LA FI DEL DOCTOR O’BRIEN

L’Aodhan O’Brien tornava seriós de l’escola, per l’horrorós examen de matemàtiques que havia fet. 

Era fill del doctor Kieran O’Brien, un home jove, d’uns quaranta anys d’edat, de cabell negre com el carbó i d’un metre i vuitanta centímetres.

I és que no se’l podia considerar un dels més brillants matemàtics del planeta, perquè pel que n’havia sentit a dir el seu pare, començava l’últim curs de l’educació secundària, amb dos cincs justets, en aquesta assignatura.

El càstig que li esperava, era considerablement molt espectacular per a un nen de la seva edat… Li traurien el mòbil durant una setmana i si continuava traient més notes esgarrifoses com aquestes en l’assignatura més important dels estudis, o així ho creien els pares del noi, no el veuria fins passats els divuit anys, edat en la qual, ja es considerava que un nen passava a ser adult.

Continuà concentrat en el que li esperaria quan arribés a casa, aquella tarda.

Tot entrant al jardí de la seva dolça llar, pel caminet de terra que es desviava del camí cap al cementiri d’Stratford-upon-Avon, no es fixà que hi havia una carta per a ell, a la bústia situada a la part dreta de la tanca del jardí.

Un cop a l’interior, deixà la motxilla on portava el material escolar d’aquell dia, i anà cap a la cuina, tot famèlic.

Per dinar, li esperava un plat de salsitxes, amb un ou fregit i un grapat de patates rosses.

S’acabà el suculent àpat i es dirigí a la seva habitació per fer els deures.

A les cinc menys deu, l’Andrew McBlues, un amic d’escola, trucà a la porta per anar a jugar a bàsquet. Aquest li contestà que tenia molts deures i no podia sortir.

Quan els acabà, ja a l’hora de sopar, tots a taula, anuncià als seus pares que havia aprovat amb un suficient, l’examen de mates.

El seu pare li demanà el telèfon i el castigà sense sopar i llegir.

Aquella nit, mentre tothom dormia, la seva mare Marie, baixà a la cuina i agafà una escopeta, sortint de cacera. Havien anunciat per la ràdio, durant el matí, que aquell vespre hi hauria una caça col·lectiva per atrapar a un porc senglar que havia arrasat el conrreu d’aquell any.

Quan es despertaren, pare i fill, adonant-se que no estava guardat l’arma de fogueig de la familia, varen sortir de casa, en busca de la mare de l’Aodhan.

Aquell, va ser l’últim dia que vaig veure el meu pare.

Buscant la Marie, el meu progenitor, es va perdre pel bosc, i com no tenia telèfon, pel càstig que òbviament em mereixia, no el vaig poder localitzar i em convertí, en un orfe de pares.

LA DESAPARICIÓ DEL SENYOR O'BRIEN

Havien passat cinc majestuosos i tranquils anys des de l’última vegada que veié el seu pare.

L’Aodhan, ja tenia dinou anys. Aquest, era un home alt, de cabell castany fosc, i d’ulls marró clar. La seva muller, una noia de fa no fa la mateixa edat que ell, pèl roig, com el Sol, abans d’anar a dormir, d’alçada mitja, anomenada Annette, decidí des del primer moment desprès del casori, anar-se’n a viure a Liverpool, lluny de la població on van passar els fets, i que encara ara, feien trasbalsar, al seu marit.

Tenien tres riallers i inquiets fills. L’Arlan Keane i l’Ahern Ryan, d’un any i mig, i l’Annabelle Joanne, d’un mes.

Aquell dilluns, trenta-u de gener de dos mil vint, el senyor O’Brien, es dirigí a l’institut, com cada matí.

En arribar, al lloc on treballava, s’adonà que no tenia els exàmens corregits.

Era massa tard per tornar, perquè si no, faria tard.

Entrà a classe, anunciant que no tenia les notes dels controls… Seria la primera i última vegada que li passaria.

Desprès de sopar, es posà a avaluar-los, perquè no podia dormir.

A les tres de la matinada, va sentir un soroll, la qual cosa, li va fer sospitar que havien entrat lladres.

Baixà les escales, però abans que pogués reaccionar un dels visitants, li disparà un tret a la cama i se l’endugueren.

L’Annette, va rebre una trucada dels malefactors.

Demanaven com a recompensa, mil lliures a canvi de deixar-lo anar amb vida.

Ho denuncià a la bòfia i aquesta, un cop la va acabar d’escoltar-la, es varen posar en marxa, per salvar l’Aodhan.

Un cop arribaren, quan acabaren d’escorcollar de dalt a baix, la masia abandonada, on estava el senyor, li digueren que havia desaparegut.

Un cop a comissaria, els culpables confessaren els delictes comesos en aquests darrers mesos.

Un cop tancat el cas, posaren un anunci al periòdic i al cap d’un mes, mes i mig o fins hi tot dos mesos, l’Aodhan O’Brien tornava a ser a casa, sa i estalvi.

AUBIN BARRAUD I EL MISTERI DE LA MANSIÓ DELS ZARCOZY

L’Aubin Barraud, un noi de quinze anys, alt, fort i prim, de cabell castany i ulls marró fosc, començava les vacances de Nadal anant a la mansió dels Zarcozy (uns parents llunyans de la seva familia), situada a uns quatre quilòmetres de Lió, per celebrar la nit tan especial de la religió cristiana.

El seu pare George i la seva mare Josephine, s’havien mudat amb els seus millors vestits. Pel que fa a l’Aubin, odiava vestir-se elegantment igual que el seu cosí Joseph Barraud.

Els senyors Barraud, vivien a Saint-Étienne, una població tranquil·la, propera a Privas.

La seva casa era petitona però acollidora. Era de color groc vainilla i el teulat, de fusta. La cuina era tan espaiosa que fins hi tot hi cabia un camió d’onze metres de longitud.

No tenien internet. Per connectar-se al correu electrònic, havien d’anar a la biblioteca del poble.

Tot just començaren a menjar, quan una cadira es mové… L’Aubin, s’extremí de tanta por que sentia. Tot el seu cos tremolava i va demanar als seus pares si el deixaven anar al vàter per relaxar-se.

Entrà a dins del lavabo i quan es va acabar de posar aigua a la cara i volia tornar a sortir, la porta no reaccionava.

Buscà tots els mètodes possibles, però cap d’ells funcionava. S’apagà el llum, però gràcies al mòbil, localitzà un dels seus amics i li explicà la situació en que es trobava.

Al cap d’uns minuts, la seva mare, es presentava al davant de la porta del vàter i l’ajudava a sortir de l’habitació.

Preguntà al senyor Nicholas Zarcozy, si els havia passat allò, més d’una vegada, però no el vàren fer cas.

La senyora Zarcozy, sense cap mena de pegues, li explicà que des delm primer cop de la seva arribada, uns quants incidents, havien succeït: el cotxe no arrencava, arribaven notes d’un senyor desconegut,...

El senyor Barraud, els aconsellà que truquessin a l’Agència de Fenòmens Paranormals per resoldre-ho d’alguna manera i ella va fer cas del consell.

L’endemà es presentaven dos investigadors que esbrinaren ràpidament el motiu del misteri que els pertorbava… Era un supervivent de la Segona Guerra Mundial, el qual s’havia refugiat, i quan veié que els Zarcozy habitaven a la seva pròpia casa, començà a molestar-los, amb uns mecanismes especials, que feien moure objectes, tancar portes i sentir veus, per així poder-los fer fora i recuperar la seva antiga propietat.

L'AUBIN BARRAUD I EL PARTIT DEL SEGLE

L’Aubin, un noi de quinze anys, de cabell marró fosc, ulls castanys, alt i fort,  nascut el dia 28 de desembre del 2002, estava al camp de futbol de l’Olympique de Lyonnais, veient la final de la Champions League, Olympique de Lyonnais F.C. Vs. Saint-Etiènne F.C., guanyant el visitant per tres gols a un.

L’àrbitre del partit, un tal Joseph Lacazzette, parent de l’antic jugador del Lió, l’Alexandre, xiulà un penal a favor de l’Olympique, el qual era injust.

Tota l’afició es rebel·là contra ell i en Joseph aturà el partit.

L’Aubin aprofità la oportunitat per anar a la banqueta del seu equip i així parlar amb l’entrenador. Aquest, era un home alt, ros i d’ulls blaus clar, molt seriós.

L’Aubin li preguntà si podia signar-li un autògraf, però aquest no li va fer cas, perquè estava centrat en el partit.

El partit acabà am un resultat favorable a l’equip local i això els va fer commoure molt, per l’esforç que havien fet.

En Joseph anà cap als vestidors i s’apropà a l’entrenador de l’equip visitant per felicitar-lo.

A la ronda de premsa, tots els periodistes del món, s’amuntegaven i competien per veure qui faria més preguntes.

Més tard, jugadors i directius, varen anar-ho celebrar al restaurant “Cható Grife”, al vell mig de la ciutat.  Estaven tan eufòrics que sense adonar-se’n, ja eren gairebé les dotze del vespre.

L’Aubin, mentrestant, assegut al sofà còmode de casa seva, parlava per mòbil amb un amic de l’institut on anava i li comentava el resultat i les jugades que havien fet els dos equips, eterns rivals del Paris Saint Germain F.C..

Un dels jugadors, estava mig borratxo ja que s’havia pres quasi tota l’ampolla de xampany que els hi havien servit. Ell, sense pensar el que estava fent, s’apropà a la caixa i atracà a un dels cambrers de la barra.

El cambrer, trucà a la policia i al cap d’uns instants, arribaren i el deteniren.

Al matí següent, sortia a totes les portades.

L’Aubin, començà a llegir el titular i sospità que l’entrenador o algun dels seus companys, li havia col·locat alguna cosa a la beguda per fer-lo tornar boig i no pensar res del que feia.

L’Aubin, acompanyat dels seus pares, anà a comissaria per comentar les seves sospites amb l’inspector en cap, l’Alexandre Zarcozy, i aquest li va dir que amb les pistes que tenien de moment, ell, tenia raó.

El dilluns al matí, arrestaven al president del club i a la tarda, el comissari i el Primer Ministre francès, nomenaven a l’Aubin, detectiu de la Policia Municipal de Portes-Lès-Valence, per la qual cosa, seria reconegut famosament, pels seus amics i companys d’escola.

EL GAT BLAU

L’Ariel Berenguer i Montagut, un noi de quinze anys, alt i fort, de cabell castany i ulls negres, era fill d’una familia amb pocs recursos. Així que quan moriren, els seus pares, li deixaren com a herència una caseta, al vell mig d’un paisatge, que el formaven immensos prats verds, arbres habitats per ocells que cantorrejaven cada matí, a trenc d’alba i molt lluny, el mar.

El primer dia que s’instal·là, sabia que no estaria sol, perquè en entrar al menjador, hi havia un gat molt especial: era de color blau, tot ell, excepte els ulls, els quals eren grocs.

S’hi acostumà molt ràpidament a viure solitàriament, però amb una bèstia que el seguia a tot arreu: a la cuina, al dormitori, al menjador i fins hi tot, al lavabo.

Un diumenge al matí, com cada dia, s’aixecà i baixà al poble per comprar menjar.

Quan tornà, se li acudí una solució per a aquell gat tafaner, si és que se’n podia dir gat… El vendria al mercat i amb els diners que li donessin, viuria més tranquil·lament que mai. Seria un descans, no estar vigilat per un animal, estrany com ho era.

El dilluns, era el millor dia per vendre’l.

De bon matí, el gat que s’olorava el futur que li esperava, s’escapà de casa, i corrents, marxà cap al bosc, on tenia tots els seus amics.

Amb ells, organitzà un parany per l’Ariel… Primerament, entrarien a la seva habitació. Un cop allí, l’atraparien amb una xarxa de pescador i se l’endurien a la vil·la per vendre’l. Finalment, habitarien la casa i tindrien un lloc on dormir i passar els següents anys.

La tortuga, que era la més llesta, els avisà que correrien perill i que acabarien malament, però l’astúcia de’n Blauet (el gat) , que així és com se’l coneixia al bosc, va poder més.

Entraren sense fer soroll entraren a la cambra i esperaren que la tortuga Potagran, fes el senyal.

La Potagran, va fer-lo i el grupet d’animalets, encapçalat pel Blauet, començaren la tasca.

Al cap de cinc minuts, un cop a dins de la xarxa, la lligaren a un pal i com una desfilada militar, el portaren cap al poble.

Una munió de gent, sortí al carrer, i s’extremí en pensar que cremarien a un de la seva espècie. De fet, aquests animalons, havien aterroritzat als vilatans d’aquella contrada, desprès d’haver condemnat, a milions de persones perquè no els deixaven en pau.

Un cop al centre de la plaça Major, el subhastaren.

En Blauet, n’era l’encarregat.

Un cop acabada la cerimònia, l’Ariel passà a ser l’esclau de l’alcalde Ramon.

Ja al llogarret, tendre i acollidor, al vell mig dels prats, la Potagran i en Blauet varen dir:

• Un brindis per la nostra gesta i haver plantat, també la ginesta!
• Visca!-. Digué Potapetita, la filla de la tortuga més llesta del grup.
• Ens casarem, anuncià en Blauet.
• Visca els nuvis!-. Cridaren tots.

I aquella comuna d’animalons, passaren junts feliços la resta de la seua vida fins que un dia, al diari d’aquella nació tan extravagant, sortí una noticia anunciant:

Ariel Berenguer i Montagut, s’ha escapat de la casa de l’alcalde i ha avisat al rei que volen revoltar-se uns quants contra l’Absolutisme…

Degut això, el monarca l’ha anomenat Baró de Privas.

Era molt horrorós pels pobres animals de la vil·la, així que decidiren no parar fins fer-lo fora de la ciutat.

L’any 1818, el senyor Berenguer, desprès de 84 anys de vida, morí. La seva muller, l’Eulàlia i els seus tres fills: Josep, Gabriel i Audrey Ahern, ocuparen el seu lloc, i anaren a viure a la casa on tots els animalets estaven amagats.

Actualment, l’Audrey Ahern és el successor de l’Ariel (Ara, car és mort, s’ha convertit en àngel), ocupant el càrrec atorgat pel rei Alfons XIII d’Espanya i essent el millor escriptor de l’època.

El gat blau, és i serà el defensor dels animals de tots els boscos de Catalunya i protegeix la civilització humana amb creences demòcrates i republicanes.

UN CAS EXCEPCIONAL

Era un dissabte al matí, molt fred per ser juliol.

Malgrat l’alarma del despertador electrònic, que no em deixava dormir, vaig continuar al llit tapat amb una pila de llençols que estaven arrugats.

A tres quarts de nou, un veí del segon pis, va demanar a la meva esposa, que em despertés, per ajudar-lo a esbrinar on havien anat a parar les claus dels seu lamborgini, gris metàl·lic, aparcat al carrer. Ella, tancà la porta desprès de dir-li que m’ho diria, un cop m’acabés el suculent esmorzar que havia preparat.

Entrà a l’habitació, i jo, com si res, vaig continuar dormint.

Feia una bona estona que l’Elisenda estava desperta. Suaument, amb les seves mans tendres com un núvol, m’acaricià la cara i a cau d’orella em digué:

• Ausiàs, ja són les nou. El senyor Olimp, m’ha demanat que l’ajudis a buscar les claus del seu cotxe.
• Quantes vegades li he dit que arregli les goteres del pàrquing que fa un mes varen aparèixer?
• Moltes. Però això és molt més important…  Ha de portar el seu fill Arnau, el qual no es troba bé, a l’hospital, i sense les claus no podrà.
• D’acord. Ara hi aniré.

Un cop dutxat i vestit, amb una simple camisa i uns pantalons texans, cordats gràcies al meu cinturó preferit, em dirigia cap a casa de l’Aloys. Ell, esperant-me a fora de casa seva, impacientment, em digué:

• Moltes gràcies, estava desesperat i com no savia a qui acudir,  per demanar ajuda, la meva muller m’ha suggerit que te la demanés a tú. Per cert, parlant d’ella… Saps que el seu pare va transir ahir?
• De res. No… Com va ser?
• Segons l’inspector que porta el cas, no sigué natural…
• A què et refereixes?
• Que el varen entuixegar.
• I qui ho va fer?
• Sembla, que les proves apunten a la germana de la meva dona, la Joana.
• Què en diu la Rosa, d’això?
• Si és cert, ni li parlarà més, i si és falç, la defensarà fins al final.
• Jo, he vingut per ajudar-te a buscar les maleïdes claus del teu preciós cotxe.
• Si, tens raó… Em sembla que deixarem aquest tema de banda i començarem a buscar-les.

Vàrem anar a l’últim lloc on les deixà. Com era evident, no les trobàrem allà.

Varen passar uns deu minuts, des de que havia arribat fins que començàrem a investigar, a on estaven amagades.

Decidí anar a buscar, l’Elisenda perquè ens ajudés, però en aquells precisos instants, donava el biberó al meu fill Àlex, un bebè pèl-roig i d’ulls castanys.

Ja m’estava posant nerviós, quan per l’escala, se sentí la veu d’algú desconegut que parlava amb el senyor Aloys.

Vaig treure el cap pel forat de l’escala i veient un home uniformat, no em vaig adonar del que tenia davant meu.

Eren les claus!

L’Olimp pujà acompanyat per l’inspector i el seu ajudant, el sergent Blàzquez. Aquest, era un home robust i alt, el qual havia sigut l’encarregat del cas de la meva anterior parella, la qual es va separar de mi quan estàvem a punt de tenir el primer fill, i ens aconsellà el senyor Blàzquez que avortéssim.

La filla d’aquest, l’Elisenda, estava soltera i des del primer cop que ens vàrem veure, ens enamoràrem completament.

El sergent i l’inspector, desprès de que l’Olimp hagués portat el seu fill a l’hospital i estigués amb la seva mare a casa, se l’endugueren a comissaria, perquè ell era el sospitós principal del crim del seu sogre.

Aquella, va ser l’última vegada que el vaig veure, durant al transcurs llarg, de la meua vida.

MISTERI AL BANC DE FRANÇA

Audrey Barraud, un noi de dotze anys, d'estatura mitjana, pèl i ulls marrons, corpulente però prim amb un nas molt petita, va entrar a classe més tard del que és habitual. El seu despertador havia donat l'hora, cinc minuts abans d'entrar a l'escola i no tub temps de llevar-se, esmorzar i anar-se'n a estudi.

Era el dia abans de "Halloween". En sortir, feia molt de fred i es va haver cordar l'abric.

Va trigar cinc minuts des de casa a l'escola. Els seus companys, van riure quan va entrar per la porta, perquè a causa del vent, a l'abrigar-se bé, va descuidar la motxilla.

Alexandre Courtois, professor i parent de la seva família, li va demanar que l'acompanyés, per parlar discretament amb ell, al passadís.

Per què has arribat tard?

El despertador, va sonar cinc minuts abans de les nou.

• Hauré de parlar amb els teus pares.

• No parlis amb ells, per favor ... No tornarà a passar!

• M'obliguen a fer-ho, però et donaré una oportunitat, perquè és la primera vegada. A la propera ... Tindràs una conseqüència!

• D'acord ... Moltíssimes gràcies!
• Ara entra, que fa fred.

Després de classe, George McMillan (un amic), i ell, es van anar cap al cementiri per visitar la tomba de la mare del noi, la qual havia mort, feia dos anys, perquè un cotxe que anava en direcció contrària a la de Mary , va xocar contra ella i en l'accident, va morir.

Uns amics de George, els van saludar. Estaven pintant la porta d'aquell lloc humit i tenebrós. Després de parlar amb ells, i d'estar tristament, davant del sepulcre, es van acomiadar i se'n van anar a les seves respectives cases.

Al dia següent, pare i fill van escoltar per la ràdio que havien robat cent euros del banc de França, durant la nit anterior, uns nois de la seva edat. Això li va fer pensar que havien estat George i algun dels seus amics, però no sabia quin d'ells era el culpable.

Es va preguntar també com ho havien fet per treure l'alarma del lloc innocent on havien entrat i com es van escapar del lloc tenebrós que cap posar els "pèls de punta".

Va cridar als seus amics però aquests no van contestar a la seva crida.

Aquella nit, George, va agafar el telèfon i va parlar amb Audrey. Es va confirmar el que sospitava. Ells eren els culpables.

No va voler anar a comissaria a denunciar-los.

Dos dies més tard, es van presentar dos inspectors del cos nacional per interrogar-lo.

El va delatar als seus companys i el van felicitar per la seva meravellosa font d'informació.

Durant tarda d'aquell dijous dos de novembre es va van produir les detencions de George, Billy i Arthur i tot, per fi es va acabar.

EL CAS DEL CARRER PIT-ROIG

L’Audal Bosch Montagut, un noi de dotze anys, alt i prim, cabell marró fosc i ulls clars, tornava de l’escola, tot satisfet pels seus resultats de matemàtiques durant els últims exàmens, no obstant això, no era d’extranyar que sigués el més intel·ligent del seu curs.

Arribà a casa, i deixà la motxilla al sofà.

Dirigint-se cap a la cuina, es va adonar que s’havia oblidat el mòbil a la classe.

No va anar a l’institut, perquè tancaven a dos quarts i mig de quatre, i ja passaven cinc minuts de l’hora.

La seva mare, havia preparat un deliciós arròs amb tomàquet i formatge de cabra que s’estava refredant a poc a poc.

A sobre la taula de la cuina, hi havia un sobre groc, amb una direcció i un remitent desconegut.

Aquest, contenia una carta d’un senyor de fa no fa vuitanta anys, per la lletra escrita a mà.

L’Audal, l’obrí amb precaussió però amb rapidesa i es llegí l’escrit i desprès de dinar, agafà un autobús que el dugué fins al barri de Sants.

Ell, estava pàl·lid, o això semblava.

En arribar, trucà a la porta, i no contestà ningú. Va agafar empenta i la va obrir tot trencant-la.

A dins, estirat al terra, estava el remitent. El seu cos, fred va fer que el fill dels Bosch, sospités que algú altre, conegut de la víctima l’hagués mort a cops de canelobre o algun material semblant.

Trucà a la policia i aquests es presentaren al cap de deu minuts.

Un inspector, l’interrogà i l’Audal explicà tot, fil per randa, com havia anat.

Al final de l’explicació, l’home que devia tenir uns trenta anys i acompanyant del sergent Nicolàs Mateu, acabà sospitant d’algú extern de la familia del cadàver, com per exemple, l’Audal Bosch.

Se l’endugueren a comissaria per prendre-li declaració.

Al cap de quinze dies, l’informaren que un dels companys d’escola i parent de l’inoscent, l’havia entrat la nit anterior i apunyalant-lo, va insultar-lo dient que ell no havia heretat res d’ell.

Així es com va acabar el cas del carrer Pit-roig i que he decidit explicar-vos.

NOMÉS 24 HORES PER RESOLDRE EL CRIM DEL SENYOR PORTAVELLA

L’Audal Bosch, el fill gran de dotze anys, dels senyors Bosch, tornava de l’escola aquell dia trenta-un d’octubre de 2016.

Tot just girava a l’esquerra, quan veié dos homes que entraven armats, al Bar Portavella del barri de Sants-Les Corts.

Fugí corrents per evitar que el perseguissin.

En arribar a casa, el seu pare preguntà perquè havia trigat tant.

L’Audal no respongué. Estava famèlic.

Desprès de dinar, pujà al dormitori a fer els deures que tenia. Era divendres i l’endemà, com era dissabte i marxaven de cap de setmana, no volia fer-los.

Un cop acabats, baixà a veure la bústia per veure si hi havia alguna carta per a ell.

No hi havia res. Esperà uns segons, per si de cas, el carter, encara no havia passat.

Un motor de motocicleta, anuncià la seva arribada.

Baixà del vehicle rudimentari que devia tenir uns vint anys, i es dirigí cap a ell amb pas decidit, tot entregant-li un sobre.

El contingut d’aquest, era una nota anunciant-li que tenia només vint-i-quatre hores per resoldre l’homicidi del senyor Portavella.

Li donà les gràcies i entrà tot tancant la porta.

Es quedà immòbil. El primer que devia fer, era interrogar a tots els amics i parents de la víctima. Per fer-ho calia buscar els números de telèfon de tots els Portavella de la ciutat.

En trobà un home, que per la veu, coincidia amb un d’ells.

L’anà a veure però de físic no s’assemblava a cap dels dos… Pot ser tenia un germà.

Li preguntà si en tenia, però li negà.

De totes maneres ho comprovà al Registre Civil.

Es feia dir Josep Portavella, però era de nacionalitat francesa, o pot ser irlandesa.

Amb les pistes que tenia, eren suficients, per traslladar el misteri a la policia.

Ja eren gairebé les nou del vespre. Estava rendit.

Decidí anar a dormir i ja tindria temps per resoldre’l.

Al matí següent, es despertà a les vuit del matí, es vestí i marxà cap a la parada de metro que tenia més a prop.

Allà es trobà amb un dels sospitosos i el començà a interrogar…

Descobrí que es s’anomenava Arthur McBorrund i que la seva mare era filla de la víctima.

No en sabia res del seu avi des de feia tres anys.

Li digué que tenia un oncle que vivia a la barriada del Born, bastant a prop de la casa dels seus avis.

Anà a portar tota la informació a l’inspector en cap Robert Sánchez i aquest un cop s’acabà de llegir tot el que tenia entre mans, l’acompanyà fins a la direcció proporcionada.

Un cop allà, el fill del cadàver obrí, tot fent-los passar.

S’assemblava al seu nebot Arthur.

Un cop s’acabà l’interrogatori, se’l varen endur per prendre-li declaració… Ell era el veritable culpable. Delatà al seu còmplice.

Un cop resolt tot, el senyor Sánchez el felicita i el dugué a casa tot just a temps per pujar al cotxe familiar i explicar les vivències als seus estimats pares, que ja estaven preocupats per la seva desaparició.

EL ASESINO DE LA REINA DEL REINO UNIDO

Me llamo Adolf Almond, soy espía de la C.I.A. y a

continuación os contaré mi historia.

-----------------------------------------------------

Ese día de invierno, me fui al Reino Unido para llevar a cabo, la misión más peligrosa de toda mi carrera como espía.

Aterrizó el avión en el aeropuerto de Londres, a la hora de comer.

Cogí un taxi que me llevó al "Egerton House Hotel", donde me instalaría hasta que terminara el caso.

A las tres de la tarde pasó a recoger el embajador de EEUU Barack Lomcenth, un señor alto, de pelo corto, negro y ojos rasgados, llevándome a la Embajada Norteamericana de Londres, en la C / Manchester Street nº 4 situada en la orilla sur de la capital inglesa.

Allí me dió un sobre con las instrucciones del primer ministro, Arthur Conan Green, que debía seguir:

1º.- Ir al palacio real de Elizabeth Alexandra Mary Of Windsor, la reina.

2º.- Robar los documentos estadounidenses de las familias exiliadas durante la Segunda Guerra Mundial.

3º.- Entrevistarte con la reina y hablar del tema.

4º.- Coger el avión de regreso a Washington.

5º Volver a la Casa Blanca y devolverlos.

Arthur Conan Green.

-----------------------------------------------------

Al día siguiente, fui al palacio real con la intención de hablar con la reina, pero su secretario, me dijo que me pasara aquella tarde porque estaba ocupada todo el día.

Visité a mi primo Alejandro Almond y comí con él.

A las siete y media volví a palacio pero me encontré dos policías de la Scotland Yard vigilando la entrada del mismo.

Les pregunté qué pasaba y ellos me contestaron que habían matado a la reina y que los documentos que buscaba, los habían robado.

Llamé a mi superior y este me dijo:

• Consigue los papeles o te expulso de la agencia.
• Los han robado.

• ¡Pues encuéntralos! O si no…

• Ahora mismo iré a investigarlo.
• Tienes hasta el día 4 de febrero.

Pedí ayuda a mi primo y este me respondió que estaba ocupado con un caso de secuestro y que me ayudaría más tarde.

Estaba desesperado y necesitaba alguien que me ayudara.

Pensé en el amigo de Sherlock Holmes, John Watson, pero era un personaje ficticio…  Así que me puse a investigar y encontrar alguna pista del ladrón y a la vez, asesino.

Al cabo de unas horas me planté en la casa donde vivían unos familiares de la reina.

Pregunté si tenían enemigos o alguien que les hubiera traicionado.

Me dijeron que conocían su "ex" llamado Alban Of Windsor y que un día la intentó asesinar.

Les pedí su número de teléfono y la dirección de la casa donde se había instalado después de divorciarse.

Esa noche no pude dormir, pensando en lo que había pasado.

A la mañana siguiente después de desayunar fui a casa para averiguar si encontraba algo que lo incriminara; alguna pista, en la chaqueta, sus zapatos ...

Lo que encontré me sorprendió mucho.

Eran un par de guantes similares a los que llevaba el día del suceso, los reconocí cuando leí la noticia en el periódico.

Los documentos, los encontré debajo de la almohada y unos apuntes que correspondían al lugar donde pasaría el día.

Ya lo tenía!

Avisé a Scotland Yard. Los puse al corriente de mis investigaciones y las 15:00, justo a tiempo, arrestávamos al señor Alban Of Windsor, cuando este pretendía fugarse hacia las Islas Caimán.

De vuelta al hotel llamé a mi superior informando de lo sucedido y le dije que me quedaba allí, una semana de vacaciones para poder desconectar de este alocado caso.

Justo cuando estaba descansando llamaron a la puerta y ¿a que no sabeis quién venía a por mí?

¡Mi primo Alejandro, mi esposa Mary y mi hijo Aubin!

¡Adiós descanso!

L'ASSASSÍ DE LA REINA DEL REGNE UNIT

Em dic Adolf Almond, sóc espia de la C.I.A. i a

continuació us explicaré la meva història.

----------------------------------------------------------------------------------------------

Aquell dia d'hivern, em vaig anar al Regne Unit per dur a terme, la missió més perillosa de tota la meva carrera com a espia.

Va aterrar l'avió a l'aeroport de Londres, a l'hora de dinar.

Vaig agafar un taxi que em va portar al "Egerton House Hotel", on m’ instal·laria fins que acabés el cas.

A les tres de la tarda va passar a recollir l'embaixador d'EUA Barack Lomcenth, un senyor alt, de pèl curt, negre i ulls ametllats, portant-me a l'Ambaixada Nord-americana de Londres, al C/Manchester Street nº 4 situada a la riba sud de la capital anglesa.

Allà em va donar un sobre amb les instruccions del primer ministre, Arthur Conan Green, les quals havia de seguir:

1r.- Anar al palau reial de Elizabeth Alexandra Mary of Windsor, la reina.

2º.- Robar els documents nord-americans de les famílies exiliades durant la Segona Guerra Mundial.

3r.- entrevistar-te amb la reina i parlar del tema.

4t.- Agafar l'avió de tornada a Washington.

5è Tornar a la Casa Blanca i tornar-los.

Arthur Conan Green.

------------------------------------------------------------------------------

Al dia següent, vaig anar al palau reial amb la intenció de parlar amb la reina, però el seu secretari, em va dir que em passés aquella tarda perquè estava ocupada tot el dia.

Vaig visitar al meu cosí Alexandre Almond i vaig dinar amb ell.

A dos quarts vaig tornar a palau però em vaig trobar dos policies de la Scotland Yard vigilant l'entrada d'aquest.

Els vaig preguntar què passava i ells em van contestar que havien matat a la reina i que els documents que buscava els havien robat.

Vaig trucar al meu superior i em va dir:

Aconsegueix els papers o et expulso de l'agència.

Els han robat.

Doncs Troba'ls! O si no ....

D'acord.

Doncs fes-ho! Tens fins el dia 4 de febrer.

Ara mateix aniré a investigar-ho.

Vaig demanar ajuda al meu cosí i aquest em va respondre que estava ocupat amb un cas de segrest i que m'ajudaria més tard.

Estava desesperat i necessitava algú que m'ajudés.

Vaig pensar en l'amic de Sherlock Holmes, John Watson, però era un personatge fictici. Així que em vaig posar a investigar i trobar alguna pista del lladre i assassí.

Al cap d'unes quantes hores em vaig plantar a la casa on vivien uns familiars de la reina.

Vaig preguntar si tenien enemics o algú que els hagués traït.

Em van dir que coneixien el seu "ex" anomenat Alban of Windsor i que un dia la va intentar assassinar.

Els vaig demanar el seu número de telèfon i l'adreça de la casa on s'havia instal·lat després de divorciar-se.

Aquella nit no vaig poder dormir, pensant en el que havia passat.

Al matí següent després d'esmorzar vaig anar a casa per esbrinar si trobava alguna cosa que ho incriminés, alguna pista, a la jaqueta, les seves sabates ...

El que vaig trobar em va sorprendre molt.

Eren un parell de guants semblants als que portava el dia del succés, els vaig reconèixer quan vaig llegir la notícia al diari.

 Els documents, els vaig trobar sota el coixí i uns apunts que corresponien al lloc on passaria el dia.

Ja ho tenia!

Vaig avisar a Scotland Yard, els vaig posar al corrent de les meves investigacions i a les 15:00 just l’arrestàvem quan pretenia escapolir cap a les Illes Caiman.

De tornada a l'hotel vaig trucar al meu superior informant del succeït i li vaig dir que em quedava una setmana de vacances per poder descansar d'aquest esbojarrat cas.

Just quan estava descansant van trucar a la porta i a que no sabeu qui venia a buscar-me?

El meu cosí Alexandre, la meva esposa Mary i el meu fill Aubin!

Adéu descans!

 EL SEGREST D'UN MULTIMILIONARI

El meu cosí Alexandre, em va començar a explicar de què anava el cas que estava investigant i així poder-lo ajudar:

• Han segrestat a un multimilionari, alt, de cabells llargs i rossos i amb uns ullets petits. El segrestador, el dia que es va cometre el succés, anava vestit amb una camisa i un jersei de color verd, jaqueta blau fosc i pantalons de pana marrons.
• Alguna cosa més em pots comentar?
• No.
• Quants diners tenia al seu compte bancari?
• Més d’un bilió de lliures esterlines.
• Amb això no podem suposar res.
• Quina mena de pista vols?
• Quina hora i quin dia es va cometre el segrest, a quin lloc es van produir els fets,...
• Et puc assegurar on viu, però encara no hi he anat.
• En quin carrer viu?
• C/Baker Street nº 221 Bis.
• Com en Sherlock Holmes.
• I no has trobat res?
• T’he dit que encara no he anat!
• A, d’acord. A quina hora pots quedar aquesta tarda?
• A les quatre.
• Molt bé. Quedem a les quatre al C/Baker Street.

----------------------------------------------------------------------------------------------------

Faltaven uns minuts perquè fossin les quatre i ell (l’Alexandre), encara no havia arribat.

A les 4 de la tarda  sonaven les campanades del gran rellotge de Londres (Big Ben) i com el meu cosí no es presentava, decidí anar a la casa.

Més que casa, podríem dir-ne casalot. Vaig entrar en aquell lloc tenebrós i polsegós ja que tenia 100 anys més o menys i pujant les escales, vaig poder-hi veure una silueta de persona que semblava la del meu cosí.

Silenciosament anant cap a ell, aquest va començar a parlar:

• Ets el cosí de l’Alexandre. Tens 21 anys i….
• Com saps tot això?
• Perquè sóc el teu cosí hi t’estava esperant feia cinc minuts! he descobert un retall del diari d’aquell dia.
• Tens més pistes?
• La foto de l’home i el seu nom.
• Molt bona feina!
• Ara a on anem?
• Al lloc dels fets. Suposo que està precintat…
• Home, si no ho fan pot ser que les pistes no les trobem.

---------------------------------------------------------------------------------------------------

Aquella nit, somiant que el multimilionari, corria perill. Decidí tornar a la casa. suposo que a mitjanit trobaria més proves de l’home que l’havia segrestat.

Baixant les escales de l’hotel, l’encarregada em va donar una nota que havia escrit el meu cosí:

Adolf.

He tornat a la casa per trobar alguna cosa més, i he descobert com es diu.

El seu nom és Alfred Smouth i viu en una casa del C/Oxford.

Quedem a la 1 de la matinada.

Alexandre Almond.

No posava res més. Ni el número, ni el seu còmplice….

Així que vaig suposar que era una trampa i calia estar armat.

Em trobava en un gran embolic que  havia de resoldre.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Com suposava, era... El segrestador.

Ell va començar a explicar-me perquè havia escrit aquella nota i el segrest del multimilionari:

• Adolf, t’he escrit la nota perquè sabia que anaves darrere meu.
• Perquè vas segrestar-lo?
• Perque havia estafat a milers de persones inofensives, una d’elles, jo, i n’estàvem farts-. En aquell moment van aparèixer dos policies d’Scotland Yard.
• Doncs la propera vegada ho hauries de denunciar a la policia.
• Perquè? Si ells no fan res!
• Doncs insisteix. Però ara ja és massa tard per solucionar-ho-. Un dels dos policies va intervenir:
• Quedes arrestat pel segrest que vas cometre!

El dilluns al matí, em va trucar el meu cap dient que havia de tornar a Washington.

Adéu les maleïdes vacances!

ASSASSINAT A WASHINGTON

Aquell matí fred d’hivern, el meu cap, en George, em trucava a les 3 de la matinada per avisar-me que havien trobat el cadàver del primer ministre dels Estats Units, l’Arthur Conan Green.

Em vaig aixecar del llit i caminant cap a la parada de tren, em trobo un home que em diu:

• He vist un noi que em preguntava per a vostè. Deia que era el seu cosí.
• Moltes gràcies i que passi un bon dia.

En aquell moment pensant en el que m’havia dit aquell vellet, veia que l’Alexandre venia cap a mi a grans gambades i explicant-me el que havia passat durant els últims dies a Londres.

• Aquesta nit m’han trucat els de la C.I.A., per ingressar com a espia i agent, igual que tu, ajudant-te a investigar el tràgic succés. Els hi he dit que que avui aniria amb tu a veure el cadàver. Ja sóc de la C.I.A.
• Molt bé, porta’m amb el teu cotxe cap a la Casa Blanca.
• D’acord.

---------------------------------------------------------------------------------------------------

Vam arribar vora les 12 del migdia al lloc dels fets.

El meu superior em va comentar:

• Li he proposat al teu cosí que ingressi al cos i que sigui el teu ajudant per portar els casos que et donem.
• Molt bé. Però ell viu a Londres i està com a inspector en cap a l’Scotland Yard.
• Ja m’ho ha dit, i també m’ha promès que viurà a Londres, ajudant-te i així treballar per Scotland Yard!
• A part de parlar sobre aquest tema...Què tenim?
• A les quatre de la matinada han trucat dos vigilants, denunciant el crim. Llavors t’hem trucat quan hem arribat aquí, perquè vinguessis a les 12 del migdia.
• Quina roba portava l’home o dona que ho ha fet?
• Camisa, pantalons i jaqueta blaus.
• I el seu nom?
• Johann Bond.
• Alçada?
• 1’83 cm.
• Alguna cosa més?
• Res més!
• Avisa’m quan tinguis els informes preliminars!
• D’acord!

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Desprès de dinar, decidí agafar un bus en direcció a la oficina.

Vaig arribar i un dels meus col·legues em va dir:

• Vols saber on viu el responsable del crim?
• Sí.
• C/New York City nº 4
• Moltes gràcies! M’acompanyes?
• Sí!

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Aquella tarda el vam arrestar, però al cap de…

--------------------------------------------------------------------------------------------

15 anys més tard…

L’Adolf llegia un article al New York Times dient:

Desprès d’aquell horrorós assassinat, en Johann Bond desapareix misteriosament de la garjola.

On ha anat?

-Estàn passant coses molt misterioses al cos de policia dels Estats Units.- Ens diu en una roda de premsa el comissari en cap de la bòfia americana, Mitusu Lomarchenn.- El meu amic i coronel de la C.I.A., Mr.Almond m’acaba de dir que sospita del tinent d’Scotland Yard, el senyor Alban Domines.

Qui el vegi, ha d’avisar a l’Adolf, i ell, l’arrestarà.

Adéu altre cop a les maleïdes vacances.- pensava jo!

VIA D'ESCAPAMENT

El sol despuntava a la gran ciutat de New York. Aquell matí, no era del tot normal.

Havia una carta de l’Alexandre, el meu cosí, espia de la C.I.A. i inspector en cap d’Scotland Yard dient:

Estimat cosí.

Avui agafaré un avió cap a New York i veure’t perquè m’han trucat de la C.I.A.,dient que una persona ha vist en Johann Bond, l’assassí que va escapar fa uns dies i que fa gairebé quinze anys vas arrestar-lo.

Atentament;

Alexandre Almond.

PD: El meu correu és...alexandrealmond@saturnià.com

Per saber més...Arribaré el dilluns al vespre. El meu vol es el  

R-2215677989 London-New York

Desprès de llegir-la, desprès de vestir-me, vaig anar cap a la meva oficina i allà, el meu cap em va dir que tenia una missió i la faria amb el meu cosí.

------------------------------------------------------------------

Faltaven menys de 2 hores perquè aterres  l’avió de l’Alexandre, però la megafonia de l’aeroport va anunciar el vol: R-2215677989 London-New York. De cop veient el meu cosí, se'm va ocórrer interrogar al pilot i el copilot de l’avió en el que havia viatjat l’Alexandre.

Però justament en aquell precís moment em truca el meu cap per dir-me que vagi al C/Joseph Brive en el qual estava aparegut mort, el delinqüent que havia detingut.

Com era que allò succeís? Semblava un malson que no acabaria mai.

------------------------------------------------------------------

Al matí següent, el meu cosí em va preguntar:

• Què et passa?
• No se...Que tot plegat, és massa estrany. No trobes?
• El què és massa estrany? El cos del delinqüent escapat de la presó?
• No. Que primer vingui el teu vol aterra molt d’hora. Desprès…
• El meu vol aterra molt d’hora perquè primer, el pilot te pressa perque ha quedat…
• D’eixam acabar, si et plau… Com et deia, desprès em truca el cap i tot seguit la teva maleta desapareix.
• Puc continuar?
• Sí.
• Molt bé. El pilot ha quedat amb la seva dona i per això el meu vol ha aterrat a les 9h del vespre.

------------------------------------------------------------------

El telèfon va sonar i un dels meus superiors em deia per l’altre banda:

• Sabem que el sospitós té parents que treballen a Scotland Yard i que el seu cognom és...Lomerthy
• On viu?
• A Londres. Avui té reservat el vol de les 3h de la tarda.
• Molt bé, avisa a l’aeroport i que l’arrestin. Nosaltres marxem cap allà.

------------------------------------------------------------------

A les 3h vam detenir el sospitós.

CAS TANCAT!

ALIGADOR22 AL RESCAT DE LA TERRA

A Saturn era un dia normal com altres quan...

Aligador22 acompanyat dels seus amics Capricorn17 i Sagitari8'5 van

veure per la pantalla interestel·lar

una nau que estava destruint la

Terra bombardejant-la amb meteorits

Aligador22 amb el seu telescopi galileu ultim model, visualitza a tres

individus que portaven els seus noms posats a les seves roves.

S'anomenaven Escorpí o Rival100, el cap que manava a Lleó o espieta99

que com indica el seu nom s'amagava, al mateix temps que atacava, a

la part de darrera de la nau i Aquari5 al costat del seu cap obeint

les seves ordres.

Aligador22 i els seus amics planegen com combatre, creant amb pols

estel·lar una aurora boreal de partícules amb forma de cor, per

desfer els meteorits abans caiguin a la Terra

Com Saturn es un planeta molt lleuger, realitzen el seu invent de

contraatac en un fet i no res

Estratègicament com Venus te la mateixa mida que la Terra pensen

aterrar unes hores abans allà, per acabar de planejar l'atac.

Quan arriben a Venus creen un meravellosa estratègia.

Sagitari8'5 amb unes de les naus ràpides de reforç, s'encarregarà de

L'espieta99 agafant-lo per sorpresa per darrere apuntant-lo amb un

raig paralitz ador.

Capricorn17 amb una nau de les mateixes característiques, farà el

mateix amb Aquari5 al mateix temps.

Aligador22, amb Saturn22 la seva gran nau mare, apuntarà amb el

seu canó a tots els meteorits creant una aurora boreal i

desintegrant-los tots al mateix temps.

Aligador22 aprofitarà aquest moment, per empresonar a Rival100.

Rival100 amb el seu vestit vermell,

amagat a Mart on les roques son

vermelles per l'òxid,espera per fer un parany malifet, camuflant-se.

Però Aligador22 més intel·ligent veient la situació li dispara un cor

deixant-lo paralitzat.

La Terra ja recuperada. Els dolents paralitzats i engarjolats.

Aligador22 i el seus amics decideixen per sempre més desfer-se dels malvats, tancant-los als tres a la seva nau Plutó100 programada

enviant-los direcció al forat negre mes a prop que hi ha perquè no

surtin mai més d'allà.

Ells contents, per celebrar la victòria, tornant cap a casa, decideixen

gaudir en el cinturó d'asteroides situat entre Júpiter i Mart fent

carreres, el seu esport predilecte.

La Terra ja està salvada, feliç i recuperada!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

HOMICIDI A LA NEU

No sé per on començar. Pot ser, primer de tot presentar-me i desprès relatar-vos tal com va anar el dia de l’homicidi, però amb quatre pàgines no se si ho podré fer. Per tant ho faré sobre la marxa.

Em dic Aeryn McGreenwater. Tinc 23 anys i estic llicenciat en filologia anglesa. Des de fa tres anys, em plantejo anar una setmana a la neu. Ahir, em va sortir una oferta, però avui, quan he arribat a una muntanya de la qual no se el nom però se que està al Nord de Gales, m’he vist involucrat en un assassinat.

Segurament, la pregunta que us està passant pel cap és:

Com és que des del primer dia et veus involucrat en un crim?

Molt senzill...He vist i he tocat el cos de la víctima i alhora una bala de calibre 12.

Aleshores ha sigut quan ha aparegut el sospitós dient-me:

• Ja que has tocat el cos i la bala, seràs el meu còmplice, o si no…
• O si no, què?
• Et segrestaré!
• No ho penso ser.
• Et cito demà a les 12, aquí!
• Ho tinc ocupat.
• Doncs avui a les 12 de la nit! Sol!
• O sigui que m’estàs citant per fer un duel contra mi? Et cauran 200 anys de condemna.
• Ha, ha, ha...Com ho saps?
• M’he llegit totes lleis angleses.
• Doncs ja saps...Avui a les 12 de la nit.

Durant el matí, vaig anar a la meva classe particular d’esquii.

La tarda se’m va fer cansada i llarga. A l’hora de sopar, de primer plat, amanida verda, de segon, arròs amb tomàquet i ou ferrat i per postres uns “sandwiches” de botifarra negre i xocolata.

Quan m’estava bevent el cafè, el meu amic Johann Limerick em va trucar:

• Hola, com va per Gales?
• Fatal!
• Per què?
• Perquè quan he arribat aquest matí a l’alberg on estic hostatjat, he vist i tocat el cos d’un mort i una bala de calibre 12. Desprès ha vingut el sospitós. Aquest m’ha citat a les 12 de la nit.
• I què més ha passat?
• Res més.
• Doncs són les 11:50 del vespre.
• Ai, m’ha passat el temps volant!
• Doncs t’aconsello que agafis una pistola.
• Per què?
• Perquè t’està citant a un duel. I els duels són de vida o mort, així doncs, agafa-la.
• Molt bé.
• Que et vagi bé. Aviso a Scotland Yard.
• No. Avisa al meu germà Alban McGreenwater, que és l’inspector en cap d’Scotland Yard.
• Em dónes el seu telèfon?
• Sí. És el 674 990 223. Ara mateix està fent el torn de nit.

La recepcionista, de cop, se’m va apropar i em va dir:

• Escolti, senyor McGreenwater té una nota a la seva habitació. Li he portat.
• Molt bé. Aquí té les 10$ que li he de donar. Doni’m la nota i marxi d’aquí ara mateix.
• D’acord senyor. Com vulgui...

A la nota posava:

Estimat Mr.McGreenwater,

Sóc el senyor que ha vist al matí.

He canviat de plans. El vindré a veure a la seva cambra.

P.S.: Hi ha tres bombes repartides per l’alberg.

MISTERIO EN EL BANCO DE FRANCIA

Audrey Barraud, un chico de doce años, de estatura media, pelo y ojos marrones, corpulente pero delgado con una nariz muy pequeña, entró en clase más tarde de lo habitual. Su despertador había dado la hora, cinco minutos antes de entrar en la escuela y no tubo tiempo de levantarse, desayunar e irse a estudio.

Era el dia antes de “Halloween”. Al salir, hacía mucho frío y se tubo que abrochar el abrigo.

Tardó otros cinco minutos desde su casa a la escuela. Sus compañeros, se rieron cuando entró por la puerta, porque a causa del viento, al abrigarse bien, descuidó la mochila.

Alexandre Courtois, profesor y pariente de su familia, le pidió que lo acompañara, para hablar discretamente con él, en el pasillo.

• ¿Porqué has llegado tarde?
• El despertador, sonó cinco minutos antes de las nueve.
• Tendré que hablar con tus padres.
• No hables con ellos, por favor… ¡No volverá a suceder!
• Me obligan a hacerlo, pero te daré una oportunidad, porque es la primera vez. A la próxima… ¡Tendrás una consecuencia!
• De acuerdo… ¡Muchísimas grácias!
• Ahora entra, que hace frio.

Después de clase, George McMillan (un amigo), y él, se fueron hacia el cementerio para visitar la tumba de la madre del muchacho, la cual habia muerto, hacía dos años, porque un coche que iba en dirección contraria a la de Mary, chocó contra ella y en el accidente, murió.

Unos amigos de George, les saludaron. Estaban pintando la puerta de aquel lugar húmedo y tenebroso. Después de hablar con ellos, y de estar tristemente, delante del sepulcro, se despidieron y se fueron a sus respectivas casas.

Al dia siguiente, padre e hijo escucharon por la radio que habian robado cien euros del banco de Francia, durante la noche anterior, unos chicos de su edad. Eso le hizo pensar que habian sido George y alguno de sus amigos, pero no sabia cual de ellos era el culpable.

Se preguntó también cómo lo habian hecho para quitar la alarma del sitio inocente dónde habian entrado y cómo se escaparon del lugar tenebroso que hacia poner los “pelos de punta”.

Llamó a sus amigos pero estos no contestaron a su llamada.

Aquella noche, George, cogió el teléfono y habló con Audrey. Se confirmó lo que sospechaba. Ellos eran los culpables.

No quiso ir a comisaría a denunciarlos.

Dos dias más tarde, se presentaron dos inspectores del cuerpo nacional para interrogarle.

El delató a sus compañeros y le felicitaron por su maravillosa fuente de información.

Durante tarde de aquel jueves dos de noviembre se producieron las detenciones de George, Billy y Arthur y todo, por fin se acabó.

LA DESAPARICIÓN DE MI PADRE

Estoy en la selva, buscando a mi padre porque es el último lugar donde lo vi por última vez.

Hace muchos años que mis padres se trasladaron a vivir aquí, para aprendrer a hacerlo humildemente. Mi madre ya murió a causa de la picada de un escorpión… No llegamos a tiempo.

Podria ser, que en el momento de la desaparición, estuviera cazando algún animal para poder alimentarnos, pero no veo ni rastro de él.

Escucho un ruido. Puede ser la voz de mi padre o algún animal caido en una trampa.

Me acerco al lugar de donde vienen los gritos y me encuentro con un pedazo de su camisa en la boca de un tigre. Me asusto y pienso en lo peor. No veo sangre y eso me tranquiliza.

Sigilosamente, sin  que la bestia me detecte, sigo buscando, creiendo que está cerca.

Luchando con la naturaleza, veo a lo lejos a un hombre que cae de un árbol.

Voy hacia él, y es mi querido padre, que está ileso.

¡Por fin lo encontré!

Pido ayuda y todo se resuelve.

Una vez recuperado, decidimos volver a la ciudad.

AUBIN COURTOY I EL MISTERI DELS RELLOTGES EMBRUIXATS

L’Aubin Courtoy, el fill del senyor i la senyora Courtoy, es despertà i mirà la hora.

El despertador situat just a sobre de la tauleta de nit, marcava les 99:65, la qual era molt estranya perquè no existia.

Sortí de l’habitació i descobrí que tots els rellotges de la casa anaven pel seu compte i a cada un d’ells se li movien les agulles cap a enrrere.

Anà al dormitori del seus pares i veié que encara estaven dormint. Per sort, el seu rellotge que li havien regalat pel dia del seu aniversari, marcava la hora correcta… Les dotze del vespre.

Va obrir la finestra que donava al carrer i girà el cap a banda i banda.

De cop, es sentiren unes passes provinents del pis de baix de casa seva. L’escala que conduïa al menjador i a la cuina, grunyia molt fort.

La fusta era vella però acabada d’envernissar.

Baixà a la sala d’estar. La televisió estava encesa i al sofà estava ocupat per un home gran, d’uns seixanta anys si fa no fa, orelles punxegudes i aguilenc. Tenia un bec d’ocell i un cos de lleó. La seva crinera peluda però fina, era de color verd pistatxo. La seva cua roja tenia escates brillants i a les ungles de les mans i els peus, hi tenia incrustats pedres precioses de cada color càlid, que pot existir al planeta Terra.

Parlava amb algú en una llengua que no reconeixia del tot… Era una barreja entre anglès i portuguès.

Al terra s’hi asseia el seu gos pastor alemany anomenat Caní Ferotge, perquè cada cop que passava algú a qui no coneixia es posava en posició de combat de Judo.

L’home se n’anà de l’estança i l’Aubin s’amagà.

Obrí la porta d’entrada, dirigint-se al carrer.

Feia molt fred per ser estiu i estar a Perpinyà, a casa d’uns parents.

L’altre desconegut, era un bruixot xinès, molt jove. Devia tenir uns divuit anys, de cabell negre ondulat, que amb la seva vareta de castanyer, embruixava a tot el que veia.

L’Aubin es preguntà com havia entrat a la seva habitació.

Agafà el revòlver del seu pare, el qual estava amagat en un dels calaixos de l’armari que tenia al davant i entrà a la saleta. Era nit de lluna plena, o almenys ho indicava el cel ennegrit com el sutge.

Preguntà al senyor com es deia i que feia allà.

L’Otto, respongué que era allà perquè un amic, li havia encarregat reunir-se amb ell en aquella caseta acollidora i acabar de resoldre un problema que no venia a compte, en aquells instants.

Llavors havia aprofitat, simplement per entretenir-se, a cambiar les hores de tots els rellotges i que desprès les tornaria a posar a la hora correcte.

L’Aubin intuí que l’amic devia ser aquella cosa estranya que havia vist principalment.

ARNAU BARMÚDEZ I EL ROBATORI AL DISTRICTE 9 DE MADRID

L’Arnau Barmúdez, un noi de divuit anys (nascut el dia 23 de desembre de 2002), alt i fort de cabell castany ondulat i d’ulls verds maragda, llicenciat en filologia castellana, catalana i anglesa i un dels membres més importants de la Policia Nacional d’Espanya car havia estat nomenat inspector de la Comissaria número dos de Madrid, estava estirat al seu còmode llit esperant que es fes de dia per anar a treballar.

Els seus pares, en Jorge Barmúdez i la Lolita Mendizábal, eren de viatge a Roma, per veure uns amics de la família des de feia molt de temps.

De cop, sonà el telèfon i en Barmúdez l’agafà. Era el subinspector Hugo Cañizares, un noiet de vint anys, alt i musculós, el qual era el més temut dels policies de llur comissaria.

El senyor Cañizares demanava que anés perquè feia poques hores havien entrat uns sospitosos en una sucursal de correus, del districte 9, a robar una carta que tenia a veure amb l’homicidi de l’actual president de l’estat, Javier Montalbán.

L’Arnau es vestí i ràpidament agafà el cotxe en direcció al lloc dels fets.

Era el barri de San Blas, ho havia deduït a la primera gràcies a les característiques del carrer… Era vell i gèlid, el clavagueram feia pudor a pixums i per tot arreu hi havia edificis plens de grafits.

L’Hugo li donà la mà i recità fil per randa tot el que havia succeït durant la nit anterior. Per a en Barmúdez no era res estrany. Des dels seus primers mesos al cos nacional, cada dia en tenia molts de semblants al que se li presentava.

Quan acabà de fotografiar les diferents escenes que cridaven l’atenció d’en Cañizares, els dos s’encaminaren cap a l’oficina.

L’Arnau demanà un equip de vint persones, una d’elles, el seu amic Hugo.

Era el més important de tots els agents de Madrid que coneixia, no pel fet de l’estreta relació que tenien sinó perquè ell n’era un expert d’interrogar i dur a terme casos de robatoris.

L’inspector Barmúdez i el subinspector Cañizares reberen una trucada d’un testimoni ocular que havia vist tot el succés del robatori. Es tractava del sergent Blázquez, un home gran i barbut, d’uns seixanta anys, a qui no li agradaven les feines brutes dels policies espanyols actuals.

En Blázquez era un policia de l’Espanya republicana, ja jubilat que es dedicava a escriure les seves aventures i després, publicar-les.

Els digué que eren tres homes armats i parlaven un altre idioma els qui robaren la carta. Devia ser anglès o alguna cosa per l’estil.

Aquesta informació era de gran ajuda pel grup de policies comandat per l’inspector més jove de la comissaria número dos.

Aquella nit, no va poder dormir. Estava al davant d’un dels casos més rellevants de la seva carrera policíaca. Per tant, si arrestava els culpables, detindria els assassins d’en Javier Montalbán.

L’endemà al matí a primera hora, tornà a l’escena del crim per veure si hi havia més pistes passades per alt, però no en trobà res d’especial.

El subinspector Hugo i el tinent Juan Múñiz arribaren de seguida en un cotxe Mercedes-benz de color blau fosc amb el logotip de la Policia Nacional.

L’Arnau Barmúdez sortí corrents cap al seu cotxe de policia i demanà reforços perquè a dins li havia semblat veure algú sospitós.

L’Hugo, en Juan i l’Arnau, varen entrar i se separaren per cercar-lo més fàcilment.

Quan el tinent Múñiz el tenia a tocar, sortí corrents de l’oficina de correus disparant tot seguit a les quatre rodes de tots dos cotxes, pujà dalt d’una moto vermella i se n’anà cap al Nord d’Europa.

Avisaren a tots els cotxes que patrullaven en aquells instants i al cap d’unes hores, l’Hugo, l’Arnau i en Juan es posaven en marxa, seguits per un altre cotxe de policia i així arrestar als sospitosos del cas.

Aquella tarda, l’Arnau i els seus dos amics van ser rebuts amb un fort aplaudiment, desprès de detenir el culpable i els seus còmplices.

ARNAU BARMÚDEZ I EL CRIM DE MITJA TARDA

L’Arnau Barmúdez, un noi de vint-i-un anys (23-12-2002), cabell castany i d’ulls negres, estava assegut al seu despatx de la comissaria número dos de Madrid, parlant amb l’Hugo Cañizares, de vint anys i la seva mà dreta com a amic i company del cos de la Policia Nacional.

L’inspector Barmúdez, tenia entre mans un cas que havia de resoldre inmediatament, per aquest motiu, cridà al subinspector Cañizares el qual anà de seguida que va poder, a veure’l i debatre sobre com actuarien davant del misteri.

• Penso que si l’assassí entrà, quan l’esposa del tinent Múñiz estava de guàrdia a la comissaria per si de cas teníem alguna emergència, en Juan no pot ser el culpable perquè té quartada.
• Molt bé, Hugo… Això ja ho sabem! Si dius coses que ja hem resolt un munt de vegades durant aquest cas, és com anar per un carreró sense sortida i fer voltes pel cul de sac.
• Ho estava repassant.
• Doncs pensa i no repassis, subinspector Catet!
• Però sense repàs no podem tirar endavant!

En aquell precís instant, trucà la seva muller anunciant que el seu fill Apol·lo-Lupus, tenia quaranta-nou dècimes i necessitava l’ajuda del seu marit,  per portar-lo a l’hospital.

Quan acabà de conversar amb la seva dona Maria-Tània, va penjar i sortí de la oficina dirigint-se cap al seu cotxe, a tota velocitat.

Al cap d’unes hores, quan ja els acabava de deixar al centre sanitari més proper, va rebre una trucada. Era l’Hugo.

• Què passa, Hugo?
• Un crim a casa de la familia Ponts.
• Quina hora és?
• Són les dos quarts de quatre de la tarda.
• Quan temps fa que esteu a l’escena de l’homicidi?
• Una hora, hora i mitja… Perquè?
• Per saber més ho menys a quina hora l’han mort.
• Doncs… A quina?
• No ho sé ben bé… Em sembla que a les tres, un quart de quatre si fa no fa.
• Et sona d’alguna cosa, aquesta hora?
• Sí. Em sembla que el criminal és el mateix de l’altre cas.
• D’acord. Vindrà?
• Sí. Primer passaré per comissaria a agafar l’expedient dels dos casos i una arma per si de cas m’he d’enfrontar-me.
• Molt bé, inspector Barmúdez. L’esperarem neguitosos.

L’Hugo penjà i l’Arnau continuà conduint fins arribar a la caserna.

En arribar, demanà que l’acompanyéssin dos policies més, amb el seu cotxe, a l’escena del crim.

Tenia la sensació que el sospitós principal era en Juan Múñiz, però tenia quartada. Ell mateix l’havia vist quan va succeir el primer crim.

Segurament, en Juan tenia algú a qui va utilitzar de còmplice, però fins aquell moment, no en sabia res d’aquest suposat ajudant.

El tinent Múñiz va ser un dels qui acompanyaren l’Arnau. Era el més hàbil dels policies.

Quan arribaren, el subinspector Hugo Cañizares i el sergent Pedro Silvestre, esperaven a fora de la mansió molt impacients.

Eren gairebé les set de la tarda del dia vint-i-dos de desembre de 2024. L’endemà era l’aniversari de l’Arnau i no s’esperava treballar en un dia tan especial com aquell.

Baixaren del cotxe encara amb les sirenes engegades i s’encaminaren cap al caminal del casalot situat al vell mig de la ciutat.

Com era d’esperar, el cos ja no hi era perquè uns forenses se l’havien endut molt abans d’arribar a l’escena de l’homicidi.

Les pistes ja estaven apilades dins de les caixes de cartró. << Mala sort!>> pensà l’inspector Barmúdez.

L’Hugo i en Pedro s’acostaren i li preguntaren:

• Vols que t’ajudem a investigar?
• Em faríeu un gran favor!-. Digué capcot.
• Doncs vinga. Mans a la obra!

Es van estar gairebé tres hores sense parar fins que un d’ells, concretament en Juan Múñiz, anuncià:

• Ja he trobat l’arma del crim.
• Què és?
• Una daga del segle XIII abans de crist. Època romana per ser més exactes.
• Molt bona feina tinent!

La varen portar al laboratori forense per analitzar les empremtes dactilars de la daga.

Es va estar tes dies sense resposta fins que un matí de desembre, concretament del dia 25, va rebre una carta del doctor Asier Brakaldo. Deia el següent:

C/Rejas de los Toros ,

Nº 24,

28053, Madrid

                                                                                Madrid, 25 de desembre 2024

Bon dia, inspector Barmúdez,

Sóc el forense Barakaldo. El motiu d’aquesta carta, és fer-li saber que sabem qui és el culpable dels dos casos, perquè l’assassí ho va fer amb aquesta daga els dos cops.

Les empremtes apunten a l’Hugo Cañizares Lázaro, l’actual subinspector de la Policia Nacional a la comissaria número 2.

Tembé li fem saber que l’Hugo ha estat destituït del seu càrrec i posarem com a nou subinspector, en Juan Múñiz. Per tant, en Pedro Silvestre, pasarà a ser el tinent.

Atentament,

                                                                         Asier Barakaldo.

A les tres del dia 25 de desembre, el cas es va tancar, amb l’Hugo detingut per l’inspector Barmúdez.

L'ARNAU BARMÚDEZ I LA NOIA DELS CABELLS ROSSOS

Feia gairebé un mes que estava de vacances a Hawaii amb la seva muller Maria-Tània i el seu fill Apol·lo-Lupus.

L’Arnau es despertà i de cop, sonà el telèfon. Era el subinspector Juan Múñiz, el qual estava enfeinat davant d’un cas molt estrany.

Tractava d’una noia de cabells rossos a qui estaven buscant per haver mort presumptament al seu marit, el qual estava al llit dormint i feia una setmana que estava desapareguda.

L’inspector Barmúdez, penjà i es dirigí cap a l’aeroport per agafar l’avió de tronada cap a Madrid.

El vol va ser plàcid i llarg. Les hostesses eren molt ambales amb ell i això el feia sentir bé. Era com estar a casa.

Aterraren a les quatre de la matinada i anà directament a comissaria on ja l’esperaven.

• Hola Juan, com estàs?
• Molt bé, i tú?
• Jo també. L’Hugo l’han alliberat perquè era innocent i el posarem com a segon subinspector.
• M’alegro molt que sigui innocent. Jo ja sabia que se'n sortiria tot i que les pistes apuntessin cap a ell.
• Com va el cas?
• Molt bé. Ja el tenim quasi resolt.
• Què ràpid!
• Home… No tant.
• Què vols dir?
• Que encara no hem atrapat a la noia dels cabells rossos.
• Ah! Doncs… Som’hi
• D’acord.

La nit era negra com el sutge. El primer lloc on varen anar, va ser l’estació de tren més propera. L’havien vist rondant al voltant de l’antic edifici del baixador de tren, per últim cop.

Hi havia petjades de sabates d’esport, una jaqueta vermella tirada a la gespa, i una bicicleta vella de fa no fa uns trenta anys.

Seguiren les empremtes fins a topar amb un barranc. Allà van fer mitja volta i tornaren a comissaria per redactar i posar en bosses de plàstic les pistes que tenien entre mans.

Reberen una trucada d’un home gran, per la veu que sonava a l’altra punta del cable, anunciant que havia vist a la noia dels cabells rossos.

L’Arnau i l’Hugo, agafaren dues pistoles elèctriques i correren cap al lloc dels fets.

Quan arribaren, l’home de la trucada ja no hi era. Es posaren a investigar i descobriren el cos de la noia criminal.

Al costat del cadàver, trobaren una nota escrita a mà:

Benvolgut inspector Barmúdez,

Sóc el culpable de l’horrorós crim que he comès. Ha intentar robar-me els diners que estaven amagats a sota de la rajola de la cuina i m’he defensat. L’he mort i portat al jardí.

Si voleu saber qui sóc, us espero a tots dos, a les onze del matí a Leganes.

Atentament,

                                                                             Arturo Vidal

S’endugueren el cos i la nota. Com posava al full de paper, anaren l’Hugo i ell a la plaça Major de Leganes. Eren les onze si fa no fa.

Com era de suposar, l’home no es presentà. Informaren al jutge instructor que portava el misteri sobre la cita i posà al sospitós en busca i captura.

Una senyora de mitjana edat, el veié rondant per Getafe i l’inspector Barmúdez es presentà al cap d’uns minuts.

La velleta tenia al voltant d’uns setanta anys. Era més aviat baixeta i una mica rodanxona.

Aquesta, l’avisà que era un senyor molt perillós. Parlava en una llengua estranya i estava reunit amb un noi de divuit anys.

La conversa tractava sobre l’atracament d’un banc que estaven a punt de cometre.

L’Arnau donà les gràcies a la senyora i anà a buscar els seus amics Juan, Pedro i Hugo per detenir-lo inmediatament.

El jutge els acompanyà i al cap d’uns instants, tornaven a ser a la casa de camp abandonada.

• Senyor Ronald Erthum, presenti’s  aquí!-. Digué en Barmúdez per altaveu.
• No!
• Doncs vostè mateix. Si no ho fa per les bones, ho farem a les dolentes!
• Molt bé!

En Ronald va treure una pistola i disparà un cop. L’arnau, car era més ràpid, s’apartà i li disparà un altre.

L’Hugo i els altres, agafaren unes escopetes i s’apuntaren a la festa dels trets.

En Ronald es va rendir i al cap d’uns instants es plantà a baix.

L’Arnau s’apropà i l’arrestà.

Un cop a comissaria, el Comissari li oferí el lloc d’inspector en cap i l’Arnau hi va estar d’acord.

Inmediatament, a en Juan el nomenaren inspector, a l’Hugo subinspector primer i al Pedro Silvestre, subinspector segon.

AMORI BRACCO I LA NOIA DE FOC

L’inspector Amori Bracco Múgico, un noi de divuit anys (23-12-2002) llicenciat en filologia catalana. castellana, anglesa i llatina, estava assegut al seu despatx investigant un cas que era difícil de resoldre.

Era d’estatura mitjana, tenia el cabell castany i els ulls negres. Vivia al barri de Atotxa tot i que tenia una casa a Barcelona.

La seva novia, la Maria-Juno, era molt simpàtica i agradable. Tenia una llarga cabellera de color sutge i els seus ulls desprenien una lluminor impressionant.

El subinspector Aetius Baldi Mendizábal tenia si fa no fa la mateixa edat que ell. Era alt, fort i musculat. Aquest era el millor amic de l’Amori.

El sergent Pedro Saturnio i el tinent Juan Mussolini,  sempre l’acompanyaven en les missions més importants… No pel fet de ser amics de l’inspector, sinó perquè eren els millors policies que coneixia.

En Pedro, el Juan, l’Aetius i l’Amori treballaven pels tres cossos de policia més importants de l’estat espanyol. El primer, la Policia Nacional d’Espanya, el segon, els Mossos d’Esquadra i el tercer, l’Ertzaintza.

L’Amori havia demanat als seus amics que es presentéssin a la seva oficina per debatre sobre el misteri que els atormentava.

Ja gairebé eren les quatre de la tarda. Havien passat tres hores des de la primera vegada que la noia de foc havia intentat matar al seu home i agafar els documents més importants de l’estat.

La noia de foc s’anomenava Foguera Amicus. Era alta i molt guapa, tot i que el seu caràcter no fos gaire bo… Per començar, era envejosa, odiava tot el que estava relacionat amb la pau i l’amor, una persona no adient a la moda actualitzada i quan s’enfadava, tot el seu cos es convertia en flames.

En Pedro i el Juan, entraren al despatx, on l’Amori, impacient, ja els esperava darrere el seu escriptori ple de llibres i fulls de paper reciclables. L’inspector Bracco era una persona a qui li agradava reciclar o reutilitzar coses en mal estat. A tot li trobava un punt positiu per evitar llançar-ho.

• Bona tarda, inspector Bracco!-. Digué en Pedro.
• Bona tarda!-. Respongué l’Amori, tot arreglant-se el bigoti.
• Ja sabeu alguna cosa de la noia de foc?
• Encara no. Fa tres hores que la intentem buscar.
• Ah!
• Doncs… Ens dividirem en tres grups. Uns aniran al Nord de Madrid, pel barri del Prado… Uns altres, al Sud de la ciutat i tú, en Juan i jo anirem a l’escena dels fets. Crec que pot estar allà.

Així que va haver acabat, es posaren en marxa cap a la llar de la Foguera Amicus. Si era veritat i els rumors eren certs, l’havia d’apagar amb aigua. Però com? Això ja no ho sabia.

A les set, varen arribar a l’escena del crim.

Era un lloc molt fosc i gèlid. Feia por de veure-ho… Una casa en ruïnes al voltant d’uns arbres.

La Foguera Amicus, aparegué, i l’Amori, començà a parlar.

• Tú ets la senyora Amicus?
• Sí.
• Doncs si és així, queda detinguda en nom de la Llei!
• Mai de la vida!

L’Amori, s’apropà, i així que la tingué, l’emmanillà.

Se l’endugueren a comissaria on passaria la resta del dia prenent declaració del succés.

PER UN AMIC QUE NO OBLIDARÉ MAI

Un dia, un nen petit de quatre anys va arribar a un poble desconegut.

Amic Camilo ja tinc catorze anys, no hi ets i et vull explicar:

Estimat amic Camilo.

        Ara que estàs en el paradís on diuen que hi ha pau, amor i tranquil·litat vull fer-te record compartint moments que mai se m'oblidaran.

Saps? Jo gaudia quan passava els dies d'estiu amb tu i em parlaves de la teva feina que tant t'omplia.

        Suposo que ho sabies!?

        Feies feliços aquells que anaven a comprar tot allò que treballaves amb molt de carinyo, el pa, la olorosa coca d'anís, fins el punt que la gent com la meva família es quedava a viure en el poble.

        Recordo el dia calorós d'estiu que em vas oferir baixar a l'obrador, sentir la oloreta tendre i ensucrada que feia de refugi acollidor i que em xiuxiuejava – Queda't una estoneta més! I no em deixava marxar.

        Però tu, intel·ligent, m'oferies el trosset de coca en gratitud per haver-te visitat, el trosset flonjo i ensucrat que m'ajudava arribar a casa, menjant-me-la amb molta il·lusió i fent el camí més curt.  

        Potser el moment mes important que vaig viure amb tu, va ser un dia de desembre del 2014 quan et vaig comunicar la mort del meu avi i tú em vas dir: «Viu la vida i recorda que em tens a mi».

        I ara el meu refugi ha marxat, ara ploro i surt de dins meu un nus que tenia molt endins, amagat, ple de pèrdues en el camí dels catorze anys.

        Però ara entenc amb aquesta meravellosa edat que malgrat tot s'ha de seguir vivint al màxim i feliçment, gaudint dels petits moments guardats en els pulmons, on respirant ens retrobem.

        Això no ho vaig viure amb tú, perquè fa un mes que no hi ets i em vaig assabentar ahir de que havies mort.

        Acabant l'examen de mates ja no podia més i mira que he aguantat cops de puny i tirades fortes però com aquest sentiment de tristor, de pensar que ja no hi seràs per rebre'm amb les mans obertes. Totes les pèrdues en el camí!

        Vull que sàpigues que eres per a mi un amic important i una part del meu cor. Per això ara que no estàs, m'emociono quan recordo els moments dolços i tendres que passàvem junts.

        Sentiré sempre la teva amabilitat, el teu caràcter incomparable i espero que allà on vagis siguis feliç i tinguis molta sort.

Tot això t'ho desitja...

Un amic que mai t'oblidarà!

I aquell nen petit que va arribar un dia a un poble desconegut va entendre.

Sentir l'alegria de viure, devoció pels amics, per la família i un mateix descobrint la felicitat en cada moment, sabent, que no saps res.

A SPECIAL GIFT

(A PHILOSOPHICAL MYSTERY)

Aldrin McFlower is an important inventor. He was born in Manchester, in1967, on december 29th.Nowadays, McFlower have an attractive and sweet wife, called Jane McFlower ( Jane Lovenature + Aldrin McFlower} Jane McFlower, because in England, the wife take on husband’s surname). Madame McFlower just had twin brothers called Jennifer and Paul. McFlower’s family have a small but warmth home, in the middle of London (Oxford street, 12).

That spring’s day began with two important things… A postcard sent from Oslo and “a special gift”.

The second thing, was a box with gift paper. Aldrin, quickly, develops a gift and… he saw a caterpillar out of her egg.

He laugh during five minutes and discover a note…

  Good morning, Mr.McFlower…

  I’m a misterious person…

  And I send this special gift because I think that you can help with your new    

  invent.

  My hotel is in Trafalgar Square near Big Ben’s tower.

  Carefully…

  A.H.

Suddenly, Mr.McFlower, demand to his wife that find the initials “A.H.”

Mrs.McFlower, discover that these capitals come from to U.K. (Alfred Hitchcock).

Aldrin said…

• But this man fails in 1980.
• Yes. It’s a mistery!
• Can you find more endorse?
• Only rise this name.
• What? It’s a joke!

Aldrin, decided call the police, and afterward he asked…

• This puzzle has a solution if you reason philosophically?

A SPECIAL BOX

It’s a special day in London, specifically, Oxford Street, 12.

Aldrin McFlower, stood in his favourite sofa, reading an important London’s newspaper called “The Guardian” when he saw his wonderful wife Jane McFlower, that took her car to bring our children to school.

Suddenly, rung his phone. Mr.McFlower, took down the phone and asked:

• Who is?
• My name is Albert Einstein, and I’m an important scientist. I was born in Ulm (Germany, 1879) and I failed in New Jersey (E.E.U.U., 1955).
• What? You are a cheat.
• You must don’t insult me, and my life!
• But you died in 1955, and actually we stood in 1999.
• I call you because I need your help.
• Why you need my help?
• Because Elizabeth McFlower, your sister, she liked .get married with me.
• I’d like go to Paris this week but like she liked get married with you, I decided help you.
• Ok, thanks. When we were?
• Tonight at 9 o’clock. In “Cafe Charles Dickens Square”.

Jane, call him for said that she go to lunch to “English Pub”.

He decided that went to his own office.

When he arrived, Mrs.McGreenwater, his secretary said:

• We have a new philosophal’s mystery, titled “A Special Box”. The case titled “A Special Gift”, we resolt grace a police. A guilty was John McGift.
• Ok. I think that you need a longest holidays. If you like go to holidays I recomend that you should go to Hawaii.
• Thank you very much. Hpw much is it?
• 300 $.
• Ok. You must reserve one plane’s ticket
• Just now!

************************************************************

30 minutes later, James McBlugreen 123 apears into his office…

• Hello, Mr.123...Why apears in my own office superintend?
• Because, I’d like interrogate you!
• Why?
• Because your sister apears in Trafalgar Square, arsenate.
• Oh, no!
• Why you said “Oh, no!”?
• Because Albert Einstein have performed.
• Albert Einstein was died in 1955, and we stood in 1999.
• Yes, but he called me at 9 o’clock on morning.
• Can you give me his phone number?
• Yes. There’s 632 445 870.

Mr.McBluegreen, call Mr.Einstein at 5 minutes later.

When Albert took down his phone and said “Who is?”, James desmayed.

Suddenly, his sister, Elizabeth McFlower, rung Mr.McFlower.

• Hello, how are you?
• I’m Elizabeth, your sister…
• Oh, no!
• Why?
• Because my friend James McBluegreen stay with me in this time!
• Really?
• Yes, like you listen!
• Ok, I hung up phone!
• It’s a better thing!
• Good bye.
• Good bye.

Five minutes later, Mr.McFlower, rungs Mr.Einstein for explain all things that they had spent…

• Hello, Mr.Einstein...I’m Mr.McFlower.
• What?
• Yes, I’m Aldrin McFlower, and I rung you for explain that I can’t went tonight at the “Cafe Charles Dickens Square” because my sister was died today at midday, and tonight we celebrate the funeral.
• Ok, don’t worry  Mr.McFlower...See you soon, and sorry for this terrible succes!
• Ok, see you soon.

A MURDER STORY

(FOR MY BEST FRIENDS AND MY PARENTS)

I’d like explain two important things…

The first thing is “A murder story” and the second is… “A romantic present”, but today, I related the first thing.

************************************************************

Aldrin stood in his bed, reading a letter. The letter saided:

Mr.McFlower, I’m Jessica McWindsurf.

I stay in London two weeks for do an important thing?

Want see you?

If you’d like my offer, you must send a postcard to my hotel. ç

I’m lodge in Hyde Park Hotel (Westminster street, 17).

See you soon. Your cousin,

Jessica.

Suddenly, Jane came into bedroom and saw her husband reading a letter. She asks:

• Who is send this letter?
• My cousin Jessica. She saids that saty in London, two weeks, and offer that we meet.
• What? It’s a brilliant idea! Can you write a postcard saying that we can see tonight in Trafalgar Square, at nine o’clock?
• Yes. Just now!

While Aldrin write the postcard, Jennifer helped her mother to do the dinner and Paul, played with his own computer.

But a misterious person rungs Aldrin.

• Hello, I’m Arthur Conan Doyle and I born in Emburg (1859) and died in Crowborough (1933).
• What are you tell me?
• That I’m Arthur Conan Doyle, an important writer.
• Are you the Sherlock Holmes’s writer?
• Yes.
• Ok. Mmm...And, why you rung me?
• Because I need your help. I visited my children with my own time’s machine and the battery was overused.
• Ok. Can you go to my house or stayed at Trafalgar Square?
• In your house.
• Tonight at nine o’clock?
• Ok.

************************************************************

At nine o’clock…

Sir Arthur Conan Doyle apears in my garden, dead with a note:

For my friend...Aldrin McFlower,

I decided call my child Adrian Conan Doyle and kill me because I’m a resurrect lifeless and I need a peace and calm.

Carefully…

Sir Arthur Conan Doyle.

A ROMANTIC PRESENT

Hello, I’m here again. Today I’d like begin with this relate…”A romantic story”.

************************************************************

My name is Aldrin McFlower and I have an important wife and two children.

Their names are: Jane, Jeniffer and Paul McFlower. Jeniffer has thirteen years old and Paul too, because are twins.

************************************************************That day began with a romantic present because being our wedding birthday.

But one thing be an important... Was a note:

Hello, I’m Charles Dickens.

I was born in Landport (Porthsmouth(London)) (1812) and I dead in Higham (London) (1870).

I had two childre like you...Francis Jeffrey Dickens and Mary Dickens.

Today, I’d like visited your family and tell an important secret.

At eight o’clock in morning, it’s going well?

I wait your reply…

Charles Dickens .

When my wife saw this note, she asks:

• What? It’s a terrible joke!
• Why?
• Because you recive three writer’s rungs and this is the first note of an important writer.
• You have a part of the reason. But them have a time’s machine!
• What?
• Like you hear.
• It’s a falsehood!
• No!
• Ok. You have two days for show me that it isn’t falsehood or else…
• Or else...What?
• That I’m divoced with you.
• Ok.
• And now, you must go shoping with me!
• Ok.

THE END!

UNA HISTORIA ROMANTICA

Hace muchos años, mi abuelo me explicó como encontró a mi abuela. Seguidamente os lo explicaré...

Era la noche del dia 24 de diciembre de 1942, justo cuando María cumplía los veinticuatro años de edad.

Su madre le pidió que fuera a comprar el pan, y aún

no habia echo cinco o seis pasos hacia delante que se encuentra en la calle donde está el horno del pan El Futbolista, cortado por una valla.

Ella tozuda como siempre, no hizo caso de lo que decia la señal y la saltó, cayendo en la alcantarilla del agua que conducia hacia un lugar, donde no habia estado nunca.

Allí habitaba un extraño hombre del que todo el mundo hablaba, llamado Ahmed. Era un chico de veintitres años, fuerte como un roble y delgado como un fideo. Le daban pánico

las arañas y era alergico a los escorpiones.

Ahmed, era el repartidor del pan. Vivia en una cueva húmeda y tenebrosa en las profundidades, compartiendo casa con los dos monos llamados Lonqueta y Alegría.

María, asustada y coja de un pie por la caida, al ver a Ahmed, empezó a caminar paso a paso hacia él.

El, asustado por la aparicón de la misteriosa chica, no se dió cuenta de lo que tenia a su lado.

María, cuando llegó junto a él, chilló al ver el escorpión y

él, anodadado mirandosela, cogió por la cola aquella mancha negra. El escorpión le picó con su aguijón afilado en el tobillo, cayendo al suelo desmayado.

De golpe, Lonqueta y Alegría corrieron hacia el chico y con las lágrimas de los monos, se salvó milagrosamente.

María como pudo pidió ayuda, estaba solo a unos pasos de la salida.

El chico se despertó y María comenzó a hacerle preguntas para distrerle. ¿Quién era?, ¿porqué vivia allí a bajo?... Y mientras conversaban, se enamoraron.

Una vez los dos en la ambulancia, él le dijo a ella:

• ¿Quieres que te proporcione el pan por siempre?

Y desde aquel dia no se separaron jamás.

Los dos tuvieron hijos. Ellos y los monos, se fueron a vivir a un pueblo tranquilo.

Este és... el asustado, divertido y bello comienzo de la historia de amor que vivieron mis abuelos paternos.

LA ROSA DE SANT JORDI

La rosa a través de la sang del drac,

va agafar el color vermell llampant.

Sant Jordi alçant-la amb la mà,

a la dolça princesa li va donar.

Una oreneta va anar volant,

fins a la gran vila de Montblanc.

I Sant Jordi amb la princesa es van casar,

en el dia especial dels enamorats.

ET RECORDARÉ

Jo no pensava que fossis tant bonica,

una estrella o una rosa la més vermelleta.

Tú saps que t'estimo i t'estimaré,

i si  em passa alguna cosa et  recordaré.

Ets un sol o inclús una lluna i també una cosa que té veure  amb l'amor...

Pot ser un  cooor.

O una princessa en un casament.

Una rosa en un jardí.

O un petó, el més feliç.

Tú saps que t'estimo i t'estimaré,

i  si em passa alguna  cosa  et recordaré!!!!!

EL MEU AMOR

El meu amor és intens,

com una nit d’hivern.

Estic enamorat,

d’una nena molt bonica.

El meu cor està bategant a cent,

per que aquest és el meu sentiment.

Jo no paro de somiar,

amb la meva enamorada.

El meu amor és intens,

com una nit d’hivern.

Jo l’estimo, jo la vull,

jo estic infinitament enamorat de tu.

El meu amor és intens,

com una nit d’hivern.

   T’ESTIMO (US ESTIMO)

T’estimo molt quan…

estic collint una rosa que…

es per a tu…

solament per ensenyar-te…

que t’estimo molt.

T’estimo quan…

ens estem banyant en una nit…

de lluna plena…

galopant, galopant amb un cavall…

sota un arbre d’un penyassegat…

molt gran.

T’estimo molt…

quan em recordes que…

sempre m’estimaràs…

encara que jo no t’he estimat.

T’estimo quan…

em deixes en llibertat i…

recordes que només…

l’important de la vida és…

tenir primer una fèrtil amistat.

T’estimo molt quan….

estic collint una rosa que…

es per a tu, solament per ensenyar-te…

que t’estimo molt.

VINDRÉ A VEURE'T I TORNARÉ A DESPEDIR-TE

                      Et vindré, a buscar,

en el mar de somnis que et protegiran.

Buscaré un àngel confortant,

perquè defensi el teu pobre cor...

tendre i dolç.

Caminaré i saltaré cap a tu,

amb un hàbil salt et donaré un petó…

                                             romàntic i amorós.

Et vindré, a buscar,

en el mar de somnis que et protegiran.

Als teus grans llavis melanconiosos  

que decoren tot el teu cos,

llarg i preciós.

Tu em vas dir: “vindré a veure’t

i tornaré a despedir-te quan estiguis...

trist i sol”.

Et vindré, a buscar,

en el mar de somnis que et protegiran.

Composaré una bella  melodia,

perquè em recordis cada dia,

d’hivern i fredós.

I et diré amb aquesta veu melangiosa i tranquil·la:

T’estimaré sempre,

t’estimaré sempre,

t’estimaré sempre ,

t’estimaré sempre, en un present que serà passat i futur!

SA CULTURA

     Sa cultura es com ses estels

que brillen cada nit al cel

abraçant i acaronant a sa gent

Ses illes un arxipieleg gran

envoltat per aigües del Mediterrà

són com sal i sucre enllaçats

Sa ensaïmada, mmm, mallorquina

tant bona feta de sobrassada

i de penjada carabassa fina.

Sa llengua s'obre com una flor

deixada al vent bufant fort

dient sssss i nnnnn cap al nord

PATATES AMB BEITXAMEL

Les patates i la beitxamel,

són per sucar els ditets.

Les patates amb beitxamel es fan al forn,

perquè calentes són millors.

I avui ens han quedat sucolentes per parar la taula,

per menjar un dissabte a la tarda.

LA SENYORA  FIL·LOXERA

La fil·loxera aquest animal estrany,  

que va passar de França als Pirineus,

fins arribar als Països catalans.

Els pagesos no volien treure les vinyes europees,

i el desastre el va fer la senyora fil·loxera.

La fil·loxera es de la família del pugó,  

animalet tan golafre i petitó.      

Per fi tot el dany el van arreglar,  

plantant un fort cep americà.                                                                              

El fet s'ha convertit en una festa popular,  

que cada any els pagesos celebren per recordar.

ELS PORTICONS DE LA CLASSE

Els porticons de la classe són de tots colors,

com l’arc de Sant Martí que il·lumina a tot el món,

abraçant i acaronant a tothom.

Taronja i verd ben juntets ,

es barallen i fan el marronet.

El rosa i el vermell son els que jo veig ,

quan els nens mirem a través d'ells,

son colors que porten l'amor als vailets.

Els arbres a través dels porticons,

veiem a l'infinit els verds i marróns.

El color blau m'he l'he inventat,

perque és el preferit de l'infant

i l'admiro en el cel allà dalt.

MISTERI DE MITJA NIT

L'Audal Martínez, no era si més no, un simple criat de la família reial.

Però no li fèia cap gràcia que li paguéssin per la feina dura que fèia

uns miserables 200€ mensuals.

Ni per pagar­se els viatges amb autocar que l'in demanàven que fes, per anar a comprar el menjar que més disfrutava menjant el rei Alexandre Magne II.

(Heu de pensar que 200€ mensuals x 12mesos que té un any = 2400€

l'any).

Doncs bé... Com us comentava, ell sortí cap al centre de Madrid amb

l'autobús número 115, que fèia el recorregut Palau de la Zarzuela ­ Palau de la Moncloa, per entrevistar­se amb el president del govern espanyol. Això li va costar mitj matí.

A l'hora de sopar, l'Alexandre digué:

– Hem decidit apujar­te el sou mensual que tens, a 1250€ al mes.

– Perquè?

– Pensàvem que et fèia il∙lusió.

– I m'en fa, però...

– Molt bé , te l'apujarem.

– Bé, ja és hora d'anar a dormir.

Un mes desprès, quan ja feliç havia cobrat el sou, a les dotze de la nit… El robatori del segle, es va cometre.

Un tal Joseph McThurnderstorm robà les joies més valuoses de la reina, els estalvis de l'Audal i un quadre de Picasso, anomenat Gernika.