Published using Google Docs
04 WEB GREGORIANA
Updated automatically every 5 minutes

Josep Maria Benítez S.J. 

Ponticia Universitas Gregoriana – Roma 1999

eng - ita - esp -cat - fra- por - deu

 eng


 

Guido Dettoni della Grazia is an Italian sculptor who was born in Milan in 1945. At fourteen years old he discovered Barcelona and remained fascinated by it; by its stones, its colours, its smells, as he himself uido Dettoni della Grazia is an Italian sculptor who was born in Milan in 1945. At fourteen years old he

says. At barely fifteen years old he decided to distance himself from his daily life and his family in Milan in order to go to work in the north of Germany, where his artistic path also begins, a destiny which has roots in the experiences lived from the time he was a child with his mother, a sculptor and painter.

 

Subsequently he continues to move around and to travel throughout the world, presenting his works of art in different countries. Finally he settles definitively in Barcelona, a city he shares with Mallorca, where he has his studio. Guido is wont to say that he has converted to being a Catalan and a Majorcan in heart and will.

 

He is now presenting in Rome his latest sculptural work. It is an image of "The Great Mother of God", and is the result of a research in plastic art in order to make Mary accessible to all. It is almost a challenge that began with the request of a Franciscan religious, Sister Teresa Cañamàs, the headmistress of a school for deaf and dumb children in Palma de Mallorca, who asked the artist to sculpt an image of the Immaculate Conception for her convent. It was the first time that he found himself faced with a similar task and specifically because of this it was almost a challenge. Coherent with his very personal mode of sculpting, he moulded it contained in his hands and therefore for the hands of everyone. His "making sculpture" has always been primordially tactile, and precisely because of this every one of his sculptures can be contained in the hands.

 

In this fashion Guido Dettoni sought to express the greatness of Mary in a small image; he didn't want it only to be looked at passively, but that it should also be held, possessed physically in order to then arrive at prayer. He wished that we would be elevated by the sculpted material to the spirit of that which is sacred.-

 

Guido Dettoni undertook this enterprise. It involved a research, an experimentation, which would in the end have led him back to his very own interior process of moulding the material: that process which he had identified more than ten years previously in Jerusalem, in the Hebrew verb Yada. He himself explains that he chose this verb because it defines in a surprising way his method of sculpting: Yada, in fact, through the union of Yad, the hand, and of Ayin, the eye, signifies, in ancient and modern Hebrew, " to know in concrete ". This is the formula of his sculpture: look with the hands, touch with the eyes. This indicates a process of creativity based on a personal experience in the act of moulding the material.

 

A spiritual and doctrinal doubt assailed the sculptor. Is it legitimate that Mary could be touched? Is it acceptable for catholic doctrine to arrive at Mary through the hands, through touch? Is it not irreverent to touch the statue of the Immaculate? Preoccupied, he turned to a Benedictine monk of the Monastery of Montserrat to receive his advice; the monk told him with sympathy that already in the First Epistle of Saint John the meaning of spiritual knowledge had been expressed: "We announce to you that which we have heard, that which we have seen with our eyes, that which we have contemplated, which we have touched with our hands: the Word of Life.

 

The answer of the Benedictine tranquillised his spirit and thus Guido was able to continue his tactile research moulding a statue of Mary to the measure of the hands, so that it could be perceived also with the eyes closed. Now, looking at the final result of this whole process in the sculpture "Maria", we are enabled to consider that the sculptural process of the author comes to coincide with one of the methods of prayer taught by Saint Ignatius of Loyola in his Spiritual Exercises, in which he proposes three levels of the use of the senses.

 

The first, in the meditation on Hell, teaches the practitioner the application of the senses to the reality of the bodily and spiritual suffering that the condemned should suffer. At this first level then an exercise in the application of the senses in an imaginative way is being dealt with.

A little farther on, in the second week, when the contemplation of Jesus Christ has been outlined, the Eternal King who calls on men to follow his style of life, the application of the senses to a more sublime level of contemplation of the mysteries of the incarnation and of the birth of Jesus Christ is proposed. Saint Ignatius insists on a very specific contemplative method which consists "in the application of the five senses to the first and second contemplation"; that is, to look, hear, smell, taste, touch, "always as if you were present". In this way we participate in the mysteries narrated in the evangelical account.

 

In the third place, Saint Ignatius proposes the application of the senses to all the passages of the Gospels that contain the mysteries of the life of Jesus Christ. He outlines, therefore, an ascending gradation in the application of the senses: from those that are bodily and imaginative, to the metaphorical senses and finally to the spiritual senses; from the body to the spirit, as Ramon Llull had already taught centuries beforehand. The path of contemplative ascent begins with the bodily and imaginative senses, to then raise itself to the superior faculties, which of understanding and willing and, from here, to reach the summit of the mystical condition, since, in its highest phase, the application of the senses is a contemplation which opens to mystical gifts. Father La Palma, one of the classic authors on the subject, commented on this method of contemplation as "a form of perfect contemplation, in which the soul, elevated above itself and above the senses, feels spiritual matters as if it saw and heard them and returns to them as if it tasted them and takes heart from them as if it smelled them; and embraces and kisses the places that are absent as if it touched them".

 

Guido Dettoni too, is also very explicit and concrete: touch, hold in your hands, feel and pray, contemplate touching. Come close to the Mother of God, come close to Mary and touch her image with sacred devotion and a humble attitude. Mary is yours. Mary felt with the hands to interiorise her. This is your prayer, from sensory contact to spiritual contemplation: Mary between your hands to arrive at the essence of that which you have between your hands. Guido Dettoni, without having started from the method of Saint Ignatius, has with his image of Mary, succeeded in offering nevertheless, a proposal of spiritual ascent similar to the prayer through the application of the senses, as is taught in the Ignatian Exercises.

 

We can affirm that the artist coincides with the spiritual Master. From sensory perception to religious contemplation; from the object of material perception to the object of spiritual contemplation.

 

We find ourselves, therefore, in front of a small piece of universal art. Art which can be perceived by the cultures of the whole planet, because it is based on direct sensation, on the immediate and spontaneous tactile experimenting of an object which is an expression of a spiritual being; but it also has to do with a proposal to conduct the Christian faithful to a perception of spiritual beauty and, even more, to mystic contemplation.

 

 

Josep M. Benítez S.J.

Dean of History of the Church  at the Pontificia Universitas Gregoriana

Rome – 1999

 

 

ita


Guido Dettoni della Grazia è uno scultore italiano nato a Milano nel 1945. Scopre Barcellona a quattordici anni e ne rimane affascinato; come lui stesso dice, dalle sue pietre, colori e odori. Appena uido Dettoni della Grazia è uno scultore italiano nato a Milano nel 1945. Scopre Barcellona a

quindicenne decide di allontanarsi dalla quotidianità di Milano e dalla famiglia per andare a lavorare nel nord della Germania, dove inizia anche il suo percorso artistico, che ha radici nelle esperienze vissute fin da bambino con sua madre, scultrice e pittrice.

In seguito continua a spostarsi e a viaggiare per tutto il mondo, presentando le sue opere in diversi paesi. Alla fine si stabilisce definitivamente a Barcellona, città che condivide con Maiorca, dove ha il suo studio. Guido suole dire che è si è convertito in Catalano e Maiorchino di cuore e di volontà.

Adesso presenta a Roma la sua ultima opera scultorea. E' un'immagine della "Grande Madre di Dio", è il risultato di una ricerca plastica per far sì che Maria sia accessibile a tutti. E' quasi una sfida che inizia con la richiesta di una religiosa francescana, Suor Teresa Cañamás, direttrice di una scuola per bambini sordomuti a Palma di Maiorca, che chiese all'artista di scolpire un'immagine dell'Immacolata Concezione per il suo convento. Era la prima volta che egli si trovava di fronte ad un simile compito e proprio per questo era quasi una sfida. Coerente col suo modo molto personale di scolpire, la plasmò contenuta nelle mani e dunque per le mani di tutti. Il suo "fare scultura" è da sempre soprattutto tattile, e proprio per questo ogni sua opera scultorea può essere contenuta nelle mani.

Guido Dettoni cercava, così, di esprimere la grandezza di Maria in una piccola immagine; non voleva che fosse solo guardata passivamente, ma che fosse anche presa, posseduta fisicamente per arrivare, poi, alla preghiera. Voleva che ci si elevasse dalla materia scolpita allo spirito di ciò che è sacro.

Guido Dettoni intraprese questo cammino. Si trattava di una ricerca, di una sperimentazione che lo avrebbe ricondotto, alla fine, al suo stesso processo interiore nel plasmare la materia: quel processo che aveva identificato, più di dieci anni prima a Gerusalemme, con il verbo ebreo Yada. Egli stesso ci spiega di aver scelto questo verbo perché definisce sorprendentemente il suo modo di scolpire: Yada, infatti, dall'unione di Yad, la mano, e di Ayin, l'occhio, significa, in ebraico antico e moderno, "conoscere in concreto". Questa è la formula della sua scultura: guardate con le mani, toccate con gli occhi. Ciò indica un processo di creatività basato su un'esperienza personale nell'atto di plasmare la materia.

Un dubbio spirituale e dottrinale assalì lo scultore. E' legittimo che Maria possa essere toccata? E' accettabile per la dottrina cattolica arrivare a Maria attraverso le mani, il tatto? Non è irriverente toccare la statua dell'Immacolata? Si rivolse preoccupato ad un monaco benedettino del Monastero di Montserrat per ricevere consiglio; questi gli disse, con simpatia, che già nella Prima Lettera di San Giovanni era espresso il significato della conoscenza spirituale: "Vi annunciamo ciò che abbiamo udito, ciò che abbiamo visto con i nostri occhi, quello che abbiamo contemplato, che abbiamo toccato con le nostre mani: la Parola della Vita".

 

La risposta del Benedettino tranquillizzò il suo spirito e Guido poté così continuare la sua ricerca tattile plasmando una statua di Maria a misura delle mani, affinché potesse essere percepita anche con gli occhi chiusi. Ora, guardando il risultato finale di tutto questo processo nella scultura "Maria" possiamo considerare che la proposta scultorea dell'autore viene a coincidere con uno dei metodi di preghiera insegnati da Sant'Ignazio di Loyola nei suoi Esercizi Spirituali, nei quali propone tre livelli di uso dei sensi.

 

Per primo, nella meditazione dell'Inferno, insegna all'esercitante l'applicazione dei sensi alla realtà delle sofferenze corporali e spirituali che dovrebbero patire i condannati. In questo primo livello si tratta tuttavia di un esercizio di applicazione dei sensi in maniera immaginativa.

Un po' più avanti, nella seconda settimana, quando è stata già esposta la contemplazione del Re Eterno, Gesù Cristo, che chiama gli uomini a seguire il suo stile di vita, propone l'applicazione dei sensi ad un livello più sublime di contemplazione dei misteri della incarna-zione e della nascita di Gesù Cristo. Sant'Ignazio insiste su un metodo contemplativo molto specifico che consiste "nell'applicare i cinque sensi sulla prima e seconda contemplazione"; cioè, guardare, sentire, odorare, gustare, toccare, "sempre come se fossi presente". Così partecipiamo ai misteri narrati nel racconto evangelico.

In terzo luogo, Sant'Ignazio propone l'applicazione dei sensi a tutti i passi degli Evangeli che contengono i misteri della vita di Gesù Cristo. Egli espone, quindi, una gradualità ascendente dell'applicazione dei sensi: da quelli corporali e immaginativi, ai sensi metaforici e finalmente ai sensi spirituali. Dal corpo allo spirito, come aveva già insegnato Ramon Llull secoli prima. Il cammino dell'ascesa contemplativa parte dai sensi corporali e da quelli immaginativi per elevarsi alle facoltà superiori, quella intellettiva e volitiva e, da qui, raggiungere la vetta dello stato mistico, poiché, nella sua fase più elevata, l'applicazione dei sensi è una contemplazione che si apre ai doni mistici. Padre La Palma, autore classico in materia, commentò questo metodo di contemplazione come "una forma di contemplazione perfetta, nella quale l'anima, elevata sopra se stessa e sopra i sensi, sente le cose spirituali come se le vedesse e udisse e ritorna su di esse come se le assaporasse e si rincuora con esse come se le odorasse; e abbraccia e bacia i luoghi che sono assenti come se li toccasse".

Guido Dettoni è anch'egli molto esplicito e concreto: toccate, tenete nelle mani, palpate e pregate, contemplate toccando. Avvicinatevi alla Madre di Dio, avvicinatevi a Maria e toccate la sua immagine con sacra devozione e atteggiamento pietoso. Maria è vostra. Maria sentita con le mani per interiorizzarla. Questa è la vostra preghiera, dal contatto sensoriale alla contemplazione spirituale: Maria tra le mani per arrivare all'essenza di quello che avete tra le mani. Guido Dettoni, senza partire dal metodo di Sant'Ignazio, con la sua immagine di Maria è riuscito ad offrire, in ogni caso, una proposta d'ascensione spirituale simile alla preghiera attraverso l'applicazione dei sensi, come viene insegnato negli Esercizi Ignaziani.

Possiamo affermare che l'artista coincide con il Maestro spirituale. Dalla percezione sensoriale alla contemplazione religiosa. Dall'oggetto di percezione materiale all'oggetto di contemplazione spirituale.

 

Ci troviamo, quindi, di fronte ad un piccolo pezzo d'arte universale. Arte che può essere percepita dalle culture di tutto il pianeta, perché si basa sulla sensazione diretta, sulla sperimentazione tattile immediata e spontanea di un oggetto che è espressione di un essere spirituale; ma si tratta anche di una proposta per portare i fedeli cristiani ad una percezione della bellezza spirituale e, ancor di più, alla contemplazione mistica.

 

 

Josep M. Benítez S.J.

Decano dell’Istituto di Storia della Chiesa,

Pontificia Università Gregoriana, Roma

Roma - 1999

 

 

 

 

 

 

esp


Guido Dettoni della Grazia es un escultor italiano nacido en Milán. Descubre Barcelona a los catorce años quedándose fascinado años quedándose fascinado, como él mismo dice, por sus piedras, colores y olores. A los quince años uido Dettoni della Grazia es un escultor italiano nacido en Milán. Descubre Barcelona a los catorce

decide alejarse de la cotidianidad de Milán y de su familia y se va a trabajar al norte de Alemania donde comienza su trayectoria artística, que tiene sus raíces en las experiencias vividas desde su infancia al lado de su madre, escultora y pintora. Sigue desplazándose y viajando por todo el mundo presentando sus obras en diversos países. Se establece de modo definitivo en Barcelona, ciudad que alterna con Mallorca, donde tiene su estudio. Guido suele decir que se ha convertido en catalán y mallorquín de corazón y voluntad.

 

Ahora presenta en Roma su última obra escultórica. Es una imagen de la "Gran Madre di Dio" y también el resultado de una investigación plástica con la intención de conseguir hacer a María accesible a todos. Esta imagen ha sido para él como un reto que aceptó cuando se la pidió una religiosa franciscana, Sor Teresa Cañamás, directora de una escuela para niños sordomudos en Palma de Mallorca. La religiosa en cuestión encargó al artista esculpir una imagen de la Inmaculada Concepción para su convento. Por primera vez se enfrentaba ante un cometido semejante y, precisamente por eso, era un reto. Coherente con su manera muy personal de esculpir, la plasmó conteniéndola en las manos y haciéndola contenido de las manos de cualquiera. Su "hacer escultura" es desde siempre primordialmente táctil, y ciertamente por ello cada obra escultórica suya puede ser contenida en las manos.

 

Guido Dettoni buscaba así expresar la grandeza de María en una imagen pequeña. No quería que sólo fuese mirada pasivamente, sino que fuese agarrada, poseída físicamente para llegar a la plegaria. Quería que el orante se elevara de la materia esculpida al espíritu de lo sagrado.

 

Guido Dettoni se lanzó por este camino. Se trata de una investigación, de una experimentación que lo había conducido al fin y al cabo a su mismo proceso interior en la plasmación de la materia, o sea, al proceso que había identificado, más de diez años antes en Jerusalén, con el verbo hebreo Yada. El mismo nos explica que escogió este verbo porque define de manera sorprende su modo de esculpir. Yada, formado por la unión de yad -la mano- con ayin -el ojo-, significa en hebreo antiguo y moderno conocer, en concreto. Esta es la fórmula de su escultura: mirad con las manos, tocad con los ojos, lo cual indica un proceso de creatividad basado en una experiencia personal en el acto de plasmar la materia.

 

Una duda espiritual y doctrinal asaltó al escultor. ¿Sería legítimo que María pudiese ser tocada? ¿Es aceptable para la doctrina católica llegar por medio de las manos, del tacto? ¿No es irreverente tocar la imagen de la Inmaculada? Acudió preocupado a pedir consejo a un benedictino del Monasterio de Montserrat, quien le dijo con simpatía que ya en la primera carta de San Juan se expresaba la relación íntima entre conocimiento sensible y espiritual: Os anunciamos lo que hemos oído, lo que hemos visto con nuestros ojos, lo que hemos contemplado, lo que hemos tocado con nuestras manos: la Palabra de la Vida (1 Jn 1,1).

 

La respuesta del benedictino tranquilizó su espíritu, y Guido pudo continuar así su investigación táctil plasmando una estatua de María a medida de las manos para ser percibida también con los ojos cerrados. Ahora, al ver el resultado final de todo este proceso en la escultura "María", podemos considerar que la propuesta escultórica del autor viene a coincidir con uno de los métodos de oración enseñados por San Ignacio de Loyola en sus Ejercicios Espirituales, en los que propone tres niveles de uso de los sentidos.

 

Primero, en la meditación del Infierno, enseña al ejercitante la aplicación de los sentidos corporales a la realidad de las penas de daño por los sentidos que sufren os condenados. En este primer nivel se trata todavía de un ejercicio de actuación de los sentidos corporales de modo imaginativo.

Poco más adelante, en la segunda semana, cuando ya se ha expuesto la contemplación del Rey Eternal, Jesucristo, que llama a los hombres a seguir su género de vida, propone la aplicación de los sentidos en un nivel más sublime de contemplación de los misterios de la encarnación y nacimiento de Jesucristo. San Ignacio insiste en un método contemplativo muy específico que consiste en traer los cinco sentidos sobre la primera y segunda contemplación, la encarnación y nacimiento del Señor, o sea, mirar, oír, oler, gustar, tocar, como si presente me hallase. Y así nos hacemos presentes en los misterios narrados en el relato evangélico.

 

En tercer lugar, prosigue San Ignacio proponiendo la aplicación de los sentidos a todos los pasos de los Evangelios que contienen los misterios de la vida de Jesucristo.

 

San Ignacio expone, pues, una gradación ascendente de la aplicación de los sentidos: desde los corporales e imaginativos a los sentidos metafóricos y finalmente a los espirituales. Del cuerpo al espíritu, como ya enseñara Ramón Llull siglos antes. El camino de la ascensión contemplativa parte de los sentidos corporales y de los imaginativos para elevarse a las facultades superiores, la intelectiva y la volitiva, y de ahí alcanzar la cumbre del estado místico, ya que, en su grado más elevado, la aplicación de los sentidos es una contemplación que se abre a los dones místicos. Este método de contemplación lo comentó el padre La Palma como una forma de contemplación perfecta, en la que el alma, levantada sobre sí misma y los sentidos, siente las cosas espirituales como si las viera y oyera u torna sobre ellas como si las gustara y se conforta con ellas como si las oliera; y abraza y besa los lugares que tiene ausentes como si los tocara.

 

Guido Dettoni es también muy explícito y concreto: tocad, tened en las manos, palpad y orad, contemplad tocando. Acercaros a la Madre de Dios, acercaros a María y tocad su imagen con devoción sagrada y actitud piadosa. María es vuestra. María sentida con las manos para interiorizarla. Esta es vuestra oración: de la aprensión sensorial a la contemplación espiritual. María entre las manos para llegar a la esencia de lo que tenéis entre las manos. Guido Dettoni, sin haber partido del método de San Ignacio, con su imagen de María ha logrado ofrecer, no obstante, una propuesta de ascensión espiritual semejante a la oración por la aplicación de los sentidos enseñada en los Ejercicios ignacianos.

 

Podemos decir que el artista ha coincidido con el Maestro espiritual. De la percepción sensorial a la contemplación religiosa. Del objeto de percepción material al objeto de contemplación espiritual.

 

Nos hallamos, pues, ante una pequeña pieza de arte universal. Arte que puede ser percibida por las culturas de todo el planeta, porque se fundamenta en la sensación directa, en la experimentación táctil inmediata y espontánea de un objeto que es expresión de un ser espiritual. Pero además se trata de una propuesta de llevar a los fieles cristianos a una percepción de la belleza espiritual y, aún más, a la contemplación mística.

 

 

Josep M. Benítez, S.J.

Decano de Historia de la Iglesia

de la Ponticia Universitas Gregoriana

Roma – 1999

 

cat


Guido Dettoni della Grazia és un escultor italià nascut a Milà l'any 1945. A catorze anys descobreix Barcelona i en queda fascinat, com ell mateix diu, per les seves pedres, colors i olors.

A quinze anys  decideix allunyar-se de la quotidianitat de Milà i la seva família i se'n va a treballar al nord d'Alemanya on comença la seva trajectòria artística, que té les seves arrels en l'experiència viscuda des de la seva infantesa al costat de la seva mare, escultora i pintora. Ben aviat es desplaça i viatja per tot el món presentant les seves obres en diversos països. Acaba establint-se definitivament a Barcelona, que alterna amb freqüents estades a Mallorca, on té el seu estudi. Guido sol dir que s'ha convertit en català i mallorquí de cor i voluntat.

 

Ara presenta a Roma la seva darrera obra escultòrica. És una imatge de la "Gran Madre di Dio" i també el resultat d'una recerca plàstica amb la intenció de fer Maria accessible a tothom. Aquesta imatge ha estat per a ell com un repte que va acceptar davant la petició que li adreçà una religiosa franciscana, Sor Teresa Cañamàs, directora d'una escola per a nens sord a Palma de Mallorca. La religiosa en qüestió va demanar a l'artista d'esculpir una imatge de la Immaculada Concepció per al seu convent. Per primera vegada afrontava una comesa semblant i, precisament per això, era un repte. Coherent amb la seva manera molt personal d'esculpir, la va plasmar contenint-la en les seves mans i fent-la contingut de les mans de qualsevol. El seu "fer escultura" és des de sempre primordialment tàctil, i certament per això cada obra escultòrica seva pot ser continguda en les mans.

 

Guido Dettoni cercava així d'expressar la grandesa de Maria en una imatge petita. No volia que fos només mirada passivament, sinó que fos agafada, posseïda físicament per arribar a la pregària. Volia que hom s'elevés de la matèria esculpida a l'esperit del que és sagrat.

 

Guido Dettoni va emprendre aquest camí. Es tracta d'una recerca, d'una experimentació que l'havia conduït al cap i a la fi al seu mateix procés interior en la plasmació de la matèria, o sigui, al procés que havia identificat, més de deu anys abans a Jerusalem, amb el verb hebreu Yada. Ell mateix ens explica que va escollir aquest verb perquè defineix sorprenentment el seu mode d'esculpir. Yada, en efecte, un mot format per la unió de yad -la mà- amb ayin -l'ull-, significa en hebreu antic i modern coneixement concret. Aquesta és la fórmula de la seva escultura: mirar amb les mans, tocar amb els ulls. Això indica un procés de creativitat basat en una experiència personal en l'acte de plasmar la matèria.

 

Un dubte espiritual i doctrinal va colpir l'escultor. És legítim que Maria pugui ser tocada? És acceptable per a la doctrina catòlica arribar a Maria a través de les mans i el tacte? No és irreverent tocar l'estàtua de la Immaculada? Es va adreçar preocupat a un benedictí del monestir de Montserrat per demanar-li consell. Ell li va dir amb simpatia que en la primera carta de St. Joan s'expressava la relació íntima entre el coneixement sensible i l'espiritual: Us anunciem el que hem sentit, el que hem vist amb els nostres ulls, el que hem contemplat, el que hem tocat amb les nostres mans: la Paraula de la Vida (1Jo 1,1).

 

La resposta del benedictí va tranquil·litzar el seu esperit, i Guido pogué continuar així la seva recerca tàctil plasmant una estàtua de Maria a mesura de les mans per tal que pogués ser percebuda fins i tot amb els ulls clucs. Ara, veient el resultat final de tot aquest procés en l'escultura "Maria", podem considerar que la proposta escultòrica de l'autor ve a coincidir amb un dels mètodes de pregària ensenyats per St. Ignasi de Loyola en els seus Exercicis Espirituals, on proposa tres nivells d'ús dels sentits.

 

En primer lloc, a la meditació de l'infern, ensenya a l'exercitant l'aplicació dels sentits a la realitat dels sofriments corporals que patirien els condemnats. En aquest primer nivell es tracta encara d'un exercici d'aplicació dels sentits d'una manera imaginativa.

Un poc més endavant, a la segona setmana, quan ja s'ha exposat la contemplació del Rei Etern, Jesucrist, que crida els homes a seguir el seu estil de vida, proposa l'aplicació dels sentits a un nivell més sublim de contemplació dels misteris de l'Encarnació i Naixement de Jesucrist. St. Ignasi insisteix en un mètode contemplatiu molt específic, que consisteix: traer los cinco sentidos sobre la primera y segunda contemplación, o sigui, mirar, sentir, olorar, gustar, tocar como si presente me hallase. Així participem en els misteris contats en el relat evangèlic.

 

En tercer lloc continua St. Ignasi proposant l'aplicació dels sentits a tots els passos dels evangelis que contenen els misteris de la vida de Jesús. Exposa, doncs, una gradació ascendent de l'aplicació dels sentits: dels corporals i imaginatius als sentits metafòrics i finalment als espirituals. Del cos a l'esperit, com havia ensenyat Ramon Llull uns segles abans. El camí de l'ascensió contemplativa parteix dels sentis corporals i imaginatius per elevar-se a les facultats superiors, la intel·lectiva i la volitiva, i des d'aquí assolir el cim de l'estat místic, ja que, en el seu grau més elevat, l'aplicació dels sentits és una contemplació que s'obre als dons místics. El Pare Palma, autor clàssic en aquesta matèria, va comentar aquest mètode de contemplació com una forma de contemplación perfecta, en la que el alma, levantada sobre sí misma y sobre los sentidos, siente las cosas espirituales como si las viera y oyera y torna sobre ellas como si las gustara y se conforta con ellas como si las oliera; y se abraza y besa los lugares que tiene ausente como si los tocara.

 

Guido Dettoni és, ell també, molt explícit i concret: toqueu, teniu a les mans, palpeu i pregueu, contempleu tocant. Acosteu-vos a la Mare de Déu, a Maria, i toqueu la seva imatge amb devoció sagrada i actitud pietosa. Maria és vostra. Maria sentida amb les mans per interioritzar-la. Aquesta és la vostra pregària: del contacte sensorial a la contemplació espiritual. Maria entre les mans per arribar a l'essència d'allò que teniu entre les mans. Guido Dettoni, sense partir del mètode de St. Ignasi, amb la seva imatge de Maria, ha reeixit a oferir en tot cas una proposta d'ascensió espiritual semblant a la pregària a través de l'aplicació dels sentits, tal com s'ensenya en els Exercicis Ignasians.

 

Podem afirmar que l'artista coincideix amb el Mestre espiritual. De la percepció sensorial a la contemplació religiosa. De l'objecte de percepció material a l'objecte de contemplació espiritual.

 

Ens trobem, doncs, enfront d'una petita peça d'art universal. Un art que pot ser percebut per totes les cultures del planeta, perquè es basa sobre la sensació directa, sobre l'experimentació tàctil immediata i espontània d'un objecte que és expressió d'un ésser espiritual. I, a més, es tracta també d'una proposta per portar els fidels cristians a una percepció de la bellesa espiritual i, més encara, a la contemplació mística.

 

 

Josep M. Benítez S.J

Degà de l’Institut d’Història de l’Església

de la Pontifícia Universitat Gregoriana  Roma – 1999

 

 

 

 

 

 

 

fra


Guido Dettoni della Grazia est un sculpteur italien, né à Milan en 1945. A quatorze ans il découvre Barcelone et en est fasciné Barcelone, comme il déclare lui-même, grâce à ses pierres, à ses couleurs, à ses uido Dettoni della Grazia est un sculpteur italien, né à Milan en 1945. A quatorze ans il découvre

odeurs. Il n'a que quinze ans lorsqu'il décide de quitter la monotonie de Milan et sa famille pour partir travailler dans le nord de l'Allemagne. C'est là aussi que commence son parcours artistique qui plonge ses racines dans les expériences vécues dès son enfance avec sa mère, sculpteur et peintre.

 

Par la suite il poursuit ses déplacements et ses voyages dans le monde entier et il présente ses œuvres dans plusieurs pays. Finalement il s'installe définitivement à Barcelone, en se partageant entre celle-ci et Majorque où il a son atelier. Guido a l'habitude de dire qu'il s'est converti en Catalan et Majorquin de cœur et de volonté.

 

Il présente maintenant à Rome sa dernière œuvre sculpturale. C'est une représentation de la "Grande Mère de Dieu", c'est le résultat d'une recherche plastique pour faire en sorte que Marie soit accessible à tous. C'est presque un défi qui commença lorsque une religieuse franciscaine, Sœur Teresa Cañamás, directrice d'une école pour enfants sourds-muets à Palma de Majorque, demanda à l'artiste de sculpter une image de l'Immaculée Conception pour son couvent. C'était la première fois qu'il abordait une tâche pareille et pour cette raison il s'agissait presque d'un défi. De manière cohérente avec sa façon très personnelle de sculpter, il la façonna contenue dans ses mains et donc pour les mains de tous. Sa "manière de sculpter" est depuis toujours essentiellement tactile, et c'est pour cela que toutes ses œuvres de sculpture peuvent être contenues dans les mains.

 

Guido Dettoni cherchait, ainsi, à exprimer la grandeur de Marie avec une petite représentation; il ne voulait pas qu'elle soit uniquement observée de manière passive, mais il voulait qu'elle soit aussi prise, possédée physiquement pour pouvoir arriver, enfin à la prière. Il voulait que l'on puisse s'élever de la matière sculptée à l'esprit de ce qui est sacré.

Guido Dettoni entreprit ce chemin. Il s'agissait d'une recherche, d'une expérience qui le ramènerait, à la fin, à son processus intérieur-même lorsqu'il façonne la matière. Ce processus il l’avait défini, dix ans auparavant à Jérusalem, avec le verbe hébraïque Yada. Il nous explique, lui-même, d'avoir choisi ce verbe car il définit de façon surprenante sa manière de sculpter: Yada, en effet, de l'union de Yad, la main, et de Ayin, l’œil, signifie en hébreu ancien et moderne, "connaître concrètement". Voilà la formule de sa sculpture: regardez de vos mains, touchez de vos yeux. Ceci indique un processus de créativité fondé sur une expérience personnelle dans l'acte de modeler la matière.

 

Le sculpteur fut assailli par un doute spirituel et doctrinal. Est-il légitime que Marie puisse être touchée? Est-il acceptable pour la doctrine catholique d'atteindre Marie à travers les mains, le toucher? N'est-il pas irrévérencieux de toucher la statue de l'Immaculée? Inquiet, il s'adressa à un bénédictin du Monastère de Montserrat pour être conseillé; celui-ci lui dit, avec sympathie, que dans la Première Épître de Saint Jean, déjà, la signification de la connaissance spirituelle était exprimée: "Nous vous annonçons ce que nous avons entendu, ce que nous avons vu de nos yeux, ce que nous avons contemplé et ce que nos mains ont touché: le Verbe de la Vie".

 

La réponse du bénédictin apaisa son esprit et Guido put ainsi poursuivre sa recherche tactile en façonnant une statue de Marie à mesure des mains, afin qu'elle puisse être perçue même les yeux fermés. Or, en regardant le résultat final de tout ce processus dans la sculpture "Marie" nous pouvons considérer que la proposition sculpturale de l'auteur correspond à une des méthodes de prière enseignées par Saint Ignace de Loyola dans ses Exercices Spirituels, dans lesquels il propose trois niveaux d'utilisation des sens.

D'abord, dans la méditation de l'enfer, il enseigne à celui qui s'exerce l'application des sens à la réalité des souffrances corporelles et spirituelles que les condamnés devraient subir.  Dans ce premier niveau il s'agit toutefois d'un exercice d'application des sens d’une  façon imaginative.

Ensuite, dans la deuxième semaine, après avoir présenté la contemplation du Roi Éternel, Jésus-Christ, qui appelle les hommes à suivre son style de vie, il propose l'application des sens à un niveau plus sublime de contemplation des mystères de l'incarnation et de la naissance de Jésus-Christ. Saint Ignace insiste sur une méthode contemplative très spécifique qui consiste "dans l'application des cinq sens sur la première et la deuxième contemplation"; c'est-à-dire, regarder, écouter, sentir, goûter, toucher, "toujours comme si tu étais présent". Ainsi nous participons aux mystères évoqués dans le récit évangélique.

 

Troisièmement, Saint Ignace continue en proposant l'application des sens à tous les passages des Évangiles qui contiennent les mystères de la vie de Jésus-Christ. Il expose, donc, une progression ascendante de l'application des sens: des sens corporels et imaginatifs, à ceux métaphoriques, jusqu'aux sens spirituels. Du corps à l'esprit, comme déjà Ramon Llull avait enseigné des siècles auparavant. Le chemin de l'ascension contemplative part des sens corporels et imaginatifs pour s'élever aux facultés supérieures, celle intellective et celle volitive et, à partir de là, atteindre le sommet de l'état mystique, car, dans sa phase la plus élevée, l'application des sens est une contemplation qui s'ouvre aux dons mystiques. Père La Palma, auteur classique en la matière, définit cette méthode de contemplation comme "une forme de contemplation parfaite, dans laquelle l'âme, élevée au-dessus d'elle-même et au-dessus des sens, ressent les choses spirituelles comme si elle les voyait et les entendait et revient sur elles comme si elle les savourait et s'en réconforte comme si elle les sentait; et elle embrasse et baise les lieux qui sont absents comme si elle les touchait".

 

Guido Dettoni est, lui aussi, très explicite et concret: touchez, gardez dans vos mains, tâtez et priez, contemplez en touchant. Approchez-vous de la Mère de Dieu, approchez-vous de Marie et touchez son image avec dévotion sacrée et attitude pieuse. Marie est à vous. Marie sentie avec les mains pour l'intérioriser. Voilà votre prière, du contact sensoriel à la contemplation spirituelle: Marie dans les mains pour arriver à l'essence de ce que vous avez dans vos mains. Guido Dettoni, sans partir de la méthode de Saint Ignace, avec son image de Marie est arrivé à offrir, de toute manière, une proposition d'ascension spirituelle semblable à la prière par le biais de l'application des sens comme il est enseigné dans les Exercices

Spirituels.

 

Nous pouvons affirmer que l'artiste rejoint le Maître spirituel. De la perception sensorielle à la contemplation religieuse. De l'objet de perception matérielle à l'objet de contemplation spirituelle.

 

Nous sommes, donc, face à une petite pièce d'art universelle. Art qui peut être compris par les cultures de toute la planète, car il s'appuie sur la sensation directe, sur l'expérience tactile immédiate et spontanée d'un objet qui est l'expression d'un être spirituel; mais il s'agit aussi d'une proposition pour amener les fidèles chrétiens à une perception de la beauté spirituelle et, encore plus, à la contemplation mystique.

 

 

Josep M. Benítez S.J.

Décan d’Histoire del’Eglise

Pontificia Universitas Gregoriana  Rome – 1999

 

 por


 

Guido Dettoni della Grazia é um escultor italiano nascido em Milão em 1945. Aos catorze anos descobre Barcelona e fica fascinado; como ele mesmo diz, pelas suas pedras, cores, odores. Com uido Dettoni della Grazia é um escultor italiano nascido em Milão em 1945. Aos catorze anos

apenas quinze anos decide afastar-se da rotina quotidiana de Milão e da família para trabalhar ao norte da Alemanha, onde inicia o seu percurso artístico, que afunda suas raízes nas experiências vividas desde a infância junto à sua mãe, escultora e pintora.

 

Sucessivamente, continua a deslocar-se e a viajar pelo mundo inteiro, apresentando suas obras em vários países. Finalmente se estabelece definitivamente em Barcelona, cidade que alterna com Maiorca onde tem seu laboratório. Guido costuma dizer que se converteu em Catalão e em Maiorquino de coração e de vontade.

 

Agora apresenta em Roma a sua última obra de escultura. É uma imagem da "Grande Mãe de Deus", é o resultado de uma pesquisa plástica que visa tornar Maria acessível a todos. É quase um desafio que nasce com o pedido de uma religiosa franciscana, Irmã Teresa Cañamás, diretora de uma escola para crianças surdas-mudas em Palma de Maiorca. A irmã pede ao artista para esculpir uma imagem da Imaculada Conceição para o seu convento. Era a primeira vez que ele enfrentava uma tarefa assim, e por isto era quase um desafio. Coerente com a sua maneira muito pessoal de esculpir, plasmou-a contendo-a em suas mãos e, portanto, para as mãos de todos. O seu "fazer escultura" é desde sempre primordialmente táctil, e por isto mesmo cada uma de suas obras de escultura pode ser contida entre as mãos.

 

Guido Dettoni procurava, assim, expressar a grandeza de Maria numa pequena imagem; não queria que fosse apenas olhada passivamente, mas que fosse também apanhado, possuído fisicamente para poder chegar, então, à oração. Ele queria fazer com que nos elevássemos da matéria esculpida ao espírito daquilo que é sagrado.

 

Guido Dettoni enveredou por este caminho. Tratava-se de uma pesquisa, de uma experimentação que o teria reconduzido, no fim, ao seu próprio processo interior de plasmar a matéria; aquele processo que identificara em Jerusalém, há mais de dez anos, no verbo hebraico Yada. Ele mesmo nos explica que escolheu este verbo porque define surpreendentemente sua maneira de esculpir: Yada, de facto, da união de Yad, a mão, e de Ayin, o olho, significa, em hebraico antigo e moderno, "conhecer em concreto". Esta é a formula de sua escultura: olhem com as mãos, toquem com os olhos. Isto indica um processo de criatividade baseado numa experiência pessoal no acto de plasmar a matéria.

 

Uma dúvida espiritual e doutrinal acometeu o escultor. É legitimo que Maria possa ser tocada? É aceitável para a doutrina católica chegar a Maria através das mãos, do tacto? Não é irreverente tocar a estatua da imaculada? Preocupado, foi consultar um padre beneditino do Mosteiro de Montserrat para pedir conselho; e ele com simpatia disseram-lhe que já na Primeira Carta de São João estava expresso o significado do conhecimento espiritual: "Vos anunciamos aquilo que ouvimos, aquilo que vimos com os nossos olhos, aquilo que contemplamos, que tocamos com as nossas mãos: a Palavra da Vida".

 

A resposta do beneditino tranqüilizou seu espírito e Guido pôde assim continuar a sua pesquisa táctil plasmando uma estatua de Maria do tamanho das mãos, para que pudesse ser percebida mesmo de olhos fechados. Agora, olhando o resultado final de todo este processo na escultura "Maria", podemos considerar que a proposta de escultura do autor coincide com um dos métodos de oração ensinados por Santo Inácio de Loyola em seus Exercícios Espirituais, nos quais propõe três níveis de uso dos sentidos.

Primeiramente, na meditação sobre o Inferno, ensina ao exercitante a aplicação dos sentidos à realidade dos sofrimentos corporais e espirituais que deveriam padecer os condenados. Neste primeiro nível trata-se, porém de um exercício de aplicação dos sentidos de forma imaginativa.

Um pouco mais adiante, na segunda semana, quando já foi exposta a contemplação do Rei Eterno, Jesus Cristo, que exorta os homens a seguirem o seu estilo de vida, propõe a aplicação dos sentidos a um nível mais sublime de contemplação dos mistérios da encarnação e do nascimento de Jesus Cristo. Santo Inácio insiste sobre um método contemplativo muito específico que consiste "em aplicar os cinco sentidos à primeira e à segunda contemplação"; isto é, olhar, ouvir, cheirar, saborear, tocar, "sempre como se eu estivesse presente'. Assim participamos aos mistérios contados na narração evangélica.

 

Em terceiro lugar, Santo Inácio propõe a aplicação dos sentidos a todos os passos do Evangelho que contêm os mistérios da vida de Jesus Cristo. Ele expõe, portanto, uma graduação ascendente da aplicação dos sentidos: dos corporais e imaginativos, aos sentidos metafóricos e finalmente aos sentidos espirituais. Do corpo ao espírito, como ensinara Ramon Llull séculos antes. O caminho da ascensão contemplativa parte dos sentidos corporais e daqueles imaginativos para elevar-se às faculdades superiores, a intelectiva e volitiva, para, a partir daí, alcançar a cima do estado místico, pois em sua fase mais elevada, a aplicação dos sentidos é uma contemplação que se abre aos dons místicos. Padre La Palma, autor clássico em matéria, comentou este método de contemplação como "uma forma de contemplação perfeita, na qual a alma, elevada acima de si mesma e acima dos sentidos, sente as coisas espirituais como se as visse e ouvisse e volta sobre elas como se as saboreasse e se reanima com elas como se cheirasse; e abraça e beija os sítios ausentes como se os tocasse".

 

Guido Dettoni della Grazia também é muito explicito e concreto: tocai, segurai nas mãos, palpai e rezai, contemplai tocando. Aproximai-vos à Mãe de Deus, aproximai-vos a Maria e tocai a sua imagem com sagrada devoção e atitude piedosa. Maria é vossa. Maria sentida com as mãos para ser interiorizada. Esta é a vossa prece, do contacto sensorial à contemplação espiritual: Maria entre as mãos, para alcançar a essência daquilo que tendes entre as mãos. Guido Dettoni della Grazia, sem partir do método de Santo Inácio, com a sua imagem de Maria, conseguiu oferecer uma proposta de ascensão espiritual semelhante à oração através da aplicação dos sentidos, como ensinam os Exercícios Inacianos.

Podemos afirmar que o artista coincide com o Mestre espiritual. Da percepção sensorial à contemplação religiosa. Do objeto de percepção material ao objeto de contemplação espiritual.

 

Encontramo-nos, portanto, diante de uma pequena peça de arte universal. Arte que pode ser percebida pelas culturas de todo o planeta, por que se baseia na sensação direta, na experimentação táctil imediata e espontânea de um objeto que é expressão de um ser espiritual; mas trata-se também de uma proposta para levar os fieis cristãos a uma percepção da beleza espiritual e, ainda mais, à contemplação mística.

 

 

Josep M. Benítez S.J.

Decano da Historia da Erija

Ponticia Universitas Gregoria  Roma – 1999

 

 

deu



Guido Dettoni della Grazia ist ein italienischer Bildhauer, geboren 1945 in Mailand. Im Alter von 14 Jahren entdeckt er Barcelona und ist fasziniert von dieser Stadt, ihren Steinen, Farben und Gerüchen.  uido Dettoni della Grazia ist ein italienischer Bildhauer, geboren 1945 in Mailand. Im Alter von 14

Mit 15 Jahren kehrt er dem Mailänder Alltag und seiner Familie den Rücken und nimmt eine Arbeit in Norddeutschland an. Dort beginnt auch sein künstlerischer Weg, der in den Kindheitserfahrungen mit seiner Mutter, einer Bildhauerin und Malerin, wurzelt.

 

Später reist er um die ganze Welt, um seine Werke vorzustellen. Schließlich läßt er sich in Barcelona nieder und hat ein Atelier auf Mallorca. Guido pflegt zu sagen, daß er mit Herz und Verstand Katalane und Mallorquino wurde.

 

Nun stellt er in Rom sein jüngstes bildhauerisches Werk vor: ein Bild der "Großen Muttergottes". Es ist das Ergebnis einer plastischen Recherche, die Maria für alle zugänglich machen will. Dies ist beinahe eine Herausforderung, die begann, als Schwester Teresa Cañamàs, Franziskanerin und Leiterin einer Schule für taubstumme Kinder in Palma de Mallorca, den Künstler bat, ein Bild der Unbefleckten Empfängnis für ihr Kloster zu schaffen. Zum ersten Mal sah er sich vor eine derartige Aufgabe gestellt, für ihn nahezu eine Herausforderung. In Kohärenz mit seiner sehr persönlichen Herangehensweise an die Bildhauerei formte er das Bild so, daß es in einer Hand Platz fand und damit für die Hände aller bestimmt war. Seine Bildhauerei ist von jeher taktil ausgerichtet, so daß jedes seiner bildhauerischen Werke mit den Händen umfangen werden kann.

 

Guido Dettoni hat auf diese Weise versucht, die Größe Marias in einem kleinen Bild zum Ausdruck zu bringen. Er wollte nicht, daß man sie nur passiv betrachte, sondern auch in die Hände nehme, physisch von ihr Besitz ergreife, um auf diesem Weg zum Gebet gelangen zu können. Er wollte, daß man sich aus der geformten Materie zum Geist dessen erhebe, was heilig ist.

 

Guido Dettoni hat diesen Weg eingeschlagen. Dieses Suchen und Experimentieren sollte ihn letzlich auf seinen eigenen inneren Weg beim Formen der Materie zurückführen: auf jenen Prozeß, den er mehr als zehn Jahre zuvor in Jerusalem mit dem hebräischen Verb Yada bezeichnet hatte. Er erklärte uns, dieses Verb gewählt zu haben, weil es auf erstaunliche Weise seine Bildhauerei beschreibt: Yada - nach Yad "Hand" und Ayin "Auge" - bedeutet in Alt- wie Neuhebräisch "konkret kennenlernen". Die Formel seiner Skulptur "Schaut mit den Händen, berührt mit den Augen" bezeichnet einen Schaffensprozeß, der auf einer überaus persönlichen Erfahrung beim Formen der Materie fußt.

 

Ein geistiger und doktrinärer Zweifel befiel den Bildhauer: Ist es rechtens, Maria zu berühren? Kann es die katholische Lehre akzeptieren, Maria über Hände und Tastsinn zu erreichen? Ist es nicht unehrbietig, die Statue der Unbefleckten Empfängnis zu berühren? Besorgt fragte er einen Benediktinermönchs des Klosters von Montserrat um Rat. Dieser sagte ihm freundlich, daß bereits im ersten Brief des Johannes die Bedeutung der spirituellen Erkenntnis niedergeschrieben sei: "Wir verkünden euch das, das da von Anfang war, das wir gehört haben, das wir gesehen haben mit unseren Augen, das wir beschaut haben und unsere Hände betastet haben: das Wort des Lebens".

 

Die Antwort des Benediktiners beruhigte Guido, der so mit seiner taktilen Recherche fortfahren und eine handgroße Marienstatue formen konnte, die auch mit geschlossenen Augen erfahrbar war. Betrachten wir nun das Endergebnis dieses Prozesses in Gestalt der Skulptur "Maria", stellen wir fest, daß die bildhauerische Intention des Künstlers mit einer der Gebetsmethoden des Ignatius von Loyolazusammenfällt. Dieser erläutert in seinem Exerzitienbüchlein drei Stufen, wie von den Sinnen Gebrauch zu machen sei.

 

In der Meditation über die Hölle lehrt er zunächst die Anwendung der Sinne auf die Realität der körperlichen und spirituellen Qualen, die die Verdammten erleiden. In dieser ersten Stufe der geistlichen Übungen geht es um den imaginativen Einsatz der Sinne.

 

In der zweiten Woche schließlich, nach Erläuterung der Kontemplation des Ewigen Herrschers Jesus Christus, der die Menschen aufruft, seinem Lebensstil zu folgen, schildert Ignatius von Loyola den Gebrauch der Sinne auf einer sublimeren Ebene, nämlich der Kontemplation der Mysterien der Menschwerdung und Geburt Christi. Er insistiert auf einer speziellen kontemplativen Methode, der "Anwendung der fünf Sinne auf die erste und zweite Kontemplation", das heißt zu schauen, hören, riechen, schmecken, berühren, "stets so, als seist du anwesend". Auf diese Weise haben wir an den Mysterien teil, die in der Erzählung des Evangeliums geschildert werden.

Ignatius von Loyola schlägt drittens die Anwendung der Sinne auf sämtliche Passagen des Evangeliums vor, in denen von den Mysterien des Lebens Christi die Rede ist. Er definiert dabei eine aufsteigende Graduierung: von den körperlichen und imaginativen Sinnen über die metaphorischen Sinne bis hin zu den spirituellen Sinnen. Vom Körper zum Geist, wie Jahrhunderte zuvor bereits Ramon Llull gelehrt hatte. Der Weg zur kontemplativen Erhebung setzt bei den körperlichen und imaginativen Sinnen an, führt zu den höheren Fähigkeiten Intelligenz und Willensstärke, um von dort den Gipfel des mystischen Stadiums zu erreichen. Denn in seiner höchsten Phase ist der Gebrauch der Sinne eine Kontemplation, die sich den mystischen Gaben öffnet. Pater La Palma, ein klassischer Autor auf diesem Gebiet, kommentierte diese Kontemplationsmethode als eine "Form der vollendeten Kontemplation, bei der sich die Seele über sich selbst und die Sinne erhoben hat und das Spirituelle erlebt, als!! sehe und höre sie es, und auf dieses zurückkommt, als schmecke sie es, und in ihm Trost findet, als rieche sie es, und die fernen Orte umarmt und küßt, als berühre sie sie".

 

Auch Guido Dettoni ist überaus deutlich und konkret: Faßt an, haltet in Händen, berührt und betet, betrachtet durch Berühren. Nähert euch der Mutter Gottes, nähert euch Maria und berührt ihr Bild mit heiliger Devotion und voll Frömmigkeit. Maria ist euer. Berührt Maria mit den Händen, um sie zu verinnerlichen. Euer Gebet führt euch vom sinnlichen Kontakt zur geistigen Kontemplation: Maria in Händen, um zur Essenz dessen zu gelangen, was ihr in Händen haltet. Ohne die Methode des hl. Ignatius zu befolgen, gelingt es Guido Dettoni mit seinem Bild der Maria, eine dem Gebet ähnelnde spirituelle Erhebung vorzuschlagen, wonach die Sinne gemäß der Exerzitien des Ignatius von Loyola eingesetzt werden.

 

Wir können somit sagen, daß der Künstler mit dem spirituellen Meister zusammenfällt: Von der sinnlichen Wahrnehmung zur religiösen Kontemplation, vom Gegenstand der materiellen Wahrnehmung zum Gegenstand der spirituellen Kontemplation.

 

Wir stehen vor einem kleinen Stück universeller Kunst: Kunst, die von sämtlichen Kulturen der Erde erlebt werden kann, denn sie fußt auf der direkten Empfindung, dem unmittelbaren und spontanen Experimentieren des Tastsinn mit einem Gegenstand, der Ausdruck eines spirituellen Wesens ist. Zugleich aber können hiermit gläubige Christen zur Wahrnehmung der geistigen Schönheit und, mehr noch, zur mystischen Kontemplation finden.

 

 

Josep M. Benítez S.J.

Dekan der Geschichte der Kirche, Pontifica Universitas Gregoriana, Rom

Rom -1999