Roma és la ciutat del Cinquecento, del qual la capital artística va passar a ser aquesta durant el segle XVI per influència del Papa de Roma, que va ser un gran protector dels artistesi contractant obres.

Durant aquest període l’art Italià es va haver d’adequar-se a les normes que es van imposar ja que la major part d’obres van ser encàrregs per la decoració d’esdificis religiosos, i van aparèixer grans figures com Miquel Àngel, Rafael o Leonardo Da Vinci.

Juntament, l’art renaixentista clàssic va arribar en el seu punt culminanti va donar l’orígen dels tractats compedis del llenguatge emprat.

La divisió del s.XVI Italià es pot dir que el classicisme adquireix una potència enorme durant la primera meitat i que desprès és substituïda per un barroquisme de sentir manierista

 

Arquitectura

Es caracteritza per tenir equilibri, austeritat, robustesa i predomini de la decoració.

Un gran exemple és el temple de San Pietro in Montorio den Bramante, on recull herència romana utilitzant planta central circular.

S’utilitzen volums buscant contrastos i joc entre la conjugació de formes i la llum, sobretot el l’ús teatral.

És una època de grans construccions i autors on s’inicia el desenvolupament de grans plans arquitectònics que seran destinats a la construcció de la basílica de Sant Pere del Vaticà.

La seva cúpula es feta per Bramante però que desprès de morir passa al pintor Rafael, que també hi participa. Quan mor ve Miquel Àngel, que recupera el pla inicial de la planta central de Bramante i construeix la cúpula.

Miquel Àngel també decideix fer l’escala de la Biblioteca Laurenciana de Florència, disseny urbanístic de la Plaça del Capitoli de Roma.

Finalment cal destacar:

Vignola, un arquitecte que crea l’Església de Gesú de Roma, model emprat i Andrea Palaldio, que utilitza el “ritme palladiano” destinat a aconseguir efectes de moviemnt i clarobscur com el

Teatre Olímpic de Vicenza.

Escultura

L’escultor més important és Miquel Àngel per la qualitat del seu treball i capacitat de fer obtenir ‘vida’ al marbre.

Amb ell es poden trobar diferents registres al llarg d’aquest període des de les obres inicial on acaten les regles clàssiques fins al manierisme visionari de les seves ‘escultures inacabades’ com per exemple: ‘Moisès’, fet pel sepulcre del Papa Juli

Una de les seves grans obres de l’història de l’art és ‘David’ de tipologia clàssica però nova en la forma de representació, que s’aprecia la força intrínseca del seus personatges, monumentalitat i coneixement i execució de l’anatomia.

Pintura

Els dos grans pintors que destaquen són Leonardo da Vinci i Rafael, el primer del quals va ser un prototip de l’home del Renaixement.

Leonardo utilitza la tècnica del sfumato per embolicar les seves obres  amb una espècie de vel que difumina la figura, i això crea un cert misteri que ho fa suggestiu.

Poseeix una gran tècnica i coneixement del cos humà que gràcies això va poder arribar al registre d’emoció que volia. També era un gran observador de la natura humana, que amb això pinta La Gioconda.

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/e/ec/Mona_Lisa,_by_Leonardo_da_Vinci,_from_C2RMF_retouched.jpg/300px-Mona_Lisa,_by_Leonardo_da_Vinci,_from_C2RMF_retouched.jpg

Rafel al principi tenia gust pels models d’ingenuïtat, perfecció i bellesa equilibrada però que després pateix una evolució a partir de diverses influències, arribant a fregar el Manierisme en les seves últimes peces.

és el mestre del color i composicions mitològiques Tiziano , el Veronès i el Tintoretto, sense oblidar els manieristas Correggio i Parmigianino.

Amb ell també és possible trobar la representació ‘miguelangelesca’ en alguns dels seus frescos de la Capella Sixtina o en una veneciana de les figures de Giorgione.