El tren

Sentia de cop el soroll de la màquina del tren, que augmentava el volum a mesura que s’allunyava de l’estació. El so de la xemeneia ressonava per tots els espaiosos vagons i les orelles atentes de la gent hi prestaven tota l’atenció. A través de la finestra veia aquelles cases que tant reconeixia, aquells carrers llargs i solitaris per on havia fet anar la meva bicicleta vermella que tant m’estimava de petita. Vaig tancar els ulls; durant un moment, tots aquests records que em venien al cap s’esvaïren com per màgia, com si mai no haguessin existit. Era com si tots els moments viscuts fossin trossos de vidre trencats que jamai no es podrien reconstruir, com si aquell tren fos l’únic que restava que podia salvar-me. Ja feia temps que no veia el poble; ja feia temps que no veia els records.

Les aparences de la gent em resultaven totalment desconegudes. Els fulminants raigs del sol que penetraven pels vidres que tancaven les finestres del tren, m’enlluernaven i em privaven d’una clara visió. De sobte, un al·lot es va asseure just davant meu; va obrir un llibre i en vaig poder veure el títol: “Alemany, nivell 1”. Em va sorprendre veure que l’al·lot ni tan sols aixecava la vista del llibre per mirar per la finestra, que mostrava uns immensos camps verds molt ben cuidats. Semblava neguitós, com si ell també estigués a punt de començar una aventura lluny de casa. Vaig pensar de parlar-li, però el tren es va aturar i la megafonia va anunciar la primera aturada d’aquell llarg camí que encara ens quedava per recórrer: Stuttgart. L’al·lot va agafar les seves maletes i va baixar ràpidament amb ànsia, deixant enrere aquell vagó que tanta incomoditat li produïa.

Ja me n’adonava. Aquell tren no era més que l’enllaç entre el passat i el present, l’accés a un altre món que no tenia cap similitud amb l’anterior i nosaltres n’érem els titelles, els protagonistes de l’espectacle que estava a punt de ser representat. Stuttgart va quedar enrere, seguit de Nuremberg, Frankfurt,  Düsseldorf, Hannover, Bremen i, finalment, la meva destinació: Berlín. Però no vaig baixar del tren. Un gran grup de passatgers sortia per les estretes portes i s’amuntegava formant una cua que ocupava els passadissos dels vagons. Vaig dubtar; si baixava, realment començava la meva vida o tan sols continuava?

Quan tothom havia baixat, el tren va tornar a posar-se en marxa. No vaig aixecar-me de la butaca, no volia moure’m d’on era. Berlín va començar a desaparèixer lluny i el tren de cada vegada anava agafant més velocitat. Hi havia nous passatgers amb nous rostres per observar i vaig mirar per la finestra un cop més abans de tancar els ulls de nou; ja no tenia cap pla ni cap destinació. El meu viatge ara era desconegut i no me’n ressentia. A més a més, ja m’havia acostumat a viatjar en aquell curiós tren.

                                        Mercè Vicens Marquès, 1r Batxiller B


CARTES DE REIMS

Reims, França, 12/7/1816

Ei, fa molt que no t'escric, ho sé, però m'agradaria saber com estàs en aquests temps de canvis i guerra... Esper que el teu gosset segueixi saltant com abans i amb la mateixa eufòria. S'acosta la Festa de la Federació, hi aniràs? La meva mamà m'ha dit que hi haurà costelles de be! Jo mai no he tastat la carn de be: la darrera vegada que vaig menjar carn va ser per Nadal i era del darrer pollastre que ens quedava, i gairebé  ja ni me'n record. El papà encara no ha tornat de París i la mamà em diu que li ha arribat una carta d'ell dient que arribarà quan els temps refredin. Esper que em porti una baguet parisenca!!!

Reims, França, 15/7/1816

Ahir va ser genial a la Festa de la Federació, vaig poder omplir el meu estómac per a les pròximes dues setmanes i em vaig guardar una mica de pa de sègol a les faldilles perquè la meva mare i jo no ens morim de gana. No t'hi vaig veure aquest dia, la meva mare diu que us n’heu anat a un altre barri, però no m'ho puc creure... us podíeu haver acomiadat, almenys. Bé, quan em llegeixis respon-me perquè jo així aniré al teu nou barri i jugarem una mica amb la pilota.

Reims, França, 27/9/1816

Perdó per no haver-te escrit, però és que no tenia paper ni diners per enviar-te cartes. No sé si m'has enviat cartes, ja que ara passeig per París cada dia. Un dia van entrar a ca meva uns senyors vestits de blau amb mosquetons, varen agafar la mamà i la van portar a una altra habitació, després vaig sentir trets i vaig decidir fugir. L'endemà me’n vaig anar a París per cercar el papà. Seguesc cercant-ho mentre algun bon senyor em convida a una mica de pa o em dona uns francs. Vull veure't, pregunta als teus pares si puc trobar recer de la pobresa a ca vostra. Per aquí  passa tothom, aristòcrates i “sans-culottes”. Nosaltres cridam, nins i dones. Ells ens senten, però no ens escolten. Oblidats per la revolució.

Reims, França, 22/12/1816

Ja sé com és el teu barri, una vegada vaig sentir un home parlar d'aquest barri, i com aquests homes de blau et portaven allà. És la meva última carta perquè aniré al teu barri a veure-us a tots: la mamà, el papà, els teus pares, el gosset, tots aquests francesos portats pels homes de blau... i a tu, Gavroche. Aniré al teu barri.

KRISTIAN MILANOV IVANOV (3r ESO-B)


FER D’UN MUR UN ESGLAÓ

Abans que tot comencés es podria considerar que jo era una nina feliç; ara és diferent. Les coses canvien i no es pot fer res per evitar que transcorri el temps. El meu nom és Fàtima, tenc 15 anys i som de Síria, encara que ara visc a Espanya. La meva història és com qualsevol altra que pugui contar un supervivent de la guerra. Aquesta comença al meu país natal. Vivia allà amb els meus pares i els meus cinc germans. Cada dia anava a escola i en tornar tenia el dinar preparat damunt la taula. Però tot va canviar un vespre, tenia 7 anys.            

Es començaren a sentir renous molt forts. La nostra casa tremolava com si hagués cobrat vida. Al principi vaig pensar que eren trons, em vag aixecar i vaig anar a l'habitació dels meus pares per tapar-me entre les seves mantes -així em sentia segura i protegida-, però quan vaig arribar no els vaig trobar.  Vaig decidir anar a la dels meus germans, però ells també havien desaparegut. Morta de por vaig baixar al carrer. Allà va ser quan em vaig adonar que allò no era pas una tempesta. El cel estava ple d'avions que tiraven bombes per tot arreu. Vaig aconseguir refugiar-me entre uns contenidors que em salvaren la vida. Vaig passar uns dies sense menjar, cercant la meva família i amagant-me cada vegada que sonava l'alarma que, com vaig aprendre més tard, indicava que arribaven els avions. Varen ser uns dels pitjors dies de la meva vida, però sens dubte els més dolents encara no havien arribat. Finalment vaig aconseguir trobar la meva família, bé, millor dit una part de la meva família. Només quedaven dos germans i la meva mare, els altres no havien sobreviscut. Quan els vaig veure em vaig posar a córrer cap a ells i els vaig fer una abraçada que no necessitava paraules per comprendre-la. Encara que ens trobéssim davall d'aquella pluja de bombes i sang estava contenta perquè els havia trobat. La meva mare havia decidit travessar la frontera de Síria per cercar un lloc on començar una nova vida. Mai podré no oblidar aquell dia. Vaig haver de veure com es quedava allà: ens separava una simple barrera, però ja no podia tornar enrere i vaig fer el que ella m'havia dit: començar a córrer.

Quatre anys més tard vaig arribar a Espanya, on visc amb una família d'acollida. Tenc dues mares, una que viu amb jo i una altra que esper tornar-la a poder veure, encara que només sigui el temps que dura un sospir. Sense totes aquelles persones que han quedat pel camí jo no seria aquí. He après moltes cosses, he tornat gran. Quan sigui adulta vull fer feina ajudant els nins refugiats perquè a mi m’hagués agradat  tenir al costat una persona com la que vull arribar a ser. No ens podem oblidar d'elles perquè qualsevol es pot trobar en aquesta situació i necessitar ajuda. Per vosaltres tenir menjar a taula i poder anar a escola és normal, però hi ha moltíssims nins que ho donarien tot per tenir el que donau per segur.

AINA ALBIS FERNANDEZ (3R ESO-B)


TRES... DOS... UN... TERRA!

“Tres.. dos.. un.. terra!”, va dir el meu fill en acabar el vol.

Era el seu segon viatge en avió i no va tenir gens de por, fins i tot diria que en va gaudir molt.

El vol va anar de meravella, amb la meva dona a un costat i el meu fill a l’altre. Tornàvem d’un viatge inoblidable. Vàrem anar a París, que era el somni de tota la vida de la meva dona. Vam visitar la ciutat durant tres dies, que ràpidament es van convertir en els millors de la meva vida. Quina sort que vaig tenir. En el vol de tornada, però, vaig tenir un petit pressentiment, un petit dubte sobre la seguretat del vol, però al no passar res, me’n vaig oblidar. I tot va anar bé.

“Tres.. dos.. un.. terra!”

“Tres.. dos.. un.. terra!”

“Tres.. dos.. un.. terra!”

Em vaig despertar repetint-me aquesta frase. “Quina cosa més estranya”, vaig pensar. I me’n vaig adonar. No em vaig despertar a ca meva. Em trobava en un altre lloc, molt enfora d’on pensava ser. Un lloc del que mai podria tornar.

“Tres.. dos.. un.. terra!”

“Tres.. dos.. un.. terra!”

“Tres.. dos.. un.. terra!”

Encara ho sentia. I ara ja sabia perquè. Aquestes són les darreres paraules que vaig sentir abans d’aterrar, i les darreres que vaig sentir mai, ja que l’explosió em va deixar sord. I sense vida. Però ara ho tornava a sentir.

“Tres.. dos.. un.. terra!”

MIQUEL FABRA DIAZ (3R ESO-A)


Andrea Llorens Valle, 1r Batxillerat A

 

 

El sentit del no-res

 

Veus. Pertot arreu. T’omplen els timpans de res. Però és un res sorollós. Un res variable. De vegades buit i de vegades ple d’una infinitat de matisos que defineixen un res encara major. El sentit de l’oïda és molt important, però atreu estímuls que no són res i que ho són tot a la vegada. No és vera que de vegades has desitjat que el món quedés mut per uns instants? Per poder-te escoltar a tu mateix, per exemple. O pel simple fet que tens un dia de merda i tot et molesta. Ara posa’t al cas d’un sord. Oi que llavors costa imaginar el no-res? Imaginar el més absolut dels silencis fins a l’eternitat? Fins a la fi dels temps? Bé, millor dit, fins a la fi del teu temps.

Un exercici més fàcil. Posa't a la pell d'un noi en coma. Una d'aquestes persones que per desgràcia han acabat immòbils, a un llit d'hospital, mentre una màquina s'encarrega de tot, o de la majoria. Un d'aquests nins que té tota la vida per dedicar-se al desenvolupament del seu jo intern de l'única manera possible, des de l'interior. Un d'aquests nois als quals la família va a visitar de tant en tant, guaitant que un dia ocorri el pitjor. Lenta i anguniosament. Però mentre esperen, parlen. Al principi parlen entre ells però, amb el temps, les converses passen a estar destinades a tu. Cada vegada que això ocorr tu escoltes. Atentament i pacientment. Però és clar, ells no se n'adonen. No se n'adonen perquè estàs atrapat en un cos al qual no pots arribar, per molt que ho intentis, per molt que et frustris. L'única connexió que tens amb l'exterior són dues petites finestretes. Lluny, molt lluny teu, que filtren el no-res i hi donen significat. Per tant, l'única opció que tens, tant si vols com si no vols, és sentir, impotent, la vida a l'exterior. Quan ja ho has assimilat comences a viure amb por de tancar aquestes finestres perquè, qui t'assegura que es tornaran a obrir? Qui t'assegura que aquesta, l'única connexió amb l'exterior, l'únic pont pel qual, qualque dia, tens l'esperança de poder tornar a la vida, al moviment, no té data de caducitat?

Irònicament m'he de sentir afortunat. Sé que l'avió es movia molt, com jo temia. Pel que he escoltat, una imprevista maleta en un lloc que no li pertocava va entrar en joc. I de sobte, fred. Però no un fred habitual. És més aviat un fred estrany, indeterminat. Era un fred punxant i entumidor al mateix temps. Et porta a tals extrems que no processes gens. Només fred. Un fred gelat i ardent alhora. Fins que no sents més que un lleu pessigolleig. Per tot el cos. Que et porta, progressivament, al no-res.


JAVIER RODRÍGUEZ i ADRIÁN HERNÁNDEZ, 1r BATX. A

 

 

Absència: viatge cap a la reconciliació

 

~Adéu! Ja tornaré després. Adéu! I la meva presència s’allunya de la seva. La meva absència és el residu de la meva partida. Adéu! et dic, encara que no m’escoltis. Adéu! Ens veurem després.

 

~Parteixo, i ja no em recordo a jo mateix; tot serà obscur si no és viatjar, veure el que no puc conèixer com a conegut, com si meu fos, però aliè. És separar-se d’abans i no pertànyer; tot són records dels moments, s’assemblen, car cada fragment composa el fet que amb ells estigui i res és meu fins que no el deixo. Contemplo el nou paisatge: és ressò d’on vinc, que arrossega el que mai perdré, com si un mirall fos.

 

~No són les muntanyes les que m’impressionen, sinó llur ombra, que rodeja el que els meus braços no poden: sense tacte, el que no hi és. Jo voldria pujar per vosaltres!, i caure cap a la vostra abraçada. Voldria!, si és que puc; deixau-me mirar, sentir la vostra pell: roca estàtica que m’allunya de mi. Llum que mai arriba al silenci, calla! Deixa’m estar on mai viuràs.

 

~Tota una anada, cercant la destinació que mai vaig veure; en tornar, tot és un cercle: els meus records són fotogrames, imatges tangibles, immarcescibles, inabastables, el fum dens de pipa que no desapareix amb el vent del temps ni amb les meves bufades desesperades. I tornaré, on res és clar i tot és viu: la immensitat obscura a la qual pertanyo.

 

 

 

 El viatge Roxana Bautista 2BA

Com he pogut acabar així? Tot és fosc a fora. Tan sols puc definir les figures dels mobles de la casa pels subtils raigs de lluna, que s’amaga rere uns núvols foscs. No se sent cap soroll. La neu se’l menja. Tot blanc. El vent em bufa els cabells a través de la finestra oberta, balla amb les cortines. Ningú m’acompanya. Ha marxat, l’única persona que em podia fer quedar en aquesta maleïda casa, ha hagut de marxar sense jo.

Hagués fet qualsevol cosa per aquesta persona. De fet, la vaig seguir en un viatge que sabia que no podia acabar bé. Com si hagués vist els nostres destins en un somni. Era conscient que la casa seria el nostre final. Al començament semblava que no se n’adonés. Però m’havia fet venir intencionadament. Em coneixia, ho sabia, i encara així va dir d’emprendre el viatge. I encara així, jo no m’hi vaig negar.

Anàvem en un petit vaixell de camí a l’illa. Érem l’única cosa que gosava trencar la boira que envoltava aquell tros de terra pel que jo havia resat no haver de tornar-hi mai més. Hagués estat tan fàcil oblidar. Però sempre vaig tenir el record d’aquell dia, cada vegada que baixava la mirada a les meves mans, plenes de cicatrius molt fines. De treballar, era el que sempre li deia a la gent. I no demanaven res més.

No hi havia cap ànima a part de nosaltres quan vam arribar al port. Em va agafar la mà i vaig sentir un calfred, un mal pressentiment. Vam conduir el cotxe llogat fins a la casa. Aquella maleïda mansió. Amb la façana verda per les molses, les finestres amb els vidres trencats. Una espantosa font coronada per uns querubins que havien perdut les ales i els braços. I l’entrada amb una majestuosa, en el seu temps, llum d’aranya. Llàgrimes de vidre. Estàtues que volien ser clàssiques. Quadres que volien ser obres d’art. I el tapís. En obrir la porta havia ballat amb l’aire, com si s’alegrés de tornar-me a veure. Com si encara tingués més per a mi. I els ulls pintats. Blaus. Freds. Travessaven la meva ànima i esbrinaven el meu cor. Perseguien els meus somnis. Eren un vell record. Una dona amb un somriure càlid era la senyora d’aquelles pupil·les. Pura mentida, pura façana. Vestia unes robes de vellut blau que no podien ser altra cosa que cares. I seia amb elegància de ballarina, estirada i perfecta. Quan va girar, el goig que feia el cor se’m va aturar. Era innegable. Es posà vora meu, només per mirar el meu rostre i es girà per tafanejar. Vam recórrer tota la mansió. Cada porta semblava que tenia més ganes de caure que l’anterior. Fins que arribàrem a una sala que només tenia una butaca i tenia pel terra partitures incompletes. Va avançar i va agafar uns quants papers. Em mirà i somrigué. Ho sabia tot. El viatge només havia sigut un joc macabre en el qual jo era un simple peó. I llavors va començar la seva rialla. Esgarrifosa. Histèrica. Havíem arribat al final. Se m’apropava. I jo, amb un gest natural, gràcil, ràpid, vaig preparar-me per repetir allò de vint anys enrere. Vaig treure la corda de piano de la meva butxaca esquerra. No havia canviat tant. Tancava el teló, definitivament.

ESCALA                      Miquel Morro Gallego (2n Batx. B)

Una aura taronja provinent del carrer inunda l’habitació. Encara són les 4:47 de la matinada. No entenc perquè m’he despertat unes hores abans de partir. Normalment a l’hora de volar no tinc cap por. Seran sensacions meves.

Els bitllets amb destinació a Nova Zelanda pengen del marbre de la cuina. La maleta encara està a mig fer però com que soc un desastre encara no havia triat la roba per endur-me’n. Allà és tardor ara mateix, per tant pot ser faci fred. Però, i si hi ha una onada de calor? No és allà d’on venen els kiwis? Ha de fer calor d’alguna manera o altra…

Ens dirigim a l’aeroport del Prat amb dues hores d’antelació perquè les companyies ho estipulen així. En realitat no és més que una estratègia perquè et passis mirant els Dutty free una bona estona. Però no m’importa passar temps als aeroports. M’agrada molt veure la gent de tot arreu del món coincidir en un mateix lloc.

El dia abans havia emplenat l’ iPod amb cançons per més de 18 hores perquè a un avió no puc llegir de cap manera, em peguen ganes de vomitar.

Els auriculars deixen sonar la música mentre miro amb desgana les hostesses que m’indiquen com posar-me una armilla. La mare em pega una colzada en senyal de que presti atenció. Porto tots els estius viatjant des que era un mocós, per què pensa que encara no conec les mesures de seguretat? Ja no tinc 10 anys...

L’avió s’enlaira i començo a veure les venes de la ciutat… Serà millor que dormi un poc, que el vol serà llarg.

Em desperto quan ja és de nit però no deuen haver passat més de tres hores. Em dirigeixo al bany però de sobte una turbulència molt forta em fa caure. Els llums s’apaguen. Què està passant? Una hostessa corre sense saber molt bé on anar. El pilot surt de la cabina però pega quatre crits amb alemany. La gent cau presa de pànic. Una senyora amb un abric rosa em trepitja el braç. Una comporta de l’equipatge s’obre i una maleta cau sobre una nena petita. Vull anar a ajudar-la però necessito trobar la mare. Necessito veure-la. L’enrenou es comença sonar-me com un simple xiuxiueig. De cada cop no sé si el que estic vivint és real o es tracta d’un simple malson. Desperta. Desperta. DESPERTA ET DIC. Res.

Un sacseig molt fort em fa impactar amb el sòtil. Crec que estic perdent la consciència. Una ràfega calorosa em cala per dintre i m’obre la pell en carn viva… de sobte no sento res. Tot s’ha convertit en blanc.

Fou un divendres Auba Torres 2BC

-Per què sempre que estàs trista jugues amb l’encenedor?

-Perquè em porta bons  records

-Era d’aquella noia, vera? La que tant t’estimes però de qui mai parles… conta’m el que va passar, vinga.

-Està bé, pesada. Tu saps que ella era la meva millor amiga,no? idò, diguem que tot canvia de sobte.

“Fou un divendres a mitja nit quan vaig rebre la seva trucada, em va demanar desaparèixer, volia escapar però tenia por de fer-ho sola. Tenia molts problemes i jo sabia que era una mala idea, sabia que no havia d’haver-hi accedit, … Encara així, en fer la maleta vaig anar a cercar-la a casa seva i partírem.

Quan ja érem a l’aeroport apunt d’embarcar vaig encendre el telèfon d’amagatotis i vaig trucar els seus pares per tranquil·litzar-los una mica i assegurar-los que cuidaria d’ella.  Els meus pares havien pagat el viatge a canvi d’un any de feina al bar familiar sense rebre un cèntim, però no importava, el seu somriure era l’únic que necessitava. No record on anàrem, només la record a ella, més bella que mai, emocionada com una nena petita, mirant-me amb aquells ulls que engolien i em feien oblidar el món mentre els darrers raigs de sol la feien brillar. Amb una arrancada la vaig alçar enlaire, ella no pesava gaire, el seus cabells feien olor de tinta i tabac, i la blancor de la seva pell estava marcada per nits en vetlla i pensaments autodestructius. Però no importa, segueix essent l’ésser més formós que he vist mai. Fou una escena perfecta.

Aquella setmana a una terra que no era la nostra ens convertí en companyes d’aventures, i a mi em va fer plantejar una vida plegades. Al matí passejàvem agafades de la mà i, de tan en tan, es posava un cigarret a la boca que  jo encenia amb un somriure… des de llavors guard l’encenedor. Al vespre ella plorava, dormíem plegades i l’abraçava fins que l’esgotament la vencia. Mai ho deia, però sé que era per un al·lot que no la mereixia i no la feia feliç. Mentre passaven els dies ella plorava menys i jo m’adonava més que m’estava enamorant, i la idea m’aterrava, perquè sabia que el meu cor mai seria acceptat.

 La bomba va aparèixer la nit abans de tornar a casa: “desitjaria enamorar-me de tu”. Ho va dir sense més, mentre em feia les trunyelles per anar a dormir. “Fes-ho”, vaig contestar, “saps que jo t’estimaria més que ningú i mai et faria plorar”. Ella em mirà divertida i em besà amb timidesa. Fou ràpid i quasi insípid, però encara el duc gravat al cor. Després es va ficar al llit. “Gràcies, de veres, he estat molt feliç aquest temps que hem estat plegades. Ets una gran amiga” i s’adormí.

-I després? Ara no em facis una pausa emotiva

-Després, res. Tornàrem a casa i prou.

-Però... ella et corresponia, no?

-No. Ella va desaparèixer. Vaig anar a veure-la tres dies després del viatge, segura de mi i dels meus sentiment, disposada a apostar-ho tot. Però mai arribàrem a parlar. Mai m’obriren una altra vegada la porta a aquella casa. Sé que res no canviarà per molt que hi pensi, però m’agrada recordar els moments bonics. Ho pots entendre?

-Sí…

LA BELLESA NO EXISTEIX, SÓN ELS PARES

Neus Aranda 2BB

Sempre havia considerat la superficialitat com una cosa incoherent i injusta. Era una cosa que la societat havia adquirit amb el pas del temps per inèrcia, o això semblava. A més, pensava que la superficialitat era una cosa tan mala de pair com falsa. Qui pot dir "Jo tenc la veritat absoluta sobre què o com és la bellesa"? Jo diria que ningú.

"La bellesa no existeix", "Obre els ulls, no caiguis dins els tòpics"... Sí, sí, tenia un repertori de frases com aquestes molt extens. Però a les persones que creuen que són segures i que ho tenen tot molt clar, sempre els passa el mateix: que un dia aixequen el cap i topen amb algú que duu un cartell on posa: Venc a trencar-te els esquemes.

Jo hi vaig caure, me'ls van trencar, i sabeu on va ser? A un avió quan anava de viatge a Barcelona. Patètic. Com podia, jo, la reina de l'anti-superficialitat, haver caigut així? Només havia vist una esquena! Un cos! Només era una persona, i ja n'havia vist centenars, milers de persones més que a ell, però... però mai havia mirat a una persona així. Per què? Perquè no vaig mirar-la jo, em va fer mirar-la ell.

No vaig parlar-li, sabia que no ens cauríem bé, però el vaig estar mirant tot el vol. Podia haver estat comparat amb una malaltia. Jo, al fons, sempre havia estat una ànima molt Antònia Font i bé, que “ses flors són margalides!” Tot és sempre més senzill, i això era el que havia descobert, i era un descobriment molt important, perquè estava intentant refer-me.

Al principi, m'havia caigut com un cop de puny a tota la panxa. Em va fer enrabiar, no ho entenia, però vaig intuir que hi ha persones fetes per alegrar la vulgar existència d'altres... Tot això perquè jo tampoc no obria els ulls, encara que em pensés que per creure que no hi havia bellesa real tenia la veritat absoluta i era més lliure. Tothom, TOTHOM, és un ésser superficial.

Després de tota la tormenta interior, quan vaig haver escombrat els trossos de vidre que tenia i vaig deixar l'espai net i llest per tornar a deixar créixer esquemes, torres, rosers o el que toqués, vaig adonar-me que fins i tot, qui més anti-tòpic considerava, ho era: des d’en Miquel Àngel Riera amb el seu "T'estim perquè existeixes", fins a en Joan Margarit amb el seu "Retrat d'una nena" passant per Antònia Font, el jurat que va absoldre na Friné a l'antiga Grècia i un professor meu.

Però ho vaig acceptar, i em sent molt orgullosa. Assumir coses que consideres prohibides per la teva pròpia existència, a vegades, no és tan perjudicial. Tanmateix, amics, serem humans tot el que vulguem, però no deixam de ser animals moguts per instints.

Som uns ignorants. Acceptem-ho i brindem! Així, tal vegada, avançarem.

O tal vegada no, però segur que ens alliberarem.

Viatge? Gil Galmés 2BC

Un enorme prat en un turó, ple de flors blanques. Hi ha tantes flors que no es veu res més, ni un sol raig de llum pot arribar a la terra, és totalment impossible. Sota la catifa de flors hi deu regnar tant la foscor com la llum hi regna a sobre. Una dona que em dona l’esquena observa les precioses vistes. El prat baixa pel turó fins arribar a una vall inundada, no sé si per un riu o per un llac. Una petita península que s'endinsa a l'aigua està envaïda per un castell medieval en ruïnes. Les parets tenen enormes cavitats per les pedres que s'han anat desprenent. Les torres ja no tenen escales per les quals accedir-hi. Les portes, que temps enrere devien ser colossals, han desaparegut per complet. Aquest castell enrunat és l'únic rastre d'humanitat que hi ha en aquest lloc, a més de la noia... Una noia que no fa més que observar i deixar que la seva cabellera voli amb l’oratge que recorre aquest lloc, però mai es gira. Crec que sé qui és, encara que no pugui assegurar-ho. De vegades obre els braços per captar millor la puresa i la frescor del vent però no fa res més. Les flors es gronxen i deixen anar el seu aroma. L'aigua de la vall s'arrissa amb les ratxes de vent. Cap dels pocs núvols que hi ha s'atreveix a passar per davant del Sol. Un Sol hivernal que escalfa prou com per poder gaudir d'aquest oratge curatiu sense estremir-se de fred.

Pau Serra 2n Batxillerat A

Viatges que perden

Sola. Aquesta era la paraula que millor descrivia l’Andrea i ella n’era plenament conscient mentre acabava de muntar la tenda. Havia acordat amb el guia que pujarien el Mont Fuji a la matinada. Soparen sense dir res. Una vegada dins les tendes, el silenci va inundar l’ambient. L’Andrea, de tan emocionada que estava per l’escalada, no podia ni tancar els ulls però estava contenta. Contenta no, satisfeta. Immensament satisfeta d’haver arribat fins allà tal i com li va prometre al Jaume ara faria cinc mesos. Incòmoda ja al sac, es va incorporar, es va vestir i va sortir a saludar a les estrelles, companyes de tantes nits com aquesta. Va començar a caminar, primer a passos curts i, finalment, com si l’astre l’hagués embruixada, va començar a córrer per a deixar enrere els records que la perseguien. Es va anar aturant, lentament, i es va deixar caure entre les herbes, deixant que la foscor l’inundés: no va poder fer més que recordar quan li va prometre al Jaume que compliria en el seu nom el somni de viatjar i escalar el Fuji. Finalment es va incorporar i, amb un somriure trist, va començar a desfer el camí fins arribar al campament on tot continuava igual, inamovible. Va entrar a la tenda i es va preparar per a que, en unes hores, sonés l’alarma que li permetria fer les paus amb en Jaume, amb ella mateixa. I es va adormir plorant però feliç. I només va sonar el tecleig d’un solitari punt i final.

El Manel va aturar d’escriure i va sospirar, cansat però alhora satisfet d’haver pogut avançar el capítol. Va mirar una darrera vegada la pantalla del seu portàtil i es va permetre tancar un moment els ulls. Agafà la tassa de xocolata desfeta amb cura de no cremar-se i va girar el cap cap a la finestra. El paisatge nevat passava davant dels seus ulls i tot es convertia en un quadre borrós de blancs i arbres. Va afegir-se la nota mental de agafar més sovint el tren i va començar el darrer capítol, inspirat per records difosos i acords del passat. Els trajectes llargs sempre l’havien relaxat, però de sobte la realitat el colpejà: com havia anat a parar al tren transiberià un octogenari amb amor per les aventures però amb por atroç de la solitud? Perquè sola és com es sentia l’Andrea i sol era com es sentia ell. Sol, mentre ell escrivia les darreres pàgines del llibre i el tren avançava inexorablement cap al final del viatge.