MALLORQUINS MORTS FORA 1600-1652

Mallorquins, de natura o d'adopció, morts fora de l'illa

        Si un mallorquí o persona casada a Mallorca moria fora de l'illa i la viuda o viudo es volia casar havia de demanar llicència i una sèrie de testimonis havien d'assegurar la seva mort. A la sèrie Concessos de l'Arxiu Diocesà de Mallorca trobam les declaracions dels testimonis, després de jurar sobre els 4 evangelis que diran la veritat, relaten la mort, on es va produir i la causa. Sovint es descriuen les circumstàncies de la mort, es relaten naufragis i morts violentes, com que li ficaren l'espasa per la boca i li sortí pel clotell, que al Cuco uns moros mataren uns mallorquins amb alfanges i els tragueren les butzes i les donaren als cans. De vegades el document ens diu amb qui casarà la viuda i a quina parròquia, però no sempre. En el cas dels que moren captius a terres musulmanes donam la notícia molt abreujada perquè pensam fer una publicació apart sobre captius i renegats, aquests a partir dels processos inquisitorials, materials que ja tenim recollit. No cal dir que aquells que emigren amb la dona o el marit i moren fora no els documentam als Concessos a no ser que el viudo o la viuda torni a Mallorca i es vulgui casar.

        Les notícies dels que moren fora les donam abreujades ja que molts de testimonis repeteixen el mateix. Procuram emprar les mateixes paraules         que els testimonis amb certa correcció ortogràfica. En el cas d'alguns castellanismes o paraules arcaiques les posam en cursiva. Hi ha paraules que es consideren castellanismes i no ho són i ni tan sols estan al diccionari Alcover-Moll, com és el cas de sombrerer o sombrero, ja hi havia barreters, capellers i sombrerers, i a ciutat hi havia el carrer Sombrerers.

         Dels que moren fora 274 són de Palma, de 27 es diu que són mallorquins sense especificar la població, 13 són d'Alcúdia, 10 de Felanitx[1], 8 de Sóller, 7 de Llucmajor, 7 de Manacor, 6 de Pollença, 5 de Selva, 5 d'Artà, 5 d'Inca, 4 de Petra, 5 de Sa Pobla, 3 de Binissalem, 2 de Bunyola, 2 de Montuïri, 2 de Porreres, 2 de Sta. Margalida, un d'Alaró, un d'Andratx, un de Búger, un de Fornalutx, un de Santanyí, un de Sencelles, un de St. Joan, un de St. Llorenç. Dels de fora de l'illa casats i domiciliats a Mallorca en trobam 21 de Catalunya, 20 de França, 13 de Gènova, 7 d'Eivissa, 5 de Menorca, 5 de València, 4 de Castella, 3 de Ragusa, 3 de Venècia, 2 de Nàpols, 2 de Niça, un de Grècia, un de Milà, un de Pisa i dos de Sicília.

        La majoria dels que moren fora eren mariners, 133 ho eren habituals, 79 tenien altres professions però feien viatges com a mariners, sobre tot com a corsaris, si li afegim 41 patrons, el total de mariners morts foren 251, i encara hi havia 10 pescadors. El següent grup era el dels soldats que sumen 92. Els menestrals, alguns dels quals també feien de mariners,  foren 13 paraires, 13 forners, 11 sabaters, 7 sastres, 6 teixidors de llana, 5 teixidors de lli, 4 fusters, 3 gerrers, 3 velluters, 5 picapedrers, 2 passamaners, 2 moliners, un sombrerer, 3 sense especificar, 3 corders, 3 ferrers, 2 flassaders, un abaixador, un blanquer, una cosidora, un dolcer, un pastisser, un coraler, un moliner, un total de 91. Hi ha 12 dones casades que moren fora, però molts d'homes se'n anaven de Mallorca sense la dona encara que fos per uns quants anys. En el sector agrari sols trobam 10 conradors, un pastor, i 4 hortolans. Dins el sector terciari trobam 6 carnissers, 3 criats i 2 criades, 2 cirurgians, 2 mercaders, 2 corredors, 1 tender, 1 marxando, un trompeta, un vergueta, un baster, un barber, un cotxer, un escrivà, un total de 25.

        110 moren captius al nord d'Àfrica, 36 homes i 11 dones havien fet emigracions temporals, 4 estaven desterrats i 33 eren galiots, uns per haver estat condemnats a galeres vogaven a galeres cristianes, altres per haver estat capturats remaven a galeres musulmanes o franceses.

        Molts dels mallorquins documentats moren captius a ciutats musulmanes: 39 a Alger, 20 a Tunis, 17 al regne del Cuco, 15 a Constantinoble, 4 a Bizerta, 2 a Quíos, un a Alexandria, un a Tetuan, altres 5 a Barbaria sense especificar. 25 homes moren en galera: 8 captius, 9 galiots, dos a galera francesa, 5 a galeres de Barcelona, 2  essent soldats, un mariner. 120 moren a la mar, a naufragis o de malaltia a la nau.  A Catalunya n'hi moren 45 (d'ells 23 a Barcelona, 11 a Tarragona, 6 a Roses), a Nàpols 30, al regne de València 28 (4 a Dénia), 23 a Sardenya (17 a Càller), 12 a la senyoria de Gènova (2 a Final que era de la monarquia hispànica), 14 a Llombardia (6 a Alexandria de la Palla, 2 a Milà), 5 a Menorca, 7 a Sicília, 10 a França (8 a les illes de St. Honorat i Sta. Margarita), 4 a Galicia, 3 a Xipre, 3 a Aragó, 5 a Múrcia (3 a Cartagena), 9 a Menorca, 5 a Eivissa, 4 a Puerto de Santa María, 4 a Màlaga, 4 a Còrsega, un a Alemanya, un a Canàries, un a Ceuta, un a Formentera, un a Granada, un a Madrid, un a Marbella, 2 a Orà, un a Salses, un a Toledo, un a Venècia (Gozo), un a Roma, un a l'illa d'Elba.

        Els captius ho podien ser de particulars o de l'Estat o grans senyors. N'hi havia que tenien molts d'esclaus per vogar a les seves galeres. El 1604 a Constantinoble, Otxalí Boet tenia 3.500 captius cristians i tenia infermeria. Quan hi havia pesta morien molts de captius. El 1622 navegant en les galeres d'Alger que anaven en cors, moriren més de 60 esclaus que era temps de pesta.

        La causa més freqüent de mort era la malaltia en 258 casos (d'ells 37 de febres, 3 de sífilis, un orinava sang), als que hi ha que afegí 32 de pesta, la majoria a Alger. En naufragis en moren 90 i en incendis de naus 3. Són 28 els que moren en combat, sovint en accions corsàries, sols tres moren de ferida de guerra i 2 degollats. En morts violentes trobam: 11 de coltellades o punyalades, 9 d'escopetades, 7 d'arcabussades, 4 de mosquetades, 5 d'estocades, 3 de canonades, 2 a bastonades, 2 en brega, 8 assassinats, un emmetzinat,  un en fuga, un d'alabardada, un d'una pedrada, en total 52. En accident en moren 7, 3 d'ells un cop, un d'un llamp. Altres causes: 4 executats (2 d'ells penjats), 2 dones de part, un de cansament. Entre els que moren violentament trobam assassinats per robar-los, en brega (de vegades soldats d'una mateixa companyia) o per gelosia com un que a Madrid s'havia amistançat amb una dona i el marit li pegà una arcabussada.

         Els mariners que moren fora són 261, la majoria moren a la nau, de malaltia, en naufragi o en combat en accions corsàries. Sorprèn que gent que té una professió, com paraire, se'n vagi en accions corsàries en que estan exposats a morir o ser capturats. Però anar en cors, malgrat el perill devia ser rentable. El 1630 la viuda de Jaume Rai, genovès mort en acció corsària, diu que va rebre la seva part tocant del cors que fou de 200 peces de 8. Els documentats que moren en naufragis són 64, una petita part dels que moren en naus que desapareixen o de les que sols es troben restes sense tripulants i 23 es neguen a naus que no desapareixen. El 1601 es parla d'una nau que partí d'Alcúdia per Barcelona i de la que trobaren trossos de la nau a la platja de Sitges sense cap tripulant. El 1606 el vaixell del patró Miquel Nebot es perdé. El 1608 es perdé la fragata de Pere Català que venia de València, no es salvà ningú. El 1610 partí de Cullera el bergantí del patró Llorenç Estord que anava a Eivissa i que es perdé a la vista del patró Nicolau Bonet que anava en conserva. El 1614 la barca de Josep Rovira en la que anava per patró Joan Alòs, anaren a posar foc i cremar vaixells a Alger, corregueren  Càller i venint a M. es negaren, ningú de la barca aparegué. El 1616 la barca del patró Miquel Rovira es perdé, tragueren molts morts a Banyalbufar. El 1619 es perdé la barca d'Antoni Català Català que partí d'Eivissa. El 1620 partiren dos bergantins de Vinaròs per M. i pel camí es mogué gran vent i a la vista de la Dragonera el bergantí del patró Antoni Gibert es negà i mai més els veren. També el 1620 el bergantí del patró Antoni Galmés es perdé a la vista de Mallorca. El 1623 la barca del patró Antoni Bosch de 8 bancs anà a treure captius d'Alger i mai més s'ha sabut res de nou de la gent, l'espia que deixaren en terra al tornar amb els captius no trobaren la barca tornà a M., portaren un tros de tabernacle de la barca que trobaren devers les salines de Campos. El 1624 el bergantí del patró Pere Bou partí de Dénia i no arribà. El 1646 sortí una fragata morisca que aportava el patró Tomàs Garí per anar en cors contra francesos i es perdé a la mar amb tota la gent, a Menorca i a Portocolom es trobaren trossos de dita fragata. El 1647 partí del moll la sagetia del patró Antoni Matos i es negà a un port de Sardenya anant a Araxa del Genovesat, mai s’ha tingut notícia de dita sagetia. El 1650 Francesc Xepeli anà en cors amb la sua sagetia i capturà una sagetia francesa, dit patró es posà dins la presa amb 7 o 8 persones per aportat-la a M., per una tempesta el vaixell es va fer mil trossos, 4 supervivents arribaren a Gènova. A alguns naufragis no morien tots, el 1619 naufragà una nau que anava de Capdepera a Menorca, moriren 20 persones que arribaren a sa Punta d'En Amer. Hi ha mallorquins que moren captius a galeres musulmanes on vogaven, el 1610 es parla d'una galera de Bizerta que partí amb altres 3 a la volta de Turquia i no tornà. El 1607  una galera d'Alger, en la qui anaven captius mallorquins com Sebastià Martorell, davant Eivissa trobaren a don Carles Dória que els trabucà amb la sua galera, de 108 cristians n’escaparen 10. Els galiots al estar encadenats al banc tenien difícil escapar en cas de naufragi. El 1622 es diu que 13 o 14 anys abans, hagué desgràcia, es cremaren 12 galions de la flota d'Índies a Cartagena d'Índies morí molta gent, entre ells el mallorquí A.M. Regas. Joan Estada i Joan Fornés havien mort a l'anomenada Armada Invencible com es relata 20 anys després.

        Vaixells que van a Barbaria a treure captius cristians clandestinament naufraguen o els seus tripulant troben la mort a terra després de desembarcar. El 1624 una nau que anava a Alger a treure captius cristians amb un espia en terra per avisar els captius, quan foren al lloc assenyalat per embarcar-se no trobaren la barca, es perdé per mal temps, anant a Menorca a la platja de Campos va trobar un tros del tabernacle de dita barca i el patró Baltar digué que era de la sua barca, després arribà l'espia i digué que no trobà la barca i té per cert que es perdé. El 1605, 3 barques anaren al regne del Cuco, una la del patró Mateu Alsina, àlies Pelut, tots els que arribaren a la ribera moriren salvo 3, morien més de 70 persones. El 1605 Caterina, Caterina vda. de Miquel Cerdà  diu que el seu marit anava per patró amb una barca al Cuco amb el mestre de camp Martí Lopes i als 4 mesos li digueren que havia morta tota la gent de les barques. Antoni Comes, mariner mallorquí, anà amb 2 baques armades amb el mestre de camp Lopes, havien d'anar al rei Cuco, desembarcaren i tragueren les baques a terra, als 4 dies arribà tanta morisma que els escopetejaren, eren 10 moros per cada cristià, ell va arribà nedant a l'illa den Carbó junt amb un altre cristià, Bartomeu Genovès. No foren els únics que moriren a terres del Cuco. El 1619 la  barca del patró Pere Gilabert anà al Cuco, saltaren a terra Nicolau Far, un tal Roca i don Joan Car, isqueren moros de les mates i amb les alfanges el mataren, tragueren les butzes i les donaren als cans. El 1646 anaren dues fragates a Barbaria per treure captius cristians, essent a una cala dita Sietecabos isqueren de terra molts moros i els tiraren escopetades. El 1607 es diu que anaren a Famagusta (Xipre) dues barques, hi anaren molts turcs i mataren a tots els que havien passat a terra excepte tres.

         Els que moren a naus, tant si són soldats o mariners, si estan prop de terra els enterren a terra, si hi ha una població a l'església. Si la terra es lluny els cusen dins un llençol i els tiren a la mar.

        89 soldats moren fora, la majoria de malaltia. Els mallorquins no estaven obligats a fer serveis militar fora de l'illa, s'allistaven voluntaris per la paga com a mercenaris. Es fan lleves perquè s'allistin voluntaris per anar fora de l'illa. El 30-6-1635 el Gran i General Consell ofereix 2.000 soldats i l'agost a la porta del moll hi haurà una taula per allistar-se que lliurarà als que s'inscriuen quantitats que van entre 8 i 15 ll. S'allistaren una sèrie de companyies de les que seran capitans els nobles Nicolau Quint, Jordi Callar, Lleonard Fortesa, Joan Despuig, Albert Fuster, Francesc Garriga i Tomàs de Verí. (ARM, EU-66: f. 304-307 v.). La quantitat lliurada era a compte. El 13-2-1640 es diu que, Antoni Mestre, gerrer d'Inca, als 9 mesos de casat s'allistà soldat i anà a Menorca, anava malaltís i deia que les 50 lliures que li havien donat per ser soldat li amargaven (veure morts fora). El 1640 s'havia de pagar 100 reals castellans a cada soldat i una carta a batles i jurats de certes viles indica les quantitats enviades per pagar: Sencelles 300 reals, Alaró 300, Binissalem 300, Selva 300, Pollença 400, Campanet 300, Montuïri 400, Sant Joan300, Petra 500, Sineu 600, Muro 500, Sta. Margalida 400, Alcúdia 300, Sa Pobla 300, Inca 600, Llucmajor 600, Algaida 400, Porreres 500, Santanyí 400, Felanitx 600, Artà 500 (ARM, EU-68, f. 223).Veiem que sols s'allisten de 3 a 6 soldats per vila. Un real equivalia a 1,41 lliures, cent reals eren 141 lliures, quantitat apreciable pel que no es estrany que molts d'homes s'allistessin deixant la dona. Homes casats deixen la dona per ser soldats fora Mallorca. El 1623 Antonina,  viuda de Miquel Suau, paraire de Bunyola, diu que es casà fa 8 anys, estigueren pacíficament 8 anys i després partí, persuadit per certa persona, per Pavia com a soldat, allà serví 3 anys en els que escrivia a sa muller dient que prest tornaria però morí a Itàlia.

 

        La majoria de soldats mallorquins que s'allisten ho fan a companyies mallorquines amb capitans mallorquins. Als Concessos dels anys 1598-1600 es parla de soldats mallorquins mort a Galícia a les companyies dels capitans Jaume de Bordoy i Francesc d'Orlandis. El 1600 hi soldats mallorquins a Milà amb el capità Olivera, el 1601 a Nàpols amb els capitans Menarques i Alonso de Madrano, el 1621 a Nàpols amb el capità Diego Bermúdez, el 1622 a Sicília amb el capità García Sarmiento, però no semblen companyies mallorquines. A Llombardia el 1618 trobam la companyia de Felip de la Cavalleria i els 1633-1637 la del capità Pere Santacília. El 1626 es trobava a Gènova la companyia del capità Ramon Dureta i el 1635 la del capità Miquel Angalda era a Final. El 1639 va a Menorca la companyia del capità Ignaci de Torrella, el rei havia ordenat l'1-8-1639 enviar a Menorca un socorro de 300 homes.  El 1631 era a Nàpols la companyia del capità Francesc Berard. El 1635, any en que la monarquia hispànica entra en guerra amb França, és quan més companyies s'aixequen com ja hem vist. El 4-6-1635 el rei envia una carta al Procurador Reial, el compte de Formiguera, nomenat-lo maestre de campo de la gente que se levanta en ese Reino en execución del servicio que me ha ofrecido de dos mil hombres en caso de romper yo con Francia (EU-68: 274). Com a curiositat trobam un pres de la Inquisició que ofereix una companyia, el 30-7-1635 Miquel Truyol, que feia 14 mesos estava a les presons del Sant Ofici, tenint notícia de que es feia una lleva d'infanteria per servir a sa magestat s'ofereix a anar a servir amb una companyia que aixecaria a ses costes (EU-68: 300). Aquest any trobam a Arle (Provença) la companyia del capità Pere Jordi Puigdorfila, però la majoria de companyies les trobam a les illes de St. Honorat i Sta. Margarita, unes petites illes davant Canes, on una esquadra de 44 galeres les ocuparan, allà junt amb Llombardia és on documentam més soldats morts de malaltia. Allà trobam les companyies dels capitans Miquel Joan de Santacília, Alonso de Costa, Onofre Pastor Safortesa, el comte de Formiguera i el capità Gili. El 1639 els francesos ocupen Salses, entre els que van a recuperar aquesta plaça hi haurà mallorquins. El 20-9-1640, Pau Clarís, pels diputats del general, agraeix als Jurats de Mallorca l'ajuda dels bergantins armats d'aquesta illa i referint-se a Catalunya parla de la finesa en que la província ha servit a la majestat, Déu lo guard, en particular al socorro del Rosselló i siti de Salses (EU-68: 211).  A partir de 1640 amb l'inici de la revolta catalana aniran tropes mallorquines a Catalunya a servir al rei, van companyies a Tarragona com les de Jaume Custurer i Jeroni Sales, menor, i hi haurà vaixells que transportaran queviures i forners aniran a Tarragona a fer pa pels soldats. Darrera els exèrcits hi anaven dones i minyons. Un soldat que mor a Salses anava acompanyat de la dona, trobam dones a Llombardia que servien a oficials i un soldat que anava acompanyat d'un fill de 12 anys.

        Dels que moren fora havent emigrat per motius laborals hi ha dues zones a les que emigren pagesos: l'illa de Sardenya i les zones del regne de València abandonades pels moriscos expulsats el 1609. A aquestes zones hi van famílies completes, als concessos sols trobam la defunció d'aquells viudos o viudes que tornen a Mallorca. El 1630 Margalida Gelabert, de 46 anys, natural de Marratxí, diu que casà amb Guillem Torrens de Petra i el 1610 amb molts altres pagesos anaven a València amb els seus marits i infants, a la vista d'Eivissa isqué una galiota de moros i captiva la sagetia francesa en que hi anaven i els aportaren a Alger. El 1645 Antoni Vadell, conrador de Petra, diu que fa 3 anys  passant per la vila de Llaurí anà a casa de Guillem Serra, mallorquí casat i domiciliat a dita vila, que li digué que Vicenç Ferrer de Petra era mort, anà a la vall de Gallinera on hi ha molts de mallorquins casats i tots li digueren que era mort. Abans de l'expulsió dels moriscos hi havia menestrals mallorquins treballant al regne de València, el 1609, al temps que tragueren els moriscos de València, Francesc Mirra, niçard casat a M., feia feina a una botiga de Dénia amb mallorquins, i el mataren pels camins, en aquex temps trobaren molta gent morta per los camins per lo que era la bulla de treure los moriscos d'Espanya i de ordinari se mataven homes i no sabien qui eren, per ser niçard no el degueren conèixer. A l'arxiu arquebisbal de Càller als llibres sacramentals trobam molts de mallorquins que es casen o moren a la capital de Sardenya. El 1600 hi ha inundacions i moren molts de mallorquins.

 

                         

Font: www.llinatgesdemallorca.com 


[1]          Cal dir que per alguns la font es trobà als archius de Cagliari.