatives que s’adaptin a les capacitats i necessitats de tot l’alumnat, sense excloure a ningú. Quasi res! . -D’ambició que no ens en falti! Jo trobo especialment convenient marcar horitzons, si vols utopies. Per això serveixen les utopies, per anar avançant en la direcció somniada.

L: Clar que s’hauran de salvar molts prejudicis i moltes pors. Primer del professorat, que no tothom troba realista pretendre aquest tipus d’escola. Hi ha gent que la considera absolutament inviable: pensen que no tenen formació, que els recursos són molt insuficients, que en general les condicions d’escolarització no ho permeten.

M: D’altra banda, incloure, compartir, cooperar no són valors que prevalen en la nostra societat. Queda clar que es torna a demanar a l’escola que remi contra direcció.

L: Veus, això de remar contra direcció, hauria de tenir-ho ben present la gent que es dedica a l’educació. Educar, procurar per uns valors que ens facin més humans i més persones, sovint és anar a la contra.

P:. Sense un punt de somiatruïtes, de fe en l’espècia humana, és molt difícil educar.

L: D’altra banda, no oblidem que PISA, quan fa una valoració dels resultats que assoleix un sistema educatiu, ho fa de les matemàtiques, la lectura i les ciències. I si baixen els resultats, com ara, la culpa és de la formació del professorat. PISA no valora la capacitat inclusiva de l’escola. De PISA no en transcendeix a valoració de la capacitat inclusiva de l’escola

M: I llavors hi ha les famílies, que formen part de la societat i que es troben al mig, en una posició potser incòmoda, però que volen el millor per als seus fills. A vegades valoren que el millor per als fills és tenir un gran nivell acadèmic, coneixement de llengües, etc., aspectes que la inclusió pot comprometre.

L: Vist el panorama, se’ns acut algun camí de millora?

P: Un canvi que em sembla que seria significatiu seria que les administracions obliguessin a les empreses, públiques i privades, a complir amb el  que està legislat. El Decret del 2015 establia que empreses amb 50 o més treballadors han de reservar un 2% de la plantilla per persones amb discapacitat, seguint les condicions internacionals. El marc legal hi és. Cal la valentia política per fer-lo complir

M: Bé, s’han de treballar les actituds, la visió del món, per part del professorat, de les famílies i de les comunitats.

L: Amb  el professorat s’han de fer campanyes, no ho discutirem, però, per definició, hi ha de creure, també perquè l’empresa per la qual treballa, vol l’escola inclusiva i és un objectiu de país.  -Aquesta empresa, l’administració, només demostrarà que s’ho creu si posa recursos i si vetlla per la bona utilització dels que es tenen.

P: Compte amb els recursos. Estic segur que seria benvinguda la mesura de "barra lliure de vetlladores", però no em sembla que fos una mesura encertada si ens guiem per l'única cosa rellevant: el que necessita la persona per aprendre, per avançar. Abans de posar recursos nous s'ha d'analitzar quin ús fa el centre dels recursos que té. Si els recursos per diversitat van tots a diversitat, o si estem fent propostes didàctiques que el que fan és afavorir els afavorits per lluïment del propi centre. 

És  clar que incloure és més car que no incloure, ho sap tothom. Convé honestedat amb relació als recursos, almenys per part dels que en són gestors.

L: La inclusió, però, ha de ser un objectiu de centre, de col·lectiu, amb un equip directiu que aglutini i uns educadors que tinguin assumit que els alumnes de l’escola ho són de tots els professionals.

M: Les famílies, per la seva banda, han de poder veure què n’aprendrà el seu fill de conviure amb un company amb moltes necessitats, o amb un company acabat d’arribar d’una cultura a les antípodes de la nostra. S’hauria de poder fer evident que són aprenentatges de vida. I per la vida ha de preparar l’escola!

P: I les famílies de fills discapacitats, per exemple, han de poder comprovar els beneficis que n’obtindrà el seu fill o filla d’un entorn escolar normalitzat, ordinari. Aprendre dels altres, aprendre amb els altres. I acceptar la criatura com és, estimar-la i respectar-la. Arrel de la mort de l'Espinàs s'ha parlat del llibre el teu nom és Olga, el que va dedicar a la seva filla síndrome de down. Aquest és el camí!.

L: Dèiem de treballar les actituds, però llavors hi ha el sistema educatiu i la seva organització, que no ajuda a atendre les diferències. L’atenció a la diversitat en classes de 25 alumnes i un mestre, tots fent el mateix en el mateix moment... Encara que parlem de proposar activitats obertes, de fer propostes de diferents nivells..., es demana als mestres una màgia que no tenen.

M: Cert, hauríem de poder ser més creatius i més trencadors: no agrupem per edat cronològica! Fem-ho a partir d’altres necessitats, a partir d’interessos, per exemple; en llengua i matemàtiques, que inclouen els coneixements bàsics, agrupem a partir de les necessitats que plantegi cada alumne.

L: Hauríem de saber fer agrupaments ben diversos en funció del que pretenem: grups de trenta o quaranta amb dos o tres professors, grups de quinze, grups de tres per necessitats específiques, atencions personalitzades…

P: Només hauríem de tenir un objectiu: el progrés de tots. Saber bé d’on parteix cada alumne/a i saber avaluar la progressió en acabar cada curs, en tots els aspectes que l’escola valori com a fonamentals.

M: Que no haurien de ser només els purament acadèmics.

L: Ja ho teníem definit: allò del saber, del saber fer i del ser persona amb la resta de persones. El sistema és encarcarat, s’ha de flexibilitzar. Fixeu-vos en els instituts, la pre-adolescència i l’adolescència requeririen encara més flexibilitat i és, just, on tot és més encarcarat i, per tant, tot es complica, no diem fer instituts inclusius.

P:  No ens oblidem del tema de l'espai, dels espais. Flexibilitzar vol dir disposar d'espais grans, petits, mitjans,.... Els nous centres i les obres que s'han de fer en els vells haurien de tenir aquesta premissa molt present i els espais han d'esdevenir mòbils i adaptables a les propostes pedagògiques que les necessitats dels alumnes demanen

M:  I la formació? què n’hem de dir

L:  Que no serveixi d’excusa, un ha de saber quines són les seves mancances professionals i procurar millorar. Ara, l’Administració no se’n pot desentendre com ha fet les dues darreres dècades, que s’ha inventat tota mena de propostes formatives per estalviar-se tots els diners del món.

P. La formació ha d'anar precedida, per anar bé, d'una reflexió personal i col·lectiva sobre què necessito  i què necessitem per avançar en la millora professional. Només agafa sentit quan el que aprenem repercuteix en la millora de la pràctica docent. Veurem com irà aquest nou projecte de MIR de mestres novells, o sigui, treballar i formar-se en les primeres passes professionals

B: I anem al rovell de l’ou: per a què ha de servir l’escola, l’institut? Per a superar les etapes educatives i arribar a la universitat? L’èxit és la Universitat?

L: -Ho hem apuntat abans, en algun moment de la història s’havia dit que la finalitat de l’escola era preparar per la vida. I la vida és molt més que la Universitat. O no?

P:  Ens queda molt per fer, però hem de tenir present que fa seixanta anys, aquests alumnes els tenien les famílies amagades a casa seva i la lluita va ser escolaritzar-los en centres especials. Ara, podem posar exemples d’inclusió reeixida, encara que no siguin tots ni arreu.

Fins aquí les nostres reflexions.

Ens trobarem en pròximes edicions de l’educació  es cola!

Moltes gràcies