CARTA OBERTA DE LA VINAGRETA

Cinc anys després d’haver estat acollits a l’Ateneu, La Vinagreta abandona el seu local i en cerca un de nou. Les circumstàncies que ens han dut a prendre aquesta decisió són de domini públic. Tanmateix, considerem que hem de fer arribar a tothom qui tingui interés una relació acurada de com hem viscut nosaltres el procés, a la qual cosa pretén donar resposta aquesta carta.

1. Cap a final de febrer d’aquest any circulen els primers rumors sobre queixes d’alguns socis de l’Ateneu per la presència al seu local d’un agent d’un cos de seguretat.
2. A la nostra assemblea de març (el primer dimarts de mes), el que era aleshores president de l’Ateneu s’adreça a nosaltres per a confirmar que aquestes queixes han arribat a la junta i que la qüestió de l’accés de cossos de seguretat a l’Ateneu s’inclourà a l’ordre del dia de la  propera assemblea de l’entitat.
3. Reunida en assemblea extraordinària, La Vinagreta, especialment afectada perquè un dels nostres membres pertany a un d’aquests col·lectius, es posiciona col·lectivament, de forma unànime, en contra de limitar l’entrada a qualsevol por motius de professió o similar, i proposa iniciar un procès de diàleg i coneixença entre els diferents col·lectius que compartim espais a l’Ateneu, amb el qual es puguin elaborar propostes constructives.
4. En una primera assemblea, el 18 de març, l’Ateneu posposa la votació (sí o no al dret d’admissió a l’Ateneu) per poder reflexionar sobre la situació i demana que, en la propera assemblea, es proposin altres alternatives al sí/no.
5. La Vinagreta convoca una nova reunió, i proposa no reduir un assumpte d’aquesta importància a una votació ajustada, i fer servir en canvi, aquest procés, com una oportunitat constructiva per a trobar sinergies i punts de coincidència entre totes les sensibilitats que cohabiten a l’Ateneu. Provisionalment es proposa separar els espais del local entre aquells que són oberts a tothom i aquells d’accés restringit als cossos de seguretat. Aquesta proposta es presentarà a la propera assemblea de l’Ateneu, tot deixant clar que la nostra associació no tindrà altra opció que marxar en cas s’aprovi la prohibició.
6. La votació, finalment, es produeix el diumenge 29 de març i guanya, per un marge de cinc vots (12 a favor, 7 en contra, 4 abstencions), l’opció de prohibir l’accés a l’Ateneu als membres del cossos i forces de seguretat.
7. En consecuència, i de manera immediata, l’assemblea de la Vinagreta pren la decisió de marxar de l’Ateneu, tot i que la comunicació “oficial” a la nova junta de l’entitat s’ajorna unes setmanes.
8. Durant aquest temps, l’agent dels cossos de seguretat membre de la Vinagreta, assumeix que, mentre cerquem un nou local, no podrà entrar a l’Ateneu. Tanmateix. quan per motius familiar es veu obligat a recollir una comanda, és amonestat per un membre de la junta. Davant aquest fet, pren individualment sense coneixement per part de la cooperativa la decisió de denunciar l’Ateneu, i automàticament demana la baixa temporal de la nostra entitat.
9. Actualment, i després d’un procés llarg i difícil, en què hem rebut ofertes molt interessants de diferents col·lectius, estem en procés de mudança al local de Can Pistraus.

La Vinagreta és una associació de famílies que creiem en un consum alternatiu, conscient i responsable com a mitjà de transformació social i de lluita per assolir una societat més justa, més solidària i més respectuosa amb les persones i amb el seu entorn. El consum és una opció ideològica i política: cada decisió de compra afecta el nostre entorn i modifica la nostra societat. Per això nosaltres estem radicalment involucrats en una tasca de canvi i progrés que ha de ser necessàriament oberta i dialogant, en un constant procés d’aprenentatge i intercanvi amb els altres. La nostra lluita és solidària i oberta a tothom que comparteixi aquesta visió i és, per tant, incompatible amb qualsevol opció que imposa condicions apriorístiques per a formar part del canvi.

En conclusió, estem molt agraïts a l’Ateneu per tot aquest temps què hem compartit tantes coses i tants moments, una etapa de més de cinc anys que considerem extraordinàriament positiva, però les circumstàncies actuals fan impossible la nostra continuïtat en el si del seu projecte.