El Modernisme català

El Modernisme a Catalunya va tenir una fantàstica expansió, ja que el país estava obert als corrents procedents d'Europa, per tal d'afermar les seves diferències amb Espanya i reforçar els seu nacionalisme polític, en un període liderat per la "Renaixença" després d'una llarga  decadència originada per la derrota del 1714 i la conseqüent pèrdua dels drets i institucions nacionals.

Les idees de Ruskin i Viollet-le-Duc i l'estètica de William Morris, Walter Crane, Mackmurdo, Mackintosh, etc. van ser acceptades com a base de la renovació artística.

Arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i altres, varen prendre el liderat d'aquest moviment.

Els Modernistes, creien en la imaginació creativa com a creadora de símbols en contrast amb els eclèctics que pensaven en l'art com a representació objectiva de la realitat. De fet, el Modernisme representa a tot el món i en especial a Catalunya la llibertat per la creació de noves formes anteriorment no acceptades, traient l'art de l'encarcarament acadèmic.

El Modernisme català no només reflecteix en la seva arquitectura la riquesa ornamental que es comú a tot l'Art Nouveau, sinó que manifesta un interès per mantenir i renovar les tècniques tradicionals de construcció i decoració, utilitzant materials antics com el totxo i nous (en aquella època) com el ferro i també noves tècniques ceràmiques.

Aquestes noves tendències són evidents en les diferents arts com l'arquitectura (inclosos tot tipus d'edificis), escultura (tant com a art independent, com a complement d'edificis), pintura, arts decoratives (amb materials com mosaic, vidre, fusta, tèxtils i ferro per manufacturar qualsevol objecte com mobles, làmpades, joies, vestits, ampolles, vaixelles, coberteries, catifes, etc.), literatura i música.

El Modernisme va tenir una enorme acceptació social a Catalunya com a part de la "Renaixença" i els artistes que en formaven part van esdevenir molt populars. Això és així amb els arquitectes esmentats, però també amb pintors com Ramon Casas, Isidre Nonell o Santiago Rusiñol(organitzador de les "Festes Modernistes" realitzades a Sitges al final del segle XIX).

Alguns d'aquests artistes - els bohemis del Modernisme - es reunien des de 1897 en el cafè literari "Els quatre gats" instal·lat en un edifici de Puig i Cadafalch al carrer Montsió de Barcelona amb gran prestigi en els cercles modernistes. Aquestes reunions també eren freqüentades per artistes com Picasso -les seves pintures de les èpoques blava i rosa estan considerades com modernistes-, Miquel Utrillo, Mir, Pichot i altres.

La revista "Pèl i ploma" publicada per Ramon Casas va ser el portaveu del moviment a Barcelona.

Aquesta actitud col·lectiva de renovació artística i progrés va ser la base per a l'impuls d'un dels més brillants períodes de l'art català.

 

Antoni Gaudí

A Catalunya l’artista indiscutible és l’arquitecte  Antoni Gaudí (1852-1926). En el marc d’un un poderós ressorgiment de la cultura catalana: la Renaixença, la rica burgesia industrial, culta i nacionalista, acceptarà els postulats del nou moviment perquè en ell es barregen la  tradició, novetat i refinament. Aquesta vitalitat cultural i cosmopolita de la fi de segle a Catalunya va unida al desenvolupament de la indústria, especialment la metal·lúrgia, que tanmateix afavoreix els arquitectes.

 

Gaudí passa artísticament per diversos períodes. En un principi està influenciat pel eclecticisme francès, com es pot comprovar en la Cascada del Parc de Barcelona. Posteriorment viu una etapa oriental caracteritzada pel fort ús del color, sobretot en les atzabeges, i de les gelosies. Exemple és el Palau Güell de Barcelona, si bé ja apareixen en ell els seus típics arcs parabòlics a les portes, i un personal estil d’inspiració biològica.

los Botines a Lleó. Finalmente, l’artista assoleix la maduresa creativa, el modernisme ple. En el Parc Güell, realitzat entre 1900 y 1914, fon arquitectura i escultura en la mateixa naturalesa.

Empra fragments de ceràmica de color integrats en la massa de formigó a mode de mosaics, pilars inclinats que compleixen una funció tant tècnica com decorativa, i adapta els volums ondulats a les desiguals i sinuoses formes del parc.

Entre les seves obres més notables cal esmentar la Casa Batlló, de 1905; revestida de mosaics de colores, amb columnes i mainells  inspirats en les formes dels ossos humans. La sorprenent Casa Milà, acabada el 1910, també coneguda com La Pedrera, es caracteritza per les superfícies còncaves i convexes, de gran plasticitat, inclús en la línia que remata la cresta de la teulada. Els perfils de les finestres estan formats per ferros retorçats i els interiors de les habitacions presenten un traçat absolutament asimètric, amb parets ondulades i diferents angles i nivells. El geni artístic de Gaudí posa la tecnologia al servei d’una exuberant capacitat creativa.

La influència de Gaudí en l’art contemporani en general és de gran magnitud, però es fa particularment evident en corrents com la surrealista o en escultors de la talla d’Henry Moore, entre molts.

Josep Puig i Cadafalch (1867-1957)

Nascut a Mataró (El Maresme) l'any 1867. Estudiant encara, el 1887 ingressà al Centre Escolar Catalanista formant part del grup de la Renaixença. Acabà la seva carrera d'arquitecte el 1891 a Barcelona i es posa a treballar a la seva ciutat natal a on arriba a ser arquitecte municipal des dels seus 24 a 29 anys, època en que construeix alguns del seus primers edificis en aquesta ciutat.

Nomenat Professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, (Càtedres d'hidràulica i de Resistència de materials), va desenvolupant àmpliament les seves qualitats

A part de la seva activitat professional com a arquitecte, desenvolupa una àmplia labor política en el camp del catalanisme.

El 1917, a la mort d'Enric Prat de la Riba, el va substituir com a President de la Mancomunitat de Catalunya desenvolupant un ambiciós pla d'escoles i institucions culturals (va crear la Junta de Museus), així com nous museus al Parc de la Ciutadella de Barcelona, activació de

La segona època blanca (Idealisme racionalista) correspon mes aviat als gustos de la nova elit burgesa, pràctica i ordenada. A aquesta època corresponen la Casa Trinxet, la Casa Muntades i la Casa Company.

La tercera època època groga (Monumentalisme) es desenvolupa durant el període de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, de la que fou el primer arquitecte. Es caracteritza pel monumentalisme, el color groc de les façanes i la imitació de l'arquitectura romana que es barreja amb el tipisme valencià i andalús dóna com a resultat un preciosisme barroc.