2

 

I SI CANTO TRIST

                                   (LLUÍS LLACH)

Jo no estimo la por,

ni la vull per a demà,

no la vull per a avui,

ni tampoc com a record;

que m'agrada els somrís

d'un infant vora el mar

i els seus ulls com un ram

d'i·lusions esclatant.

I si canto trist

és perquè no puc

esborrar la por

dels meus pobres ulls.

Jo no estimo la mort,

ni el seu pas tan glaçat,

no la vull per a avui,

ni tampoc com a record;

que m'agrada el batec

d'aquell cor que, lluitant,

dóna vida a la mort

a què l'han condemnat.

I si canto trist

és perquè no puc

oblidar la mort

d'ignorats companys.

Jo no estimo el meu cant,

perquè sé que han callat

tantes boques, tants clams,

dient la veritat;

que jo m'estimo el cant

de la gent del carrer

amb la força dels mots

arrelats en la raó.

I si canto trist

és per recordar

que no és així

des de fa tants anys.

3

 

QUÈ VOLEN AQUESTA GENT

(MARIA DEL MAR BONET)

De matinada han trucat,

són al replà de l'escala;

la mare quan surt a obrir

porta la bata posada.

Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?

"El seu fill, que no és aquí?"

"N'és adormit a la cambra.

Què li volen al meu fill?"

El fill mig es desvetllava.

La mare ben poc en sap,

de totes les esperances

del seu fill estudiant,

que ben compromès n'estava.

Dies fa que parla poc

i cada nit s'agitava.

Li venia un tremolor

tement un truc a trenc d'alba.

Encara no ben despert

ja sent viva la trucada,

i es llença pel finestral,

a l'asfalt d'una volada.

Els que truquen resten muts,

menys un d'ells, potser el que mana,

que s'inclina pel finestral.

Darrere xiscla la mare.

De matinada han trucat,

la llei una hora assenyala.

Ara l'estudiant és mort,

n'és mort d'un truc a trenc d'alba.

 

 

4

 

JO VINC D’UN SILENCI

                                          (RAIMON)

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg

de gent que va alçant-se

des del fons dels segles

de gent que anomenen

classes subalternes,

jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg.

Jo vinc de les places

i dels carrers plens

de xiquets que juguen

i de vells que esperen,

mentre homes i dones

estan treballant

als petits tallers,

a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci

que no és resignat,

d'on comença l'horta

i acaba el secà,

d'esforç i blasfèmia

perquè tot va mal:

qui perd els orígens

perd identitat.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

de gent sense místics

ni grans capitans,

que viuen i moren

en l'anonimat,

que en frases solemnes

no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita

que és sorda i constant,

jo vinc d'un silenci

que romprà la gent

que ara vol ser lliure

i estima la vida,

que exigeix les coses

que li han negat.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

jo vinc d'un silenci

que no és resignat,

jo vinc d'un silenci

que la gent romprà,

jo vinc d'una lluita

que és sorda i constant.