LUA CARDELL 1r ESO A

 

TOT EL QUE ES FA PER UN VIATGE

 

Hi havia una vegada una nena que volia viatjar, es deia Laia. Ella sempre  demanava als seus pares si podien anar-se’n de viatge, però ells li contestaven que no perquè no tenien prou doblers i que, si volia viatjar, que es guanyés ella els doblers. Un dia la Laia s’ho va prendre seriosament i va començar a cercar feines que podia fer per guanyar doblers: com era una bona estudiant, es va oferir a ajudar els que tenien més problemes amb els estudis a hores que tengués lliures, com una professora de repàs; també cuidava el fill dels seus veïns quan ells no hi eren; a més, va fer un mercadet de les coses que ella ja no utilitzava…

Passaven els mesos i encara no tenia els doblers necessaris per a un viatge de tres persones. Ja faltava poc per a les vacances i la Laia passava pena de no

aconseguir-ho. Els seus pares, que havien vist tots els esforços que havia fet la seva filla per anar de viatge varen decidir ajudar-la una mica amb el que li faltés. La Laia els va demanar si podien anar a les illes Feroe, que només li quedaven 50 euros per poder-s’ho permetre. Ells li varen contestar que sí, i la Laia es va emocionar molt.

Aquell estiu la Laia va gaudir més que ningú aquell viatge.

 

FI

 


Manuel Hernández Petrus (1er ESO-A)      El cocodril i la moneia

Això era i no era un cocodril vegetarià que havia emprès un llarg viatge a la sabana i després de tres dies de camí estava mort de fam. La sabana no era el que esperava, no semblava que hi hagués gens de menjar. Tot eren animals i herbes seques que no podia mastegar.

Desesperat per no trobar cap de les coses que menjava a la selva, va veure un arbre ple de fruites a dalt del qual seia una moneia. El cocodril va aixecar el cap i li va dir:

-Puc agafar una fruita? Es que estic mort de fam, fa tres dies que no trob menjar.

I la moneia contestà:

-Clar que sí! Pots agafar totes les que vulguis.

Quan el cocodril va haver menjat totes les fruites de l’arbre, quasi rebenta, perquè estava molt ple.

El cocodril li va demanar a la moneia si podria tornar cada dia perquè l’havia tractat molt bé i la fruita era molt bona.

Així passaren els dies i la moneia i el cocodril s’anaven fent més amics; se contaven rondalles, històries, etc. El cocodril estava molt content perquè mai havia tingut un amic, perquè tots els animals de la selva el temien.

Després d’uns quants dies, el cocodril va començar a tenir mal de panxa i va anar al metge. El doctor li va dir que no prengués pus aquelles fruites de l’arbre, perquè aquella fruita que li donava la moneia era molt dolenta per als cocodrils vegetarians.

Al dia següent el cocodril va tornar a l’arbre on era la moneia i la moneia li va dir:

-Vols fruita, cocodril?

-No gràcies! -va contestar ell. És que estic malalt per culpa de les teves fruites. Tu sabries com curar-me d’aquesta malaltia?

I la moneia li va respondre:

-Sí, estàs de sort!

I el cocodril es va posar supercontent.

La moneia va anar a un altre arbre que no tenia fruites però sí unes fulles molt grosses. Aquestes fulles curaven totes les malalties. El cocodril se les va prendre i es va recuperar del tot d’aquell mal de panxa i va botar de alegria.

-Gràcies moneia! -va dir el cocodril.

-De res, amic meu! -li va respondre la moneia.

I així és com va acabar la història del cocodril vegetarià i la moneia. Dos bons amics que varen ser molt feliços durant molts d’anys.

 


CATALINA MARIA FERRER  1r ESO A

 

Un viatge a la infància

 

Avui faré un viatge. Segur que el primer que pensau quan dic la paraula “viatge” són maletes, aeroports, avions… Idò no, el viatge el faré tombada al meu llit: serà un viatge interior explorant els records de la meva infància.

Ja estic tombada, m’intent concentrar i començ a veure moments de la infància. El primer que veig és una nina petita (som jo!) somrient mentre li fan una fotografia; li és igual si surt més lletja o més guapa, al contrari que a l’edat en què som ara, simplement somriu. Després em veig jugant amb peluixos tranquil·lament sense preocupar-me per l’hora perquè no tenc deures.

Ai, quins moments aquells! Ui, perdó! Ara no sabeu de què xerr: ara em veig escoltant Cucorba i anant als seus concerts sense pensar quina roba posar-me, perquè no m’importa si vaig millor o pitjor que els altres... Ara som a un camp de bàsquet i estic damunt les espatlles del meu pare, tirant perquè no arrib a la cistella; jug ben contenta sense inquietar-me per si la gent pensa que som dolenta... El que veig ara, és una nina embrutant-se d’arena, enterrant-se dins… i no li molesta que li quedi aferrada, s’ho està passant bomba.

Ja no veig més records, només alguns d'irrellevants. Obr els ulls. En aquest petit viatge he vist que quan era petita no em preocupaven les coses sense importància.

Ara, a l’etapa en què estic d’aquest llarg viatge anomenat vida, ple d’aventures i sorpreses, em preocup per tot el que pugui passar, tot i que no em serveix de res, perquè, com bé diu Manel, “En mirar-lo, el camí no diu si vas a la glòria o al fracàs”. Així que he de seguir endavant, sense saber on em durà aquest camí, però gaudint de cada passa al màxim, fins que s’acabi aquest llarg viatge.

 


Onofre Francisco Alba Donaire, 1º ESO A

 

Viatge a l'interior i a l’ exterior

Normalment els viatges són a llocs del món. Però, per què viatjar?  Avui vos contaré una història que tracta d’un nin que compara els viatges a l’exterior amb el seus viatjes interiors.

Això era un nin que es deia Gabriel i tenia moltes ganes de viatjar a una ciutat famosa, fos per fer-se fotos, per descobrir coses noves o per altres raons. Va demanar al seu pare si podien viatjar a Los Angeles. El pare va dir que sí. Varen anar a l’aeroport. Mentre esperaven l’arribada de l’avió, en Gabriel es va posar a mirar les pistes d'on enlairaven i on aterraven els avions i li va preguntar al pare: "Per què els avions aterren?" El pare va respondre: "Perquè els passatgers han de baixar de l’avió". En Gabriel va començar a pensar i imaginar que els avions eren aus que havien migrat per arribar a altres llocs del món. Si els avions eren aus, els núvols eren les fulles dels arbres i els cotxes eren insectes.

Mentre en Gabriel pensava en el seu món de fantasia, el seu pare pensava en totes les ciutats que podia situar al seu mapa del món. Va agafar un bolígraf i va començar a traçar línies d’uns punts a uns altres.  Al final el mapa estava ben pintat de bolígraf.

En Gabriel es va cansar de pensar tant en la seva fantasia d’arbres, insectes i aus. Es va desfer del seu somni i va dir-li al pare: "Falta molt perquè arrivi l’avió? I el pare, entabanat amb el mapa, va mirar la pantalla dels vols i es va adonar que el seu vol no hi era.

El pare va mirar els billets d’avió i va resultar  que s’havien confós de dia i que faltaven 24 hores perquè s'enlairàs el seu avió. I no es varen posar trists perquè encara que no havien anat de viatge cadascun havia fet el seu viatge interior pensant en les seves coses…

FI

 


MERCÈ MATEU, 1r ESO A

 

SOMIA, VIATJA

 

 

Tanca els ulls, somia. Aquesta en una de les meves parts preferides del dia. Imaginar. Segons el teu estat d’anim et crees històries diferents, viatges de diferents maneres.  

Com aquell dia, estava totalment intrigada amb el meu somni. Acabava de partir amb cavall, galopant mes ràpid que mai, em sentia viva!  No hem podia creure que sense haver muntat a cavall mai, ho fes tan bé. El cavall estava esgotat, no aguantava mes, havíem d’aturar-nos.

Era enmig d’un lloc estrany, ple de arbres que es transformaven en coses que no havia vist mai. Pareixia com si m’hagués teletransportat a un altre planeta. Nomes érem el meu cavall i jo.

Vaig decidir pujar al cavall, just quan va caure a terra per culpa de la inanició. No sabia què fer. Aquells arbres seguien transformant-se i, a més, també creixien! Deu minuts després em trobava envoltada d'una quantitat d’arbres inimaginable, i no s'aturaven de créixer. Jo m’imaginava que moriria atrapada, però de cop vaig sentir ma mare que em despertava. Em tocava aixecar-me. Em vaig vestir, vaig berenar, em vaig rentar les dents i cap a l’escola!

 

 


ALBA MARIA ARRÁEZ, 1r ESO A

 

DESCONEGUT

 

Na Noelia esperava a l’aeroport a la cabina 13 per agafar un avió cap a Canadà. Ella tenia moltes ganes de fer aquest viatge perquè volia anar a veure la seva familia, però estava atemorida, perquè tenia vertigen a les altures, i l’avió no li feia cap gràcia.

Així que es va prendre una pastilla per quedar adormida dins l’avió.

Al cap d’unes hores es va despertar i va veure que ja no estava volant, l’avió havia aterrat. Però es va adonar que el lloc on havia aterrat era un lloc desconegut, com una selva, ple de vegetació. Preocupada, es va aixecar del seu seient i va veure que les altres persones estaven adormides. Va anar a veure si hi havia alguna hostessa o el mateix pilot, però no hi havia ningú. Ella, sense saber què fer, va agafar el seu abric i va intentar sortir de l’avió. Finalment ho va aconseguir, i el primer que va fer va ser telefonar a algú, però no hi havia cobertura. Va tornar dins l’avió i va intentar despertar les altres persones, però ningú es despertava, per molt que els cridés seguien sense despertar-se… Nerviosa, va sortir un altre pic fora de l’avió, a cercar ajuda, a veure si trobava almenys algú que li pogués dir a on estava, quin lloc era aquell… Però l'únic que va trobar varen ser plantes.  Ja sense saber què fer, va tornar a entrar dedins l’avió, i ja desorientada es va asseure a terra i es va posar a plorar. Es va col·locar els auriculars per escoltar música amb el seu mòbil, a veure si se li ocorria alguna cosa per sortir d’allà. I va quedar adormida…

De sobte, va sentir gent xerrar i es va despertar. Acabaven d’aterrar a l’aeroport de Canadà, i molt sorpresa es va adonar que tot havia estat un somni...

 


YARISSA BORRÀS, 1r ESO A

VIATJANT A LA REALITAT

 

Fa un temps , en una part del cel, a un àngel , li varen encomanar la feina de viure uns anys a la Terra, perquè ell es queixava de la protecció que feien als éssers humans . Per art de màgia , Jesucrist el va canviar de forma ( perquè els àngels no tenien una aparença del tot humana ) i el va transportar a la Terra . Ell va conviure amb un nen i el va veure créixer… com si fos el seu germà . 15 anys després va aparèixer al cel amb una carta . La carta que el nen va escriure al llarg de la seva vida :

 

Visc en un món on es riuen de tu per ser diferent .

On els “ t’estimo“ signifiquen “que maco ets“

i els “sempre“ tenen una durada de dues setmanes .

Visc en una societat on es discriminen la raça i les creences .

On odiam les mentides, però la veritat et fa mal .

Vivim en un lloc on la mentida es torna rutina ,

la traïció es va tornant monotonia

i ser hipòcrita és la roba de tots els dies.

On les mirades amaguen sentiments

i les abraçades estan plenes de falsedat.

Visc en un món on “ser guay“ és beure de tot menys aigua,

prendre de tot menys un llibre i dir de tot menys la realitat .

On és més important tenir “likes“ i “folwers“,

val més la pena, que veure els teus amics .

On és moltissim més important el que diu Justin Bieber

que el que diuen els pares.

 

Vivim en un món on gairebé res és el que pareix . Vivim en un món on malbaratem el temps . Això es el que deim societat .


UN CARNAVAL A BRASIL        (Lucía Vidal, 1r ESO C)

Recordo aquell viatge amb precisió: cada hora, minut i segon. Com oblidar-ho! Dia 30 de juny del 1983. Un any especial... Feia devuit anys a la fi. Sí, jo. Jo també he tingut devuit anys. En aquells temps estava a punt de començar la carrera de psicologia. I segurament l’hauria començada i acabada, si no hagués estat per aquell viatge...

Era diumenge i ens havíem reunit tota la família per dinar, com era habitual. Però era diferent, perquè jo feia ja devuit anys. Va arribar la mare al menjador tota il·lusionada amb un sobre a la mà. Em va desitjar molts d’anys i em va dir que l’obrís. No us imaginaríeu el que hi havia al sobre.... Per ser precisos, me n' anava a Brasil!

Mesos després (temps de carnaval per ser concrets), ja em trobava a la meravellosa ciutat de Rio de Janeiro. Quin ambient.... Tothom ballava, cantava, reia... Cap nin sense disfressa. Estava segur que seria un viatge magnífic que recordaria tota la vida. De fet, aquell primer dia va ser perfecte, igual que el segon i el tercer. Vaig ballar, disfressar-me, vaig beure un poc també, si som sincer....

Però el quart dia tot va canviar... Mentre ballava amb una al·lota que havia conegut, vaig veure una gran ona que s’atracava cap a nosaltres. Segons després ja començava a haver-hi molta gent cridant i corrent cap als edificis més alts de la zona.

Durant dos segons no vaig saber com reaccionar. Però quan vaig tornar en mi, em vaig girar. No hi havia dubte, un tsunami s’apropava. Quan em disposava a començar a córrer, vaig veure un nin disfressat de pirata plorant. Devia tenir cinc anys. No sé per què, vaig sentir que no el podia deixar allà.

Vaig córrer fins a ell i el vaig agafar en braços. Vaig notar com ell s’aferrava a mi, segurament per sentir seguretat. Però va seguir plorant. La veritat és que, si jo hagués tingut un minut, també hauria plorat.

Corria a més no poder però l'ona ja era als meus talons. Amb un gest ràpid vaig agafar l’al·lot i el vaig cobrir amb el meu cos intentant protegir-lo de l’impacte. Quan... PAM!!

No sé quant de temps vaig estar inconscient, però quan vaig tornar a obrir els ulls el nin era damunt un tronc subjectant-me la mà. Amb un esforç vaig aconseguir pujar-hi i abraçar-lo. No em creia el que m’acabava de passar. No era possible.

Vaig veure un arbre. Vaig fer el possible per arribar-hi i, quan hi vaig haver enfilat el noi, em vaig dedicar a ajudar dues o tres persones més que havien sobreviscut.

Hores després els serveis d’emergència ens recolliren. Vaig poder telefonar a casa i dir a la meva mare que em trobava bé i que havia sobreviscut. Ella no s'aturava de repetir “Ès viu!” i de plorar. Jo tampoc m’ho creia.

Vaig tornar a casa dies després. Però tenia i tenc mil dubtes encara. Per exemple: què va ser de aquell noi.... Esper que pogués tornar a casa i viure feliç amb la seva família.

Però després de dir això, no em podreu dir que no tenia raó: aquell viatge el recordaria sempre. Va canviar la meva manera de viure.


ARNAU MARTÍN, 1r ESO C

 

UN SOMNI MOLT REAL

 

A la fi havíem acabat les classes a l’institut, ara ja era estiu  i tocava descansar. Jo estava amb el mòbil mentre ma mare mirava les noticies a la televisió. En un moment varen dir que dos lladres havien robat un famós quadre valorat en milions d’euros i que l’únic que se sabia era que havien partit a Alemanya. Just on me n’anava de vacances la setmana següent! Al final, no hi vaig donar importància i vaig seguir amb el que estava fent .

Una setmana després, just quan era a l’avió, me’n  vaig recordar  de la notícia i vaig pensar: esper no trobar-me’ls. Quan vaig arribar, estàvem tots cansats, anàrem directament a l’hotel i ens varem adormir . L’endemà visitàrem monuments, parcs, etc. I així tota la setmana: va ser fantàstica, era el millor viatge de tots els que havia fet! El darrer dia vàrem visitar un castell als afores de Berlín. La guia ens va explicar la seva història, que era molt interessant. Quan ja estàvem a punt de sortir, quan la meva família comprava a la botiga i jo encara era dins del castell, vaig veure una ombra, em vaig girar i vaig veure dues persones amb un quadre, el mateix quadre que havia aparegut a les noticies, els mateixos lladres. Ells també es varen girar i me varen veure. Un va venir corrents cap a jo.  Jo, morta de por, em vaig quedar immòbil i quan el lladre ja quasi em tocava i, de cop i volta, em vaig despertar! Tot havia estat un somni, era al cotxe i no de camí a cap castell, sinó a l’aeroport, per tornar a casa. Em vaig posar tranquil fins quan a la radio varen dir: s’han trobat els lladres del quadre a un castell dels afores de Berlín! Quin somni més real!, o no ha estat un somni?

 


PAU LLABRÉS, 1r ESO C

 

UN VIATGE INCREÏBLE       

Ahir vaig tenir un somni increible. Vaig viatjar a un nou món, a un nou paÍs: Tamriel, concretament a la provincia de Skyrim. Quan vaig despertar era a un carro amb altres persones, eren presoners, com jo! Tenia les mans lligades. L'home que conduïa el carro duia un uniforme i una espasa, devia ser un soldat. Ens va dir que Érem presoners per haver traït l'imperi. Quan vam baixar del carro hi havia un botxÍ esperant-nos. Un general o alguna autoritat superior d'aquell exÈrcit va dir que Érem acusats de ser rebels contra l'imperi. Jo no sabia què passava. Em van dir que fes un pas endavant. Van dir que anés cap al tronc on hi havia el botxi, vaig posar el cap al tronc on m'havien d'executar, però, de cop, va aparèixer un drac gegant. Aprofitant la sorpresa, volia escapar, però el drac em va mirar i em va tirar una gran flama. Em va enlluernar, i, de cop, era a la meva habitació estirat al llit. Em moro de ganes d'explicar-ho als meus amics!! A veure si avui torno a aquell increïble lloc.

 

 


PAULA SANSÓ, 1r ESO C

 

UNA NIT, UN VIATGE

 

El noi havia trobat el que cercava. Mai s’ho havia imaginat així però… allà estava.

Tombat en terra, va tancar els ulls, esperant a obrir-los i que allò no fos un somni, i no ho era. En aquell instant tots els pensaments que tenia al cap eren positius, va arribar a pensar que podria quedar-se allà per sempre, però d’un segon a l’altre varen canviar. Tot el que havia fet per aconseguir arribar li pareixia inútil, alguna cosa que qualsevol persona podria haver aconseguit. Però això no era el pitjor. No se sentia segur de si el que acabava de fer era bo o no. “De veritat havia guanyat més del que havia perdut? I si era així, què havia guanyat realment?”  Era l’únic que es preguntava seguidament dintre seu. Es va penedir del que havia fet, no aconseguia trobar el costat positiu d’aquella situació, encara que feia uns segons estava convençut de com se sentia de bé. Mentre pensava tot allò caminava ràpidament cap a l’arbre situat a l’esquerra d’una gran roca. Era l’arbre més gran que havia vist mai. Quan hi va arribar, encara amb els milions de pensaments negatius sobre el que acabava de fer, es va recolzar i va començar a notar el ràpid batec del seu cor. Li havia entrat por. Encara que no sabia quina hora era, sabia que la nit s’estava acostant, ja que veia com la Lluna brillava i només es podia distingir un petit raig de Sol, el qual estava a punt d’amagar-se com si no volgués tornar a sortir mai més. Aquella nit no podria dormir. Se sentia totalment sol per primera vegada, en un lloc desconegut. Notava com a poc a poc s’anava tornant més i més boig. No se’n recordava com havia arribat allà ni per què hi era. Tenia tants pensaments al cap que volia cridar, però aquell lloc estava desolat, ningú el sentiria. De cop i volta va caure en terra com si no pogués aguantar el seu pes, va tancar els ulls i va quedar completament adormit.

I una vegada més va despertar. Aquell lloc l’havia tornat boig i ara estava millor. Va decidir no tornar a pensar que podria quedar-se a un lloc per sempre. I és que ara era a un lloc diferent, hi havia més persones, però no pareixien pas normals, no es quedaria allà.

Cada nit, si el noi s’adormia, apareixia en un lloc nou, per explorar-ho tot el dia i a la nit tornar a dormir en recerca d’un nou lloc per descobrir. La seva vida tractava d’allò i aconseguir poder viatjar per milions de llocs inesperats de la galàxia cada dia, era el que només ell podia fer. Cada vegada que “viatjava” perdia part de la seva memòria de quan era un noi normal a la Terra, ni ell mateix sabia com havia aconseguit aquella estranya capacitat de anar a qualsevol lloc. Li era igual, no hi havia res comparable a descobrir cada dia un lloc nou i diferent.

 


SANDRA OLIVIERI, 2n ESO A

VACANCES A L’AEROPORT

 

Dia 23 de desembre de l’any 2008, la meva família i jo vàrem anar de viatge a Japó per donar una sorpresa els meus avis. Ja era Nadal i els nins petits com jo estàvem inquiets per obrir els  regals.

Eren les 6 de la matinada i el meu pare em va despertar. Jo estava tan dormit que em vaig vestir, vaig agafar la maleta i de seguida vaig pujar al cotxe, sense berenar. El viatge cap a l’aeroport va ser una mica llarg, encara que vaig estar dormit fins que el clàxon d'un cotxe em va despertar. A la fi varem arribar a l’aeroport.  Eren les 6:45 de la matinada i l’avió sortia a les 7:30. Vàrem passar el control i  després per les botigues i, en veure tant de menjar, em va venir gana, ja que no havia berenat, i la meva mare em va comprar unes galetes.

Després d’una estona caminant vàrem arribar a la porta per embarcar. El meu oncle Bernat va preguntar qui volia anar al bany abans d'entrar dins l’avió. Només hi volia anar jo, així que hi vaig anar tot sol. Vaig estar devers mitja hora per trobar el bany. A la fi el vaig trobar, vaig mirar el rellotge i ja eren les 7:15, i l’avió sortia a les 7:30. De sobte sent que pel megàfon diuen que per favor els últims passatgers de l’avió amb destinació a Japó embarcassin. Vaig córrer  per trobar la porta, no la trobava per enlloc, però vaig pensar que la meva família m'hi esperava. A la fi hi vaig arribar, però la porta ja estava tancada, i ningú de la meva família hi era. No em podia creure que s'haguessin oblidat de mi. Em vaig posar molt nirviós i les llàgrimes em sortien de la por que tenia. Vaig cercar una cabina per telefonar als meus avis del Japó. Cercant, cercant la vaig trobar. Vaig ficar la mà dins la butxaca i vaig trobar unes monedes que me servien per poder telefonar almanco una vegada. Intentava recordar el número de telèfon dels avis. No n'estava molt segur, però vaig  trucar. Va estar molta estona comunicant, el meu cor anava a mil per hora en aquell moment, quan el meu avi va contestar : “Sí?”  I de seguida vaig dir: “Avi ,avi som aquí a Barcelona”. Aleshores vaig pensar que no podia dir-li allò del viatge, però en aquell moment estava tan espantat i nirviós que li vaig haver de contar tot.  El meu avi es va quedar de pedra. Em va dir que no passés pena, que quan la família arribés allà ell els contaria tot el que havia passat i que tornarien cap a Barcelona de seguida. Després em va dir que cerqués un policia i que telefonés a la mare del meu millor amic i que li ho contés tot, que el papa i la mama anirien cap allà quan arribessin a Barcelona. Vaig trobar un policia, de seguida vaig telefonar a na Carme, la mare del meu millor amic. Em va dir que de seguida vendria. Després d’unes quantes hores na Carme no va aparèixer i de sobte, pel mòbil del policia em va trucar la mare, estava molt preocupada, quasi plorava, i em va dir que de seguida vendria, i va ser quan em va contar que la mare del meu millor amic havia mort en un accident de cotxe...  


LLUCIA LIY, 2n ESO A

 

ADOLESCÈNCIA

 

Per a molts, viatjar significa “Anada que fa qualcú per transportar-se a un lloc, a una altra població, a un altre país...”. Hi ha gent que diu que mai no ha viatjat, però la veritat és que tothom ha viatjat més d’un cop, el que passa és que no ens n'adonam. Això pareix estrany, però el concepte de viatge,  jo l’atribueixo més a aquesta definició  “Cadascuna de les vegades que qualcú va i ve d’un lloc distant.

Hi ha diferents viatges importants en la vida de cada persona. Metafòricament es podria dir que cada un de nosaltres som un vaixell  i anam amarrant a  diferents ports. Un dels més importants és el port d’arribada als 11-12 anys, anomenat institut. Es podria dir que embarques en una etapa molt diferent de les anteriors, una etapa  on ja ets independent en moltes coses, una etapa on aprens els valors ètics de la vida, una etapa on persones van i vénen del teu costat, una etapa on aprofundeixes al teu interior per conèixer-te millor a tu mateix. Tal vegada amb noves passions, nous sentiments a flor de pell i noves formes de veure la societat, és un port on tota persona s’ha d’aturar.

És bàsicament  una etapa  experimental referint-se a un aspecte esencial.

Són les pujades i baixades d’ànim que duren períodes curts, les dues són coses que cansen i aclaparen, tant al que la rep de forma verbal com a la persona que ho emet . Les pujades les podríem atribuir a quan vas en veler i ens pega el vent de través, són pujades d’adrenalina 100%, moments on la felicitat regna damunt tota la resta. Després hi ha les baixades, que les podríem representar com un veler amb les veles arriades, la motivació per a fer coses (“el vent”) no ens mou, ens quedam enmig de tot, perduts, i no sabem cap a on tirar..

No sempre és puntual, aquest viatge ve a cadascú quan la persona està preparada. Alguns l’esperen, gaudint d’un diferent port en aquell moment, i d’altres hi arriben impacients, i a vegades abans d’hora. Aquests són els que desaprofiten el port anterior, un port que mai torna; en canvi, quan hagin embarcat en el dels 18, no es podrà tornar enrere i es farà practicament etern.

 



JUAN FRANCISCO NIETO, 2n ESO A

 

 

Un viatge inesperat

11 de setembre   8:38 a.m

Crits, empentes, gent corrent, parts d'edificis caient, renou de sirenes de vehicles de policies i ambulàncies, policies cridant, quatre avions descendint a tota velocitat.

12 de setembre   18:13 p.m

Obro els ulls amb poques ganes i miro lentament cap a la dreta i cap a la esquerra, després cap a davant i cap a la porta, pareix un hospital. De sobte entra un metge. Sembla un poc major per la barba i els cabells que té, aproximadament uns 53 anys. Em comença a xerrar, i em sorprenc: xerra català!!!

El metge em va explicar que era a l’hospital Bellevue perquè quatre avions controlats per  terroristes havien xocat amb el World Center, ocasionant molts de morts i ferits. Jo li vaig explicar que era allà per fer un viatge i visitar el meu germà.

21:26 p.m

A les nou va tornar el doctor  i em va donar l’alta. Abans d’anar-me'n em vaig dutxar i vaig agafar totes les meves pertinences. L’entrada de l’hospital era plena de persones, algunes contentes i d’altres que ploraven pels seus familiars.

Jo em disposava a sortir per la porta, però abans de començar a caminar entre un munt de gent vaig començar a sentir un remou. Pareixia un xiulet que sonava a intervals. Jo creia que era un nin amb un joc del seu mòbil, però a cada passa que feia els xiulets sonaven amb menys interval. Quan ja era al mig de la gent vaig deixar de sentir el renou i em vaig aturar un moment. Però de sobte vaig tancar els ulls i vaig caure sense adonar-me'n. Vaig intentar obrir els ulls però no podia, ho vaig tornar a intentar amb totes les meves forces i l’únic que vaig veure va ser gent tirada al terra de l’hospital o corrent i plorant per algun motiu que no sabia. També vaig veure i sentir un home que em mirava i deia paraules en anglès, jo només vaig entendre “bomb”. Cada segons que passava el meu cor anava més lent, fins que en un segon ja no vaig poder respirar. Aquest és la meva fi, sense cap familia. Però abans de tancar els ulls, vaig veure que a la meva jaqueta hi havia una cosa, pareixia una bomba………….

- Josep!!, aixeca't ja del llit, que arribaràs tard a l’institut!

- Ara, mama, deixa'm dormir cinc minuts més.

PAU COTS, 2n ESO A

El viatge definitiu

 

Ahir estava pensant i de sobte vaig adonar-me que feia molt de temps que no anava de viatge, i, sense ser conscient dels meus actes, vaig agafar l’ordinador i, quan em vaig voler adonar, a la pantalla ja posava: “Gràcies per haver comprat el bitllet del vol 019358 que sortirà el dia 21 d’abril a les 8:00 del matí en direcció a Oslo, Noruega”. Després de llegir-ho em va fer pena cancelar-ho perquè no havia estat mai a Oslo.

 

El dia abans que sortís l’avió em vaig adonar que no havia preparat la maleta per partir i, ràpidament vaig anar cap al dormitori i vaig treure una de les meves maletes, la qual havia comprat a un viatge a l’Índia feia un parell d’anys i vaig començar a omplir-la de roba. Quan vaig haver acabat vaig deixar anar una sospir de tranquil·litat i em vaig anar a asseure al sofà, i quan vaig mirar el rellotge eren les 22:00, vaig anar cap al dormitori i vaig programar el despertador a les 4:00 del matí.

 

Quan vaig sentir el despertador vaig aixecar-me tot d’una per començar a esmorzar. Quan vaig haver acabat de prendre el meu cafè, vaig anar a fer el llit i a agafar la maleta i l’abric per partir cap a l’aeroport. Entre naps i cols ja s’havien fet les 5:30 i vaig partir.

 

Quan vaig haver facturat i passat el control de seguretat vaig arribar a la porta d’embarcament que em tocava. Vaig mirar un dels rellotges Festina de la porta d’embarcament i vaig veure que encara eren les 7:00 i vaig començar a fer voltes fins que van ser les 7:45, que vaig posar-me el primer a la fila per pujar a l’avió. Vaig tenir la sort que no hi va haver ningú al meu costat.

Vam arribar a Oslo a les 10:30 i de sobte, quan baixava de l'avió, vaig notar com si alguna cosa em travessés el cos, i vaig sentir un fred inexplicable per tot el cos i vaig veure que queia, però quan vaig ser al terra no em vaig fer mal, i de cop vaig sentir com si la meva ànima es desferrés de mi.

 

DE PUNTA A PUNTA A PUNTA

Aquesta és la historia d’un nin que tenia un somni a la vida: EXPLORAR. Des de petit  li agradava fugir del llit on dormia per poder descobrir llocs nous i explorar.

Aquesta curiositat va anar augmentant amb els anys. Cada vegada tenia més curiositat. Aquell somni el va dur a estudiar ciències ambientals, per poder convertir-se en un gran científic i així poder explorar els darrers indrets verges del planeta.

El seu primer viatge com a explorador va ser a l’Antàrtida. Va haver d’agafar una maleta i acomiadar-se de tots els qui l’estimaven.

Els seus company eren per una part la tripulació, russos, i per una altra, altres científics, de tot el món. Només es comunicava amb la tripulació per dinar i per sopar i a traves de senyals, ja que ell no xerrava rus. Durant 80 dies en el vaixell havien d’aguantar les festes nocturnes, de vodka i tequila que organitzaven a la cantina  la tripulació del vaixell.

El primer dia que va arribar a l’Antàrtida va al·lucinar: tot era tan diferent, tan blanc, tan fred.  Pareixia tret d’una rondalla de fantasia. En aquell instant es va adonar que aquesta expedició era una aventura. El primer vespre no va poder dormir; no era per falta de son, sinó perquè havia de quedar analitzant mostres d’aigua dins el petit laboratori de l’embarcació.

L’endemà la falta de dormir no li va impedir perdre la il·lusió per submergir-se en aquella terra blanca que tantes vegades hem sentit anomenar però alhora desconeixíem.

En trepitjar aquella neu tan espessa va sentir una curiositat superior a cap altra força. En respirar aquell aire tan pur , va sentir que havia trobat el seu lloc en el món, sí, explorar, viatjar a llocs únics i exòtics, ser un aventurer com els dels còmics de la infantesa.

Mes tard va poder apropar-se als pingüins. Eren majestuosos, amb aquell plomatge de diferents tonalitats de negre i blanc, preciós.T ambé va estar cara a cara amb molts més animals que pareixien de fantasia.

El darrer vespre a l’Antàrtida va haver-hi una gran tempesta. No podien dormir. Ell recorda que va ésser la primera vegada que es va marejar.

A la tornada varen fer escala a molts de llocs increïbles. Un dels seus preferits va ésser passar per Sud Amèrica.

Després de tres mesos de vivències i sentiments inexplicables, varen arribar al port. Quan va trepitjar la seva terra natal, era un home nou, un autèntic explorador.

Marta (1ESOB)

EL VIATGE SOMIAT

Em vaig despertar amb una rialla d'orella a orella pensant en el somni que havia tengut.

Va passar quasi tot el dia i en els moments que tenia lliures hi pensava. Quasi no ho recordava, però intentava ficar-me cada pic més dins la meva ment per aclarir quin era el motiu de la meva felicitat.

Encara no sé per què vaig recordar un avió i la brisa de la mar. Vaig suposar que eren unes vacacions inoblidables. I va ser així, cada pic que intentava recordar-ho em venien més coses a la ment. En un moment donat vaig recordar un parell de les persones que hi havia al meu somni, però de sobte... em van cridar per anar a dinar. Vaig dinar amb pressa i sense dir res a taula per acabar abans i seguir amb el treball que havia començat al matí.

Recordant i recordant, em van venir moltíssimes coses al cap, però encara volia saber el perquè d'aquell somni, ja que segons la meva mare: “tots els somnis tenen un perqué”, no és ver?

Jo intentava cercar el motiu d'allò. Ja era tard i me'n vaig anar a dormir, encara que tot jo seguia pensant en tot allò.

L’endemà anant al col·legi vaig trobar-me el meu professor preferit i vam estar xerrant sobre un caramull de coses, fins que vàrem arribar a la porta de l'escola.

I sense fer res em va venir al cap el somni que havia tengut: era senzillament un viatge amb la classe a l'estiu que ens havia proposar el professor!!!! Ens va dir que si teníem bones notes, aniríem a Mallorca a visitar unes platges precioses que hi ha!! Clar, ja sé el motiu del meu somni: era la il·lusió que em feia anar-hi. Ja està tot resolt i estic super contenta.

Carlota (1ESOB)

                 UN VIATGE DIFERENT

Era un dia calorós d’estiu i na Maria estava a punt d’agafar el seu creuer cap a Cuba.

No li agrada viatjar i menys si és en vaixell. Anava a agafar el “Harmony of the seas”, el creuer més gran del món i això la posava molt més nerviosa perquè era la primera vegada que aquest creuer anava per l’oceà Atlàntic.

Abans que na Maria i els seus pares entressin a la seva habitació havien de passar pel control de seguretat i veure un vídeo de com haurien d’actuar si hi hagués un accident.

Quan na Maria i els seus pares, na Catalina i en Miquel, van entrar al seu camarot varen quedar bocabadats: era gegant. Es varen vestir i varen anar a sopar al restaurant de luxe del creuer. HI van conèixer na Margalida, na Laura i en Pere. Es varen fer molt amics. Però na Maria no coneixia cap nin ni nina de la seva edat i estava molt avorrida, així que se’n va anar a passejar pel creuer. Uns minuts després es va sentir un crit, era na Maria. El director del vaixell es va dirigir cap a na Maria de seguida. El que havia provocat que na Maria cridés havia estat… que havia trobat una persona morta assassinada.

Unes hores desprès va arribar la policia al creuer. Varen demanar a na Maria si havia vist ningú. Ella va dir que no. Varen demanar-ho a tothom, però no hi va haver resultat. L’assassí seguia dins el vaixell. Desprès d’uns quants dies varen tornar a demanar als passatgers del vaixell si havien vist res.Els policies no s’ho podien creure: només hi havia na Maria, així que li ho varen demanar a ella. Quan la varen interrogar, na Maria estava molt nerviosa, tant que suava com a una sauna. Na Maria no podia més, així que va decidir dir la veritat a les autoritats. Havia estat na Maria. Na Maria era l’assassina. Els va dir que havia vist la víctima corrent cap a ella amb un ganivet, així que va agafar la primera cosa que va veure i li va pegar ben fort al cap.

Irene (1ESOB)

VIATJA

Viatja. És l’última paraula que em va dir el meu avi. Coneix món, explora. No facis com jo. No et quedis en un lloc concret. Gaudeix de la teva joventut. Això és el que vaig fer. El primer destí que vaig elegir va ser l’Índia, el millor lloc per aprendre com és la vida de veritat. La pobresa inundava els carrers de persones amb un somni que varen tenir, però que no varen poder acomplir. Nins explotats, fent catifes, sense descansar, sense dormir, sense menjar. La imatge d’una nina venent llumins per cinc cèntims em va destrossar l’ànima.

El segon destí va ser el més important per a jo. La meva àvia havia viatjat a Perú per la segona guerra mundial, la guerra del Cenepa. Ella treballà d’infermera durant la guerra. Va durar tres anys i per tant no va poder tornar amb el meu avi. A ell li varen enviar una carta dient-li que ella s’havia mort en un dels atacs, però jo sabia que no era veritat. Vaig estar investigant tots els documents de la guerra en un arxiu. Finalment vaig trobar la llista dels supervivents i la meva àvia hi va aparèixer viva. L’havien traslladat al principal hospital de Xile, perquè el de Perú va quedar destrossat. Me dirigia a Santiago de Xile, on hi havia tants d’edificis i tan alts que em sentia com una formiga. La primera parada era a l’ajuntament. Hi anava a mirar el llistat d’habitants de Santiago. Cercava i cercava i al final la vaig trobar. Vivia a una caseta als afores de la ciutat amb el seu marit. Quan m’apropava la porta, el cor em bategava a mil, les mans em tremolaven, no sabia què pensaria, si era mentida, si era un boig o si era veritat. Vaig tocar a la porta. Una dona jove em va obrir, em va demanar qui era i li vaig dir que era el nét de na Caterina. En aquell moment na Caterina va sortir corrents cap a l’entrada. “Passa fill, passa”, em va dir la noia. No sabia què passava en aquell moment. Vaig estar la tarda xerrant de tot el que havia passat aquest últims anys. Me va dir que no havia pogut tornar perquè no tenia doblers; que li sabia molt de greu no haver pogut estar amb nosaltres i el meu avi. Desprès de tot això me’n vaig anar a fer un poc de turisme per la ciutat. Una ciutat que em va  impressionar, una ciutat entre muntanyes amb neu, i amb una cultura i uns habitants impressionants.

Ja me’n tornava a Espanya. Havia de reunir-me amb la meva família. Sabia que a Xile hi ha un lloc per a jo i que hi podia tornar quan volgués.

Lucía (1ESOB)

VIATGES ADORMITS

Jo era un nin normal i corrent anomenat Pau, que de vegades tenia uns somnis extraordinaris, però mai els podia veure acabar. Una nit, vaig començar a somiar un món de fantasia on hi havia fades, dracs, elfs i molts éssers més. I de sobte va sonar el despertador. No em volia aixecar, però tot el que havia somiat se m’havia esborrat del cap. Vaig obrir els ulls i increïblement tot el somni em va aparèixer davant els ulls. No sabia si era veritat. Em vaig aixecar i caminar cap a aquella cascada, tan meravellosa, però de sobte vaig xocar amb una cosa: era una paret invisible! Més tard vaig sentir el soroll de la porta que s’obria i va entrar el meu peluix volant. Vaig quedar sense poder parlar fins que em va dir que havia d’anar amb ell. Vaig sortir de l’habitació i vaig entrar a l’altra sala. Quan vaig ser-hi, vaig veure que era una nau espacial, però no era com les de les pel·lícules, sinó que tenia la forma de la meva cara. Un parell de minuts mes tard va sorgir una pluja de meteorits i un va xocar amb la nau i hi va fer un foradet. En el mateix moment em va sortir un forat a la cara al mateix lloc on havia topat el meteorit: si a la nau li passava res, a la meva cara també i a l’enrevés. Al cap d’uns quants minuts va aparèixer un asteroide gegant. Em vaig espantar tant que em vaig despertar ràpidament d’aquell somni tan diferent.

Sergi (1ESOB)

 VIATJAR SENSE MOURE’S.

Estic emocionada per fer un nou viatge. Des de fa més de set anys viatj per tot el món sense tenir en compte que només estic a punt de complir els tretze anys.

He viatjat a llocs com França, l’Índia, els Estats Units d’Amèrica, etc. Puc anar a qualsevol lloc, tantes vegades com jo vulgui i a més per un bon preu i molt còmoda.

La setmana passada vaig ser a Orlando i a Agloe. Va ser uns dels millor viatges que he fet. Primer era a Orlando passant una temporada, però va desaparèixer una amiga meva, així que amb els meus amics vàrem anar a cercar-la seguint les pistes que ella havia deixat pel camí. Va ser molt divertit!

La setmana anterior a la passada vaig estar a Indianàpolis i a Amsterdam. També va ser un gran viatge, però més trist que el de la setmana següent a la setmana que el vaig llegir. Vaig conèixer uns amics molt interessants que entre els tres tenien cinc cames, quatre ulls i dos parells i mig de pulmons. Des d’Indianàpolis vàrem anar a Amsterdam per conèixer un conegut escriptor. Allà va ser molt divertit, vàrem sopar en un restaurant molt bonic provant nous menjars i vàrem anar a veure una exposició sobre Anna Frank.

Ara estic en un internat a Alabama, el mateix on va estar el pare de Miles, un nou amic que vaig fer a Florida. Vaig viatjar des de Florida fins a Alabama per trobar el meu “gran potser”, en referència a les darreres paraules del poeta Rabelais.

També vaig conèixer el meu company d’habitació, Chip, amb el malnom  “El Coronel” i una amiga anomenada Alaska.

Amb ells vaig conèixer moltes coses noves i també abans de tornar vàrem passar per un moment molt trist pel qual vàrem plorar molt de temps. “El Coronel” i jo i ens vàrem obsessionar a trobar el perquè d’aquest succés.

I per aquests viatges tan interessants i divertits és que en John Green és un dels meus escriptors preferits, perquè gràcies a ell he pogut fer tots aquests viatges sense moure’m de casa.

Alba Fernández (1ESOB)

      UN VIATGE CAP PER AVALL

M’havia despertat feia una estona. Era un dia de febrer i els meus companys feia una estona que eren al col·legi. Me n'anava de viatge a Andorra! Volia anar-hi des que era molt petita. Es va despertar la meva germana petita, Sara. Estava mig adormida. Tenia els ulls quasi tancats, les galtes vermelles... I així es varen anar despertant la resta de la família.

Havíem de ser a les 12 al port. Vàrem arribar-hi uns quinze minuts tard. Quan arribàrem ens vàrem trobar els meus cosins i els meus oncles esperant-nos. Una hora després ja érem al vaixell. Havíem d’estar-hi set hores. Jo vaig estar amb la meva cosina Cristina. El meu cosí i les meves germanes varen vomitar mentre nosaltres jugàvem, escoltàvem música i ens fèiem fotos. A les set de l’horabaixa va ser l’hora que vàrem arribar a Barcelona, ja quasi era de nit. Havíem d’anar a esquiar al Pas de la Casa, que era una de les estacions situada a més altitud. Vàrem agafar el cotxe i ens vam partir. Poc després va començar a nevar i el meu pare i els meus oncles varen posar les cadenes a les rodes del cotxe. Jo en aquell moment estava adormida, però quan em vaig despertar eren les 10 de la nit. Havíem d’aturar-nos a sopar. Ens vàrem aturar a un restaurant a França. Mitja hora després ja érem al camí una altra vegada. La tempesta es va intensificar i quasi vam tenir un accident, perquè les cadenes no eren gaire bones. Va passar una màquina llevaneus i li varen demanar si tenia cadenes de metall, perquè les nostres eren de tela i ens va cobrar vuitanta euros.

Aquella nit no vàrem poder arribar als apartaments ,perquè a les dues de la matinada ja havíem provat un munt de camins, però tots els ports de muntanya eren tancats i vam haver de quedar-nos a un hotel francès. Crec que va ser el millor del viatge. Jo estava mig adormida, però em vaig assabentar que el meu pare s’havia deixat la motxilla amb tots els DNI i els bitllets al restaurant. Encara sort que l’home ens va deixar dormir a l’hotel si l’endemà els hi portàvem.

Al dematí quan em vaig despertar el meu pare ja no hi era. Vàrem telefonar al restaurant i la motxilla hi era. Vaig mirar per la finestra i vaig veure una imatge que mai oblidaré: tot era nevat però es veien les flors de colors. Era preciós. Aquell dia a la fi vam arribar al Pas de la Casa. Els apartaments feien fàstic.

El darrer dia tampoc vàrem poder esquiar, per una altra tempesta.

Crec que va ser, és i serà el viatge més emocionant de la meva vida.

Rigo (1ESOB)

 UN VIATGE PECULIAR

Em trobava tota sola a l’aeroport. Esperava nerviosa l’avió i perquè mai havia viatjat tota sola. Els meus pares m’enviaven de viatge al Regne Unit per aprendre anglès. Aquest any havia suspès l’assignatura i els meus pares estaven molt decebuts amb jo. Sempre havia tengut bones notes, però aquest any m’havia ajuntat amb males influències i les meves notes havien baixat en picat.

 Només faltaven quinze minuts per embarcar cap a una nova aventura, però aquesta vegada tota sola. M’estava imaginant el que em varen dir els meus pares quan van saber les notes. Es varen posar molt trists i ara aquell sentiment em venia al cap. No tornaria a veure els meus pares fins a la tardor que ve. Quan em comunicaren que m’havien comprat un bitllet per anar a l’estranger vaig imaginar-me que alguna cosa passava. La meva família era molt humil i no li sobraven els doblers. Vivíem a una casa llogada perquè no teníem prou doblers per a comprar una casa decent.

L’altaveu de l’aeroport va cridar tots els passatgers amb destí Regne Unit. Vaig embarcar i em vaig ficar a l’avió. Mai havia volat i menys tota sola així que vaig seguir tots els consells que m’havien donat els pares. Em vaig asseure, vaig respirar tres vegades ben fort i vaig tancar els ulls i em vaig imaginar tota l’aventura que viuria aquell estiu. Em vaig quedar adormida i la dona que seia al meu costat em va haver de despertar. Vaig agafar la meva maleta i vaig sortir de l’avió. No tenia ni idea d’on anar, així que li vaig demanar a una parella per on s’anava a la residència. Es van girar i... no em podia creure el que acabava de veure. Eren els meus pares!!!!!!

Els vaig demanar explicacionsm, però, ells em digueren que tenien ganes de viure aquesta experiència amb jo. Els abraçar fort i els vaig fer un petó. No em podia creure el que succeïa. Vàrem agafar les maletes i vàrem partir cap a l’habitació de l’hotel que havien llogat els meus pares. Ja era hora de dinar i estava afamegada. Vam dinar a un restaurant italià boníssim. Jo vaig demanar “espaguetti bolognese” i els meus pares una “pizza margherita”. Després de dinar, em vaig adormir al restaurant, somiant amb les meravelloses aventures que viuria aquell estiu que, havia començat malament però que, esperava que acabés millor.

Neus (1ESOB)

ELS VIATGES DE LA TAULA

Hola, el meu nom és Nornäs i sóc una taula d’Ikea i em porten des dels països bascs. Les taules com jo costam 39,99  cada unitat. Ara mateix pas per damunt Madrid. El meu destí és anar a l’Ikea de Mallorca perquè necessit que em compri una família.  Ah!,  i no he mencionat que sóc una taula auxiliar. Estic dividida en peces amb les quals m’han de muntar. Sóc fàcil de muntar. Tenc la base i les 4 potes. Quan he arribat a Mallorca ha passat molt de temps i ningú m’ha volgut comprar. M’han traslladat pertot arreu. He anat a Dinamarca, a Alemanya, a Barcelona, a la Xina. Ningú m’ha comprat, però anant cap als Estats Units, he caigut de l’avió perquè s’ha obert la bodega no sabem perquè. Quan he vaig caigut a l’aigua m’he enfonsat i he vist molts de peixos i jo no m’he pogut moure.  Me n’ha duit el corrent perquè no estic muntada i, fora de la capsa, estic banyada i la capsa s’ha desfet. Gràcies a déu han trobat totes les meves parts, m0han muntat i m’han utilitzat per a moltes coses: per recolzar-hi els peus, posar els tassons, menjar-hi, etc. i  aquesta és la meva història, la d’una taula que ha viatjat pertot.

Julio (1ESOB)

UN SOMNI? POTSER. 

Crec que és un somni, però jo ho vull contar. Fa uns quants dies vaig fer un viatge a unes illes i vaig somniar o imaginar que jo era una sirena… Ho sé, una cosa rara o imaginària per a molta gent, però per a mi va ser una experiència única. Vinga, ho contaré.

Jo caminava per la platja, sentint com l'aire em ruixava amb gotes d'aigua salada i l'arena calenta se m’aferrava als meus peus... Era molt agradable. Aquell dia la platja era deserta, no hi havia ningú. Vaig estar molt de temps caminant sense saber a on anava, però sentia que aquella platja em cridava. Vaig veure unes roques i hi vaig anar, però de sobte vaig caure a una cova. Era una cova brillant de color blau. A cada pas que feia sentia com l'aigua copejava les roques. Vaig seguir el so de l'aigua que em van dur a un pou d'aigua salada. No sé què em va passar, però em vaig sentir com a casa i em vaig posar a nedar. Era tan gran el desig de poder nedar amb aquella aigua tan blava i transparent que no em vaig llevar la roba. El temps en aquell moment no existia per a mi. Varen passar moltes hores fins que va arribar la nit. Una lluna plena il·luminava tot aquell pou. Varen ser segons fins que vaig mirar cap a dalt i va passar una cosa màgica. No sé si m’enteneu. Quan em vaig girar tenia una coa de sirena llarga, de color blau marí i amb escates brillants. Vaig quedar espantada, però vaig trobar una solució per sortir d’aquella cova. Vaig nedar fins al fons del pou i vaig trobar-hi una sortida al fons de la cova. Desprès em vaig despertar d’aquell viatge fantàstic, de somni, però havia estat tan real que volia tornar al llit per somniar una altra vegada el somni.

Angelina (1ESOB)

              HISTÒRIES D‘AGRAÏMENT

La meva padrina és de Kenya i sempre li ha agradat contar-me les seves històries de quan era petita, per exemple, la que ara vos contaré.

Fa cent cinc anys la meva repadrina tenia setze anys i per costums i tradicions li tocava contreure matrimoni. Ella sempre havia estat molt tossuda i mai no li havien agradat els pensaments tan endarrerits que algunes persones, després de tot el que ha succeït, encara tenen. Ella no volia casar-se amb qualsevol, ella volia fer el mateix que les princeses. Encara que a la seva època no n’hi havia cap de les d’ara, era el somni de qualsevol nina del poblat. Les  princeses del seu poblat eren nines de dotze o tretze anys que es rebel·laven contra les tradicions del poblat, però aquelles històries no eren més que invencions transmeses de generació en generació.

Després d’intentar convèncer els seus pares sense cap èxit, va decidir partir i no tornar mai més. Va agafar tot el que tenia a casa i va fugir a l’alba  cap al nord d’Àfrica.

Quan va arribar a Marroc, després de unes quantes setmanes de viatge, va tenir molts de problemes per creuar la frontera. Abans d’arribar al seu destí es va aturar a diferents poblats per alimentar-se i descansar de tot un dia de camí. En un d’aquests poblats va quedar embarassada. L’infant que naixeria seria la meva padrina. Si va tenir molts de problemes va ser per ella: no la deixaven passar. Després d’un viatge tan llarg va decidir no rendir-se i insistir als guàrdies i a tota la policia que hi havia, però no va servir de res. Ara la meva família i jo som a un camp de refugiats. Jo hi vaig néixer. Mai he conegut ma mare. Segons les infermeres, ella es va morir durant el part dessagnada. Sempre he pensat que va ser culpa meva, però la meva padrina mai ha deixat que jo ho cregués. Ella no s’atura de repetir: --No deixis que els fets del passat turmentin el teu futur, perquè el passat, és el passat, i ja està.- He de donar les gràcies a la meva padrina per ajudar-me a continuar vivint, encara que per dins creguis que ets mort, a saber què és realment important de la vida, a ajudar els altres encara que tu no tenguis res.

Gràcies per tot.

Lasaga (1ESOB)

RUTINA

M’aixeco i em poso la roba. Amb serenitat, sense pressa. Faig tard a l’agència. Em menjo la cridòria del meu cap i me’n vaig al meu lloc de feina. Avui em tocava vendre els bitllets d’avió. Una família que anava a Nova York; una colla d’amics que anaven a un festival de música al Perú; un nen que anava amb la seva mare a veure la seva àvia, a Hondures; i un periodista que anava a fer un reportatge fotogràfic a la Xina.

Jo aquí, assegut, espectador de la gent que compleix els seus somnis i aspiracions.

A les vuit del vespre s’acaba el meu torn. M’agrada sortir a passejar. Mirar la gent del carrer. M’assec a un banc de la plaça a observar: una dona que pareix tenir pressa, amb una nena petita agafada per la mà; una parella de joves caminant i fent-se carícies. No ho aguant més. M’aixec de cop i partesc cap a casa. Just en arribar al portal de baix, em cau la llàgrima damunt la mà esquerra, la mà amb la que obro la porta.

Em llevo les sabates i em fico al llit. Obro el calaix de la tauleta de nit i em pregunto: “La pistola o les pastilles grogues?”

Tanco el calaix i m’adormo entre llàgrimes i patiment.

M’aixeco i em poso la roba.

Joan (1ESOB)

        JO

Aquell dia em vaig posar alguna cosa de roba. No m’hi vaig fixar molt i vaig sortir de casa. Vaig quedar amb la meva cosina Clara. En arribar a casa seva li vaig fer dos petons a la galta, com sempre. Feia molt de temps que no ens vèiem. Ella em va demanar si volia un poc de te.  Amb les tasses de te a la mà vàrem parlar durant molt de temps. Xerrant sobre les nostres vacances em va sorgir un record al cap: les fotografies de la platja. Li vaig preguntar si encara les guardava. Es va aixecar, va obrir un calaix i va treure una capsa. Dins es trobaven moltes fotografies de nosaltres. Pareixia que havia passat  més temps del que recordava. En acabar el te vàrem sortir a prendre l’aire fresc. La meva cosina deia que feia fred, però feia molta calor. En acabar de passejar vaig tornar a casa. A la nit vaig estar mirant bitllets d’avió per a dues persones. Estava tan cansada que em vaig quedar adormida damunt l’ordinador. L’endemà li vaig proposar a na Clara anar de viatge al Carib. Jo m’esperava que em digués que no perquè no li agrada viatjar, però inesperadament va dir que sí. Així que vàrem fer les maletes i vàrem prendre l’avió.

En arribar a l’aeroport de destinació ens vàrem dirigir cap a l’hotel. Vàrem deixar l’equipatge a l’habitació i ens n’anàrem a relaxar prenent un còctel al bar. Aquella mateixa nit vaig sentir un renou a l’habitació. Pensava que era la meva cosina perquè jo sabia que ella roncava molt fort, així que em vaig tornar adormir. El dematí vaig obrir un ull i després l’altre. Li anava a preguntar a na Clara com havia dormit, però…  no hi era, l’havien segrestada! Vaig mirar el rastrejador que tenia als calçons i el vaig seguir fins a algun lloc del Carib. Allà hi havia un gran magatzem. La porta era tancada, així que vaig haver d’utilitzar una pinça de cabells per obrir-la. Aquell magatzem era enorme i no sé com la vaig trobar. Estava fermada amb una corda. La vaig intentar desfermar, però el nus era molt fort. De sobte uns homes vestits de negre em varen agafar, però amb molt d’esforç vaig aconseguir llevar-me’ls de damunt. Amb unes tisores la vaig desfermar. Ens n’anàrem corrents, però vaig sentir la veu d’un nin o una nina i li vaig fer senyes a la meva cosina perquè vengués i no fes renou. En una altra sala tancada amb una porta d’acer se sentia una veu que cridava: “Socors!”. No ho vaig pensar dues vegades, vaig anar-hi corrents i amb  una potada vaig esbutzar la porta. Dins hi havia un nin de devers cinc anys, esclau, però em vaig adonar que tenia alguna cosa estranya. Quan vaig anar a llevar-li les cadenes, vaig travessar-lo: era un holograma! Tot allò era una trampa. En aquell instant la porta es va tancar i la sala es va començar a omplir d’aigua. No hi havia cap sortida, tot estava tancat hermèticament. Vaig dedicar les meves darreres paraules a la meva mare, que sempre m’havia acompanyat, al meu pare compressiu, a tots els qui estimava. Però no sé què va passar, no hi havia aigua ni cap altra cosa, tot era negre… Som a la meva habitació? Pareix que em vaig quedar adormida mirant bitllets d’avió per anar al Carib. Però no, en realitat no era tot un somni. Tot allò per què vaig passar era una prova d’espies, això és el que em va dir la meva cosina. Ella em va dir que ens posarien un líquid esborra memòries, i així va ser. Ara estic contemplant l’habitació…

Laura (1ESOB)

                                                       QUIN VIATGE!  

Joan David Rosselló 2SA

                                                                                                     

Tots érem al descampat, parlant sobre què faríem aquestes vacances. En Martí, el més alt i més seriós, proposà d’anar tots junts de viatge a algun lloc on estar tranquils. A tots ens va parèixer bona idea. Es va fer tard i ens en vam anar a casa.

   El dia següent ja havíem pres la decisió d’anar a Miami. En Xisco no acabava d’estar segur de si era una bona idea. Finalment i gràcies que entre tots el vam convèncer, es va decidir.

   Arribà el dissabte i, com tots els altres, anàrem a veure el partit de futbol on jugava en Jaume, un altre amic simpàtic, molt alt però maniàtic de l’ordre. Després del partit ens reunírem en un bar prop del camp de futbol i allà vam comprar els bitllets d’avió des del mòbil d’en Martí. Tots ja sabíem que la partida seria el proper dissabte.

   A l’hora convinguda ens trobàrem a l’aeroport però, com sempre, faltava en Martí. Arribà tard, però arribà. Després d’embarcar les maletes passàrem els controls de seguretat. Dins l’avió, en Xisco, simpàtic, amable però insegur, ens va fer comprovar tres vegades si dúiem les claus, el mòbil, la càmera i la cartera. L’avió era molt gros. Ens vam poder seure tots a la mateixa filera. Per distreure’ns ens posaren una pel·lícula de pirates molt divertida. Després vaig quedar adormit i amb el soroll de l’aterratge em vaig despertar.

   El problema començà quan anàrem a recollir les maletes de la cinta transportadora. En faltaven dues: la d’en Jaume i la meva. En Martí i en Xisco tenien foc dins les sabates per sortir de l’aeroport. En Jaume estava atacat dels nervis i jo, enfadat amb ells per la seva falta de solidaritat. La finestreta de la companyia aèria era tancada i no sabíem on anar a protestar. Tot plegat: nervis, retrets, crits, males cares, cansament i son. Un policia es va acostar per saber què passava. Li vaig explicar i ell, molt amablement, ens va portar davant el responsable de nit de l’aeroport. Eren les dotze de la nit. En qüestió d’una hora es va poder resoldre el problema. Les nostres maletes eren al fons d’un contenidor. Quan les vérem, el nostre estat d’ànim canvià totalment.

   Agraírem al policia i al senyor Smith les seves gestions. En Xisco i en Martí ens demanaren disculpes i nosaltres les acceptàrem.

   Mai més hi va haver cap altra discussió. La setmana que va durar el nostre viatge fou fantàstica i inoblidable.

EL SECRET DE NA NIARA

Maria Espinar 2SA

Sóc n’Àsia, tenc 24 anys i em dedic a ajudar a diferents persones de tot el món. A cada país que he estat, he après coses noves: tradicions, balls, cançons, receptes de cuina, l’idioma que es parla… Aquest estiu me’n vaig anar a Ansongo, a Mali. Vaig triar aquest indret ja que Mali és una de les regions més necessitades de l’Àfrica. El seu idioma és un poc complicat d’aprendre però aprenent és per on es comencen les coses.

Quan vaig partir d’aquí, me'n vaig endur els recursos necessaris per poder estar allà un mes. Allà vaig viure amb la família Kone, na Niara Kone, en Tafari Kone i les bessones Sade i Leira. Des que vaig arribar, em vaig haver d’acostumar a les seves rutines. Na Niara és un exemple de dona a seguir ja que ella és capaç de fer-ho tot: pescar, cuinar, anar al mercat, fer la bugada, acompanyar les nines a l’escola… ja que els seu home, en Tafari, es passa de dilluns a divendres a Menka fent feina dia i nit perquè la seva família pugui viure bé. En Tafari es passa quasi tots el dies lluny de la seva família, perquè la camioneta que va a Menka només passa els dilluns i els divendres. Durant el temps que vaig estar allà ens vàrem dividir la feina, na Sade i na Leira s’encarregaven d’anar a cercar aigua, jo acompanyava na Niara al camp de cultius a cercar els pocs vegetals i llegums que produeixen les terres, ja que per la falta de pluja són terres poc productives. Després vàrem anar al mercat a vendre els productes que havíem recollit i amb els doblers que vàrem guanyar amb la venta dels productes, vàrem comprar el menjar per dinar i sopar. Quan acabàrem de comprar, vàrem tornar i anàrem a fer la bugada al riu Níger. En tornar de fer la bugada, vàrem començar a fer el dinar per nosaltres dues i les bessones, la veritat que les receptes de cuina que fa na Niara són ben bones, mai havia dinat tant bé!

- Per què ens ajudes tant?- em va demanar un dia na Niara.

-Jo ho faig perquè m’agrada sentir que som útil per a gent que ho necessita- vaig contestar-li.

-Fa poc temps que et conec, però t’aprecio molt. Saps una cosa? - va dir na Niara amb una cara de pena, jo vaig negar amb el cap - Fa poc, després d’una revisió mèdica, ens van donar una mala notícia, tant les bessones, com en Tafari i també jo tenim la SIDA.

- Oh, no en tenia ni idea, si necessitau qualsevol cosa, digau-m’ho: doblers, medicaments... jo faré el que sigui per ajudar-vos.- vaig dir-li mentre l’abraçava.

Això és el que vaig fer i em va succeir durant el mes de juliol que vaig passar a Ansongo. Vaig estar amb una família que tot i passar per un moment molt difícil, afronten la vida amb ganes i força. Una família que malgrat estar malalts, el que fan és viure i lluitar. No dubtaria ni un sol instant, en tornar anar a veure’ls.

    El despertador sonà més prest del que acostumava. En Pere Pujol s’aixecà del llit i anà al bany. Després de rentar-se la cara es mirà al mirall i veié com els seus cabells negres queien desordenadament sobre els seus ulls verds.

    En Pere era un noi de 17 anys que vivia a un petit apartament de Nova York. Físicament era atractiu i era el millor amic que es podria demanar: era simpàtic i alegre i tothom el coneixia per la seva gran empatia.

    Després de vestir-se, anà a berenar amb na Teresa, la seva germana, que s’assemblava molt a ell. Berenaren el més aviat possible ja que aquell dia se n’anaven de viatge i feien tard a l’aeroport on els esperava en Toni i n’Aina. Eren els millors amics d’en Pere i es coneixien de petits, però feia un any, na Teresa havia començat a sortir amb en Toni. Aleshores la seva amistat s’havia complicat una mica.

    N’Aina es recolzà sobre l’espatlla d’en Pere quan ja arribaven a Florida on els esperava na Raquel, l’al·lota d’en Pere. Aleshores en Pere pensà que n’Aina i na Raquel no s’avenien gaire i no sabia per què. Els motius que ell no entenia, pels altres eren prou evidents.

    Quan arribaren a l’aeroport recolliren les motxilles i anaren cap a l’hotel. Ja era de vespre, així que soparen a la terrassa amb una temperatura més agradable que l’ambient i se n’anaren a dormir.

    Al dia següent es despertaren prest i anaren d’excursió al parc natural on començarien tots els seus problemes. Tot anava bé fins que algú que passava pel costat de n’Aina li agafà la motxilla i se l’emportà corrent. En Pere, n’Aina, en Toni, na Raquel i na Teresa anaren darrere ell però l’únic que aconseguiren fou perdre’s. El sol ja es ponia quan varen aturar a descansar. Havien passat tota la tarda intentant trobar el camí de tornada, però no havien aconseguit res. No hi havia cobertura i no podien telefonar ni cercar per Internet el camí. Es varen asseure esgotats i varen menjar els entrepans que havien preparat per l’excursió. Més tard, encara que els va costar una mica, es varen adormir. En Pere va tenir malsons tot el vespre i quan es despertà va trobar-se dins un dels seus malsons.

    Tothom dormia. Tot pareixia normal fins que es va fixar amb la seva germana i va veure que estava pàl·lida i tenia una taca de sang a l’altura del cor. En Pere va cridar alarmat i va despertar els altres, però ja no hi havia res a fer, na Teresa havia mort.

    Desesperats i abatuts varen decidir que dos d’ells cercarien la senda i els altres es quedarien al lloc on havien dormit guardant el cos de na Teresa. Al migdia, en Pere i en Toni es van quedar al clar del bosc. Mentre es consolaven, van sentir un crit i van anar corrent cap a l’origen del soroll. Quan arribaren l’escena els va sorprendre: un grup de turistes havia sentit el crit i també havien anat a veure què passava. Les sirenes de la policia se sentien com s’atracaven. N’Aina parlava molt espantada amb el guia i na Raquel estava inconscient en terra. En veure en Pere, Aina s’acostà a ell molt decidida.

  -Què ha passat?- demanà Pere.

Les bruixes de Pendle Hill

Maria Palou 2SA

N’Alex, una al·lota de 16 anys molt curiosa i alegre havia d’anar a passar les vacances a Pendle Hill, un poble d’Anglaterra. Ella no tenia ganes d’anar-hi i estar enfora dels seus amics. En canvi, la seva germana petita, na Megan pareixia molt contenta. El dia abans de partir cap allà va decidir cercar informació del poble. Va trobar una pàgina molt estranya on deia que en aquell poble feia molt de temps havien matat a dues germanes, na Clarie i n’Ann Smith, per ser bruixes i haver assassinat altra gent del poble. Tots els que havien intentat entrar a casa seva no havien sortit. N’Alex, un poc espantada i molt encuriosida, se’n va anar a dormir.

Després d’hores de viatge van arribar al poble i tots van anar a desfer les maletes. En haver acabat n’Alex va decidir anar al cafè per veure si tenien wi-fi, necessitava connectar-se. En arribar va veure que l’única taula lliure era una que hi havia vora un grup d’adolescents que estaven discutint. Es va asseure i no va poder evitar sentir com parlaven del que ella havia llegit la nit anterior de les Bruixes de Pendle Hill. Ells es van adonar que ella els estava escoltant, aleshores es va disculpar i es va presentar. Els nous amics de n’Alex eren na Harriet, na Margaret, en Tyler i en Logan. Volien anar a la casa de les germanes bruixes aquella mateixa nit.

Com que n’Alex era molt curiosa no va poder evitar acompanyar-los i després d’haver sopat amb la seva família, va escapar-se per la finestra i es va anar a trobar amb ells. Els cinc van anar a la casa de les bruixes i es van passar més de mitja hora cercant alguna cosa que confirmàs que eren unes bruixes. No van trobar res fins que en Tyler va agafar un llibre i aleshores van aparèixer unes escales darrere les estanteries. Van baixar fins arribar a una sala plena de llibres, llibres de bruixeria i els diaris de na Claire, una de les germanes. Cap d’ells era capaç de llegir el que deien els llibres excepte n’Alex, estaven escrits amb un alfabet molt diferent que ni ella sabia com era capaç de desxifrar. Tots van pensar que n’Alex podria ser una bruixa fins que van veure un llibre on hi havia un arbre genealògic, on al final apareixia el nom de n’Alex, però no amb el seu llinatge sinó amb el llinatge Smith.

Al cap d’una setmana n’Alex només era a casa a l’hora de menjar, la resta d’hores les passava a la biblioteca secreta, amb els amics que havia fet, practicant bruixeria i cada vegada ho feia millor. Mentrestant, van poder llegir tots els diaris de na Claire i van descobrir que fa temps a part de les germanes Smith, hi havia una altra bruixa al poble, una bruixa dolenta. Segurament aquesta bruixa era la que havia provocat les morts, que després havien estat atribuïdes erròniament a les bruixes de Pendle Hill i per això, elles havien estat condemnades.

Un dia van sortir de la biblioteca i van tornar cap a casa. Pel camí, dins el bosc que vorejava el poble, algú va cridar i ells anaren a veure què passava. Una figura encaputxada va començar a disparar raigs vermells contra ells, van sortir empesos amb força cap enrere. N’Alex va posar en pràctica tot el que havia après aquella setmana. La figura i ella van lluitar molta estona, tenien una força molt igual però aquell ésser encaputxat va disparar i n’Alex no pogué evitar el fort raig vermell que impactà brutalment contra ella, n’Alex va caure a terra.

 Viatge màgic

Això era i no era, en un poble d’un món fantàstic, una parella d’artesans que vivien feliços. Ell era fuster i ella cuinera. L’home era el millor fuster i el més sol·licitat del poble, i era molt bo fent peces grans, com portes i taules. La seva dona cuinava plats deliciosos. Les seves sopes, que eren la seva especialitat, curaven molts de mals i estaven boníssimes.

Un dia, un estranger del poble veí, es va assabentar de l’existència d’aquestes sopes tant bones i per això va anar a tastar-les. Era un home vell amb mantes grises com a roba, un bastó de fusta i un sac foradat. Pareixia un captaire, per això quan arribà i digué que no tenia doblers, el varen rebutjar. Ell va amenaçar dient que era un mag i si no li donaven una sopa els faria una maledicció. Ells se’n rigueren però, de sobte, es transformà en un jove ben vestit i el seu bastó de fusta en una vareta màgica.

Va paralitzar amb un encantament al home. Seguidament, a la dona li donà unes instruccions: havia de fer-li una sopa amb diferents classes de carn i verdures de tot el món, i per ajudar-la, transformà una de les seves portes que el marit estava fent, en una porta màgica. Hauria de pensar el lloc, entrar a la porta i apareixeria allà. Per sortir hauria de dir Fum, una paraula màgica que el transportaria a la seva cuina. Li donà dos dies per fer la sopa, si no, el seu marit quedaria així per sempre. Després d’això, va desaparèixer.

Ella sense perdre temps, va prometre al seu marit petrificat que el salvaria. Va fer una llista amb tots els ingredients necessaris i va anar cap a la porta. El primer país que va elegir era Austràlia.

Va aparèixer enmig d’un mercat. Va quedar al·lucinant i, després d’un temps d’adaptar-se a la situació, va anar a comprar carn de cangur. Després tornà dient Fum i va deixar la carn en un plat i va continuar. A continuació va anar a Argentina a per més carn: vedella. Aparegué en el mercat, ho comprà i va desaparèixer dient la paraula màgica: Fum. Així cada vegada més ràpid ja que en cada viatge s’anava acostumant més. Va anar a per verdures a Múrcia i a per cebes a França. Finalment a Itàlia: va visitar Roma per la pasta i la Toscana per espècies. Al final de l’atrafegat dia ho tenia tot llest.

Al dia següent va començar a fer la sopa i just quan la va posar en el plat, va aparèixer el mag assegut a la cadira del menjador. Ella, nerviosa, li donà el plat. El mag começà a menjar i quan acabà estava plorant. A ell li encantava viatjar quan era jove, i això li recordava a la seva joventut. A més, estava deliciosa.

S’eixugà les llàgrimes ràpidament i va llevar l’encantament i desaparegué.  

       

Ana Peraza (S2B)

UN VIATGE MIL·LENARI

Hi havia una vegada dos germans en un poble en la Edat Mitjana a on hi controlaven uns mercenaris. Durant molt d’anys els mercenaris mataven a la gent que no els obeïen o també la torturaven. La mare dels germans, que nomien Zacaries i en Alexandre, li contava que hi havia un vell esperit que contava anècdotes sobre el seu passat i també conta coses que passaran en el futur. Després d’un dia normal, com era sempre, els mercenaris varen entrar a la casa a cobrar els impostos de la família protagonista, però no tenien els doblers suficients. Ells li varen deixar una oportunitat i aquella oportunitat era que li donassin als seus fills, però ella es va negar, i els protagonistes varen presenciar la trist mort de la seva mare, morta per decapitació. Els nens tristos i amb ràbia varen fugir i varen començar el seu “VIATGE MIL·LENARI”.

Els dos nens seguien caminant i caminant durant tres llargs dies, tanta sort que el germà gran, Alexandre, duia aigua. Es varen trobar una cova: -quina casualitat- va dir n’Alexandre. Es varen refugiar allà, però ells no sabien que aquesta cova era la de les històries que la seva mare els contava. De cop es varen trobar amb un esquelètic cos. Un espectre va sorgir d’ell i va preguntar: “Qui sou i què feu aquí!” Els nens varen respondre: “Som en Zacaries i n’Alexandre de la família dels peus de ferro i venim per fugir d’uns mercenaris”. De cop s’escolta un renou i BOOM!!! una fletxa travessa la cama de n’Àlex i ell li diu al seu germà: “Amaga’t ràpid”. I eren els mercenaris, Veuen a n’Àlex i diuen: ”Traïdor” i el maten amb una altra fletxa al cor. Investiguen la cova però com no veuen res ni a ningú se'n van.

Zacaries, trist, amb el cos del seu germà als seus braços, veu una espasa amb molt de poder en una roca amb una placa que posa: “SOLAMENT ELS DIGNES PODRAN EMPUNYAR AQUESTA ESPASSA”. Ell amb poca força la treu de la roca… aquell esdeveniment faria que el futur tingui esperança.

“Nens ja continuarem altra dia” va dir l’espectre molt d’anys després, en el futur.

Jaume Simonet (S2A)

EL MÓN DE LES OMBRES

Les ombres tenen vida, ens protegeixen i ens fan companyia. L’ única norma que hi ha és que si perds l’ ombra només tens 24 hores per recuperar-la o, si no, mors.

En James, un nin de 14 anys, un dia es va aixecar i va veure que la seva ombra no hi era, tot preocupat va anar al tribunal d’ombres. Allà li digueren que la seva ombra era al món de les ombres i que tenia 24 hores per recuperar-la o si no moriria.

L’únic humà que vivia allà era el lladre d’ombres, que només sortia del seu castell per les nits. En fer-se fosc, en James i els seus amics varen emprendre un viatge molt perillós, anar al castell del gran lladre en el món de les ombres. Els nins varen esperar fin que el lladre sortís, i en aquell moment varen entrar. El castell estava dividit en dos pisos, i en cada pis hi havia 50 habitacions. A mida que els adolescents anaven caminant la llum és feia més fosca. En James va dir per entrar a una habitació i veure què hi havia. Una amiga seva va dir que no, però ell ho va fer, va obrir a poc a poc el pany de la porta. Quan la va obrir va fer un renou molt estrany i tot d’una varen aparèixer dos esperits foscs. Tots varen començar a córrer pels passadissos i sense adonar-se’n es varen dividir en dos grups. El grup d’en James va seguir cercant junts l’ombra, mentre que a l’altre grup hi havia dues persones que se’n volien anar. Els altres els digueren que se’n podien anar per on havien vengut, i al cap de dos minuts més tard varen sentir els seus crits. Tots es varen espantar i de sobte va sortir de la paret un esperit fosc. Una altra vegada varen començar a córrer. Al cap de cinc minuts corrent es varen aturar i varen decidir que tots se’n tornarien a ca seva. El grup d’en James també tenia por però varen seguir cercant. Al cap de dues hores cercant varen trobar la gran sala, on hi havia les ombres. El problema era que hi havia moltes ombres i que no tenien molt de temps. Varen començar a cercar l’ombra d’en James: un altre problema perquè una ombra només reconeix ella al seu amo i per això havien d’anar d’una en una. Varen tardar una hora a trobar-la, i quan es disposaven a anar-se’n va entrar el gran lladre a la sala amb els dos amic que se’n volíem anar. Tots estaven espantats pel que podia passar, però de sobte el lladre va caure al terra i darrera ell era en Miquel, un de l’altre grup, amb un pal a la mà. Ell els va explicar que tot el seu grup tenia por i que volien tornar a ca seva, però que ell es va quedar. Després varen decidir fer una acció bona i varen lliurar totes les ombres.

Al dia següent en James es va aixecar com mai s’havia aixecat, amb més forces i ànims.

Juan Francisco Nieto (S2A)

EN TOBY

L’estiu ja era aquí, la família Robinson ja estava cercant llocs a on viatjar, però el problema era en Toby, que era el ca de la família, i en la agència on anaven a viatjar no els deixava dur mascotes, però ara no els preocupava molt això, havien de decidir el lloc a on viatjar. Varen passar uns minuts fins que en Tomeu, que era el fill gran, va veure que a Japó no hi havien anat mai. Després en Joan, que era el pare, va telefonar a una persona que ningú sabia qui era però els dos fills, en Tomeu i na Maria, curiosos escoltaven la conversació del pare. I els dos fills escoltant s’adonaren que el pare telefonava a algú per que cuidàs a en Toby, quan va acabar la conversació, els dos fills suplicaren a el pare que no deixessin en Toby aquí mentrestant ells s’ho passen bé de viatge, però el pare no volia dur-lo, a part de que no deixaven. El dos nins se n’anaren tristos a la seva habitació, fins que a en Tomeu se li va ocórrer una idea i era ficar a en Toby a la maleta més grossa que tenien, amb menjar i que deixassin un poc obert perquè en Toby pogués respirar, na Maria no estava d'acord però en Tomeu va aconseguir convèncer a na Maria. Ficaren a en Toby dins la maleta amb menjar i se la endugueren, els nins baixaren les escales corrent per fer creure al pare de que en Toby s’havia escapat. El pare els va demanar que perquè anaven tan ràpid i els fills explicaven de camí a l’aeroport, mentint al pare, que en Toby s’havia escapat i el pare estava massa concentrat a arribar a l’aeroport que no feia molt cas als nins.

Un pic a l’aeroport, el pare es va adonar que feien tard i els deixaren anar a l’avió sense registrar les maletes, perquè ja els coneixien de tantes vegades que han viatjat amb aquesta companyia,  però sí hagueren de omplir uns papers amb informació seva, quan arribaren a l’avió el pare va deixar amb molta pressa les maletes.

Quan tots els passatgers s’assegueren les hostesses començaren a explicar el típic que se sol explicar abans de viatjar, com es posen el cinturons, què han de fer en cas d’accident, etc. El viatge era molt tranquil i hi havia un paisatge preciós, es veien uns niguls molt grossos i blancs tots els passatgers eren molt tranquils i amables, passaren unes hores i les hostesses els oferiren berenar i la maleta a on estava en Toby es va començar a moure fins que la maleta va caure damunt el pare i en Toby va sortir, es va menjar el berenar del pare, i  el pare, els nins i els passatgers varen riure.

Irene París (S2B)

UN VIATGE SENSE FINAL

N’Alisha era una al·lota de desset anys que se n’havia anat de viatge a Sidney. Però el seu avió no va tornar. Havia viatjat amb cinc amigues. Però ningú no sap què és el que li va passar a l’avió. Durant el vol de tornada, una de les turbines de la part posterior es va avariar. Es van estavellar a la selva amazònica just devora el riu.

De les setanta-quatre persones que hi havia dedins l’avió, vuit formaven part de la tripulació. Durant tres hores tot va quedar completament immòbil, sense el menor moviment ni soroll. Quan tothom hauria pensat que que estaven tots morts es va sentir un renou molt lleuger que provenia de la part central de l’avió, la més danyada. Després es va tornar a sentir un altre renou i una part del fusellatge es va moure. De darrera seu van sortir tres al·lotes, una d’elles era n’Alisha. Les altres nomien Bella i Katia, eren amigues que havien acompanyat Alisha en el seu viatge. Varen aixecar totes les runes que varen poder fins que van trobar les seves amigues. Quan les varen trobar, elles estaven inconscients però vives. Estaven tan contentes que no es varen témer que algú les observava. Quan es varen adonar aquells sis nois ja havien baixat de l’arbre on havien estat situats fins a aquell precís instant. Aquells nois pareixien supervivents de l’accident i les al·lotes es varen adonar. Va començar a xerrar un d’ells, tenia els cabells castanys i els ulls de color verd. Els hi va dir que ell nomia Dereck i que era de Austràlia, com ja suposàvem eren supervivents de l’accident. Varen afegir que havien mirat per tot i que havien pensat que tot el mon estava mort. En aquell moment va ser quan elles es varen adonar que només estaven ells dotze. Ells dotze perduts enmig del bosc amazònic. Per estrany que paresqui cap d’elles va caure en el pànic. Es notava que eren persones molt madures i responsables. Varen passar quatre dies fins que els dotze arribaren a un petit poblat anomenat Nukak, amb menys de tres-cents habitants; que pel que varen descobrir després es trobava molt a prop de la desembocadura del riu Amazones. Varen passar la nit al poblat. Els dies següents varen intentar cercar qualque persona que els pogués dur fins a la ciutat mes propera, però cap d’aquells individus havien sortit mai de les seves terres. Creuen que varen recórrer mes de cent quilòmetres, però no estan segurs perquè encara no s’han fet mapes d’aquelles zones del riu.

Així que en aquell indret acaba aquesta historia, una historia sense final. Un final que es creu que mai es podrà contar, ja que no se'n va tornar a sentir res mes sobre aquell grup d’al·lots i al·lotes que varen ser els únics supervivents d’un terrible accident enmig d’una selva casi sense explorar.

Alicia Navarro (S2B)


L’ESPAI

Sempre has pensat que l’espai és infinit, però mai ho arribes a entendre, només ho penses i ja està. La paraula infinit és molt forta. Però si viatgessis cap a l’espai, allà ja fa més por, te fa la sensació que mai podràs tornar, idò d’això es tracta la meva història.

Hi havia una vegada un home que estava molt interessat en l’espai, però mai havia pensat que podia ser un astronauta. Va  començar a voler anar a l’espai i hi va anar. Cada vegada que s’allunyava més de la Terra, més por tenia de no poder tornar. D’un cop li va donar la sensació de que la nau va començava a tremolar com si entràs a un forat negre. No veia on estava o on anava, però mai es va sentir tan insegur, en aquell moment estava tranquil com si estigués a punt de morir. No volia partir perquè, encara que la seva vida no fos del tot interessant, hi havia molta gent que l’estimava i que feria el que fos per ell. Va decidir sortir del forat negre, però ell ho va trobar massa fàcil, li donava sa sensació de que era un somni, perquè ell sempre havia cregut que els forats negres no existien. Va entendre-ho tot: sentia a gent plorar, cridar, sofrint. Estava en coma. Volia despertar-se era com el típic malson en què no te pots moure i que, si no ho fas, ho passaràs malament.

No s’enrecordava de com havia tengut l’accident, ni de què se sentia en estar “viu”. Li va entrar inseguretat, es va estressar però es va despertar. Tenia un mirall  davant, estava tot ferit i cremat, li varen dir que  va ser un accident de moto travessant Amèrica i que era normal que no recordés res recent. Quan es va veure es va espantar, va voler anar al bany  i no es podia moure. Va sentir el que mai havia volgut sentir “estàs paralitzat de cintura cap a baix”, va entrar en pànic, tant com a ell li agradava viatjar, investigar…

Aquell somni, era el seu destí, tot el que va viure era tan real, que va sentir que arribava a tenir aquells sentiments realment. Era els seu destí, varen passar uns anys i ja va aconseguir el seus estudis d’astronauta, el temps va passar ràpid. Ell devia tenir uns vint-i-cinc anys, era un dels mini-genis de la NASA. Als trenta anys ja va començar a fer pràctiques de gravetat i com manejar una nau, i va arribar a ser el primer astronauta discapacitat a anar a l’espai.

Lola Vilardell (S2B)

 

EL NIN VALENT

Fa molt de temps a un poble de Mallorca va néixer un nin molt bonic i fort que passaria tota la seva infància entre guerres, ja que Mallorca era una illa especial, perquè si aconseguies pujar al Puig Major obtendries l’espasa sagrada, però abans havies de passar per moltes proves. Aquest nin, anomenat Jordi, va aconseguir passar les proves molt fàcilment: va haver de matar ogres dracs i serps gegants.

Quan en Jordi va arribar a dalt de tot del Puig Major es va adonar que havia de reunir dues espases més a part de la que tenia. La primera espasa, la que ell va aconseguir, donava el poder de transformar-se en un ésser amb els cabells grocs i ulls blaus amb un poder fantàstic; la segona, la saviesa i la tercera reunia a molts de guerrers.

En Jordi va viatjar fins al Japó on un monjo li va ensenyar a lluitar i a controlar les seves transformacions. Allà va trobar la segona espassa i es va fer amic d’un nin que també es podia transformar. A la Xina l’emperador, que era molt dolent, va reunir gent de tots els continents, per reunir-los va haver de viatjar a cada continent per reunir els millors guerrers.

En Jordi es va adonar que la tercera espasa la tenia l’emperador de Xina.

L’emperador de Xina per fer que en Jordi s’enfadés va matar els seus pares i va destrossar el seu poble natal.

Al final en Jordi amb tots els seus amics, que va anar reunint a través dels seus viatges a Rússia, Austràlia, Àfrica i Amèrica va començar la guerra entre l’emperador de Xina i en Jordi. Va acabar guanyant en Jordi arribant al màxim de les seves transformacions i, per què no n’hi hagués més, en Jordi i els seus amics van destruir les tres espases i tothom va aturar les guerres i la pau va reinar al món. Tots els amics d’en Jordi se’n varen haver d’anar a les seves cases i aquella nit abans de que se n’anessin  van fer una festa. Conte contat conte acabat.

Nicolás Munar (S2B)


Ayawatha, el viatger

Vet aquí una vegada un nin, fart de les discussions de tots els beneits que debaten per beneitures que es podrien solucionar amb poques paraules. Aquest nin era negre, seriós, llest i molt raonable. El nin s’anomenava Ayawatha i és un hombre de clares i poques paraules.

Ayawatha, després d’haver tret els suficients doblers per viatjar a altres països a solucionar problemes estatals, viatjà a Veneçuela per començar a fer un món millor, perquè no ho aconseguiria a Àfrica, sinó que havia de viatjar a païssos desenvolupats i que poguessin evolucionar. Ayawatha agafà el primer avió cap a Veneçuela i, quan arribà, treballà i posà milers de papers que deien: ‘’No fa falta moure’ns per viatjar a un món millor’’. A Veneçuela tots l’escoltaren, la situació canvià, com a Espanya, França, Regne Unit, Xina, Corea i tota Àfrica. Ell sentia tots els seus viatges, i el més important, cap a un món millor.

Finalment, vint-i-cinc anys més tard d’haver començat el viatge, arribà a Brussel·les. El ‘’rei del món”, que suposadament ho controlava tot, sabia que perdria les eleccions si no eliminava a Ayawatha. Idó l’eliminà i així sempre tendria el seu poder, corrupció, etc. Però Ayawatha sabia que sempre hi haurà algú com ell que continuarà el que havia començat i així, tots arribarien a un món millor.

Jesús Molina (S2B)