ART ANTIC: GRÈCIA

ARQUITECTURA

L’arquitectura de l’antiga Grècia va fixar les bases de l’arquitectura del món occidental durant segles. L’art grec representà una síntesi transformadora i innovadora dels corrents artístics de la cultura egípcia, del pròxim orient i de l’Egeu. Es tracta d’una cultura antropocèntrica que es preocupa per la creació d’un art a la mida de l’home. Un filosof anomenat Protàgores va dir: “l’home es la mesura de totes les coses”.

En l’arquitectura grega l’espai interior no té molta importància, sinó que es caracteritza per la seva gran simplicitat. Els temples, els edificis més importants, tenen només una sala allargada i un pòrtic i la seva estructura es arquitravada sobre columnes.

Els grecs donen un tractament harmònic a tots els seus edificis basat amb la repetició sistemàtica d’uns elements: la columna i l’antaulament. La forma i la disposició d’aquests elements presenta un repertori limitat de variants que són els anomenats ordres arquitectònics.

ESTILS ARQUITECTÒNICS

- Dòric: La columna s’aixeca sobre un estilòbat sense base. El fust té entre setze i vint estries que es tallen en arestes agudes. Aquest acaba sobre un collarí sobre el qual hi ha un capitell format per l’equí i l’àbac. L’entaulament és format per un arquitrau llis i un fris on s’alternen els tríglifs i les mètopes.

- Jònic: És més esvelt que el dòric. En aquest cas, la columna té base i el fust es remata en un capitell format per dues volutes. L’arquitrau no és llis, està dividit en tres platabandes i el fris no està dividit en mètopes i tríglifs sinó que és una zona en la qual es desenvolupa lliurement la decoració escultòrica.

- Corinti: Representa la decoració i la vistositat. Encara és més utilitzat que el jònic. Tanmateix la principal diferència entre ambdós ordres és en el capitell que en aquest cas lluirà una decoració vegetal amb fulles d’acant.

TIPUS D’EDIFICIS

Els tipus d’edificis que més importància han tingut són el temple i el teatre tot i que en destaquen d’altres.

Temple

El temple consta d'un local, naos, amb una sola obertura, la porta, sense finestres. Davant hi té un pòrtic amb columnes.

Amb el temps, a aquest temple, ja aïllat, se li van anar afegint més columnes i decoració; així van aparèixer els temples pròstils (amb quatre columnes a la façana principal), amfipròstil (amb columnes a les dues façanes més curtes) i perípter (columnes en tot el perímetre).

Els temples grecs es caracteritzen per la seva estructura molt simple. Consistien en una única sala a la qual s' accedia a traves d’un pòrtic.

Com en els grecs no els agradava que les parts anteriors i posteriors dels seus temples fossin diferents, afegiren un pòrtic en la part posterior per donar així un aspecte més simètric.

Segons el nombre de columnes que tenien a la façana, els temples podien ser tetràstils (quatre), hexàstils (sis), octàstils (vuit). Si tenien pòrtic al davant i al darrere s' anomenaven amfipròstils, i si tot el perímetre estava envoltat de columnes es deia perípter i dípter si ho estava per una doble fila de columnes.

Amb el temps, els arquitectes grecs van anar afinant les proporcions i els detalls dels seus temples. Molts consideren que el Partenó d'Atenes, és el temple que millor expressa el desig de Bellesa dels grecs.

A partir del segle IV a C apareixen temples de planta circular anomenats tholos.

Teatre

Eren sempre a l’aire lliure. Les grades tenien forma semicircular i s’assentaven al pendent d’un turó, d’aquesta manera aprofitaven la inclinació natural del terreny, per permetre que tots els espectadors veiessin l’escenari sense obstacles.

L'escenari estava precedit per una zona també semicircular, l'orchesta que servia com a reflector del so. Amb aquest i altres artificis, aconseguien que als teatres poguessin acomodar-se fins 15.000 espectadors.

El nucli del teatre era l'orchesta, de forma circular i amb el sol de terra on es col·locaven els músics i el cor que relataven l'acció de l'obra i actuaven mentre els actors es canviaven. Al costat de l'orchesta, hi havia el prosceni, on esperaven els actors, i lleugerament elevada estava l'escena on es representava l'obra.

ESCULTURA

L’escultura grega és una manifestació artística que reflecteix els ideals de la civilització grega: importància de l’home com a centre de l’univers i recerca d’un ideal de bellesa basat en l’equilibri i la proporció. El tema central és la figura humana. Es busca un model de bellesa, el cànon i les proporcions perfectes. Els materials més utilitzats són el marbre policromat, el bronze i les criselefantines (estàtues d’or i d’ivori).

PERÍODE ARCAIC:

En el període arcaic (segle VII aC - inicis del segle V aC), l'art grec va evolucionar. Els tipus d’estàtua grega més característic del període arcaic, el koúros, segueix els models egípcis i es realitzen figures masculines d’atletes nus (koúroi) i figures femenines vestides (korai).

Característiques:

PERÍODE CLÀSSIC

Es pot dividir en els tres subperíodes següents: període protoclàssic, primer classicisme i segon classicisme. Va sorgir als segles V i IV a.C. i van aconseguir representar la part harmònica del cos; li donaren agilitat i moviment.

Període protoclàssic (480-460 a.C.)

A la primera meitat del segle V a.C. es van experimentar nous camins: es va trencar amb la ridigesa, es va evolucionar cap a la naturalitat de les formes i del moviment i la figura de l’home s’esdevingué com a símbol de bellesa. Les figures es feien amb bronze.

Primer classicisme (460-400 a.C.)

En la segona meitat del segle V a.C. els escultors van arribar a un domini de la tècnica que permet establir uns cànons o models de bellesa proporcionals. Els cossos apareixen en actituds de repòs i serenitat i s’equilibra la sensació de moviment i estabilitat.

Segon classicisme (400-323 a.C.)

Al segle IV a.C. s’accentua la tendència al realisme i es dóna més importància a l’expressió i al moviment, a l’hora que apareix el retrat individualitzat i s’utilitzen recursos de certa teatralitat que obliguen a l’espectador a prendre una actitud més participativa en la comprensió de l’estàtua.

PERÍODE HEL·LENÍSTIC

L’art hel·lenístic (de finals del segle IV a.C. - segle I a.C.), explota, desenvolupa i sintetitza les aportacions de les etapes anteriors, especialment les del segle IV a.C.

Característiques:

LA CERÀMICA

La ceràmica grega constitueix una font inigualable d'informació de la societat. L'art dels gots grecs és un mitjà molt apropiat per estudiar l'evolució dels corrents artístics o, fins i tot, les personalitats dels seus creadors. Els fons que omplen els museus en l'actualitat tenen tres orígens principals:

-les necròpolis del sud d'Itàlia

-les tombes etrusques de la Toscana descobertes en excavacions del s. XIX

-les excavacions de l'Acròpolis i d'Atenes

La presència de ceràmica grega en punts molt diferents i allunyats geogràficament, testimonia l'auge de les relacions comercials i econòmiques entre les regions al llarg dels segles.

 EL TALLER DE CERÀMICA

El taller d’un terrissaire comptava amb poques botigues i pòrtics al voltant d'un pati. En aquest pati hi havia dos o tres cisternes, que s'utilitzaven per purificar i tractar l'argila, i el forn. Podien ser tallers aïllats o formar barris, com el Ceràmic d'Atenes. O bé estaven en zones riques en argila i properes a l'aigua o en zones on els seus productes eren ben venuts. El personal del taller podia reduir-se als membres d'una família, i els esclaus s'ocupaven de les feines més dures.

LA COCCIÓ

A partir d'argila i aigua, s'elaborava una pasta fàcil de modelar que es podia coure en un forn. Era una argila rica en òxid de ferro, extreta en blocs de la pedrera i transportada així als tallers, on era deixada unes setmanes en aigua, en les cisternes, per desmineralizar-la i eliminar les restes que poguessin causar esquerdes durant la cocció. Després es barrejava la pasta per eliminar les bombolles d'aire i, ja flexible, es colava sobre un disc dur (de terra, fusta o pedra) fixat a terra per un eix, on el terrisser la treballava a mà, de vegades amb l'ajuda d'un esclau que movia el torn. Més endavant es va afegir un segon disc més proper a terra perquè el terrisser el pogués moure amb el peu.

Un cop fabricats, els gots es ficaven al forn, i la cocció era realitzada en tres etapes. La primera a 800º aprox., permetia l'oxidació del vas i l'argila canviava de color cap a vermell.

En la segona etapa, el terrisser tancava una mica la xemeneia de ventilació, afegia fusta verda i fulles al foc per augmentar el fum i s’augmentava la temperatura a 950º, i l'òxid fèrric es transformava en color negre; llavors es destapava de nou la xemeneia i l'aire entrava de nou en al forn, provocant així un refredament que comportava a una oxidació, de manera que en aquelles zones on el got no estava cobert de vernís negre, la terra es tornava a pintar de color vermell.

L'argila cuita correctament es convertia en un material tan dur com el vidre que permetia el transport o l'emmagatzematge d'aigua, oli, vi, etc. Els gots petits podien fabricar-se amb un sol cos, afegint les nanses i el peu, però les peces més grans es feien en tres o quatre parts individuals que després eren soldades amb una argila especial anomenada barbotina.

El got ja format es posava a assecar a l'ombra i es polia la superfície ceràmica, abans de que el pintor s'encarregués d'ell.

No obstant això, no era una tasca fàcil. S'han trobat restes que indiquen que, quan la cocció fallava, el treball sencer es destruïa. El terrissaire havia de prestar-hi atenció durant tot el procés, ja que un excés de calor podia fer esclatar la producció; si el foc no s'aturava a temps. Era imprescindible la protecció i l'ajuda divina; de fet, els gots de Corint eren dedicats a Poeseidón. Creia que hi havia mals esperits que de tant en tant es ficaven al forn per destruir els gots. Com a tradició, abans d'inaugurar un nou forn o en encendre'l a la primavera cada any (a l'hivern s’apagaven) es cantava l’Himne dels terrissaires.

En sortir del forn, els vasos destinats a l'exportació eren distribuïts per terra o per mar, i els altres els emmagatzemaven al taller a disposició dels clients. Els millors clients eren els venedors d'oli, vi, mel, olives, nous, etc. ja que necessitaven recipients per a les seves mercaderies. És per això, que en alguns gots, s'hi han trobat gravats segells de ciutats o noms dels encarregats del comerç.

LA TÈCNICA PICTÒRICA

El pintor col·locava el got recolzat en els seus genolls per dibuixar un croquis; marcava lleugerament sobre la superfície amb un punxó o dibuixava amb carbó una composició nova o una còpia.

Després, amb l'argila més diluïda del procés de dissolució, cobria les zones que volia que siguessin negres. No disposava de molt de temps ja que l'assecat massa llarg podia implicar osques en l'argila. Utilitzava pinzells de diferent gruix i estilets per gravar. Després d'un període determinat d'assecat, el pintor passava un drap per enllustrar la pintura i tornava el vas al terrisser per a la cocció.

FIGURES NEGRES I FIGURES VERMELLES

La ceràmica primitiva va ser reemplaçada, entre 750 i 650 a.C, a Grècia per l'anomenada ceràmica coríntia de figures negres. Els adorns vegetals o geomètrics que decoraven la ceràmica anterior es limitaven a un espai reduït en les bandes amb les que s'enquadraven les escenes de figures. Aquestes, principalment figures humanes, es pinten en negre sobre el fons del vas, de color clar, amb realcis en blanc. De fet, aquest vernís negre que el pintor s'aplicava sobre el got per dibuixar les figures era una capa d'argila més fina que adquiria aquest color durant la cocció. La ceràmica coríntia és coneguda pels seus frisos d'animals (lleons, panteres,...) i per escenes mitològiques. La figura humana és hieràtica, presentada de perfil, amb un ull dibuixat de cara. S'utilitzaven el morat i el blanc per a les mans i els peus nus de les dones.

A partir del 550 a.C. la ceràmica coríntia no va poder amb la competència atenesa, de manera que el barri del Ceràmic d’Atenes es va convertir en l'únic centre de fabricació.

Cap al 550 - 530 a.C. aquesta ceràmica va ser substituïda per la de figures vermelles. Va ser una inversió; en lloc de pintar en negre sobre el fons clar dels gots, s'aplicava aquest vernís sobre tot el vas, com a fons de les figures, i es dibuixava amb pintura clara el contorn dels personatges i dels altres elements decoratius; els detalls interns es marcaven amb traços del pinzell. Els personatges es pintaven nus, i se'ls afegia la roba després del disseny definitiu.

Els pintors signaven les seves obres i abandonaven les convencions arcaiques a favor del realisme, proporcionaven la profunditat i el volum de la imatge. Es desenvolupava l'estil clàssic caracteritzat per l'harmonia de proporcions. Els gots que es fabricaven en el període de trànsit d'una tècnica a una altra, mostraven barreja d'ambdues formes; aquests s’anomenaven bilingües.

De mica en mica, els pintors van anar generalitzant aquesta tècnica de manera que, cap al 480 a.C, la figura negra va desaparèixer, quedant exclusivament en una categoria concreta de gots: les àmfores panatenaicas.

En ells, sobre una cara del vas, es representava a la deessa Atenea girada cap a l'esquerra, armada amb escut i llança, entre dues columnes; i en l'altra cara, una imatge que representava la disciplina en què havia vençut l'atleta. A partir del segon quart del s. IV, la deessa apareix girada cap a la dreta.

Al segle IV es mantenia la decoració de les figures vermelles però van començar a perdre qualitat.

ELS ARTISTES

Els artistes signaven les seves obres i en alguns casos es pintaven a si mateixos treballant (autoretrats). Algunes obres eren signades pel ceramista i pel pintor.

Al S. VI a.C, Soló va decretar una llei que afavoria l'arribada d'artesans estrangers a Atenes com a protegits. Orgullosos del seu treball, signaven amb inscripcions del tipus "Amasis em va fabricar" o "Eutímedes presumeix d'haver pintat aquest got millor que Eufronio". En altres casos, la signatura corresponia al terrisser. Hi havia casos de terrissers que col·laboraven en exclusivitat amb un pintor i d'altres que ho feien amb diversos pintors, encara que no tots tenien el costum de signar.

Alguns dels pintors més coneguts són:

- PINTOR C: anomenat així pel seu estil d’inspiració coríntia.

- AMASIS: actiu entre 560 i 515 a.C, era terrissaire i pintor de gots de gran refinament. Treballava la mitologia i la vida quotidiana. Mostrava sensibilitat en el moviment i en els detalls pintorescos.

- EXEQUIAS: actiu entre 550 i 520 a.C, era terrissaire i pintor de figures negres.

- NIKÓSTENO: actiu entre 545 i 510 a.C, era propietari d'un taller on ell mateix treballava amb molts pintors diferents.

- ANDÒCIDES: va marcar la transició entre les figures negres i les vermelles; pintava escenes mitològiques.

- EL PINTOR DE BERLÍN: actiu entre 500 i 470 a.C, era pintor de gots del qual, una de les seves obres més belles es troba al museu de Berlín. Se li atribueixen uns 300 gots coneguts.

- EPICTET: pintava plats i copes, amb efebs i escenes de la vida quotidiana.

- EUFRONI: actiu en l'últim quart del S.VI a.C. i el primer del S.V; pintava figures vermelles.

- ESMICRO: actiu entorn l’any 500 a.C, pintava gots àtics. Va innovar una figura única en un espai desproveït de decoració.

- MACRON: actiu entre 500 i 470 a.C, representava danses de mènades amb caballeres a l'aire que expressaven el moviment amb una extrema elegància.

- DURIS: contemporani de Macron; ressaltava l'encant de l'adolescència i dominava el dibuix sobre superfícies corbades. Se li atribueixen uns 200 gots.

- ONÈSIM:  actiu a principis del S.V, era pintor de copes a Atenes.

- EL PINTOR DE CLEÒFRADES: d'identitat desconeguda, pren el nom del terrisser que va signar una de les seves obres. Se li atribueixen més de 100 atuells.

- EL PINTOR DE BRYGOS: actiu cap al 480 a.C, va col·laborar amb el també anomenat terrisser de Brygos. Conegut per les seves copes.

- BACCIO i KITTO: eren dos germans actius al S.IV a.C, amos d'un taller que s'encarregava de proporcionar a l'Estat les gerres panatenaicas.

LA DECORACIÓ

A vegades els gots també són una font d'inscripció i les interpretacions poden ser molt diverses, des d'una possible forma de lloança al físic o a la feina d'algú, fins una declaració pública d'amor o d'admiració.

La decoració remetia molt freqüentment a la mitologia. Es tractava de déus i herois honrats a Atenes. Aquests apareixien generalment amb uns atributs que facilitaven el seu reconeixement. Heracles sempre barbut, amb la pell del lleó de Nemea i el seu cap recobert per la gola de l'animal, Zeus amb el llamp, Iris amb les ales, Atenea amb el casc i la llança,...

Quan es tractava d'objectes de la vida quotidiana, era freqüent que hi hagués una coherència gràfica entre la decoració i l'ús que se li donava a l'objecte. La representació de la figura humana no era fotogràfica. La nuesa, per exemple, era lògica en els personatges representats a la palestra, però irreal quan es tractava d'un guerrer en el combat. El pintor pretenia exalçar la bellesa del cos humà que era inseparable del valor moral.

La diferència de mida dels personatges implicava de vegades la diferència d'edat o, simplement, de categoria (els esclaus es pinten petits). L'espai també era simbòlic i s'evocava de manera esquemàtica amb l’ajuda d'un objecte significatiu.

Els pintors crearen l'èpica homèrica amb la qual els grecs van aprendre a llegir.

LA FIGURA HUMANA

Les imatges dels gots àtics de ceràmica dels S.VI - IV a.C. estaven molt centrades en la figura humana i en el cos, tant de déus com d'homes.

Aquestes imatges eren considerades com a fotografies fidels a la realitat, posteriorment la seva interpretació va anar avançant cap a una recreació sobre la realitat.

En qualsevol cas, la decoració obeïa unes determinades regles, i aquest antropomorfisme dominant era acompanyat d'objectes que indicaven detalls sobre la imatge representada i facilitaven la seva concreció.

Hi havia dues formes de mostrar aquests objectes:

  1. La forma més antiga era posar objectes de la imatge que estaven intactes però que descrivien d'alguna manera alguna activitat pròpia dels personatges de la imatge. Aquest objecte era relacionat amb l'acció representada.
  2. La segona forma aïllava un objecte de la cadena gestual, situant-la en un espai figuratiu sense especificar res.

En les representacions de la ceràmica àtica hi havia elements amb un valor de signe que tancaven el missatge.

Hi havia regles per a la composició de la imatge; en evocar un combat, el pintor col·locava sempre a la dreta a la víctima, al monstre, al vençut, mentre que l’heroi o el vencedor estava situat a l'esquerra per a la nostra admiració.

En l'època de la ceràmica de figures negres la figura humana estava més elaborada malgrat que encara obeïa convencions arcaiques. Al final d’aquest període i en les primeres obres de figures vermelles, la forma de la figura humana es va anar fent més precisa i l'artista reflectia el moviment de torsió al llançar un disc, respectava les proporcions i dissenyava la musculatura i l'anatomia.

- EL BASTÓ: és un signe d'autoritat que permet reconèixer al ciutadà atenès. Té forma de "rho" i és molt llarg.

- LA PALESTRA: l'espai dels efebs en la palestra es remarca amb la presència del necesser del bany: una esponja, un got de perfum i el estrígid, penjats de la paret.

- EL MIRALL: indica la dona virtuosa, l'esposa. Sol aparèixer rentant-se i normalment s'assenyala una columna, un tros de llit,... com a símbol de la llar.

- LA FLOR: és un dels signes iconogràfics que contribueixen a dotar de significat el conjunt de la representació. Hi ha una gran varietat de representacions, tant d'homes com de dones, que tenen, fan olor o ofereixen una flor. Això implica que la flor té un simbolisme variable que depèn del context.

TIPUS DE GOTS

Les formes dels gots són molt variades, és per això que cadascuna d'elles s'associava a una funció.

Els gots ofereixen en ocasions una correlació entre la decoració, la forma i el seu ús: