Arquitectura

L'arquitectura de l'antiga Grècia va fixar les bases de l'arquitectura del món occidental on representa una síntesi transformadora i té cultura antropocèntrica que es preocupa per la creació d'un art a la mida de l'home.

 

L'arquitectura grega mostra molt poc interès per l'espai interior. Els edificis més

Tots els seus edificis es basen amb la repetició de la columna i l'entaulament.

La forma i disposició presenten els ordres arquitectònics.

El conjunt de columna (element sustentador) i superestructura (element sostingut). Els ordres es diferencien segons la forma i el capitell, per la disposició de les parts de l'entaulament i les proporcions entre les mides de tots els elements.

Estils arquitectònics

Les normes o cànons de composició arquitectònica destacaren tres ordres arquitectònics:

-Dòric:

La columna s'aixeca sobre un estilòbat sense base.

agudes. Aquest acaba sobre un collarí sobre el qual hi ha un capitell format per l'equí i l'àbac. L'entaulament és format per un arquitrau llis i un fris on s'alternen els tríglifs i les mètopes.

La columna consta de base, fust i capitell. Sobre les columnes s'assenta l'entaulament, que consta d'arquitrau, fris i cornisa.

Sobre les façanes formats per la teulada a dues aigües, estan els timpans o frontó.

-Jònic La columna té base i el fust es centra en un capitell format per dues volutes.

L' arquitrau no és llis, està dividit en tres platabandes i el fris és una zona en la qual es desenvolupa lliurement la decoració escultòrica.

-Corinti

Representa la decoració i la vistositat.

El capitell té una decoració vegetal amb fulles d' acant.

____________________________________________________________

Aquests ordres es diferencien en la proporció alt/diàmetre de la columna i les formes del capitell i del entaulament.

Cada ordre relaciona les diferents parts de l'edifici amb el tot, determinant al temps la decoració del mateix.

Tipus d’edificis

Els més coneguts són:

-Temple

És una única sala sense finestres amb una sola obertura, que és la porta i davant té un pòrtic amb columnes.

De vegades en pot tenir dues amb les portes a les façanes principals, on hi havia un nombre de columnes parell que marquen l’eix amb un buit, i als laterals un nombre senar habitualment.

Segons el nombre de columnes que es tenia a la façana els temples podien ser:

-Tetràstils: 4

-Hexàstils: 6

-Octàstils: 8

El temple es caracteritza per la seva simple estructura, la sala on hi havia l’estàtua del déu es deia naos i el pòrtic pronaos.

Perquè la part anterior i posterior fossin iguals hi van afegir l’opistodòm, un pòrtic per donar més simetria i també rodejaren el nucli del temple amb peristil, una columnata (Dípter).

En alguns temples aïllants van anar afegint-hi columnes de decoració, i partir d’aquí van aparèixer els temples:

-Pròstils: 4 columnes a la façana principal

-Amfipròstil: Columnes a les 2 façanes més curtes

-Perípter: Columnes a tot el perímetre

El teatre

Eren sempre a l'aire lliure i s’hi podien acomodar fins a 15.ooo espectadors.

Les grades tenien forma semicircular i s'assentaven al pendent d'un turó.

D'aquesta forma aprofitaven la inclinació natural del terreny, per permetre que tots els espectadors veiessin l'escenari.

El teatre estava dividit en la orquesta, l’escena i les grades.

Neix amb finalitats religioses amb el culte a Dionís.

Apareix la graderia semicircular  en pedra des del segle IV aC.

L’escultura

L’escultura grega reflecteix els ideals de l’importància de l’home com a centre de l’univers i que busca un ideal basat en l’equilibri, proporció perfecte (cànon).

Tant en l’escultura com pintura han estat lligats per representar una forma ideal com la innocència, obertura o puresa.

S’utilitza marbre policromat, el bronze i les criselefantines (estàtues d’or i d’ivori).

Les escultures clàssiques gregues són una referència al paper que se li donen i cada un estava identificat segons les vestimentes i afortaments que portava.

          L’art grec evoluciona des de les tradicions egípcies i orientals

          fins arribar al l’art grec clàssic.

        Les figures que destaquen més d’aquest període són els Koúros, on segueixen els              models egipcis. Poden ser Koúrois (Homes atletes nus) o Korai (Dones vestides).

Aquestes escultures es caracteritzen per tenir:

-Frontalitat rigorosa

-Rigidesa: Els barços enganxats al cos i punys tancats

-Hieratisme

-El pes repartit sobre les 2 cames on els peus estan assentats a terra i la cama esquerra avançada

-El disseny és geomètric  molt simplificat amb els detalls (anatòmics)

-Les cares són d’ulls atmetllats i somriure arcaic

Es divideix en 3 subperíodes, que van sorgir als s.V i IV aC, on van representar l’agilitat i moviment:

-Període protoclàssic (480-460 aC)

és a la primera meitat del s. V aC.

L’esculturaa trenca la rigidesa i se’n va cap a una figura amb més naturalitat, moviment i saber expressar les emocions amb diferents estats.

Amb tot això la figura de l’home esdevé un símbol de bellesa.

Un exemple és L’Efebus de Critios:

Aquest període ens ha deixats algunes de les poques figures de bronze originals. Com per exemple L’Auriga de Delfos:

-Primer classicisme (460-400 aC)

és a la segona meitat del segle, s’arriba a un domini de la tècnica amb cànons basats en les proporcions de diverses parts del cos, on apareixen reposats i serens.

Algunes grans figures d’aquest període són Polictet i Fídies:

El Policlet es pot considerar el màxim exponent de la simetria, al Dorífor s’hi pot contemplar el seu equilibri entre la sensació de moviemnt i estabilitat.

L’escultor Miró que estudia el moviment de les figures va fer una obra molt coneguda és Discòbol:

-Segon Classicisme (400-323 aC)

És al s.IV aC, es caracteritza pel seu realisme, el moviment, l’expressió i apareix el retrat individualitzat.

Alguns escultors exemplars d’aquest període són:

      -Praxítel·les on les seves obres tenen molta disposició, recolza el seu pes en una cama i flexiona l’altra.

Una de les seves obres és l’Hermes amb Dionís infant:

-Lisip, que proposa un nou cànon més esvelt, en una relació de cap a cos d’1 a 8 i també utilitza recursos de certa teatralitat. Un exemple és Apoxiómenos:

Explota, desenvolupa i sintetitza les aportacions de les etapes anteriors, sobretot les del segon classicisme.

Es caracteritzen per:

-Intensificar el moviment fins cargolar i distorsionar les figures accentuant les emocions i expressions (dolor, angoixa, esforç i desànim)

-Exagerar l'esforç físic inflant i deformant els músculs, profunditzant la tridimensionalitat fent postures complexes i fent que es puguin veure des de diferents punts de vista.

-Recrear la nuesa i conrear temes nous o poc frequënts fins al moment, diversificant-los i introduïnt imatges quotidianes anecdòtiques, les al·legories, el retrat i els grups escultòrics.

Els exemples són: Laocoont i els seus fills, Victòria de Samotràcia, L'altar de Zeus a Pergam.

Nike of Samothrake Louvre Ma2369 n4.jpg

La Ceràmica  

Els fons que omplen els museus en l'actualitat tenen tres orígens principals:

-Les necròpolis del sud d'Itàlia

-les tombes etrusques de la Toscana descobertes en excavacions del s. XIX.

-Les excavacions de l'Acròpolis i d'Atenes.

Comptem amb peces que es remunten al s. VII ae, quan fabricaven ja milers d'objectes d'argila de diferents formes i tamany.

I. EL TALLER DE CERÀMICA

Un taller de terrissaire comptava amb unes poques botigues i pòrtics al voltant d'un pati.

En aquest pati hi havia dos o tres cisternes, Podien ser:

-tallers aïllats o formar barris

-estaven en zones riques en argila i properes a l'aigua

-O en zones on els seus productes eren ben venuts.

El personal del taller podia reduir-se als membres d'una família, els esclaus s'ocupaven de les feines més dures.

LA COCCIÓ

A partir d'argila i aigua, s'elaborava una pasta fàcil de modelar que es podia coure en un forn.

Era una argila rica en òxid de ferro, extreta en blocs de la pedrera i al taller, on es deixava unes setmanes en aigua, en les cisternes, per desmineralizarla i eliminar les restes.

Després es barrejava la pasta per eliminar les bombolles d'aire i, ja flexible, es colava sobre un disc dur on el terrisser la treballava a mà.

Més endavant es va afegir un segon disc més proper a terra perquè el terrisser pogués moure amb el peu.

Un cop fabricats, es ficaven al forn, i la cocció era en tres etapes.

-La primera a 800º aproximadament.

-A la segona, s'afegeix fusta verda i fulles al foc per augmentar el fum i es porta la temperatura a 950º.

L'òxid fèrric es fa negre; llavors de destapa de nou la xemeneia i l'aire entra de nou en el forn, les zones on no està cobert de vernís,  es torna a pintar de vermell.

L'argila cuita correctament es converteix en un material molt dur que permet el transport o l'emmagatzematge d'aigua, oli, vi ...

Els gots petits podien fabricar-se amb un sol cos, afegint les nanses i el peu, però les peces més grans es feien de tres o quatre parts.

El got ja format es posava a assecar a l'ombra i es polia la superfície ceràmica.

El color negre podia canviar, i eren imprescindibles la protecció i l'ajuda divina (Poseïdo).

Així apareixen conjurats on es cantava abans d'inaugurar un nou forn i en encendre'l a la primavera cada any.

En sortir del forn, els vasos per l'exportació eren distribuïts per terra o per mar, i els altres s'emmagatzemaven al taller pels clients.

Alguns comerciants exercien de mediadors entre els fabricants i els clients llunyans d'Egipte, Etruria, Xipre ...

II. LA TÈCNICA PICTÒRICA

El pintor col·locava el got recolzat en els seus genolls per dibuixar un croquis; marca lleugerament sobre la superfície amb un punxó o dibuixa amb carbó una composició nova o una còpia.

Després, amb l'argila més diluïda, cobreix les zones que vol que siguin negres, tècnica que varia segons l'època.

Utilitzà pinzells de diferent gruix i estilets per gravar.

Després d’una estinat, el pintor passa un drap per enllustrar la pintura i torna la vas al terrisser per a la cocció.

FIGURES NEGRES I FIGURES VERMELLES

Era ceràmica coríntia de figures negres.

Els adorns vegetals o geomètrics que decoraven la ceràmica anterior es limiten a un espai reduït en les bandes amb les que s'enquadren les escenes de figures.  

Es pinten en negre sobre el fons del vas, de color clar, amb realcis en blanc.

És coneguda pels seus frisos d'animals i per escenes mitològiques.

Així, cap al 550- 530 a.e. aquesta ceràmica és substituïda per la de figures vermelles.

Consisteix en aplica aquest vernís sobre tot el vas, com a fons i es dibuixa amb pintura clara el contorn dels personatges i altres elements decoratius; els detalls interns es marquen amb traços del pinzell.

Els personatges es pinten nus, i se'ls afegeix la roba després del disseny definitiu

Els pintors signen les seves obres i, doten de profunditat i volum la imatge.

Es desenvolupa l'estil clàssic caracteritzat per l'harmonia de proporcions.

Els gots que es fabriquen en el període de trànsit d'una tècnica a una altra.

Cap al 480 aC, la figura negra desapareix quedant només en una categoria: les àmfores panatenaicas en què es guardava l'oli ofert als vencedors de les diferents proves atlètiques celebrades.

En ells, sobre una cara del vas, es representava a la deessa Atenea i en l'altra, una imatge que representa la disciplina en què ha vençut l'atleta.

Al segle IV perd la  qualitat de les figures vermelles  que tenia abans.

ELS ARTISTES

Els artistes signen les seves obres i en alguns casos es pinten a si mateixos treballant (autoretrats) com en el vas François: el pintor Clitias i el terrisser Ergótimos:

Signaven amb inscripcions del tipus "Amasis em va fabricar" o "Eutímedes presumeix d'haver pintat aquest got millor que Eufronio".

En altres casos, la signatura correspon al terrisser.

El més antic pintor documentat és SOPHILOS sobre un got que mostra les noces de

Tetis i Barallo, registrat cap al 580-570 ae

Retrata la processó de les noces de Tetis i Barallo:

-els frisos d'animals recorden atuells pintats corínties contemporànies

- l'escena de la figura central mostra la nova direcció que la pintura atenesa estava prenent: déus, deesses, nimfes i altres personatges acudint a la casa de Barallo per celebrar el seu casament amb la nimfa marina Tetis.

Arriba Dionís, amb una branca de vinya carregada de raïms, i els noms dels convidats estan escrits clarament al costat. 

Alguns dels pintors més coneguts són:

CLITIAS: s. VI a.e.

PINTOR C: així anomenat pel seu estil d'inspiració coríntia, com es mostra en aquest objecte en la forma miniaturizada l'hoplita al costat inferior:

Exaleiptron àtic de figures negres, amb el naixement d'Atenea, c.570-560 ae, atribuït al pintor C. Museu del Louvre.

AMASIS: actiu entre 560 i 515 ae. Treballa a mitologia i la vida quotidiana.

Exèquies: Pintor de figures negres i terrisser entre el 550 i el 520 ae

NIKÓSTENO: Actiu entre 545 i 510 ae, era propietari d'un taller on ell mateix treballava amb molts pintors diferents.

Andòcides: Marca la transició entre figures negres i figures vermelles.

Ánfora ática figuras rojas, c. 530-525 a.e., con escena de palestra, firmada por alfarero Andódices. Altes Museum (Berlín)

EL PINTOR DE BERLÍN: actiu entre 500 i 470 ae, és el nom convencional atorgat a un pintor de gots.

Epictet: pinta plats i copes, sobretot amb efebs i escenes de la vida quotidiana. Resol el problema de la inserció del personatge a l'interior d'una copa envoltant-amb un cercle.

EUFRONIO: Pinta figures vermelles en l'últim quart del s. VI a.e. i el primer del V.

ESMICRO: Pinta gots àtics entorn de l'any 500 aC, segurament al taller de Eufronio. Innova en emprar una figura única en un espai desproveït de decoració.

MACRON: actiu entre el 500 i el 470 a.e .; representa danses de mènades amb cabelleres l'aire que expressen el moviment amb una extrema elegància.

DURIS: contemporani de Macron, ressalta l'encant de l'adolescència. Domina el dibuix sobre superfícies corbades.

Copa ática de figuras rojas, c.480-470 a.e. Mujeres cardando lana. Pintor de Duris.Altes Museum, Berlín.

ONÉSIMO:  Va pintar copes a Atenes a principis del s. V.

EL PINTOR DE CLEÓFRADES: d'identitat desconeguda, pren el nom del terrisser que va signar una de les seves obres. Se li atribueixen més de 100 atuells.

EL PINTOR DE Brygos: actiu cap a 480 a.e. v. Era molt conegut per les seves copes (kilyxes)

Baccio i Kitto eren dos germans actius al s. IV a.e. amos d'un taller que s'encarregava de proporcionar a l'Estat les Gerres panatenaicas.

III. LA DECORACIÓ

Els gots són també font d'inscripcions de diferent índole: "Hola, cómprame", "Pertanyo a Talides", "Invítame i així beuràs", "Aristarc és bonic" , "Estate quieta" ... Les interpretacions d'aquest tipus d'inscripcions són molt diverses, des d'una possible forma de lloança al físic o a la feina d'algú.

La decoració remet molt freqüentment a la mitologia. Com la majoria de les peces que tenim havien estat produïdes a Atenes.

Dionyso i els sàtirs. Interior d'una copa àtica de figures vermelles, c. 480 a.e., pintor de Byrgos (Museu del Louvre)

Els pintors recreen també l'èpica homèrica amb la qual els grecs aprenien a llegir i a més protagonitzen molts gots Heracles i Teseu.

La victòria de Teseu sobre el Minotaure, la seva lluita contra les Amazones, o la de Hèrcules contra el lleó de Nemea són escenes familiars i que simbolitzen el triomf de la intel·ligència aliada amb el valor per sobre de la força bruta.

Déus i herois apareixen amb uns atributs que faciliten el seu reconeixement.

Heracles sempre barbut, amb maça, amb la pell del lleó de Nemea i el seu cap recoberta per la gola de l'animal; Zeus amb el llamp entre d’altres.

La representació de la figura humana no és fotogràfica.

La nuesa és lògica en els personatges representats a la palestra, però irreal quan es tracta d'un guerrer en el combat.

El pintor pretén donar importància a la bellesa del cos humà.

La diferència de mida dels personatges implica de vegades diferència d'edat o de categoria (els esclaus es pinten petits).

L'espai també és simbòlic i de manera esquemàtica amb ajuda d'un objecte que signifiqués algo.

LA FIGURA HUMANA

Les imatges dels vasos àtics de ceràmica dels s. VI-IV a.C. estan molt centrades en la figura humana.

Lla decoració obeeix a determinades regles, i aquest antropomorfisme dominant s'acompanya d'objectes que indiquen detall sobre la imatge representada i faciliten la seva concreció.

Hi ha dues formes de mostrar aquests objectes:

Posar objectes de la imatge que estan intactes però descriuen d'alguna manera alguna activitat pròpia dels personatges de la imatge.

Aquest objecte es relaciona amb l'acció representada.

La segona forma aïlla un objecte de la cadena gestual, situant-la en un espai figuratiu sense especificar res.

Com en tots els sistemes figuratius, en les representacions de la ceràmica àtica hi ha elements amb valor de signe, que tanquen un missatge. els objectes conserven el seu valor semàntic.

Hi ha regles per a la composició de la imatge: en evocar un combat, el pintor col·loca sempre a la dreta a la víctima, al monstre, al vençut, mentre que el héore o el vencedor està a l'esquerra per a la nostra admiració. Això s'aprecia en gots on veiem a Heracles, Teseu, etc.

Al final del període i en les primeres obres de figures vermelles, la forma de la figura humana es fa més precisa i l'artista pot reflectir el moviment de torsió al llançar un disc, respecta les proporcions i dissenya la musculatura i l'anatomia.

EL BASTÓ

És un signe d'autoritat que permet reconèixer al ciutadà atenès. Té forma de "rho’’.

LA PALESTRA: l'espai dels efebs en la palestra es remarca amb la presència del necesser de toilette.

EL MIRALL: Indica la dona virtuosa, l'esposa. Sol aparèixer netejanse, en el cas s'assenyala una columna com a símbol de la llar, un tros de llit, etc.

LA FLOR

Les flors són un dels signes iconogràfics que contribueixen a dotar de significat el conjunt de la representació. Hi ha una gran varietat de representacions, tant d'homes com de dones, que tenen, fan olor o ofereixen una flor.

En els vasos àtics de finals del s. VI fins a mitjan s. V, s'aprecia aquesta varietat semàntica que està implícita en el mateix concepte de flor: les seves formes, colors, perfums ...

La cistella, a terra, és el senyal d'activitat femenina dins de l'oikos, el treball de la llana; era un objecte típic que s'oferia com a regal a les acabades de casar. A dalt, penjat a la paret, es veu un mirall que s'associa al cosmos femení i que comporta una significació eròtica perquè permet a la dona confirmar la seva bellesa i exercir els seus encants i la seva seducció.

Les flors, com en la poesia, recorden que la joventut i l'encant són coses precàries i els plaers que engendren, fugaços. A més, la flor evoca la seva perfum i, per tant, el perfum de dona, de gran valor eròtic entre els grecs, afrodisíaques. (cf. Hom., Il. XIV 170-174; Od. VIII, 362-366). La deessa de l'amor era Afrodita,

No obstant això, les flors també tenen el seu lloc fora del marc del matrimoni.

IV. TIPUS DE GOTS

Com les formes dels vasos són molt variades, les denominacions moltes: crater, lecito, hidria, àmfora…

Els gots ofereixen en ocasions una correlació entre la decoració, la forma i el seu ús.

a) GERRES: enòcoa, Olpe, kyathos...

b) per emmagatzemar i transportar: àmfora, hidria, kalpis,gamikós...

c) PER PERFUMS: arýbalo, lecito, lecito globular...

d) per a ungüents I JOIES: exaleiptron i pyxis...

e) PER BARREJAR I REFREDAR EL VI: crater, psykter...

f) PER A ÚS RITUAL: ritón, Lutróforo, fia-li

g) COPES PER BEURE

TIPOLOGIA DE VASOS GRECS: (1a-b) àmfora; (2a-d) hidria; (3) stamnos; (4) krossos; (5) àmfora panatenaica; (6) oinocoé; (7) pelike; (8) lékane; (9) kélébé; (10) crater; (11) karceison; (12) càntir; (13) kylix; (14) cotylo; (15) kyathos; (16) kilox; (17) ritón; (18) askos (Herman Weis, History of culture. Ancient Greece, Moscou, 1903).

No tots els gots eren de la mateixa qualitat.

IV. a) GERRES: enòcoa, Olpe, kyathos.

Enócoe (enòcoa).  Per treure el vi de la crátera. Tenien una nansa alta i arrodonida a la part posterior i amb un pic o vora lobulat per abocar millor el vi.

Olpe: Gerra en forma de pera, d'entre 10 i 40 cm. No té la vora de l'enòcoa ni la seva alta nansa. Podia usar-se per a aigua.

KYATHOS: Tenia una nansa vertical molt per sobre de la vora; el seu cos es recolza en un peu molt curt i amb un fons arrodonit i estret.

IV. b) per emmagatzemar i transportar: àmfora, hidria, kalpis, pelike, estamnos, Lebes gamikós

ÀMFORES. Amb dues nanses, sovint eren de grans dimensions, per transportar grans quantitats de líquid o de sòlids (oli, olives, condiments, vi ...). Podien tenir el fons punteagudo, i estar enterrades per contenir líquids.

Les del taller de Nikóstenes eren molt conegudes (àmfora nicosténica). I les més famoses les àmfores panatenaicas que contenien l'oli sagrat.

L'àmfora era una unitat de mesura equivalent a 19,65 litres.

Hydria. Les hídries servien per transportar l'aigua des de la font, amb tres nanses, i solien estar decorades amb escenes de dones.

DINOS o Lebes: Era un tipus arcaic de recipient que es construïa, de vegades, en bronze; compta amb un fons arrodonit i un sòcol o peu molt alt.

Lebes GAMICÓS: recipient alt, de fins a 50 cm d'alt, que servia per transportar aigua i que es regalava a la núvia el dia del casament.

Lutróforo: és una àmfora particular que podia arribar als 150 cm. S'usava per traslladar l'aigua purificadora amb la qual es rentava la núvia abans de la cerimònia de casament. Aquest bany nupcial podia afegir herbes aromàtiques a l'aigua.

IV. c) PER PERFUMS: arýbalo, lecito, lecito globular, fàstics, alabastre.

ARÝBALO: capseta d'uns deu cm d'alt, per als ungüents aromàtics. Pot tenir una nansa, dos o cap. La seva forma és de globus o de pera.

Lecito: La fabricació dels lecitos de fons blanc es limita al segle V. És un tipus de got exclusivament atenesa, que no s'exporta, i el seu destí era la seva col·locació sobre les tombes o en el seu interior, de manera que la seva decoració és una escena funerària, de vegades mitològica (Caront ...) Podem trobar a un personatge o dos visitant una tomba o una estela funerària per honrar al difunt.

ALABASTRE: construït sovint en pedra d'alabastre, estava destinat al bany o als ritos.Es una ampolla de ventre allargat, boca ampla i plana, base arrodonida, que contenia olis perfumats o essències. El coll és molt estret, per poder abocar el líquid a degoteig.

IV. d) per a ungüents I JOIES: exaleiptron i pyxis

Exaleiptron: caixeta usada per les dones per als ungüents aromàtics, amb potes que li donen aspecte de trípode.

PYXIS: Caixes destinades a joies o productes de cosmètica, medicinals, olis ... Primer van ser de fusta. Poden ser petites, de 7 cm d'alt o més grans, fins a 20 cm. Estan molt decorades, amb escenes de vida quotidiana habitualment.

IV. e) PER BARREJAR I REFREDAR EL VI: crater, psykter, stamnos ...

Craters Les craters poden ser

-en forma de calze (com un calze sense coll, i dues nanses enganxades a la base),

Crater caliciforme, c. 360 a.e. Heracles al Jardí de les Hespèrides.

-de columnes (nanses fetes d'un element vertical)

Crater de columnes, de figures vermelles. Origen corinti.

EXEMPLES DE LA CERÀMICA GREGA:

9-p70try2-medium.jpg

anfora-panatenaica.jpg

89999.jpg

KrassnitzerDipl09.jpg