EL COLOR

Els elements més importants de una obra pictòrica són:

A la obra pictòrica hi han diferents tipus de pintara que són:

El color es pot barrejar amb altres colors primaris per fer altres colors que no estan con per exemple el gris.

Els colors s'agrupen en tres grans grups que son:

  1. Primaris o Simples: són aquells que no es poden descompondre's en altres , com per exemple vermell , blau i groc.
  2. Secundaris o binaris: són els que resulten de la barreja de colors primaris:

           3. Complementaris: un color primari es complementari d'aquell color binari , la barreja del qual es composa dels dos altres primaris:

Per una altre banda els colors s'agrupen en dos grups que són:

  1. Càlids: la gamma groc - taronja - vermell. Aporten una sensació de calor i visualment s'apropen al primer pla de la pintura.
  2. Freds: la gamma blau - verd - lilà. Aporten una sensació de fredor i visualment s'allunyen del primer pla de la pintura.

EL VOLUM

La pintura es per definició una plasmació bidimensional d’una realitat objectiva o subjectiva que l’artista vol expressar. Un quadre és, per tant, un espai de dues coordenades físiques, perquè la tercera coordenada, el volum, és impossible de reproduir com a tal.

 El modelat

a) El clarobscur, en què l’efecte de tridimensionalitat s’obté a partir dels canvis bruscos de llum i ombra (llum intensa per als volums i foscor per a les superfícies planes i posteriors). El màxim exponent és Caravaggio; i

És doncs, a partir d’aquesta anàlisi que cal observar l’organització de la realitat representada a partir de la conformació de figures geomètriques com a base de l’esquema formal. És així com les composicions s’ordenen a partir de la combinació de triangles, cercles, rectangles, etc.

 L’escorç

És aquell recurs plàstic que presenta les formes en posició perpendicular o obliqua respecte al pla del quadre. La seva funció és la de suggerir una sensació de profunditat. Un bon exemple és el .

LA LLUM

La llum

De la mateixa manera que l’artista busca una sensació d’espai (a partir del volum i de la perspectiva) i de vida (a partir dels jocs de color), la recerca d’una font lluminosa que “justifiqui” la possibilitat de visionar allò que la pintura presenta, esdevé un altre dels recursos expressius del pintor, que sol completar la sensació de realitat, il·luminant l’escena que recrea.

La llum en un quadre és il·lusòria, de la mateixa manera que ho és el volum, la perspectiva i el color, i és a partir d’aquesta realitat que la llum pren un rol principal dins la capacitat dinàmica de l’obra.

 LA LÍNEA

Les línies poden ser formalment:

a) decoratives, de caràcter més ornamental;

b) dinàmiques i convulses –diagonals, espirals- representant el moviment; i

c) estàtiques i equilibrades -verticals, horitzontals- que remarquen un caràcter temàtic més reposat.

És doncs, a partir d’aquesta anàlisi que cal observar l’organització de la realitat representada a partir de la conformació de figures geomètriques com a base de l’esquema formal. És així com les composicions s’ordenen a partir de la combinació de triangles, cercles, rectangles, etc.

El resultat d’aquest joc de línies i formes comportarà la part de la càrrega simbòlica de l’obra pictòrica en el seu conjunt. Hom por establir un seguit de formes com ara les següents:

a) formes obertes i línies verticals: elevació mística;

b) formes tancades triangulars i línies centrípetes: equilibri; i

c) formes tancades circulars i línies centrípetes: perfecció.

LA PERSPECTIVA

a) Antiguitat. Hi ha un continu afirmar-se i oposar-se de dues concepcions de perspectiva: una lineal, matemàticament rigorosa, però que no respon a la realitat de la visió; i una corba (perspectiva naturalis), empírica i aproximativa, més propera a la percepció visual, atès que representa la corbatura de la xarxa de la imatge retiniana;

b) Edat Mitjana. Es perd la representació volumètrica de les formes (procés de decadència de l’escultura exempta i progressiu aplanament del relleu) i es tendeix a la bidimensionalitat i esquematisme dels símbols. Fins el s. XIII no hi ha perspectiva;

c) Quattrocento. Es recupera i es fa la perspectiva “cavallera” o vertical: representació de l’escena com si el pintor es trobés en un punt de visió elevat (a cavall), mirant l’escena de dalt a baix. El redescobriment de la perspectiva lineal es dóna a Florència i es deu a Brunelleschi.

d) Cinquecento i Barroc: la perspectiva aèria. La visió empírica demostra que la distància, per l’aire i per la pròpia visió, borra i modifica els contorns de les coses; els colors perden vida a mesura que és més gran la llunyania.