CAPITOL 1
En la societat actual es valora enormement la capacitat per a comunicar-nos oralment ja que és una necessitat cada dia més patent, i no s’ensenya de manera apropiada.
Què s’entén per saber comunicar oralment?
-Saber fer una síntesi oral d’un tema qualsevol.
-trobar arguments per a defensar una proposta.
-Conèixer les tècniques bàsiques de la persuasió.
-Saber valorar: distingir la informació essencial de l’accessòria.
-Parlar amb precisió, brevetat i sense retòrica falsa.
-Saber pensar amb claredat (que és la base de saber parlar amb claredat.
-Saber fer una presentació de 10 min ben raonada.
-Trobar solucions creatives als problemes.
-Localitzar el costat positiu de les coses.
-Saber comprar, vendre i negociar.
-Saber transmetre una imatge de seguretat.
La por a parlar en públic és la primera dificultat que cal salvar. Cal saber sis coses que ens permetran controlar els nervis:
· L’efecte melic:
És el fet que l’orador, mentre parla, està constantment mirant-se el melic ja que analitza i controla les seves sensacions i així pot saber sobre el seu nerviosisme.
· És normal estar nerviós: L’adrenalina.
Davant d’una situació extraordinària o de risc, com parlar en públic, les glàndules suprarenals segreguen una hormona anomenada adrenalina. Això fa que l’orador estigui nerviós i, que el seu cervell funcioni més de pressa.
· Una bona preparació:
La millor garantia per vèncer la por i el nerviosisme s’ha de tenir un bon guió. Si l’orador està molt segur de la qualitat i l’interès d’allò que porta preparat, li serà molt més fàcil estar tranquil.
· Experiència i pràctica: més autoconfiança.
S’han de tenir uns criteris i tècniques bàsiques, i s’ha de parlar en públic per aprendre.
· Alguns trucs pràctics.
- El nerviosisme minva si l’orador s’aixeca i fa unes passes.
- Si falla la veu, cal aclarir la gola i beure aigua.
- Respirar profundament i lentament abans de començar. La respiració profunda és la clau de la relaxació.
- Somriure. La rialla relaxa l’emissor i el receptor.
- El neguit és un problema més acusat abans de la presentació. Quan l’orador comença a parlar minva.
- Abans de començar, és bo fer un cop d’ull panoràmic a les cares de l’audiència. Cal mirar amb desimboltura i buscar contactes visuals agradables.
- Dominar molt bé el principi i el final. Si es domina el principi, és més fàcil trencar el gel i aproximar-se al públic. El domini del final dóna tranquil·litat a l’orador mentre parla.
- Cal començar parlant a poc a poc.
- És bo arribar al lloc del discurs una mica abans de començar. Així es pot establir contacte amb el públic i conèixer-lo.
· I si em quedo en blanc?
-Reconèixer-ho obertament, però sense demanar disculpes ni oferir explicacions
- Repetir el darrer que s’ha dit amb altres paraules
- Formular una pregunta al públic. De vegades, la millor defensa és l’atac
- Saltar-se la part del discurs on s’era i continuar per la següent
- Fer un resum del que s’ha tractat fins aquell moment
- Resumir el darrer que s’ha dit.
Hi ha quatre preguntes bàsiques per qualsevol persona que vulgui parlar en públic-
· Per què? (Objectiu): L’orador ha de tenir ben clar que és el que vol aconseguir del públic
· A qui? (Públic): L’orador ha de tenir molt clar que no es pot fer una bona presentació sense el públic.
· Què? (Guió): L’orador ha de tenir molt clar quina és la informació que compartirà amb l’auditori.
· Com? (Els mitjans utilitzats): Un cop fet el guió, cal decidir com es farà l’exposició, i per tant, quins mitjans utilitzarem. Els mitjans bàsics són: la veu i el llenguatge corporal, els recursos lingüístics i els mitjans audiovisuals.
CAPITOL 2
El primer que cal tenir en compte és que un bon discurs oral no ha de ser llegit, per dos motius:
1. L’orador que llegeix no contempla el factor QUI, no té en consideració les reaccions del públic. Per què? Doncs perquè llegirà el que porta preparat, passi el que passi, interessi o no interessi al públic, provoqui o no badalls. En canvi, el bon orador no llegeix: improvisa i adapta el discurs al públic, s’hi comunica, canvia sobre la marxa.
2. L’orador que llegeix normalment porta textos escrits amb estructures i expressions complexes i recargolades, que no funcionen bé oralment. Cal tenir en compte que, en general, el registre del llenguatge escrit és més complex que el de l’oral.
L’orador que vulgui improvisar bé ha de complir dues condicions:
1. Coneixements: ha de dominar el tema.
2. Memòria: ha de memoritzar el que dirà. Ho ha de tenir molt clar, per poder dir-ho amb el màxim convenciment i naturalitat.
El que cal memoritzar és l’estructura del discurs, les idees principals i l’ordre en què es volen exposar. Si l’orador té les idees clares, les paraules concretes no li han de preocupar, perquè sortiran de forma improvisada
El feedback es la influència de la reacció del públic en el discurs de l’orador.
1.L’ emissor té idees que vol transmetre.
2.L’emissor les expressa (bé o malament) en un missatge.
3.El receptor rep el missatge però por ser que no ho entengui, avorrir-se…
4.L’ emissor capta la reacció del públic mitjançant el feedback.
5.L’emissor segueix transmetent les seves idees però pot canviarla manera de fer-ho, ordre o to segons el feedback aconseguit amb el públic. Adaptarà el missatge a la reacció que noti en els altres.
La capacitat de l’orador és directament proporcional a la seva capacitat de captar i interpretar el feedback que li dona el públic.
La mirada és l‘instrument bàsic de l’orador per establir el feedback:
1.Mirar és obtenir informació.
2.Mirar és dominar. Demostra seguretat i avantatge psicològic mirant constantment al públic.
El feedback pot provocar canvis com:
- Saltar-se una part del text.
- Desenvolupar més una part que estava previst explicar per sobre.
- Contar o deixar de contar anècdotes.
Respecte la intensitat o el volum, l’orador cal que parli amb un bon volum de veu. El volum de veu en expressió oral equival al cos de lletra en expressió escrita.
És bo, en un discurs apujar el volum de veu quan l’orador es troba davant d’un concepte clau.
L’orador ha de tenir una velocitat de creuer, no anar ni molt ràpid ni molt lent.
Una bona articulació i vocalització farà que arribi el missatge amb claredat.
Cal adequar el discurs al context i la situació en que es pronuncia i adaptar l’actitud corresponent.
L’entonació és la corba melòdica que descriu la veu en pronunciar les paraules, les frases i les oracions.
El control d’una bona respiració és un factor molt important per a l’orador ja que està lligat al seu nerviosisme i afecta tant l’entonació com vocalització.
És important fer pauses seguint les pautes ortogràfiques com les comes o els punts.
La respiració diafragmàtica consisteix a inspirar aire i introduir-lo fins l’estómac o bé, el diafragma.
De vegades, el silenci fa més efecte que les pròpies paraules, per tant té tres grans virtuts:
1. Dóna a entendre que l ‘orador no està nerviós, imposa.
2. Permet a l’ orador respirar millor.
3. És un element més d’ entonació que permet articular el discurs i remarcar coses importants. Les pauses poden servir per anunciar el missatge principal, donar temps per pair el missatge important, separar dues parts del discurs i recuperar l’atenció.
CAPITOL 3
Un dels vicis que té molta gent, és sobre la mala retòrica que consisteix a explicar-se malament , en utilitzar moltes paraules i molt complicades per a dir coses molt senzilles.
Les característiques bàsiques del llenguatge oral:
1. Fer frases curtes, senzilles i contundents.
2. No utilitzar 10 paraules per coses que es poden dir amb 4.
3. Evitar l’argot especialitzat, paraules complicades i frases buides.
4. Evitar el llenguatge abstracte i imprecís.
Hi ha dos trucs que forcen a l’orador a la claretat:
1. Construir frases curtes i simples.
2. Utilizar un ordre gramatical lógic:
- Fer frases curtes i no llargues.
- Encapçalar cada frase pel seu subjecte.
- Substituir frases negatives per positives.
- Substituir frases passives per actives.
L’ús de la citació o refrany te molts avantatges, entre d’altres:
A) Les citacions són frases molt breus i sintètiques.
B) Són un reforç per a l’orador de cara al públic.
El sentit de l’humor de l’orador és molt important per:
1. Trenca barreres amb el públic.
2.Genera identificació i confiança.
3.Relaxa al públic i el fa més receptiu.
Les figures retòriques s’han de fer servir amb naturalitat i amb mesura, la gracia d’una figura és que destaqui i impacti i això no és possible si hi ha massa figures.
Alguns exemples són: Paradoxa, eufemisme, antítesi, ironia, onomatopeia, asíndeton, pregunta retòrica, repetició, clímax, circumloqui, hipèrbole,
minimització, personificació, sinècdoque, suspens, anticipació (flashforward), recordatori (flashback), explicació i repetició.
La correcció en el llenguatge és un repte essencial per a un orador, a que afecta la seva imatge i la seva credibilitat.
Una persona que parla correctament, amb un llenguatge impecable, un registre ampli i gran varietat de lèxic, demostra tenir cultura.
Els dialectalismes en Català són perfectament correctes i enriqueixen la llengua, especialment l’oral, per tant, és un error que un orador renunciï al seu accent o a les seves formes lingüístiques peculiars en favor d’un estàndard neutre.
CAPITOL 4
El llenguatge corporal és molt important en la comunicació oral ja que l’orador comunica amb tot el cos.
Un cop està l’orador davant el públic:
1.La posició del cos: és l’expressió de l’autoritat i la seguretat de l’orador.
2.La gesticulació: és l’expressió de l’energia de l’orador.
3.La mirada: és el que expressa si l’orador és conscient del públic i s’hi comunica.
L’orador, respecte la posició del cos ha de:
-Ensenyar el cos sencer.
-Moure’s de tant en tant.
-Evitar els moviment cíclics.
-Evitar els tics repetitius i no jugar amb objectes.
-No creuar el braços perquè dona una imatge d’inseguretat.
La gesticulació a de complir 4 principis bàsics:
1. Ha de ser natural.
2. No ha de semblar assajada.
3. Ha d’estar d’acord amb la personalitat de cadascú.
4. No ha de ser exagerada.
Consells per a la gesticulació:
-Cal mostrar les mans al públic.
-Cal evitar gestos que mostrin inseguretat o el nerviosisme com: mantenir la ma davant de la boca, moure un llapis entre els dits, jugar amb objectes, tocar-se l’orella o un ble de cabells...
-Cal evitar fer moviments breus i ràpids.
-No s’han d’acabar els gestos massa de cop.
El contacte visual amb el públic és una qualitat essencial que tot orador ha de tenir en compte. És una font d’informació permanent respecte a l’auditori.
Gràcies a aquesta informació l’orador podrà modificar el discurs per tal d’assolir el seu objectiu.
El bon contacte visual consisteix en tres etapes:
1. Mirar envers les persones de l’auditori i no per sobre dels seus caps.
2. Aprendre a mirar els elements del públic.
3. El contacte visual, consisteix a ‘’escoltar’’ el públic amb la mirada.
CAPITOL 5
De vegades, l’ús abusiu i indiscriminat de mitjans audiovisuals no fa sinó posar de manifest la inseguretat de l’orador. L’orador vol, conscient o inconscientment, amagar-se rere l’audiovisual.
Els principals mitjans audiovisuals són: La pissarra, les diapositives, el retroprojector, la pantalla d’ordinador...
L’ús d’aquests mitjans té dos avantatges:
1. Permeten destacar paraules o conceptes.
2. Són importants i útils per a un tipus concret d’informació, l’estadística.
A l’hora d’explicar algun tema relacionat amb la estadística és important que els gràfics:
- Han d’afegir alguna cosa nova.
- Han de causar impacte.
- Han de subratllar els punts més importants
Els gràfics més corrents són:
- El gràfic de barres
- El gràfic lineal
- El gràfic circular
Els esquemes són importants per que organitzin la informació en l’espai.
Les exposicions de PowerPoint: És el mitjà audiovisual per excel·lència. La idea és transmetre la informació de manera oral i alhora de forma visual. No han de contenir un excés d’informació, el públic no ha de deixar d’escoltar l’orador per llegir la presentació.
Un bon sistema és preparar dos PowerPoint :
-Un llarg, complet i exhaustiu, que es lliurarà al públic al final de la xerrada i que no projectarem a l’auditori.
-Un curt, sintètic i esquemàtic que ens serveixi de resum per projectar-lo a l’auditori i que ens serveix de suport.
CAPITOL 6
El discurs és el conjunt d’idees on el discurs està escrit de forma descurada o telegràfica, no com un text complet. En el conjunt d’idees que forma el guió n’hi ha que són més importants que les altres, hi ha dos grans grups d’idees:
-Principals, les tres o quatre idees clau.
-Secundaries: tota la resta.
Les idees estan posades en ordre: el guió conté les idees ordenades d’una manera determinada segons la lògica, o l’interès de l’orador de destacar-ne unes o les altres.
El mètode per a preparar un guió és molt personal, ja que cada orador té les seves tècniques peculiars.
Abans de preparar un guió cal seure, pensar i reflexionar sobre 4 coses:
1. El públic.
2. Els objectius del discurs.
3. Les idees principals.
4. Els mitjans.
Un cop fet aquest esquema, es passa a fer el guió definitiu estructurant les idees.
Tècniques per a buscar idees: El primer que li cal a un orador per preparar un discurs és dominar el tema del què vol parlar, però a més, ha de saber com explicar-ho de forma clara i ordenada.
Per això tenim dos tipus de tècniques per a la recerca d’idees:
1. Les tècniques lògiques:
-La documentació i coneixement del tema:
Es tracta de consultar moltes fonts d’informació com llibres, premsa, Internet, altres.
-L’estrella o les 6 W:
És una tècnica que té el seu origen en el periodisme i es basa adonar les respostes a les preguntes bàsiques. Què, qui, com, on, quan, per què.
-El cub:
Serveix per analitzar i fer valoracions sobre un tema qualsevol. Hem de tractar sis aspectes: Descriu-ho, compara-ho, relaciona-ho, analitza-ho, aplica-ho, i argumenta-ho
-Anàlisi FDOA:
Serveix per analitzar una situació. Tracta les parts següents:
F: Punts forts
D: Punts dèbils
O: Oportunitats
A: Amenaces
2. Tècniques creatives:
-Brainstorming o pluja d’idees:
1. Explorar un tema determinat.
2. Trobar idees creatives, inesperades, originals...
Te dos fases:
1. Primera fase: Creació (pensament creatiu), es tracta de llançar moltes idees i molt variades.
2. Segona fase: Valorar, triar i estructurar (pensament lògic) a partir del munt d’idees trobades cal crear una estructura coherent escollint i valorant les idees.
-La recerca analògica:
1. Cercar analogies.
2. Descodificar (traslladar els resultats de l’analogia al problema inicial).
-L’atzar:
L’atzar dona informació, hem d’escoltar-lo.
Una tècnica creativa amb l’atzar és donat un problema, buscar una paraula al diccionari aleatòriament.
Tenim dos sistemes en les tècniques per a estructurar.
1. Mapa conceptual: consisteix a posar el tema principal al centre i a partir d’allí crear arbres que es ramifiquen en totes les direccions.
2. Esquema lineal: és la forma clàssica d’estructurar, es basa en estructurar calaixos de diferents nivells i treballar verticalment.
Envers en les tècniques per valorar i sintetitzar, la síntesi és una de les més elevades activitats de la ment i combina en un tot coherent els elements indispensables per a la comprensió d’un assumpte.
Hi ha tres nivells de síntesi:
1. Donar una visió de conjunt (Resum)
2. Trobar una estructura (Interpretació)
3. Formular una problemàtica (Creació)
Finalment la valoració, que és una operació de la ment molt relacionada amb la síntesi.
Un tema important a l’hora de reparar un guió és la virtut de saber escoltar en tots els sentits, conèixer la reacció del públic i construir un guió imaginant que és el que interessa al públic.
La manera d’actuar en una conversa de qui sap escoltar és la seguent:
1. Estar atent.
2. Escoltar sense jutjar.
3. Sospesar i jutjar.
4. Respondre.
És important donar un to positiu a qualsevol contacte humà, aquest to l’ha de donar l’orador, el guió ha d’estar pensat de manera que doni una imatge positiva del tema i de l’orador.
S’ha de tenir present que a tots els temes, s’ha de buscar l’altre cara de la moneda i mantenir un discurs positiu.
Amagar l’arbre negatiu en un bosc d’arbres positius consisteix a donar el missatge negatiu després de missatges positius i d’estar submergit en missatges positius.
CAPITOL 7
L’estructura del discurs està perfectament definida i és universalment acceptada. Tot i això, hi ha molts pocs oradors que la respectin. Són freqüents els discursos desarticulats i confusos, i és una llàstima, perquè la construcció bàsica és molt simple.
1. Introducció-resum. A les primeres frases cal seduir el públic i resumir-li breument el que explicarem.
2. Desenvolupament. El discurs pròpiament dit, amb totes les dades i tots els arguments.
3. Conclusions. Recapitulació del que s’ha dit, conclusions i recomanacions.
És evident que el públic no té sempre el mateix nivell d’atenció i que l’atenció màxima es produeix només en moments molt puntuals:
1. El principi, ja que el públic està aspectant.
2. La fase mitjana. La concentració comença baixar.
3. El final. El nivell d’atenció és baix fins que percep que arriba el final.
Alguns dels exemples de començaments nefastos són:
-El que es justifica.
-El que diu que serà breu.
-El pseudomodest que té pressa.
Un bon discurs a de tenir dues condicions bàsiques:
1. Seduir i guanyar el públic.
2. Resumir els missatges principals.
Hi ha 4 tècniques per guanyar-se a l’interlocutor.
1. Assumir que tots som egoistes.
2. Buscar la identificació.
3. Parlar sobre l’interlocutor.
4. Elogiar i ser positius sense criticar.
No hi ha res més difícil que convèncer un auditori que, d’entrada, està predisposat contra qui parla. Cal ser un mestre de l’educació per aconseguir-ho.
El retòric nord-americà Sandy Linver ha establert una tipologia amb 14 menes d’introducció:
1. Una declaració dramàtica: La sorpresa.
2. Demanar atenció al públic.
3. Titulars periodístics amb relació la xerrada.
4. Explicar anècdota personal.
5. Un bocí de vida, explicar una anècdota aliena.
6. Citacions conegudes o refranys.
7. Fer referencia al presentador o orador anterior.
8. Auxiliars o suports vitals com una diapositiva.
9. Esmentar l’idea principal.
10. Identificació, establir explícitament l’àrea comuna.
11. Posar les cartes sobre la taula.
12. Analogia, començar amb una comparació.
13. Acudits, l’humor.
14. Combinació de mètodes introductoris.
Els oradors grecs i romans tenien molt clar que la conclusió o epíleg dels discurs és fonamental per què tingui èxit. La conclusió és com les postres d’un dinar i s’ha de cuinar molt bé formar per dues parts:
1.Posita in rebus, es a dir, resum del discurs.
2.Posita un affectibus, es tracta d’una apel·lació als sentiments, de dir alguna cosa que conmogui, que sedueixi o que convenci definitivament al públic.
Sis fórmules conclusives, aquestes es poden afegir a les catorze classes d’introducció que he mencionat anteriorment.
La conclusió i la introducció són dues petites fases oratòries bastant semblants pel que fa al seu concepte i els seus objectius.
a) Repetir la introducció amb l’idea principal explicada.
b) Resumir els punts principals.
c) Crida a l’acció del tema parlat.
d) Profecia. Avançar esdeveniments, normalment tràgics.
e) Promesa.
f) Apel·lar sentiments segons el tipus de públic.
Una actitud positiva farà que l’auditori se senti valorat i comprés, alguns consells:
-Cal ser honest. Si no es coneix una resposta, cal reconèixer-ho i comprometre’s davant qui pregunta a esbrina-la i comunicar-la-hi més endavant.
-No s’ha de menysprear mai l’interrogador.
Cal repetir i aclarir la pregunta a la resta de l’audiència si no l’ha sentit bé.
-Si hi ha alguna pregunta embolicada, incompressible o estranya, convé que l’orador la reformuli amb altres paraules i en la direcció que li interessi sense perdre la paciència.
CAPITOL 8
El desenvolupament és la part més important i la que dura més temps, per tant requereix una feina d’estructuració més complexa.
L’estructura es crearà tenint en compte l’objectiu, hi ha dues classes de desenvolupament:
1. Presentació oral per informar, es tracta de les exposicions amb l’objectiu d’informar a l’auditori de manera clara i objectiva.
2. Presentació oral per a convèncer i/o ajudar a prendre una decisió, es tracta d’analitzar i informar sobre un tema, argumentant-lo i intentar convèncer sobre una solució.
Vivim en una societat on la informació és poder i on la informació és diners.
El concepte comunicatiu, l’estructura del que és la informació eficaç, ens el dona el periodisme i en aquí la informació es distribueix en el s’anomena estructura de la piràmide invertida, és a dir, en tres parts essencials:
1. Titular, la síntesi de la informació en una frase.
2. El lid, és el primer paràgraf de la notícia.
3. El cos informatiu, és la resta de la informació, el text va ordenar de més a menys important.
El lector haurà observat que la piràmide invertida té clar un paral·lelisme amb l’estructura del discurs:
1. Introducció
2. Desenvolupament.
3. Conclusions.
El discurs informatiu es desenvolupa normalment de dos maners diferents:
-Estructura descriptiva: Ha de ser curta i exhaustiva. No sol portar problemes.
-Estructura cronològica: La cronologia de vegades no és gaire clara i és fàcil perdre’s. Cal que al darrere hi hagi una interpretació interessant.
La dificultat de persuadir està, en general, causada pel desconeixement de les tècniques argumentatives. La millor estructura d’argumentació convincent és l’anomenada inductiva, perquè primer dona tots els arguments i després formula la proposta. Aquesta estructura la designarem com a SAP (situació, argumentació i proposta) o inductiva.
-Situació : és el punt de partida de l’estructura argumentativa.
Hem de tenir en compte: la problemàtica de la qual es parlarà i els prejudicis de la persona amb la que parlarem i aprofitar aquests factors en la nostra argumentació.
-Argumentació: és el conjunt d’arguments que es donen clarament a favor de la proposta. Serà convincent en la mesura que s’hagi acceptat la situació.
-Proposta: La proposta o solució s’ha de proposar sempre en últim lloc. Si hem exposat correctament la situació i l’argumentació, la proposta es ben senzilla.
Per desgràcia aquest esquema SAP o inductiu no es sol utilitzar. És més comú la utilització d’un altre tipus d’esquema normalment erroni. Aquest esquema és el PAS o deductiu:
-Proposta: Es comença per la proposta sense haver argumentat res ni havent preparat el terreny. Si la proposta no és acceptada d’entrada difícilment ho serà desprès.
-Argumentació: Expliquem els motius pels quals hem fet la proposta, si la proposta no es acceptada aquesta argumentació, segurament es tornarà una discussió.
-Situació: Finalment arriba la discussió degut a diferents interpretacions del problema i/o a diferents prejudicis o pensaments.
En l’esquema PAS, si la proposta no s’accepta de bon principi, molt rarament convencerà després, per tant, és molt més eficaç l’estructura SAP que es basa en un fenomen psicològic molt important.
La maièutica consistia a no dur mai la contraria als altres ni discutir-s’hi, sinó buscar un acord amistós i progressiu. Sòcrates deia que no convencia els altres, sinó que els ajudava a parir la veritat de dins seu.
L’estructura de les 4 p:
-Posició: Consisteix a descriure la situació.
-Problema-Objectiu: Definir el problema, fixar l’objectiu.
-Possibilitats-estratègies: Analitzar les diferents solucions.
-Proposta: Aportem la solució.
L’estructura soap: És molt útil i es por emprar en comptes de les 4 p.
-Situació
-Objectiu
-Argumentació
-Proposta
L’estructura mèdica: diagnòstic i teràpia:
a) Què és el que no rutlla? (diagnòstic)
-Situació
-Problema plantejat
-Causes i conseqüències
b) Com es pot resoldre aquest problema? (teràpia)
-Diferents solucions possibles
-Solució preconitzada
L’Estructura SPRI:
-Situació
-Problema
-Resolució o proposta
-Informació
-La informació son coses a tenir en compte per realitzar la proposta
Hi ha cinc grans classes d’arguments:
1. Mitjançant exemples, es tracta d’argumentar en favor d’una afirmació utilitzant exemples en els quals es compleix.
2. Per analogia, s’ha de traslladar una conclusió que és vàlida per a un cas a un altre cas que presenta com a anàleg al primer.
3. Arguments per autoritat, arguments en afirmacions d’altres persones.
4. Sobre les causes, tracta d’arguments basats en relacions causa-efecte.
5. Deductius, són els arguments deductius purs.
5.1. Modus ponents
5.2. Modus tollens
5.3. Sil·logisme hipotètic
5.4. Sil·logisme disjuntiu
5.5. Reducció a l’absurt
La atenció del públic és més alta al principi i al final de la presentació. Es a dir, en el desenvolupament, aquesta atenció baixa. Hi ha diversos trucs per fer reaccionar els assistents i captar la seva atenció:
- Anunciar alguna dada sorprenent
- Fer alguna pregunta
- Elevar el volum de la veu
- Fer un silenci expressiu entorn a un tema
- Contar una anècdota graciosa
- Contar un acudit o fer una broma
El bon orador es distingeix perquè utilitza bones notes, és a dir, notes per a ús personal. Cal distingir:
· Material per al públic preparat per l’orador
· Notes personals que formen part del guió i les possibles alternatives en diferents fases de l’exposició que contenen:
- El guió complet
- Ampliacions de punts
- Respostes a possibles qüestions
L’orador prudent, el que no és avariciós, ha de seguir les normes que dicta el sentit comú.
1. Cal repetir el missatge principal.
2. També cal anar repetint les idees principals.
Finalment hi ha un decàleg per el llenguatge oral:
1. Parlar amb frases curtes i de construcció sintàctica simple.
2. Separar les frases per pauses i silencis. Marcar les pauses.
3. Fer canvis de to.
4. Aprofitar la reiteració.
5. Jugar amb les exclamacions, oposicions, antítesis i altres figures retòriques.
6. Avançar i recular en l’argument del discurs.
7. Enumerar i marcar les enumeracions.
8. Utilitzar connectors per articular com es deu.
9. Posar exemple i comparacions, contar paràboles...
10. Utilitzar l’acudit o l’anècdota personal.
CAPITOL 9
La conversa de contacte, el primer contacte personal és molt important, perquè sovint marca tota la relació posterior.
-Ser positius
-Escoltar
-Buscar temes de conversa
-Obrir i no tancar portes
-Memoritzar noms i cares
L’encàrrec o briefing és la forma d’evitar problemes al agafar un encàrrec és que estigui ben formulat. Hem de contestar una sèrie de qüestions i aspectes:
-De quina feina es tracta?
-De quin termini disposem?
-Per què cal fer aquesta feina?
-Detalls
-Importància
-Problemes
La conversa telefònica és un cas especial de comunicació oral perquè no hi ha comunicació corporal ni feedback.
Per tant cal seguir unes pautes especials:
-Utilitzar frases curtes
-Utilitzar exemples
-No fer pauses
-Utilitzar un to positiu
-Fer preguntes
-No insistir
L’entrevista per a buscar feina és una situació de comunicació molt important, que cal tenir en compte en aquestes situacions?
-Tenir molta cura de l’expressió no verbal. Normalment, els psicòlegs donen molta importància a aquest tema.
- Respirar profundament abans de començar
- Relaxar-se amb pensaments del tipus: Bé, si no em contracten, és igual. Potser podré trobar una feina millor la setmana que ve.
-Començar amb un somriure. Relaxa i trenca el gel. Mantenir el somriure encara que els altres no responguin.
- No seure a la punta de la cadira sinó al fons, de forma relaxada.
- Evitar les posicions tancades, com creuar els braços o les cames, o encongir el cos. Optar per posicions obertes i relaxades.
- Fugir dels tics nerviosos, com tocar-se els cabells, les ulleres o jugar amb el rellotge.
- No parlar amb la mà davant de la boca.
- No amagar les mans. Cal treure-les per gesticular.
- Mirar els ulls dels entrevistadors. Fins i tot si ells no ens miren. No hi ha res que doni tanta impressió de seguretat i sinceritat com una mirada ferma
- Parlar a poc a poc, amb frases breus, i articulant bé.
- Respirar fons.
- Respondre sincerament el que es pregunta.
- No intentar enganyar, perquè moltes vegades s’acaba notant.
En la compravenda, la conversa el venedor ha de tenir molt clar quin és el seu objectiu final i els seus objectius parcials.
Aquestes converses es desenvolupen en cinc fases:
-Establir contacte.
-Esbrinar les necessitats del client.
-Transmetre l’oferta.
-Argumentació del producte.
-Tancar la venda
La negociació persegueix un acord entre dues parts amb interessos contraposats. S’ha de tenir molt clar quins són els nostres objectius i fins on s’està disposat a cedir. Diferents punts que cal tenir en compte:
-Definir els nostres interessos.
-Determinar l’objectiu principal.
-Precisar el pla d’acció.
-Preparar bé els continguts i arguments.
-Posar-se en el lloc de l’altre persona.
-Accentuar els punts en comú.
-No veure mai l’altre part com a enemic.
-Sintetitzar de tant en tant
-Avançar cap a l’objectiu final.
Un moderador d’un debat o una reunió, cal que tingui en compte les etapes següents:
- Salutació.
-Definició del tema.
-Preguntes.
- Calmar.
- Animar.
- Resumir.
- Acomiadar.
És molt important el tarannà conciliador i positiu.
Vegem què ha de fer el moderador:
-Preguntar en lloc d’afirmar.
-Mirar d’aclarir les actituds dels altres.
-Resumir i sintetitzar actituds.
-Buscar punts d’acord.
-Buscar enfocaments nous.
-Estar atent al llenguatge no verbal.