MURALS DE XARXES

Alicia Navarro Navarro (S3B)

Estic esgotat. Avui tampoc he anat a l’institut perquè he hagut d’ajudar el meu pare a descarregar la barca i preparar-la per l’endemà. El meu nom es Saül, tenc 15 anys i visc a un petit poble pesquer a la costa portuguesa. Tal vegada pot resultar estrany que tan jove hagi d’ajudar el meu pare amb la barca de pesca, però en el poble on visc això no és gens estrany: vivim de la pesca i aquests darrers anys tot el poble esta patint problemes econòmics. I la meva mare va haver de tancar la seva confiteria...

Un dia quan estava arreglant una xarxa rompuda al magatzem, em vaig adonar que el meu pare en tenia moltes apilades en un munt. Després em va explicar que les havia guardat totes des de jove. Perquè si les tires a la mar, com la majoria dels pescadors, suposen una gran contaminació als oceans i els animals marins es podrien ofegar. En veure totes aquelles xarxes vaig estar rumiant si, amb tanta quantitat com n’hi havia, no es podrien emprar per a altres coses. I així de pas podria ajudar la meva família; i a la llarga, al poble.

Aquesta idea em va desaparèixer del cap fins uns dies desprès, quan vaig tornar al magatzem acompanyat de la meva germana. Ella no em va poder ajudar amb allò, però em va dir que m’ajudaria a aconseguir que el que fes amb aquelles xarxes fos conegut per tota la província, ja que ella havia estudiat publicitat.

En tornar a l’institut, el primer dia l’orientadora va venir a xerrar amb nosaltres respecte al que volíem estudiar. Jo sempre he volgut ser dissenyador d’interiors. Just en el moment que hi vaig pensar se'm va ocórrer una idea per reutilitzar les xarxes. Vaig explicar a la meva germana que les xarxes es podrien convertir en murals amb figuretes penjades o en cortines, sobretot als vaixells i llocs aprop de la mar. La idea ens va fer molta il·lusió i la vam comentar als nostres pares. La meva mare ens va dir que podíem utilitzar la seva antiga tenda per guardar i modificar les xarxes. Al cap de dues setmanes ja havíem preparat mes de cinc murals i tres parells de cortines. Aquell mateix dia la meva germana ho va començar a publicitar, a les xarxes socials sobretot. Per sorpresa nostra, la iniciativa va tenir molta repercussió. Al cap d’un any vàrem xerrar amb tots els pescadors del poble, perquè ens donessin les xarxes a nosaltres en comptes de guardar-les o llançar-les a la mar. Vàrem haver de contractar gent del poble que ens ajudàs. I poc a poc vàrem millorar la nostra economia i la de la resta del poble.


RAONAMENTS

Laura Bibiloni Lliteras (S3B)

Les xarxes estan molt associades a estar atrapat, a estar sense sortida. Pensau-ho… Què és una xarxa? És un utensili fet de corda que serveix per pescar peixos. Atrapar peixos. Després tenim les xarxes socials, que es podria dir que tot el que hi ha a les xarxes es queda allà i difícilment surt (a no ser que siguis un bon hacker).

Jo pensava així fins que fa poc em varen contar una història. La història de Britomartis, la deessa grega de les xarxes. Abans de ser deessa, el rei Mides es va enamorar d’ella, però Britomartis no el corresponia. El rei la va perseguir durant nou mesos per les muntanyes fins que un dia quasi la va atrapar. Ella, en un intent d’escapar, va saltar per un penya-segat. A baix del penya-segat, hi havia uns pescadors que feien la seva feina i en veure Britomartis varen intentar salvar-la recollint-la amb les seves xarxes. Ella es va salvar i es va convertir en la deessa de les xarxes.

Què té que veure això amb el tema? Que les xarxes, un element que serveix per atrapar, capturar, retenir… va alliberar a Britomartis. La va fer escapar del seu perseguidor i la va transformar en deessa. Sabem que aquesta història no és certa, que és impossible que qualsevol persona es salvi de tirar-se d’un penya-segat, però

hem de veure més enllà.

Crec que un dels missatges d’aquest mite podria ser que les coses o les persones que ens atrapen ens poden, també, fer sortir endavant. Les podem capgirar i moure-les cap al nostre favor. A vegades no és possible fer-ho, però ho podem intentar, per la senzilla raó que ningú es mereix estar atrapat.


XERRADES, FULLS I PARAULES

Kristiyan Ivanov Milanov (S4A)

Pensaments. Xarxes de raonaments, de reflexions. Com es pot arribar a tenir una idea brillant o una de catastròfica?

"Per què ha matat tanta gent, mamà?".

"És boig, fill meu".

Un sol fil de teranyina no atraparia cap insecte, és necessari que siguin més de mil, ben organitzats per immobilitzar la mosca fins que no pugui fugir del seu tràgic destí. Tot comença amb un vídeo esperançador de YouTube, una xerrada de gent que ha superat les seves adversitats o un simple pensament propi. T'oblides d'aquesta il·lusió el mateix dia. L'endemà tornes a casa, poses una cançó i et veus inspirat. Penses un tema, colors, per exemple. Escrius paraules sense sentit en un full. Vermell, blau, brillant, fosc, negre, trist, alegre, satisfet, irritant, roses, flors. "Flors, això!" - comences a donar-li forma, al teu projecte. Prens un cafè. Has escrit una pàgina, dues, tres. Dos anys. Tens el teu projecte finalitzat, el presentes. Notes eufòria, ets feliç. I tot gràcies a aquesta petita espurna, la xerrada que et van fer a l'institut, la cançó que vas escoltar, el full on vares escriure paraules que ara s'han transformat en un llibre. Tot està connectat, sense les paraules que vas escriure, aquesta xerrada no hauria tingut sentit, i sense la xerrada no hauries escrit les paraules. Sense tot això en conjunt no tindries un llibre a les teves mans.

Però, i si t'haguessin fet una xerrada així cada dia? I si t'haguessin posat una cançó a propòsit cada dia quan tornes a ca teva? I si t'haguessin obligat a asseure't i escriure paraules en el full en blanc: mort, religió, vida, déu, sentit, arma, explosió, família, únic, droga, govern? I si t'haguessin fet això des que vas aprendre a escriure? I si t'haguessin donat una arma després de deu anys d'escriure en el full?

"És boig, fill meu"


PORS ENMIG DE LA MAR

Maria Antònia Ferrer Martínez (B1A)

Som a un vaixell enmig de la mar. Cinquanta, cent, dues-centes persones, en un vaixell on no n’hi hauria d’haver més de trenta. No tenim espai per dormir, no tenim espai per moure’ns, no podem caminar ni gairebé respirar, estam tan a prop que ja ens coneixem les nostres olors. Feim una menjada al dia, dues com a molt, i no és cap plat de luxe ni menjar casolà, més bé una poma mig podrida i un tros de pa sec.

No, no som a un vaixell amb xarxes. No, no som aquí per pescar ni per fer submarinisme. Som en aquest vaixell intentant travessar uns pocs kilòmetres de mar que em pareixen mig món ple de dificultats. Marxant de casa, on he crescut i m’he fet gran, on els meus pares, els meus padrins i tots els meus avantpassats, coneguts o desconeguts, recordats o perduts en la memòria, han nascut i, la majoria, han mort. Intentant escapar de l’horror: de la pobresa causada pels constants abusos dels “vostres” països i la corrupció dels “nostres”; de la desolació causada per anys i anys de guerra devastadora, que ha acabat i segueix acabant amb la vida de milers de persones innocents. Cercant una vida millor, una vida digna.

Però sé que no serà un camí fàcil. Quan arribem, si és que el mal temps i les malalties que ja ara corren pel vaixell ens ho permeten, ens trobarem amb un seguit d’obstacles preparats amb l’únic objectiu de fer més dificultosa la nostra arribada. Incomptables controls, des de les més rústiques a les més consistents barreres i fins i tot gent armada, capaç de tractar-nos a nosaltres, persones que ens hem vist obligades a abandonar casa nostra, com al més perillós criminal. I després, si aconseguim passar tots aquests perills, no ens espera cap vida gloriosa ni cap camí ple de roses. Més bé tot el contrari, nous problemes, una vida plena de discriminació, insults i mirades assetjadores, pel simple fet de ser diferent, de venir d’un altre país.

Tenc por.  Enyor ma mare. Em sent tota sola i indefensa, petita en un món de gegants. Però sé que tot això ho podré superar. El que em fa més por no són les xarxes de traficants o les xarxes de corrupció. Allò que em té realment consirosa és que guanyi l’odi davant l’amor, que no hi hagi una xarxa que ens uneixi a tots com a persones, intentant fer d’aquest món un lloc millor. Perquè ser iguals vol dir ser igual de diferents, lluitem pel respecte i la tolerància. Lluitem per un món on jo no hagi de fugir, on ningú hagi de fugir. Lluitem per un món on hi capiguem tots.


TRENCAR LES XARXES

Pau Fiol Vicens (B1A)

La mateixa discussió de sempre. La mateixa portada. L’estrès no fa més que augmentar. Que sempre em passo un munt d’hores fent deures i estudiant, però és tocar el mòbil i l’instint dels meus pares s’activa. Automàticament.

Com sempre. Sempre, hòstia. Després, la reacció en cadena de sempre. La típica frase de “És el teu futur, no el meu, jo ja tenc una feina i cobro un sou” i no sé què més que acaba en crits de “No sóc la criada d’aquesta casa, ja estic farta d’haver de fer totes les feines jo sola”. No li falta raó, però sé que mai canviarà res. Després de la portada encara puc sentir des de la meva habitació els crits que venen de la cuina.

Jo mai no havia entès la gent que es rebentava la mà contra la paret, però de cada cop em sembla una idea menys desgavellada. Recordo l’estiu, quan plorava perquè la meva mare em volia dur al psicòleg. Irònic, no? Ara sóc jo el que demana visites sense parar.

Poso la música i sona aquella que tant m’agrada. Aquella que diu “Mira, el rey siempre es rey. Todos siguen siendo lo que son. Menos los peones”. Aquesta cançó, que des del principi m’ha inspirat tants sentiments de revolució, ara tan sols em fa sentir inútil. Em demano si realment hi ha alguna possibilitat que la revolta faci efecte.

Em sento com un tauró que lluita per trencar la xarxa que l’envolta. El problema és que la xarxa és de ferro i, fins que s’oxidi, no la podré rompre. I tanmateix, sé que quan aconsegueixi trencar-la, trobaré tots els altres taurons que han aconseguit trencar les seves xarxes, que persegueixen una utopia que saben que probablement no aconseguiran. Que se m’acostaran a l’orella i em cantaran aquella de Txarango que diu “Som persones o bé titelles?”

I és que, després de rompre la xarxa, la següent passa és sortir de la mar, de la segona cel·la que ens envolta. Sabem que és quasi impossible però en el fons creiem en la possibilitat de rompre els pilars d’aquesta societat que mai ha deixat de basar-se en el poder d’uns pocs i les peces dels seus jocs. És a dir, nosaltres. Tan sols ens queda creure que la nostra llibertat consisteix a poder lluitar contra l’opressió. A creure que el setge que ens estreny sols ens fa més lliures.


XARXES

Felipa Maria Jover Mulet (B1A)

A principi de l’any em vaig proposar entrenar-me molt al voleibol i arribar a classificar-me al campionat europeu, ja que solia anar als campionats d’Espanya però no arribava a destacar entre les altres jugadores i no em classificava. Em vaig passar molts mesos entre quatre parets i una xarxa. Va costat molta suor i llàgrimes, però ho he aconseguit. M’hi vaig passar hores fent la maleta, desfent-la, afegint-hi coses i llevant-les… Tot pels nervis, però amb molt il·lusió i ganes. Vaig agafar el vol amb la selecció espanyola cap a Alemanya, on es va disputar el campionat de voleibol femení i masculí sub-18.

El dia següent del vol, era la competició, tots estàvem molt preparats i motivats gràcies als entrenadors i els seus discursos. El poliesportiu era espectacular. Tant per l’arquitectura de l’edifici com les seves instal·lacions (vestidors, etc.) i s’hi respirava un aire de professionalitat i nivell.

Primer competien els homes. Ells varen perdre el primer partit, però va estar molt ben jugat i ho varen donar tot. Després anàvem nosaltres, les dones. A l’encalentiment hi havia tensió, els nervis ens silenciaven fins que va arribar el moment de sortir a la pista. Ens estaven presentant i sortíem una a una des del passadís. Ja em vaig col·locar a la posició i vaig veure la grada: plena de gent, no hi havia cap lloc buit i un estrèpit de crits, ànims, xiulets i fins i tot, al fons de la grada, uns tambors. Això em va omplir d’energia i ràbia, sabia que faria el possible per no fallar a l’equip. Vaig mirar endavant, estava només a metre i mig de distància d’una contrincant procedent de França. L’únic que ens separava era una xarxa de 2’24 metres d’altura que se suposava que podia botar, però em feia la sensació que era més alta del normal, la veritat és que impressionava bastant. Així que va començar el partit. Ben bé, no m’enrecord de tot exactament, va passar tot tan ràpid, tants de crits de l’entrenador, del públic, i estava tant concentrada… Va ser molt intens ja que els dos equips estaven molt igualats, però finalment vàrem guanyar nosaltres!

I fins aquí ens hem quedat. Ara hem passat a la següent fase, ja veurem com va. Els entrenadors aposten alt per nosaltres, esperem que així sigui. Per descomptat, em passaré molt més temps entre xarxes i pilotes de voleibol. Petites coses que a una servidora li alegren els dies.


INSÒLIT

Andrés Liu Li (B1A)

Encara que no m’agradi classificar la gent, ho faig. Agrupar la gent segons les seves semblances m’ajuda a descobrir qui realment són i, sobretot, qui sóc. Però no totes les classificacions són correctes, per això faig grups molt flexibles.

Sempre m’han posat l’exemple de ‘’el peix gran es menja al petit’’, però mai m’ha importat gaire, sé què volen dir, però no crec que les xarxes tròfiques siguin un clar exemple de com funciona el món.

Tots tenim oceans plens de vaixells de guerra en el cap, algunes persones neden més a prop d’ells i altres s’enfonsen perquè mai han après a nedar. Així veig jo l’exemple dels peixos, és difícil d’entendre a la primera, però no és impossible.

Tot i que algunes persones saben nedar, mai no és massa tard per enfonsar-se. Tothom en qualque moment ha tingut por de la mort, però realment no tenim por d’estar morts, quan estàs mort ja no sents res, del que tenim por és de no viure més.

Amb tot això vull anar a parar a la qüestió que tinc ara mateix, quina és la finalitat de viure si constantment ens quedem amb les ganes de fer qualque cosa per por del que pensin els altres?


AJUDA

Aina Lladó Rodríguez (B1A)

Qualcú em pot ajudar?!!! Per favor?!!! Estic atrapat, en aquesta presó, en aquesta xarxa, aquesta xarxa de pensaments i sentiments acerbs que em té immovilitzat en aquest mateix lloc fosc que una vegada va ser el meu cap, i que ara és només un laberint del que no puc sortir i que em té empresonat, una xarxa amb fils que són records, que són la meva pròpia imaginació que creava històries fantàstiques amb grans herois; i ara només queda això, una xarxa que em té capturat i m’impedeix sortir d’aquí, m’impedeix reunir-me amb la realitat, formar part del món com la resta de persones i viure una vida normal, oblidar totes aquelles fantasies infantils que mai es compliran, tots aquells llocs imaginaris als que mai aniré, totes les vides que mai viuré, però... de veritat vull això, de veritat vull sortir d’aquesta xarxa?


SI HAGUÉS ESCOLTAT

Alejandra Janett Llerena Asmat (B1A)

Mare, pare, ho sento.

Suposo que voleu saber com se me'n va anar això de les mans.

El pare et va dir que encara no tenia edat per entrar a les xarxes socials que encara era una nena de 9 anys i que això no era per a jo, però tu el vares convèncer. Li vas dir que tots els nens a aquesta edat ja tenen un compte a internet i que en aquests temps és el més normal del món.

Al principi tot anava molt bé perquè em controlaveu molt el mòbil, però a mesura que anava creixent exigia intimitat per les meves coses fins al punt que si tocàveu meu mòbil m'irritava i us deia que éreu els pitjors pares del món per no deixar-me en pau i sempre estar massa pendents de jo. Estava farta de vosaltres. No aguantava les vostres preguntes cada vegada que creuava el límit de la porta entre la nostra casa i el carrer. La meva actitud repel·lent d'adolescent us va deixar exhausts i jo em sortia amb la meva cada vegada que obria la boca per demanar alguna cosa.

La veritat és que tot això és culpa meva. Si hagués escoltat tan sols una mica les advertències que em donàveu dels desconeguts potser la mare no ploraria en la sala d'espera i el pare no estaria dient-li a la policia que atrapin a aquest degenerat.

Però per a mi no era cap degenerat, era un David, un nen de 13 anys que vaig conèixer a Facebook i que deia que quan va veure la meva foto de perfil li vaig semblar la nena més maca de totes, per això em va enviar una sol·licitud d'amistat i per això li vaig acceptar jo també. Sempre em deia que volia conèixer-me i jo no sabia com escapar-me de casa per poder veure-li, així que li vaig dir a la mare que tenia un treball amb un grup de classe i es va posar pesada com sempre preguntant-me amb quins companys anava a fer-ho, quant trigaria, on estaria i perquè anava tan arreglada ....

Havíem quedat al parc que està darrere de la nostra casa i ell arribava tard, molt tard així que vaig marxar. Mentre caminava algú em tapar els ulls amb una bena i una altra persona la boca, per força em van pujar a un cotxe.

Pare, et juro que vaig lluitar, no em vaig quedar quieta ni un segon, serà per això que em van pegar una tremenda pallissa que em va deixar inconscient fins que vam arribar a un camp descobert. Aquí vaig preferir estar morta. Eren dos homes d'uns 50 anys que es reien mentre feien torns per violar-me. No era David de 13 anys i jo havia deixat de ser una nena...mare, pare, ho sento.


EL DIA A DIA

Sandra Márquez Tugores (B1A)

Dilluns 4. 10.00h. Paula m'explica que s'ha anat a esmorzar unes torrades amb la seva amiga. 14.00h. Els seus pares, a l'hora de dinar, li han regalat un viatge a Londres. 18.00h. ''Qui queda a Plaça Espanya? '' 21.00h. Divertit sopar familiar. 23.44h. '' Bona nit a tots ''.

Dimarts 5. 12.00h. Toni s'ha despertat tard. 14.30h. Se n'ha anat a menjar una hamburguesa amb els amics. 16.20. '' Cinema amb els col·legues ''. 19.00h. Foto al bany de postureo. 01.30h. Està molt enganxat amb un joc i no pot adormir-se.

Dimecres 6. 13.30h. Joan surt de l'institut una hora abans. 16.30h. '' Merda de deures''. 19.00h. Ja ha acabat amb els deures. 21.30h. Se’n va a dormir.

Que com sé tot això? De la mateixa manera que puc saber què heu fet vosaltres. No cregueu que us espio ni res d'això, de fet la vostra vida m'importa ben poc, però vosaltres us entesteu a contar-me-la.

Paula, tant me fa que t'avorreixis quan estàs sola o a quina hora te’n vagis a dormir, però és interessant saber que la teva casa estarà buida durant el viatge a Londres.

Toni, tant me fa que no et despertis a la teva hora, tant me fa que et vagis a menjar amb els teus amics i tant me fa quina pel·lícula vas a veure, i de la foto, ni te’n parlo.

Joan, deixa de queixar-te amb els deures, ja que és la teva obligació.

Tinc diferents maneres d'assabentar-me de les coses, unes més privades i d'altres que són més públiques. I responent a la pregunta d'abans, que com sé tot això ? Ho sé perquè tot m'ho has explicat tu. No sempre m'ho contes de la mateixa manera però al final m'acabo assabentant de tot.

La teva major preocupació és saber si agrades o no als altres, quanta gent et segueix, a quanta gent li agrada el que fas i el que opinen de tu. Però saps què? Això no és el més important. Deixa d'explicar-me la teva vida i gaudeix del que fas en cada moment i de la gent que t'envolta perquè això és el més important.

Us preguntareu: qui sóc? Suposo que ja us haureu adonat, perquè m’utilitzeu pràcticament cada dia. Sóc Instagram, però em podeu dir Insta.


PER A LA POSTERITAT

Sofia Martín Peñarroya (B1A)

Entrada al diari, data estel·lar 7847.

La veritat és que, igual que els meus avantpassats, m'agradaria deixar constància de com és la societat actual perquè en el futur puguin saber de debò com vivim.

Per on començar... (pel naixement crec que és el més correcte, perquè es puguin fer una idea més precisa). A la majoria de nounats se'ls implanta un xip al cervell per poder considerar-los oficialment ciutadans i els connecta a la xarxa de ciutadans i intel·ligències artificials per començar a crear-los un perfil que sigui el més exacte possible. A partir dels 4 anys es comença a anar a classe i durant 6 anys reps una formació bàsica en llenguatges, programació, connexions neuronals i genètica i enteniment de les IA, història i matemàtiques. L'art va morir fa segles, però han quedat algunes peces curioses que, quan les connectes a un dels obsolets ports USB, emeten sons, el meu avi diu que són cançons i que abans es ballaven.

Tots els ciutadans van amb una polsera amb la qual es connecten a la xarxa de comunicacions de la ciutat que conté tota la seva informació (perfil, historial, localització i valoració de la conducta per part dels altres); això va fer aparèixer un grup de resistència que no duen xips, viuen als afores o en els edificis abandonats i no volen governants, per això de vegades ataquen els centres de servidors posant-hi bombes.

Per poder xerrar amb la gent que està molt enfora, i per tant no pots veure cara a cara, hi ha hologrames que pots personalitzar amb el teu aspecte. Hi ha micro-robots que poses al teu cabell i et fan el pentinat que tu vulguis, xampús que et fan créixer el cabell 10 pams en un vespre i cremes que et curen qualsevol malaltia.

Per entretenir-se i relaxar-se, la gent va a l'esfera, que és un edifici molt gran enmig de la ciutat, on pots anar a la realitat virtual; el mes passat van treure la darrera actualització on ja estaven disponibles els 5 sentits. L'únic problema és que hi ha gent que es torna addicta i fins i tot ha demanat que l'alimentin per via intravenosa, i que no hi pots anar fins que tens 16 anys. El més original és quan es fan mons virtuals públics i pots anar amb els teus amics al mateix món virtual o pots veure com era el món abans.

Els nostres governants viuen en un recinte tancat, que és una mini ciutat, on només poden entrar ells i les seves famílies i només surten una vegada cada any per a les eleccions. Els dirigents tenen la seva xarxa de comunicacions privada i si no ets fill d'un antic governant, no pots optar als càrrecs de govern. Això no fa molta gràcia a la resta però mai s'ha pogut abolir.

Quan la gent mor se dona el seu cos a la ciència o es tira a l'espai.


LA MEVA PRÒPIA XARXA SOCIAL

Taiyou Mir Kato (B1A)

“No espero ni demano que ningú cregui l’extravagant però senzill relat que em disposo a escriure. Boig estaria, de debò, si ho esperés, quan els meus sentits rebutgen la seva pròpia evidència. No obstant això, no estic boig, i certament no somio.”

Edgar Allan Poe

Jo encara no m’he comprat un telèfon mòbil, però m’han parlat molt d’Instagram i Twitter i estic intentant fer amics fora d’aquestes xarxes socials aplicant-hi els seus mateixos principis.

Tots els dies, quan em trobo amb algú pel carrer, li dic el que he menjat, què vaig fer la nit passada i què faré la resta del dia. Li regal una foto de la meva al·lota, del meu moix o de les meves pròpies de vacances o amb els amics. També escolto les seves conversacions amb altres persones, els faig saber si m’agraden i comento sobre qualsevol cosa que em cridi l’atenció. Encara que els importi o no.

Ahir mateix, caminant pel carrer em vaig trobar una noia molt atractiva que devia tenir la mateixa edat que jo, i la vaig començar a seguir. Després d’una estona d’haver-la observat ben bé, em vaig atrevir a iniciar una conversació amb ella.

  -Perdona però t’he vist caminant i no he pogut reprimir l’impuls de parlar amb tu, encantat de conèixer-te, com et dius? - Li vaig donar una foto meva on sortia sense camiseta a la platja.

  -La noia se’m va quedar mirant perplexa. - Eeeehh… Em dic Noah. Et conec d’alguna cosa?

  -No, però mira aquesta foto del meu moixet, a que és súper mono? I mira aquesta altra foto de la meva família, oi que pareixem feliços?

  -Però…, però tu qui ets?

  -Ah, sí. No m’he presentat. Em dic Taiyou Mir Kato. Taiyou pels amics.

  -Perdona, però no et conec de res i crec que el millor seria que me n’anés.

Se’n va anar i jo em vaig quedar trist però a la vegada content, perquè vaig pensar que si algun dia me la tornava a trobar,  almenys aquesta vegada sabria el seu nom.

A pesar dels resultats, aquesta insigne idea ha funcionat, ara mateix tenc 4 persones seguint-me: dos policies, un treballador social i un psiquiatre.


DISTÀNCIES

Esperança Sellés Tugores (B1A)

Gerard, 17 anys, 2163 seguidors a instagram i 700 “likes” de mitjana. Cintia, 16 anys, 127 seguidors a instagram i 100 “likes” de mitjama. 771 km de distància entre ells, enamorats. Marina, 16 anys, sense xarxes socials. Amiga de la infància de la Cintia. 300 metres de distància, desconegudes.

Es creuen els dimarts quan la Marina torna de classes de ball. Sempre el mateix procediment: salutació estàndard, somriure fals i fi.  I és que això són les xarxes socials, barreres invisibles que uneixen tant com separen. 771 km poden parèixer centímetres a través de la pantalla i tres passes una barrera inexpugnable a traves d’una mirada distreta fugaç entre el teclejar d’uns dits entusiastes. En qualsevol cas, les coses van canviar quan la Cintia va anar a casa del seu avi. Ell havia estat pescador des dells 15 anys i ara, jubilat, passava el temps arreglant les xarxes de pesca que ja no utilitzava. Enmig d’una típica conversació avi-neta en la que ni ell aixecava la vista de la xarxa ni ella de la pantalla, el seu avi va deixar caure un comentari.

-Les teves xarxes es pareixen a les meves, maca. T’agafen, com les meves agafen als peixos, ajuntant peixets que tal vegada mai s’havien vist. Però tant com agafen, atrapen i ofeguen. Les teves t’han atrapat fins al punt que per tu és un gran sacrifici aixecar la vista d’aquesta pantalleta per saludar a qualsevol. I és que així com t’ajunten amb altres, et separen dels que tens al costat.

La Cintia no va saber què contestar, es va limitar a somriure i van seguir amb la conversació normal de cada vegada. Però el proper dimarts, va haver més que un somriure fals i una salutació.


LA XARXA SOCIAL

Isabel Seminario Cardona (B1A)

El meu nom és Ana i tinc 16 anys. Sóc alta, maca i prima. ". Aquesta és la meva descripció en les xarxes socials. Sempre vaig presumir de ser maca, els meus ulls són com les avellanes, diu la meva mare i bonics com la primavera, segons el meu pare. M'encanta fer-me fotos i pujar-les a les xarxes socials. Per descomptat, els meus pares no saben que en tinc, m’estarien controlant tot el dia. Tinc penjades unes 1.500 fotos, en unes estic sola i les trec davant del mirall i en altres amb les meves amigues. Tinc un munt d'amics agregats: gent coneguda i gent desconeguda. L'altre dia va començar a parlar-me un nen que no sé ben bé qui és. Portem parlant diversos dies i em sembla que em comença a agradar. Em pregunto ... Com em pot agradar si no el conec? És una forma de lligar com una altra qualsevol. Més còmoda. Estic a casa i passo hores parlant amb ell. La pena és que la seva càmera web no funciona i no ens podem veure. Però ell diu que millor ... que així mantenim la intriga. Parlem de tot, des de música fins als nostres esports favorits, ja que a mi m'encanten i a ell sembla que també ja que és esportista des de molt petit. Tenim diverses coses en comú.

Ahir a la nit em vaig endur una sorpresa, n’Alex em digué una cosa que em va desconcertar, sabia on vivia. Li vaig preguntar com sabia això, ja que segons recordo, mai li havia dit. No em va contestar.

En despertar, vaig entrar al xat per veure si n’Alex m'havia contestat, malauradament no era així. Poc després, vaig sentir que algú cridava a la meva porta, no vaig pensar d’obrir, però la insistència de la persona em va fer pensar que alguna cosa dolenta havia passat amb els meus pares. En obrir la porta, em vaig trobar amb un home de 35 anys. No el coneixia. Vaig tancar la porta de seguida però ell va impedir el meu moviment, empenyent-me contra la paret, em va dir que era n’Alex, i davant el meu desconcert va aprofitar l'ocasió per empènyer-me i entrar a casa meva. Jo vaig cridar i ell tot seguit em va tapar la boca. Em va violar. Dues vegades. Em va amenaçar de matar-me a mi i arruïnar els meus pares si deia alguna cosa, i va marxar com si no hagués passat res.

La meva vida a partir d'aquest moment va canviar. Vaig tancar tots els meus comptes i no vaig tornar a tocar l'ordinador. Massa tard. Avisaven per tot arreu del que ens podia passar, però mai penses que et passarà a tu. Em vaig tornar una persona consumida per l'ansietat, trista i poruga. Vaig pensar a dir-ho als meus pares, però la vergonya i com de defraudats estarien amb mi si s'assabentaven, m'impedeix dir-los-ho. Encara, després de tot el que havia passat, segueixo rebent trucades d'ell, recordant que segueix aquí... i que pot complir la seva promesa.


XARXES INVISIBLES

Francisca Tomàs Nadal (B1A)

Quan vaig obrir els ulls em vaig quedar aterrida. Estava envoltada d’una immensa xarxa de pesca industrial i no hi havia manera d’escapar. Quan se’m va aclarir la vista vaig veure que no estava tota sola: estava envoltada per tot tipus de criatures marines, des de petites orades fins a tortugues marines.

Què podia fer per sortir d’aquella monumental xarxa? Vaig cercar algun objecte que em servís d’ajuda per tallar els fils però no hi havia res a la vista. Estava esgotada, quant de temps devia haver passat? Minuts, o potser hores? Ja havia perdut tota esperança possible de sobreviure quan, de cop i volta, una figura ascendia del profund fons marí.

Era una imatge borrosa fins que, a la fi, ho vaig veure clar. Era una al·lota de cabells daurats, d’ulls aiguamarina i de pell blanquinosa com una perla. Però el que més em va xocar va ser el que duia a la seva mà dreta, una daga. Es va apropar a la xarxa i va començar a tallar-la. No podia creure la meva sort, era cert que aconseguiria escapar d’aquella presó? Però no tot va ser el que jo esperava. Sí, la jove va tallar la xarxa, però va fer només un petit forat i totes les criatures sortiren, totes excepte jo. Com era possible? No anava a perdre la fe ara que sabia que tenia una mínima possibilitat d’escapar, vaig cridar a l’al·lota:

        -Eh! On vas? Espera!

        -Si?- em va respondre ella amb una calma solemne.

        -No em podries ajudar a sortir d’aquí igual que has alliberat a la resta de criatures?

        -Encara no ho entens? Només tu tens el poder de desfer-te d’aquesta xarxa que t’atrapa i limita les teves capacitats.

I va ser en aquell moment quan em vaig despertar d’aquell agonitzant somni. No m’ho podia creure, pareixia tan real... I les darreres paraules d’aquella jove, què devien significar? Ho vaig deixar fer i vaig agafar el telèfon mòbil per obrir les meves xarxes socials i actualitzar-me. Però, no hi havia connexió! No podia ser, necessitava connectar-me, no podia estar desconnectada del món, sense xarxa a Internet, sense…

I de sobte ho vaig veure tot clar, aquell somni no havia estat per casualitat, aquelles xarxes marines eren molt més que simples xarxes físiques, eren molt més…


CONNEXIONS

Weiwei Zhan Du (B1A)

La gent està connectada a través de fils invisibles. Això és el que em varen dir quan em vaig despertar per primera vegada. Però mai m’havia fixat en aquesta veritat tan patent.

Jo sóc un individu invisible davant els ulls de tots els altres éssers vius del nostre planeta Terra. L’únic de la meva espècie, segons em varen dir els meus amics: els àngels, els déus i els espectres. Sempre m’han recordat que sóc molt especial, algú capaç de veure més enllà. No obstant això, mai els havia entès. Fins ara.

Obro els meus ulls, però no de la manera com ho faria normalment, com un humà normal i corrent, sinó que els obro amb els meus sentiments.

Veig diferents fils per aquí i per allà, enrevoltant els cossos i unint-los a altres, formant una xarxa sense fi al llarg de la superfície del planeta.

Em fixo en un fil concret, situat a l’extrem esquerre del meu camp de visió. Sento que és especial, ja que té una brillantor que atreu la meva atenció. Per això, m’atraco per poder observar-lo millor.

És molt llarg i prim. No puc veure ni el principi ni el final, però decideixo seguir el seu camí perquè la curiositat em venç. Camino i camino fins que arribo a un poble anomenat Thairé. En aquell lloc tan desolat, percebo la mort. A l’extrem del fil, veig un adolescent tombat sobre l’arena amb el cos cap avall i els braços col·locats en un angle impossible en situacions normals.

M’apropo a ell per veure si encara està viu. Giro el seu cos i observo que encara respira. Apareix un sentiment nou que fa que vulgui ajudar-lo, i d’aquest desig, sorgeix un fil nou del seu cos. Aquest fil vola fins a enrevoltar el cos d’un metge, que viu en un apartament prop de la costa, i fa que surti a passejar passant per devora del noi i el socorri.

No em vaig adonar que era jo qui havia creat aquell fil, fins que, més endavant, els humans em varen començar a conèixer com a Destí.


DINS LA XARXA

Paula Fernández Cifre (B1B)

I quan aquella xarxa es va acabar de rompre, se n'acabava de formar una de nova, aquesta anomenada Aina.

Una xarxa igual que les que portam tots nosaltres. Xarxes com les d'un pescador, preparades per recollir peixos fins a estar plenes. Però n’Aina té una xarxa buida, acabada de néixer. Preparada per carregar tots els records, sentiments i emocions de tota la seva vida. Quan les xarxes són joves com la de n’Aina, i els seus fils no estan ben nuats, es perden moltes de les primeres memòries: la seva arribada al món, la primera paraula, el primer dia d'escola...

Uns anys més tard, n’Aina ja carrega una xarxa perfectament formada, que arreplega més que mai totes les seves vivències: aquell examen de matemàtiques que va aconseguir aprovar, la primera vegada que es va enamorar, aquell llibre que tant la va fer plorar, aquella festa amb els amics...

Tot queda arreplegat dins la xarxa. Però totes són diferents. Cadascuna té una mida, una capacitat i un temps de vida. I una vegada passat aquest temps, les cordes de la xarxa comencen a deteriorar-se, a perdre informació, com quan acabava de néixer. I quan n’Aina ja havia arreplegat totes les experiències que podia emmagatzemar la seva xarxa, els forats d'aquesta eren cada vegada més grans. Molts records s'escapaven: què va dinar ahir, quin dia era el seu aniversari…

I en el millor dels casos, un dia la xarxa es romp de cop, perdent així tot el seu contingut. Però la xarxa de n’Aina no era d'aquestes. La seva xarxa es rompia a poc a poc, i els records es perdien un a un. I se n'oblidava d'encara més coses: el seu nom, com aixecar la mà dreta... Fins que finalment la xarxa va quedar buida.

I quan aquella xarxa es va acabar de rompre, se n'acabava de formar una de nova, aquesta anomenada Mercè.


PRESSES

Marina Forteza Moreno (B1B)

Arriba un moment a la vida de tothom en el qual s’adona  que sempre hi haurà algú millor, algú que sempre tindrà més poder, algú que, encara que tu t’esforcis al màxim per canviar la teva posició, sempre estarà en el lloc que desitges.

En el cas de n’Ajani, aquest moment va arribar molt prest. N’Ajani, un nin de 8 anys, nascut a Ibadan, Nigèria, va adonar-se d’aquest fet amb l’acció diària d’un home. Aquest home passava cada dia pel lloc de treball del seu pare, el qual era agricultor. Segons n’Ajani, aquest home era molt elegant, sempre anava amb el seu maletí i sempre arribava al seu lloc de treball en un cotxe que, per n’Ajani, semblava una nau d’un altre món.

Un dia, n’Ajani li va demanar al seu pare per què no es comportava com aquell home, per què no duia maletí, per què no anava ben vestit, per què no duia una nau com la d’aquell home. El seu pare li va dir:

-Això és impossible, fill.

- Per què?- Va dir n’Ajani.

-Perquè jo mai seré com ell, mai seré un líder o un cap.

Amb les paraules del seu pare, n’Ajani va comprendre que, encara que el seu pare fos l’home més treballador del món, sempre existirien aquelles persones que son anomenades caps, i que si el seu pare tenia un líder què li deia que fer, la resta de persones també haurien de tenir un. Va concloure ,doncs, que, mentre  aquesta xarxa infinita de caps existeixi, també ho faria la impotència de no poder avançar.


UN DIA QUALSEVOL

Blanca Rivas Llaneras (B1B)

Tenia dotze anys quan va passar, un dia qualsevol, res fora de lloc. El renou exterior i la pudor de la carpa em van despertar com cada dematí. Tot era normal, em vaig aixecar i em vaig preparar per afrontar el dia. Aquell dia, com cada divendres, hi havia espectacle i havia d’ajudar el pare a preparar les coses. El vaig trobar enmig de la pista, parlant amb el Pol, un home tan alt que m’havia de fer enrere per veure’l bé. Els dos em van saludar amb un somriure, encara que el del Pol em transmetia coses estranyes. Se li estiraven massa les comissures dels llavis, pareixia un d’aquells ninots diabòlics que venien al mercat. El pare em va dir que ens havíem d’afanyar a preparar-ho tot, perquè vindria un home molt important a la funció i havíem d’impressionar-lo. Així vam alimentar els animals, vam assegurar la carpa i vam preparar la xarxa mentre els altres feien neteja. Quan s’atracava l’hora de l’espectacle tots vam anar a vestir-nos. El pare i jo fèiem la part acrobàtica junts des que la meva mare ens va deixar feia uns anys. No era gens complicada, però un sempre es posa nirviós quan ha d’actuar. En els moments previs a sortir, era tradició del pare posar-se l’anell de casat als llavis i besar-lo, com si així estigués més a prop de la mare. Jo no entenia aquell ritual, encara era molt petita. A continuació, com feia sempre quan era l’hora, em va mirar i em va estendre la mà, que jo vaig agafar amb força. Junts vam avançar i ens vam presentar. Mentre el públic aplaudia, ens vam separar i ens vam col·locar davant les escales de la plataforma. Vaig començar a pujar intentant no pensar en l’altura i quan vaig ser a dalt em vaig preparar. El pare era el primer a llançar-se amb el trapezi i, quan va començar a sonar la música, va saltar. Sempre em meravellava la forma en què ho feia, com si pogués volar. De sobte vaig sentir un soroll metàl·lic que em va treure dels meus pensaments, però ja era massa tard. Una de les parts que subjectava el trapezi del sostre s’havia romput, i havia llançat el pare al terra, fora de la xarxa. Em vaig quedar immòbil, sense respiració, mirant al terra. L’única persona que em quedava al món era estesa, estàtica, envoltada d’aquell líquid vermell que augmentava cada vegada més. Els crits de la gent es sentien distorsionats, el món em feia voltes, no podia sostenir el meu propi cos. Era a punt de caure quan algú em va agafar en braços i va dir el meu nom. La darrera cosa que record d’aquell dia va ser aquell somriure diabòlic. Després el món va quedar a les fosques.


INSUFICIENT

Marina Torres Fiori, B1B

Em seria ofegada, tot el que m’envoltava era ombrívol, fins al punt que l’únic que podia veure era la llum que es trobava damunt meu. Aquesta mateixa es podia veure distorsionada i les bombolles que sortien dels meus pulmons m’impossiblitaven veure amb claredat.

La xarxa, que s’embullava a les meves extremitats, m’enfonsava cada vegada més. Qué curiós que una cosa que es suposa que m’ha d’empènyar cap al superfície, tirara del meu cos cap al fons. Però no m’importava.

M’he demostrat que no soc suficient, així que no tenia motiu per lluitar. No tenia els amics suficients, no tenia el coneixements suficients, no tenia l’amor suficient. Així que no importava.

I just quan estava a punt de tocar el fons, un so em va tornar al vida. La xarxa es va rompre quan vaig fer força.

Nedava cap a la superfície al més ràpid possible, l’oxigen s’esfumava del meu interior amb un rapidesa preocupant.

Sentia el meu pit tancar-se i la desesperació m’estava consumint, estava molt lluny de la meva salvació, i si això no fos un somni, jo estaria morta.

La llum del telèfon no em deixava veure correctament . Quan la meva vista s’hi va acostumar vaig veure el que ansiava. He arribat al nombre mínim de like’s.

Pareix que sí que soc suficient.


UN VALS A L’AIRE

Laia Clapés Llompart, B1B

Respir lentament, mai no mir avall, només davant meu. Tanc els ulls i em deix caure. No fa falta que miri la xarxa, ho he fet mil vegades i sempre surt bé.

M’agaf a la meva companya, sé que és ella perquè té les mans més petites. Ens engronsam. Endavant i enrere fins a tres cops quan l’amoll i agafa la barra metàl·lica.

Torn a agafar aire, seguesc amb els ulls tancats, em balanceig fins a estar assegut al trapezi. Escolt lleugerament com la gent fa una ovació mentre la meva companya es deixa caure a l’altre trapezi, allà agafa el nou al·lot europeu tan alt com un arbre, però a la vegada tan lleuger com una ploma. Me sé la coreografia de memòria, segueix un compàs lent com un vals en el qual ella esta amb nosaltres dos i ha d’escollir amb qui se queda.

Obro els ulls per veure com el focus es dirigeix a la parella, ell l’agafa per les mans mentre que ella s’engronsa. Veig com el seu mallot brilla veig la llum blanca. El seu és blanc i daurat en canvi el meu es daurat i negre.

Ara toca que es deixi caure al trapezi que està a la meva alçada. Aquest és dels moments més importants de la coreografia, perquè ha de confiar en mi i deixar que l’agafi. No és tan complicat, però sempre hi ha la xarxa per si passés qualque accident.

Aquest vals sobre l’aire va ser idea meva. La història era d’una dona que estava indecisa perquè no sabia amb qui casar-se, amb un home que era perillós però l’estimava o un altre que era qui li convenia. Em vaig inspirar en ella perquè me l’estimava molt, però sabia que no m’estimava prou com per a casar-se amb mi.

Avui és la darrera funció amb ella, després marxarà a una altra companyia. Aquesta serà la darrera vegada que la vegi, per això avui el final serà diferent. Havia preparat tot en secret per al gran final. Després de deixar-la anar amb el meu company. Tanc els ulls.

Agaf alè i obro els braços. Deix que l’aire refregui el meu cos, sense cap impediment. Escolt com la gent deixa caure un sospir de preocupació. Ja ningú pot fer res, em precipit a la xarxa com estava plantejat, però aquest pic jo he modificat el final. He tallat la xarxa i no podrà aguantar l’impacte del meu cos i moriré. El darrer que hauré fet haurà estat volar amb ella i deixar-la a un lloc segur, en els braços d’un home que no l’estimava.


AUTÈNTIC

Artur Celeste Cuartero (B1C)

Era una ànima lliure movent-me per la mar. Dia sí i dia també gaudia d'estar amb el meu banc, amb els meus amics i la meva família, amb l'única preocupació de nadar i nadar.

Però no tot era de color rosa. L'aigua congelada i el meu cos bullint pel perill que estaven observant els meus ulls...

S'apropava un enemic anomenat vaixell, amb la seva famosa arma, la xarxa.

Nosaltres ja estàvem advertits des de petits què això passaria, que les xarxes no són bones i que és quasi impossible sortir-se’n. Però encara així, ens vàrem deixar agafar.

Tot el meu banc està com les persones que se seuen a un, sense moure’s. Estam paralitzats.

Estam tan a prop uns dels altres que ho contam tot, no hi ha secrets. Sabem que el que anam a dir no importa a ningú però ho deim de totes maneres i, com que t'assabentes de tot, sembla així que els coneixes millor.

Però només ho sembla, ja que, ara resulta que tothom vol ser com tothom, com si la personalitat i la intimitat haguessin desaparegut, com si l'únic que importés és ser escoltat i conegut per quants més peixos millor.

Per gràcia o per desgràcia estam més connectats que els mateixos fils que uneixen les cordes de la xarxa.

Els forats entre les cordes d'aquesta ens filtren la vertadera realitat i, amb la nostra ignorància oblidam que nosaltres no estam inclosos dins ella.

Oblidam que hi havia vida fora de la xarxa, oblidam el que és el "nosaltres" i no només el "jo", oblidam el que és el ser autèntic.

Em pas molt de temps mirant pels forats i m'he adonat que ja no hi ha més bancs, és com si tots els peixos haguessin caigut a la trampa, com si tots els peixos s'haguessin oblidat del que era nadar.

Però, amb el temps d'una altra cosa m'he adonat i és que, una sortida d'aquí sí que hi és. Si deixéssim d'enfocar la nostra visió a voler saber el que fan els altres i a cada beneitura nostra publicar, veuríem que els forats d'aquesta xarxa no són tan petits com ens pensam.

Aleshores descobresc que el que no ens deixa sortir no són les cordes, sinó la dependència que em adoptat d'elles.

El problema ja no és la xarxa, sinó que ja ningú vol escapar.

El vertader problema és que a aquesta xarxa que ens impedeix ser lliures per nadar, ara feliçment l'anomenen xarxa social.


XARXES SOCIALS O AÏLLAMENTS SOCIALS

Antònia Garau Verdera (B1C)

Un bon dia com tots els altres, em desperto per anar a escola a les 7 del matí, just el primer que veuen els meus ulls és una pantalla, la del meu mòbil… és clar. El primer que faig és revisar totes les xarxes socials: Instagram, Facebook, Whatsapp… Just en el moment que ja ho he vist tot, tenc mitja hora per fer tot el que hem queda. En ser a classe, em poso nerviosa en el moment que penso si algú me haurà escrit, per tant, just en el moment de sortir el pati abans d'agafar el berenar, o fins i tot amagar les meves coses, miro el mòbil per saber si tinc missatges… surt a fora al pati a segons jo “respirar” però la realitat és que estic mirant qui m’ha escrit i què han pujat de nou. Possiblement res important, però és imprescindible abans d'entrar a classe. En arribar a casa,  sec a la taula i em poso a dinar, a la taula s’hi pot trobar: Un plat, els coberts, l’aigua i el telèfon. De vegades sent veus de la meva família parlant amb jo però... Bah, és més important el nou post de la influencer tan coneguda.

Després de fer els deures, acompanyada de la llibreta, els bolis i el mòbil per si “he de cercar alguna cosa o hi ha alguna urgència”, una clàssica excusa. Em disposo a quedar amb amigues o pot ser amb el meu al·lot, irònic que potser fa que no les veig de fa uns dies però just fa una hora estiguéssim xerrant, i mentre estic amb aquesta persona, em preocupi més de amb qui he de quedar demà i en xerrar-li per whatsapp, arrib a casa, sopo amb totes les eines necessàries idèntiques a les del dinar i em dispòs a anar al llit i estar amb el telèfon fins que em quedi adormida.

És curiós que la gent tingui por de la presó, de la manca de llibertat… i tingui la pitjor arma d'aïllament a les nostres mans tot el dia..

Les xarxes socials són el nostre aïllament consentit.


AQUELL MISSATGE DESCONEGUT

Jiamei Ji Wang (B1C)

Encara em recordo de com el vaig conèixer. Era el mes d'abril, jo mirava les xarxes socials com sempre al meu llit, un matí. Vaig veure un missatge nou, era ell. Jo no sabia qui era en aquells moments, em va estranyar perquè em va agregar en un grup de xat on no coneixia a ningú. Recordo el seu primer missatge, em va dir: perdona, m'he equivocat. Jo estava consirosa, li vaig dir que no passava res. No li vaig donar molta importància.

Vaig seguir amb la meva rutina de cada dia. Però al cap d’una estona, vaig rebre un nou missatge seu, es va presentar, em va dir que érem de la mateixa ciutat, que anàvem junts a la mateixa escola de petits. Tot d’una vaig anar a mirar les seves xarxes socials, però el meu cervell no em va donar cap resposta, seguia sense recordar qui era, però vam començar a parlar cada dia, em vaig adonar que teníem bastants coses en comú.

Poc després d’haver-hi conegut, ja formava part de la meva vida, no podia deixar de parlar-li cap dia. La nostra relació estava canviant, ja no érem aquells amics que només eren amics.

El dia que vam quedar era immemorial, semblàvem nins petits avergonyits de la situació. Era la primera vegada que ens vam veure en persona (sense comptar el que ell deia de l’escola). Semblava una primera cita, jo estava nerviosa, em reia. Estava feliç, ell també. Anàvem junts de les mans, rient, gaudíem de cada moment junts. Era això, era l’amor.

Passats tres anys tot això ha canviat. El que hi va haver entre dos amants ja no tornarà mai. Ara la nostra relació, no te nom, si hagués de posar-li un, posaria: mes que millors amics, com germans. S'ha convertit en aquell amic que sempre hi és. Dono gràcies a aquell dia que es va equivocar a en afegir-me al grup.


ALESHORES… QUINA ÉS LA DIFERÈNCIA?

Natàlia Opris (B1C)

Si ho penses, vivim en un món que no gira al voltant del sol, sinó de les xarxes. I no em referesc a les xarxes socials, bé una mica sí, em referesc a unes xarxes invisibles que ens lliguen. La primera definició de xarxa en el diccionari és: aparell fet amb fils, cordes o filferros travats en forma de malles, i convenientment, disposat per pescar, caçar, subjectar... I sense ser conscients, subjecten... Ens subjecten a nosaltres mateixos de qui som, que volem ser i probablement d'una llibertat.

Parl de la xarxa dels cànons de bellesa, que semblen normes a seguir com si fossin els 10 manaments. De les desigualtats, de totes; homes, dones, colors, religions, opinions, i més. Tot, dins d'una societat que premia els hipòcrites i veu els sincers com dolents, una societat trencada per les xarxes socials, que t'ensenyen quin tipus de vida dur, com vestir, com pentinar-te, com comportar-te, que pensar, que dir, resumint, com ser. I sense adonar-nos som persones deprimides somrient davant la càmera darrere d'una xarxa que no ens deixa sortir.

Ens creiem lliures sense adonar-nos que realment, estam atrapats en la nostra pròpia xarxa. Ens creiem ocells lliures que en realitat només volen dins la seva gàbia. En realitat, tots estam destrossats i semblam robots, tots iguals, seguint les normes. Ens asseiem veient guerres pensant que acabaran soles, ens sembla normal que una dona no vagi sola pel carrer perquè veiem normal que hi hagin abusos, ens costa d'entendre que una persona no se senti a gust amb el seu gènere, veiem fastigós que una al·lota es vesteixi com vulgui, i poc home al noi que no té el braç de la mida d'un senyal de trànsit. Intentam que no parlin malament de nosaltres així que, ens compram aquella jaqueta de moda per tenir-la també i el que és diferent i cridi les seves opinions és algú estrany que cal apartar i així, milers i milers d'exemples que sincerament, ja hem escoltat, ja sabem i seguim deixant de banda pel simple fet que és més fàcil seguir tots en la mateixa xarxa a què et mirin per no estar dins d'una i ser diferent.

Aleshores la meva pregunta és, quina és la diferència entre el peix que mor per haver quedat atrapat en una xarxa i una persona que queda atrapada a la xarxa del seu subconscient? Mor ella també com el peix? Jo supòs que si, i no hi ha pitjor mort que quedar-se a la solitud de no ser un mateix.


CAPTURATS?

Mayte Peraza García (B1C)

Feia massa temps que intentaven lluitar per continuar junts. Ni ells entenien els arguments que s'inventaven per autoconvèncer-se que encara s'estimaven com abans, i que les raons per estar junts eren vàlides i reals. Però tot això tenia una explicació, la típica història. ¿Qui no ha sofrit per amor? ¿Qui no ha sofert pel primer amor!? Tothom. I tots sabem com ens fa sentir. En alguns casos és més intens és clar, però no m'equivoc si dic que tots creiem que ens estem equivocant, que és massa prest per deixar-lo marxar, després de tot el que hem viscut i el que encara ens queda, pensam que mai trobarem una persona així, que ens faci sentir d'aquella manera, que ens tracti com ell o ella ho feia, que ens conegui però que també et faci evolucionar com a persona, una amb qui compartir-ho tot i construir un futur junts. Tal vegada soni molt com una pel·lícula, però estic segura que quan heu llegit això vos heu rigut una mica, qui no, què ingenus som.

Fins i tot ara no ens adonam que hem caigut o que vàrem caure en les seves xarxes, que som preses de l'amor. Sona molt bonic, però no ho és. No es pot sortir d'una xarxa així com així, ja que hi ha pics que ni tan sols sabem que som preses, ja que estem massa convençuts que ens fa bé o que allò que està passant és normal. Totes aquestes històries comencen bé; ets un peixet més d'aquest immens però finit oceà i penses que ets lliure fins que la teva parella, la qual tant estimes, comença a manar-te, és a dir, a limitar-te, controlar-te, fer-te sentir malament per coses que no hauries o que si hauries de poder fer. Aquest peixet ja no és a la mar perquè una immensa xarxa la captivat, però aquesta encara no s'ha tancat però és tan gran que l'animalet encara no s'ha adonat que ja no és tan lliure com abans. El teu estimat o estimada continua tenint aquests comportaments, i tu ja t'has avesat, per tant ho trobes totalment normal i no et qüestiones res, però un dia, la xarxa en la qual et trobaves es fa més estreta, i aquella acció fa que despertis i que aixequis una mica el cap i et demanis que aquesta passant. La teva parella diu que no es repetirà mai més, i que ha estat un impuls, que no ho ha fet a posta i que t'estima molt i que està molt empegueït. El peixet fa poc es va adonar que alguna cosa l'envoltava, i que els seus moviments s'havien limitat. Intentes dialogar però la teva parella sembla empipada perquè no li agrada que diguis que està fent malament les coses o que la vostra relació ja no funciona com abans. El moviment definitiu, aquell moment on t'aixeques i deixes de somiar i t'adones que realment estàs envoltat per una xarxa i que ja no pots sortir, és massa tard, feia molt de temps que era així però necessitaves que aquella persona et faces mal de veres per tu adonar-te’n. El peixet està atrapat, però no només ell, molts de peixets estan passant per aquesta situació, i si fan feina junts, podran demostrar a la resta que necessiten ajuda i aconseguiran alliberar-se o tal vegada faran que els pescadors deixin de capturar peixos.


XARXES

Jaume Perelló Rebassa (B1C)

Era un horabaixa de setembre, na Mariona havia començat el nou curs uns dies abans al seu nou institut. El seu pare havia trobat feina a Tarragona, i això va motivar que tota la família canviàs de ciutat. Ella duia tota la vida vivint a Barcelona i no coneixia a ningú allà, amb els nous companys no s’havia ajuntat gaire ja que na Mariona sempre havia estat molt tímida.

Aquell dia, com molts altres, estava tota sola, els seus pares treballaven i a casa no hi havia germans. No en tenia. Per entretenir-se va fer com tantes vegades: encendre l’ordinador per xerrar amb les amigues de Barcelona però, en obrir el Messenger va veure un missatge d’ un desconegut que deia ”Hola, com va?”, es va ficar al seu perfil on posava que vivia a Tarragona i tenia 13 anys, na Mariona va pensar que seria un company de classe i li va contestar ”Tot bé, qui ets?”. En “Marc13” li va dir que anava al seu institut però que no s’havien vist perquè ell duia temps sense anar a l’institut ja que havia esta malalt des d’abans de començar les classes.

El dia següent, en arribar de classe, va dinar ràpid per poder xerrar amb en Marc qui pareixia haver-la entès millor que ningú i havia estat la primera persona a Tarragona que s’havia interessat a conèixer-la. Al cap de dues setmanes xerrant totes les tardes, na Mariona va demanar-li quan vendria a l’institut. En “Marc13” li va dir que no ho sabia exactament, però que ell ja estava millor i li va dir que anàs a casa seva per conèixer-se un a l’altre.

Al principi a na Mariona li pareixia una bona idea però el fet de que en Marc insistís tant que no digués res als seus pares la va fer dubtar.

Na Mariona duia tot el dia consirosa. Aquell mateix horabaixa havia quedat amb en “Marc13” a casa seva, tenia la direcció (Carrer Vidal i Barraquer núm. 15, 2n A) però no sabia ben bé on era, ja que era nova a la ciutat i encara que li havia dit que allà seria a les 18:00 no ho tenia del tot clar. Ella mai havia fet res d’amagat dels seus pares i, a més, li feia molta vergonya perquè mai l’havia vist en persona.

Finalment es va decidir i va anar cap allà, va sortir amb temps perquè no sabia molt bé on era aquell carrer, però en arribar a la Plaça de la Font va sentir una veu que li sonava familiar que la cridava, i en girar-se va veure que era el seu pare que estava assegut a un bar prenent un cafè. El pare no estava gens sorprès de la trobada. “Vares deixar l’ordinador encès amb la conversa al messenger, i no vaig poder evitar mirar-la. No em va agradar gens això, i volia ser a prop teu si et trobaves amb aquesta persona”, li digué son pare. Na Mariona estava molt empegueïda, i els dos van decidir tornar cap a casa.

El dematí següent, el pare es va dirigir cap el carrer que posava la direcció on anava el dia anterior la seva filla, en arribar, va tocar i va contestar per l’aparell una veu greu, d’un home d’uns 50-60 anys. El pare es va fer passar per un carter, va demanar si hi vivia algú més. La resposta va ser ‘no’.


LA FESTA

Miquel Ribot Gili (B1C)

28 de Març, era un gran dia. Sobretot pen Martí que feia els seus 18 anys. Ho tenia tot organitzat: el local, les begudes, la música… Fins i tot havia preparat una llista de convidats immensa. Ningú es volia perdre aquella festa.

Eren les onze de la nit, els primers convidats començaven a arribar al local. Era un lloc càlid i amb molta il·luminació, tanta que resultava excessiva. Al llarg de la festa la gent bevia i ballava, però sobretot feien vídeos i fotos. Era com si cada convidat tengues l’obligació de pujar una foto per demostrar als seus seguidors que havien estat en aquella festa. Amb la barra lliure molts es van excedir i acabaren bastant tocats, però la gent no deixava de gravar.

Al dematí següent molts dels que van sortir perjudicats es van veure en vídeos de la nit passada, vídeos que moltes persones havien vist, i que per molt que se'n penedissin seguirien allà.  


MORT SOBTADA

Maria de Lluc Ruiz Cortès (B1C)

I no te n'adones. Potser tot això pareix només un joc, com si estiguéssim a una pista de tennis. Tot el que hem passat i el que ens queda, tot i que agafem camins diferents.

Som iguals. Les dues bandes que amb la nostra raqueta anam tirant les pilotes, que acaben fora, de vegades dintre i de vegades ens donen i fan mal. No aconseguim trobar-nos a la xarxa d'enmig. Si sabem que hi ha punts en comú perquè no intentam juntar-nos? No ferir-nos, ni sofrir d'una manera dolenta o injustificada. No hem fet les coses de la millor manera, podem tornar a començar aquest partit una altra vegada, per favor?

No sé si necessit temps o si necessit pensar. Potser tot són pensaments intrusius propis que no puc aturar de cap manera, però el joc segueix. Primer va guanyant un, després l'altre i no entenem què falla. Ho volem arreglar?

Pot ser no estam a la pista que cal. T'agrada el color verd del terra? No ho sé. Per què mai t'ho he demanat. Perquè mai he volgut pensar que hi ha algú més participant, perquè de vegades tan sols sóc jo amb la raqueta.

Aturam. Qui és l'àrbitre? Qui diu què val o deixa de valer? Tot són preguntes sense resposta, però tu tampoc em dónes la teva. Ni la resposta ni la mà. Cada vegada el buit és més gros i la xarxa ens queda més enfora i ens queda més a prop dir que ens retiram, que guanya l'altre, quan realment haurem perdut els dos.

Qui mogui els fils dels nostres sentiments que s'ajunten i s'estrenyen formant un embull que aturi ja, que no podem més. No suport el pes a les espatlles de totes les faltes que hem fet, les teves i les meves.

Hauria de tirar la roba a rentar, ja està massa suada per seguir aquí, que algú altre passi a estar al meu lloc. Després sé que no m'haurà agradat aquesta sensació perquè veuré com vos compenetrau, com jugau els dos mentre jo encara fic la roba en l'aigua perquè no em faci mal, que calmi, que curi.

Però comences a caminar, t'apropes al punt intermedi, aquell filat ple de merda que no val per res, pens. Cada vegada et veig de manera més clara, no ets qui eres abans de començar això, i no em tira cap enrere a l'hora d'avançar a la vegada que tu ho fas. Podem rentar la xarxa, en podem comprar una nova, en podem robar una fins i tot. Però tu i jo, junts, no te'n vagis.


L’HOME DE LA CAMISETA VERMELLA

Maria Antònia Vercher Adrover (B1C)

Estava tan emocionada… Era l’home ideal, amb el que sempre havia somiat poder tenir una relació, era alt, bru, amb uns ulls preciosos… I resulta que ara tenia una cita amb ell!

Vaig trigar setmanes a pensar la roba que duria quan quedàssim per primera vegada, vaig pensar en si dur els cabells recollits o no, en si dur molt de maquillatge o anar més  natural… Bé, supòs que són tots els nirvis que es té abans de veure una persona que pensava seria tan especial.

Tot va començar quan em va acceptar la sol.licitud d’amistat a Facebook, record aquell moment a la perfecció, em vaig posar a cridar quan em va arribar la notificació, i vaig optar per obrir una conversa amb ell a través de Messenger. Al principi vaig pensar que no em respondria, que em devia haver agregat només per tenir una llista d’amics més àmplia a les xarxes socials i parèixer més “popular”, però no va ser així. Em va respondre a les poques hores d’haver-li enviat aquell tímid primer missatge, i a més ho va fer d’una forma molt atrevida. Primer em va fer les típiques preguntes, em va demanar què feia, si estava estudiant o fent feina, i després em començà a demanar coses més impertinents… Aleshores ja hauria d’haver sospitat que allò no anava cap a jo m’imaginava que aniria.

Pensava que, com no ens havíem vist mai, tot aniria més a poc a poc, que primer establiríem una amistat i després… Bé, qui sap. La qüestió és que va ser tot el contrari. Jo anava cedint als missatges que se sortien de lloc, fins que va arribar un punt que em demanà fotos meves, més bé provocatives, a la qual cosa jo vaig respondre amb un rotund no. Però no em vaig donar per vençuda, li vaig demanar una cita, primerament ell es renegà un poc, però després acceptà. Jo, malgrat que no s’haguessin complit les primeres expectatives que tenia amb ell, em vaig il·lusionar i em vaig començar a preparar per aquell moment en el que per fi el coneixeria. Em va dir de quedar el dia 19, que ens veuríem al parc de devora casa i que aniria amb una camiseta vermella.

Va arribar el dia, tremolava, feia tant de temps que no tenia cap cita. Vaig arribar al parc, vaig veure assegut a un banc un home amb la camiseta vermella, estava d’esquenes. Havia de ser ell. Em vaig acostar, li vaig tocar l’espatlla perquè es giràs, i en fer-ho vaig veure un home d’uns 60 anys, molt deteriorat i que probablement havia estat ficat en greus problemes per les marcades expressions de sofriment que duia a la cara. Vaig dir amb veu entretallada el seu nom, i em va respondre afirmant que ell era la persona amb la que havia estat xerrant totes aquelles setmanes. Sens dubte, no era aquell jove alt, guapo i bru de les fotos. Em vaig quedar paralitzada uns segons fins que vaig poder reaccionar, i sense deixar-li dir una paraula, vaig partit a córrer sense mirar enrere...