NOEMI LÓPEZ, 1r ESO A

Per a què serveix viatjar?

Per poder elegir o canviar

el lloc al qual volem viatjar,

per a alguns és un gran plaer,

per a altres és obligació,

per a alguns per poder com a plaer,

les ganes de diversió,

per a altres és escapar per

amenaces amb munició.

En els dos casos

és per poder trobar

pobles, països o ciutats,

per poder descansar,

ja ben o mal preparats,

de la seva anterior llar.

Però hi ha diferència,

és molt fàcil de trobar,

sigui per aparença,

o manera de viatjar:

els viatgers són ben acollits,

i els emigrants són escarnits.

 

Mariña González Novo                                                                                  

2n Eso A

I tu, com viatjaries?

 

 Viatjaria de dreta a esquerra,

de Hong Kong a Anglaterra,

amb una maleta gegant,

per ficar tots els regals.

 

Viatjaria per tots els llocs que pogués,

i deixaria marca encara que no es notés.

Em faria fotos a cada monument,

per mai oblidar aquell moment.

 

Viatjaria amb un mapa de l’estat,

per no perdre’m en aquell somni de ciutat.

I m’aprendria l’idioma,

però sense prendre-ho com a broma.

 

I sobretot gaudiria com mai,

perquè aquestes experiències,

no es repeteixen cada any.

 

Viatjaria de records,

que mai ningú em llevaria del cos.

 

CELIA PALMER, 2n ESO A

 

“Somia”

 

L’altre dia estava enfadada.

De viatge volia anar-me’n.

I, com la millor eina per volar és somiar,

disposada vaig començar.

 

Jo vaig deixar la meva creativitat,

que elegís per ella mateixa.

Però no vaig poder evitar

una ajuda fer-li arribar.

 

Viatja, viatja i no para de viatjar.

Fins que un destí ha agafat.

A l’aeroport he arribat

i a l’avió ja he pujat.

 

Fins que del somni he despertat.

 


PERE FUSTER, 2n ESO A

 

M’agradaria viatjar…

 

Viatjaria a la teva ment,

per saber el teu interès.

Viatjaria al teu cor,

per saber el dia de la nostra sort.

 

Viatjaria al futur,

igual que al passat.

Per saber el que hem viscut,

i recordat.

 

A tot arreu viatjaria,

amb tu, és clar,

Perquè, si no, em moriria

i això no es pot arreglar.

 

Adéu, ens direm algun dia,

que no sigui avui ni demà.

Encara ens queda per riure,

i per plorar.

 

 


OLGA GISPERT, S2B

Digne esperança

Jo viatjo amb els teus ulls

a aquell passat que ens va marcar,

i és que la vida era cara a cara

i els missatges en fulls.

Vaig veure créixer el fum

i tots estàvem com un llum.

Doblers que ceguen l’ànima,

intents de voluntat antònima.

Idees capitalistes disfressades

de somriures per les fotografies.

Interès propi és el nostre resum,

sempre amb la societat de perfum.

Xenòfobs, homòfobs, masclistes,

masses fòbies a les nostres vides

exagerada ment abstractes,

decorant els nostres mals actes.

 I ara arriba la consciència,

ens fa mal tanta decadència.

Ments tancades fan portes obertes,

el poble faner soluciona esquerdes.


LORENA ROSELLOL, 1r BATX. A

 

Viatjant vaig,viatjant vinc

 

Viatjant vaig, viatjant vinc

Viuré saltant de somni en somni

despertar-me i que no hi siguis és el major risc

ja no vull ser víctima d’aquest insomni

preferesc fugir, perquè sense tu jo ja no visc

 

Viatjant vaig, viatjant vinc

en el meu cap no hi ha lloc per a la solitud

la teva ànima entre els meus dits sostinc

i del teu cos m'oblido amb lentitud

 

Viatjant vaig, viatjant vinc

Danso els balls típics dels planetes de la meva ment

Aquest descontrol ha provocat en mi gran desconcert

Potser res d'això és cert

Però ja m’he apropiat de l’univers

I aquest coet, d'esperança s'ha cobert

 

I viatjant vaig, viatjant vinc,

i del viatge, l’aurora és la fi.

Per ma faç, s’acosta a mi  

la llum; la rosada allà s'estén:

llàgrimes per no veure't, sabent,

que tot cessa quan despert.

 


MAR FAYAS, 1r BATX. A

 

UN PESSIC DE SAL

 

Navegant a la deriva

per un corrent que ens desvia.

Navegant amb tramuntana

i al timó, mà ben agafada.

 

Tot és favorable

fins que la mar calma,

no hi ha moviment

ni bufa el vent.

 

Temps de viatjar,

hora de nedar,

i deixar l’aigua a la ferida

per sanar-la de la travessia.

 

Temps d’explorar

la profunditat,

hora de surar

en un cel estrellat.

 

Temps d’abandonar l’embarcació

i començar la transformació

en un salvatge dofí

que comença el seu camí.

 

Hora de fer l’expedició

que segueix la direcció

d’un instint submarí

sense vent ni moviment.

 

ABRIL PERICÀS, 1r BATX. C

 

La nuesa que escriu a la sorra...

 

La nuesa que escriu a la sorra es fon

amb els grans d’arena que li envolten les cuixes.

I té els ulls clavats al mar

com si les gavines li volessin al pit

i no esperés ningú a l’horitzó.

 

Li esclata una ferida quan deixa enrere els murs,

quan s’enlaira a una tempesta i fuig,

quan parteix a un viatge per no conèixer terra,

per no arrelar-se enlloc.

 

Perquè el sol l’ha cremada i les platges li couen com l’amor,

esperant començaments que són finals,

pintant les maletes del color llibertat,

del qual es tenyeixen si saps marxar.

 

I ara s’atraca el vaixell fent escletxes entre els mars.

I ella diu l’adéu d’algú que no torna,

d’algú que ha après el llenguatge que tenen les brúixoles i els vents,

d’algú ingovernable, lletraferit i sense temps.

 

I encara que hi ha absències que creuen l’aire

i es claven al seu ventre,

ningú pot desfer les passes de qui juga brut.

 


Maria Torres S4B

ON PUC ANAR?

On puc anar a buscar-te?

No és broma, creuaria

Els mars de mig món per

Trobar-te. Jo seré

Pel fons del meu cap. Perquè

És un lloc on els meus pocs

Sentiments s’amaguen i

Els pensaments es combinen.

Veig els llocs, milers de rostres

Al mateix temps. Aquí és on

Em trobaràs asseguda

Mirant tots els nostres records.


Tu, a mil cent disset quilòmetres.

Les teves corbes:

la que comença en el teu somriure

i acaba en la meva boca,

la que segueix pels teus malucs

fins a les ermes dels meus dits.

Aquesta corba que va passar a ser línia, estable,

des del moment en què vas aterrar

sobre les meves pigues.

Però vas enlairar de nou,

lluny, encara que aprop de la meva ànima,

plena de vida des que començàrem

juntes aquest viatge.

De marejar les pors

fins que es desprenguin

dels nostres cossos,

cansats de tant navegar per la llacuna Estígia,

entre mort,

que ara gràcies a les teves ales,

he enviat lluny de les meves venes,

que, finalment, palpiten.

Irene Gallego 2BB