PRÀCTICA 6, EL SO

El so és una successió de canvis de pressió (compressions i dilatacions) en un medi (sòlid, líquid o gas), provocats per una vibració que s'hi transmet en forma d'ones sonores. La vibració provoca alteracions mecàniques a les partícules del medi creant canvis de pressió que es propaguen en totes direccions a partir del punt on hi ha la vibració.

1. Característiques del so.

1.1.1Altura: Indica si el so és greu o agut i ve determinada per la freqüència fonamental de les ones sonores, mesurada en cicles per segon o hertzs (Hz).

1.1.2 Fonament teòric:

vibració lenta = baixa freqüència = so greu

vibració ràpida = alta freqüència = so agut.

1.1.3 Procediment:

Amb l’ajuda del sofware ``loger pro´´ mesurem la gràfica pressió-temps i la seva Transformació de Fourier per a un so agut i un greu.

1.1.4 Resultats:

Observem que amb el do greu la freqüència és més baixa que amb el do agut.

              Do greu (flauta)                                                                 Do agut (flauta)

1.2.1 Volum: és la quantitat d'energia acústica que conté un so. La intensitat ve determinada per la potència, que al seu torn està determinada per l'amplitud i ens permet distingir si el so és fort o feble.  (A2)

1.2.2 Fonament teòric:

So fluix = poca amplitud

So fort = molta amplitud

1.2.3 Procediment

Amb el diapaso fem un so fluix i observem la gràfica Pressió-temps. A continuació, fem el mateix amb un so fort.

1.2.4 Resultats:

         so fluix (diapasó)                                                                     so fort (diapasó

1.3.1 Timbre: és la qualitat que confereix al so els harmònics que acompanyen a la freqüència fonamental. La veu pròpia de cada instrument que distingeix entre els sons i els sorolls. Aquesta qualitat és la que permet distingir dos sons, per exemple, entre la mateixa nota (to) amb igual intensitat produïda per dos instruments musicals diferents.

1.3.2 Fonament teòric:

Harmònic: és una de les freqüències que componen un so o un senyal. Es tracta d'un múltiple enter de la freqüència fonamental de l'ona. Per exemple, si la freqüència fonamental és f, els harmònics tenen freqüències f, 2f, 3f, 4f, etc.

Els harmònics es troben igualment espaiats, a la distància donada per la freqüència fonamental, i poden ser trobats sumant repetidament aquesta freqüència. Per exemple, si la freqüència fonamental és 25Hz, les freqüències harmòniques són 25Hz, 50Hz, 75Hz, etc.

A més, generen el timbre característic d’una font de so i ens permeten diferenciar un tipus d’instrument d’un altre o reconèixer el timbre de veu d’una persona.

1.3.4 Resultats

        Veu masculina (Toni)                                                  Veu femeni (Cristina)

Veu masculina (Roberto)

2. Nivell d’ intensitat sonora 

2.1 Atenuació:

El nivell d'intensitat sonora o nivell d'intensitat acústica ("LI") és una mesura logarítmica de la intensitat sonora (mesurada en W/m2) comparada amb un valor de referència (10-12 W/m2). La relació es defineix com:

on I1 és la intensitat sonora en W/m2, i I0 és el valor de referència, que correspon a la menor intensitat sonora audible per l'oïda humana a una freqüència de 1.000 Hz.

La sensació que ens produeix un so és subjectiva i depèn de l'observador, No hi ha una relació proporcional entre la intensitat física d'un so i la sensació sonora o sonoritat que ens produeix.

La llei de Weber-Fechner, ens indica que la sensació sonora segueix una progressió aritmètica, mentre que l'estímul sonor segueix una progressió geomètrica.

2.2. Resultats:

3. Absorció

4. Volum:  Observem que la quantitat de volum no està relacionada amb el nombre de persones que hi intervenen.

PERFECTE