Dispars de caçadors sobtant la tarda clara!
Vet aquí que l'estiu -un altre estiu- és mort.
Floriren lli i espígol; el bruc és rosa encara.
Han groguejat els oms de cara al nord.
I aquesta nit, igual que un somni jove,
el primer fred de l'any, tot blau, ha descendit.
I fresc, altra vegada, com una gresa tova,
el meu ésser s'aviva, ben arraulit al llit.
**
Com cada any repeteix iguals miracles!
Avui el cel serà més alt, més voladís.
Un aire, fatigat de tan verds espectacles,
escamparà un or tènue, activament feliç,
i els llibres tan llegits, la vella confiança
seran tersos i plens com els bons moscatells
que mengem cap el tard i ens omplen d'esperança
com si ni el món ni els homes fossin un any més vells.
Et vas girar un moment, acomiadant-nos,
encerclant amb ulls cansats i empetitits
un paisatge de tardor que es reduïa
a un carrer gris, discretament indiferent,
vorejat de plàtans vells, mig nus, esblanqueïts.
Enfilant altra volta el camí vers l'estació
t'endinsares pel portal de la teva ombra.
Era el capvespre del dia de Tots Sants,
l'inici d'un altre llarg i fosc hivern.
Sóc ara en avingudes de novembre
on tot es fa quiet i sembla caure
com desistint. La melangia llaura
camps de records però ja res no sembra.
Ara tot és campana que s'atarda
tocant a morts i posa gravetat
boscos endins on la madura tarda
ja minva, plena d'or i soledat.
Ulls tristos, melancòlics de la posta,
no us apagueu: la llangorosa flama
un altre món al nostre món acosta,
del somni fa més íntima la trama.
Vida, on ets? La nit tot ho reclama
i un plor de vent és l’única resposta.
Sota del pont camina l'aigua trista
és l'aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans.
La Seu dreça la pàl·lida harmonia
de pedra grisa vers el cel llunyà,
i l'àngel guaita la caputxa pia
de Sant Feliu una miqueta enllà.
Sota les Voltes, la ciutat encesa,
és estrident de riures i fanals,
i cenyida de fosca, la Devesa
dreça milers de branques immortals.
Fa una boira que sembla un vel de fada,
sonen el clarinet i el tamborí...
I el cor, com una nit molt estrellada
espera l'hora d'estimar i llanguir.
A l'arbre hi ha una fulla
que ja està a punt de caure
i l'últim raig del dia,
que ho sap encar la daura.
S'encén cada fanal
i la pluja que cau renta l'asfalt.
Pels carrerons estrets
hi ha mirallets
allà on l'aigua es congria;
són els paraigües ambulants bolets
que llisquen al damunt la voravia.
Algú dels que no en porta s'aixopluga
a dins la boca oberta d'un portal,
la portera remuga
que de fregar l'entrada no s'ho val.
La pluja persisteix, la gent que passa
té els ulls mig entelats d'avorriment;
la ciutat apareix cansada, lassa,
perduda dins el gris, boirosament.
No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?