(1r d’eso)

Tenim veïns nous. Quatre estudiants que venen de països diferents i parlen llengües diferents però són tots del nord d’Europa i han vingut a aprendre català. Quan van saber que havia traduït de l’anglès un llibre de lingüística, em van demanar que els ajudés a omplir un qüestionari que els havien donat a l’escola. Caldrà que estudiïn molt perquè no en saben gaire, de català.

Els vaig ensenyar on era el mercat. El primer que van fer va ser anar a comprar fruita, sobretot raïm. I com gaudien, menjant-se’l! Avui, per anar a la platja, he conduït jo, però demà conduirà un d’ells. Em sembla que serem bons amics.

(2n d’eso)

Al juliol celebrem la Festa Major al poble dels pares, a prop de Girona. Aquest any hi hem anat tots: la meva germana Gemma i en Joan, el seu nou xicot, el meu germà Jaume i jo. Crec que al pare no li ha agradat gaire el possible gendre. L'ha saludat amb el cap i s'ha girat a regar els geranis sense fer-li més cas. Jo crec que està gelós de tots els nois que la Gemma porta a casa. També està més sorrut des que s'ha jubilat, i es queixa de mal de genoll. L'hem deixat al jardí tallant  la gespa i hem sortit a menjar un gelat. Hem trobat els gegants que baixaven pel carrer del forn. En Joan ha dit que tot el poble feia olor de pa acabat de fer i de terra humida. M'ha caigut bé.

                                                                                      Text: Sònia Moll

(3r eso)

Després dels dies a l'hospital, la Irene encara necessitava ajuda per acabar de recuperar-se de l'accident. Li feia mal tot, s'havia trencat una cama i vivia a l'últim pis d'un edifici sense ascensor. Per això va anar uns dies a cal Ros, la casa que l'Eva compartia amb cinc persones més als afores del poble. La Irene s'hi va instal·lar amb un estat d'ànim preocupant. A més de l'ensurt de l'accident, havia de digerir la humiliació que havia sentit aquell dia. L'Oriol l'havia abandonada deixant-li una nota covarda al rebedor. Després ella, encara no sabia com, s'havia estimbat al riu des del pont de fusta. Ella i bicicleta havien volat uns quants metres abans de l'impacte. Sort que era tardor i el riu duia molta aigua. A l'estiu s'hauria fet molt més mal.                                                                        Text: Sònia Moll

(4t eso)

L'àvia va explicar-me aquella història tantes vegades. El seu havia estat un amor impossible des del començament. Eren uns altres temps, m'assegurava sempre. Poques eren les noies que anaven a la universitat, les que conduïen o les que podien sortir amb el noi que els agradava. La història era molt simple. Aquell noi li havia agradat de seguida. S'hi havia començat a veure d'amagat fins que un dia algú del barri els havia vist i ho havia anat a explicar als seus pares. Hi havia hagut crits i discussions i també l'afirmació rotunda que tot plegat s'havia d'acabar immediatament. L'àvia va deixar de menjar i de dormir. La seva mare la va portar, fins i tot, a cal metge i quan aquell home de bata blanca li va preguntar què li passava, ella li va confessar avergonyida que enyorava massa algú. Llavors, ell va respondre-li amb suavitat que, malauradament, no hi havia pastilles per a l'enyorança però que l'experiència li havia ensenyat que el temps acostumava a curar-ho tot.