L’escultura del s. XX

Experimenta una revolució més radical, les tendències evolucionen paral·lelament a la pintura i els pintores cultiven també l’escultura.

És troben canvis radicals en la temàtica: la figura humana perd importància per deixar pas a formes geomètriques. Sorgeix una propensió al patetisme on converteix el llenguatge escultòric en un medi d’expressió de l’angoixa de la persona contemporània.

L’escultor més important és Constantin Brancusi.

El bes (1908) és un anticipi de l’escultura

cubista; les seves escultures anteriors, anticipen el desenvolupament orgànic de formes ondulades amb brillants superfícies. Les seves millors obres han assolit "l’absolut" en quant a perfecció i despullament anecdòtic,  per exemple el seu Ocell a l’espai.

                     

El seu organisme abstracte conté una força geològica més refinada que els seus coetanis europeus.

L’expressionisme és una constant del llenguatge escultòric, es decobreix la intensitat expressiva de les deformacions i el vitalisme dels gestos crispats.

Alberto Giacometti té influències cubistes i africanes a una òrbita més fantàstica. Després de la Segona Guerra Mundial l’obra de Giacometti consisteix en grups de figures de bronze amb superfícies torturades i agrupaments estranys.

A partir de la Segona Guerra adquireix  gran difusió l’obra d’una figura cimera de la plàstica contemporània, l’anglès Henry Moore (1898-1986).

El seu humanisme es concreta en uns temes com el grup familiar, maternitat, guerrer ferit, persones reclinades.

La figura es tracta com si fos arquitectura; assoleix aire monumental, fins hi tot quan és de petita grandària. És original però inclassificable, aïllat de qualsevol escola.

Potser l’obra de Moore més coneguda i més representativa sigui el seu ‘Grup familiar’.

 Els artistes plàstics del s. XX passen per l’abstració. El  pintor Hans Arp fa un art de tres dimensions en  les formes de les seves pintures.

Boccioni (1876-1942) millor representant de l’escultura futurista. tracten de representar el moviment a partir de posicions successives.

Alexander Calder (1898-1976) inventor de l’escultura mòbil, gràcies als seus estudis d’ingenieria. Els seus "objectes lliures", recolzats o penjants de metall es mouen amb els corrents d’aire.

Pintura del s.XX

A partir dels anys 70,  s’han mantingut fidels a la pintura figurativa. Destaca Francis Bacon, Georg Baselitz i A.R. Penck. Tots desenvolupen un llenguatge personal i fortament individual.

Als anys 80 destaca un grup de pintors italians (Transvantguarda italiana), pertanyen Francesco Clemente, Sandro Chia i Enzo Cucchi.

Volen un art que entusiasmi als sentits, expressiu, espontani i  original.

La pintura s’ha anat ampliant al llarg del I s. XX.

Hi ha un moment pictòric on entre l’artístic i el quotidià desapareix.

Antigues formes d’expressió subculturals, com els graffitis de Jean-Michel Basquiat, gràcies al mercat artístic, en obres d’art de museu.

La pintura abstracta trenca els límits i es desenvolupa igual que la figurativa, l’art informalista, l’hiperrealisme, el land art, el body art, l’art per ordinador, el vídeo art...

El cubisme

S’origina quan un francès crea tendència amb un llenguatge pictòric nou.

Representatava  un grup de dones nues d’una forma tallant i tosca: Les senyoretes d’Avignon.

Pablo Picasso. El 1907, el quadre va provocar polèmica entre els artistes avantguardistes degut a la descomposició i   l’emmascarament de les cares de les dones. A partir d’allà es desenvolupà amb Georges Braque, el cubisme.

El cubisme és el moviment pictòric que entre 1907 i 1914, i la revolució estètica més important des del Renaixement i on comença el desenvolupament de la pintura moderna.

 

Els més destacats son  Picasso i Braque i Juan Gris, Robert Delaunay.

Característiques:

• Té el problema de la representació de l’espai de tres dimensions sobre una superfície plana.

• Els pintors cubistes trenquen amb el concepte de perspectiva i creen un sistema representatiu més ric, basat en la consideració de que la visió humana és mòbil, es realitza amb els dos ulls i es desenvolupa en el temps.

• Els objectes que dels quadres cubistes es presenten des de punts de vista diferents

• Presenta els objectes tal com són concebuts per la ment i com existeixen en si, i no tal com són vistos.

• Es distingeixen 2 etapes:

  1. 1910-1912 es desenvolupa el el cubisme analític, que descompon en múltiples plans l’objecte i limita el color a tons grisos i terrosos.

  1. Cubisme sintètic (1912-1914), una tornada a la senzillesa, claredat expositiva i al colorit.

• Al cubisme analític els objectes eren principalment bodegons, que es confeccionaven i pintaven a partir de gerros, ampolles, vasos, instruments musicals i llibres.

Per accentuar les relacions internes i el ritme de les formes sobre la superfície, es renuncia a un cromatisme que desvia l’atenció de investigacions formals, i es limitaven a tons marrons i grisos.

 

Pablo Picasso (1881-1973)

A la  seva carrera va començar molt d’hora i a partir dels 20 anys adoptà el cognom de la seva mare.

Fill de José Ruiz Blasco, professor de dibuix, als 15 anys fou anà a l’escola d’art de la Llotja de Barcelona, però passat un any es traslladà a estudiar a l’Acadèmia de San Fernando de Madrid.

El 1901 viatjà diverses vegades a París i conegué l’obra de Cézanne, Degas i Toulouse-Lautrec, que l’impactaren i l’inspiraren a pintar quadres de personatges aïllats de la societat com pidolaires, indigents o persones solitàries.

Les seves primeres pintures es caracteritzen per un colorit quasi monocrom, de tons blaus i verds que s’anomenen d"època blava" (1901-1904).

Amb 23 anys, es traslladà definitivament a París i comença la seva "època rosa" (1904-1906), amb quadres que s’inspira en personatges i escenes del la vida del circ (arlequins, acròbates, saltimbanquis...) amb predomini del rosa, canviant la temàtica

la Família del saltimbanqui i Família de l’acròbata amb un mono.

         

El 1907 pinta Les senyoretes d’Avignon, en la que amb un sistema de línies i ombrejats afilats, descompon les cares i els cossos i formula per primer cop la concepció cubista de representar el volum com un ritme de superfícies.

A partir de llavors i fins 1914, Picasso i Georges Braque, desenvolupa el cubisme i obra un nou camí a la pintura del s. XX.

Inspirant-se en Cézanne, realitza diverses naturaleses mortes en les que simplifica les formes, tendint a la geometrització.

A partir de 1909 desenvolupa el "cubisme analític", on utilitza colors plans i formes elementals.

A l’hivern  de 1912 apareix el primer collage, que s’utilitzza la composició papers o retalls de diari.

http://csmt.uchicago.edu/glossary2004/collage/chair.jpg

El 1916 l’escriptor Jean Cocteau convenç l’artista per col·laborar amb ell i Eric Satie en una obra per als ballets russos de Serge Diaghilev. Picasso pinta el el teló, decorats i vestuari.

En aquesta època executa una sèrie de "pintures escultòriques" impregnades de classicisme. Tres dones en la font de 1921.

El 1936 esclata la guerra civil espanyola, on l’any següent realitza els aiguaforts de Somni i mentida de Franco i el seu gran mural Gernika.

El 1939, any en que s’inicia   la IIª Guerra Mundial, Picasso  marxa a Royan, on pinta paisatges plens de color i de vitalitat.

Durant l’ocupació realitza una sèrie de retrats de dones assegudes.

El 5 de octubre de 1944, després de l’alliberament de París, el periòdic L'Humanité anuncia l’adhesió de Picasso al Partit Comunista.

D’aquest compromís polític naixeran la Massacre a Corea, La Guerra i La Pau.

El 1949 li demanen per al Congrés Mundial de la Pau de París una obra; elegeix una litografia d’un colom realitzat el gener d’aquest any. Aquest és el famós "Colom de la Pau" que donarà la volta al món.

A partir de 1950, l’artista es dedica a la recreació d’obres dels grans pintors del passat amb el Retrat de un pintor segons El Greco (1950) o les Demoiselles au bord de la Seine segons Courbet (1949). El 1957 empren el cicle de Les menines segons el quadre de Velázquez.

A partir de 1960, Picasso a finals d’any havia realitzat 50 llençs al voltant del mateix. A les obres d’aquesta època s’introdueix  en el seu món personal mostrant la seva lluita per captar l’essència del seu treball.

Al 1968 realitza gravats la Sèrie eròtica i  de 347 obres.

3 anys més tard fa una altra sèrie de 156 gravats sobre anàloga temàtica.

Al 1972 torna Picasso es fa un Autoretrat, i mor el 8 de abril de 1973 a Mougins.

 

Altres pintors cubistes:

Georges Braque (1882-1963). Fauvista el 1905-1906, del 1907 i amic i col·laborador de Picasso on cercaren el cubisme.

Robert Delaunay. Desenvolupa el cubisme òrfic. Influït per Seurat i els postimpressionistes, exposà amb el "Blaue Reiter". Interessat principalment pel color, aplica els principis del cubisme a la utilització del mateix. Va morir el 1914. Formes circulars.

Fernand Léger, extrema la simplicitat de les formes i usa colors brillants.

Home amb gos; L´escala.

El Dadaisme

El dadaisme és un moviment literari i artístic que sorgeix a Zuric el 1915, en plena Guerra Mundial.

La nova situació social originada per l’esclat de la guerra provocà la fugida d’artistes i intel·lectuals cap a estats com Suïssa.

El 1915, un grup internacional d’artistes escandalitzaven i irritaven al públic amb concerts bruitistes, recitals de poesia, lectura de textos absurds i altres, que volien protestar contra la ignorància i la vanitat de l’home.

Aquest art del absurd s’estengué per dins i fora d’Europa.

A París, Nova York, Berlín i a altres llocs els artistes treballaven en nom de Dadà, contraposant l’irracional i escandalós, l’absurd i casual als caducs valors burgesos.

Principalment era la burla desenfadada i cínica, irreverent i escandalosa al’art en la societat contemporània. Dadaistes vé derivat del francès Dadà "cavallet de fusta" i que fou trobat a l’escollir a l’atzar.

Els dadaistes establiren l’antiart. Trencava amb el concepte artístic burgès i que es trobava fora de qualsevol tradició o encasellament històric.

Havia que demostrar que l’ art no era res, que no servia per a res, que les seves preteses noblesa i dignitat eren un convencionalisme sense base.

Es pintaven bigotis a La Gioconda, s’enviaven urinaris a les exposicions, en definitiva, havia que escandalitzar.

Destacar  Duchamp, Picabia, Jean Arp i Man Ray.

Els dadaistes s’uniren el 1918, i van acabar quatre anys més tard.

Agafaven objectes d’ús comú i els presentaven com objectes artístics, la gent miava les imatges  d’una manera diferent. Acabada la Iª Guerra Mundial connectaren amb André Breton, portaveu del surrealisme i molts dadaistes es comprometeren amb aquest nou moviment.

El fauvisme

Després del fracàs dels salons oficials, començaren a aparèixer a París salons alternatius que, a través de llurs  exposicions anuals, donaven a conèixer l’art més actual. El Saló dels Independents i el Saló de Tardor van tenir molt èxit.

El 1905, al Saló de Tardor s’agruparen uns pintors que tenien en comú una inusitada violència cromàtica. Amb un comenatri de Louis Vauxcelles d’una escultura renaixentista, va fer arrancar el terme de fauvista, del qual les seves figures principals eren Henri Matisse, André Derain i Maurice Vlaminck.

El fauvisme és el primer moviment artístic revolucionari del s. XX. Serveix per agrupar pintors animats, durant poc temps, pels mateixos propòsits.

Va tenir  una vida efímera, però la "revolució del color" que dugueren a terme els fauves va servir de precedent a altres avantguardes posteriors.

El fauvisme arranca dels grans postimpresionistes: la pinzellada expressiva de Van Gogh; la tècnica de Seurat, el modelat cromàtic de Cézanne. ES va unir l’inetrès per l’art primitiu d’Àfrica i Oceania, per tornar a la puresa dels medis d’expressió.

Característiques.

• Es va basar en l’exaltació del color com element principal de la pintura. Es va  tractar d’elaborar una pintura en la que el color, construís l’espai i els objectes, i en la que fos, un medi per expressar la subjetivitat emocional de  l’artista.

• La puresa colorista es busca aconseguir la màxima expressivitat.

• Tradueix una sensualitat vibrant, mescla de refinament i ingenuïtat.

• El paisatge i el retrat foren els temes favorits d’aquest grup, que es disgregà aviat, el 1907, amb l’aparició del cubisme.

Pintors fauvistes

-Henri Matisse (1869-1954), influït per l´impressionisme fins el 1905, oposant-hi un estil de color simple i contorns definits. Cerca un art ple d’equilibri, i la decoració torna a primer pla. Utilitza un color intens i en ocasions no adient a la posta, també fa que es substitueixi la suggerència de l´espai que dóna el clarobscur: Madame Matisse amb franja verda (1905); L’habitació roja,

                

-Georges Rouault dóna gran importància al dibuix i el seu color és intens: Arlequí; Dues dones; Cap de Crist.

El fauvisme es desintegrà quan els deixebles de Matisse el titllen de purament decoratiu. Representà per a la història de la pintura, la utilització d´elements força oposats a la tradició impressionista.

El futurisme

Característiques

En el mateix període del cubisme a França, a Itàlia es desenvolupa un moviment cultural de rellevància internacional: el futurisme, primer moviment que es plantejava una intervenció deliberada i militant a favor de la modernitat, on les seves manifestacions abracin la literatura, la música, el teatre, el cine, la política, e inclús el vestit i la cuina.

 • El futurisme, arrelat a Milà, refusa l’art dels museus i la tradició del passat, establint una defensa intransigent de la modernitat

(senyals espectaculars de la moderna societat industrial, exaltant el progrés, la màquina, el dinamisme, l’energia i la  violència)

 • Partint de les premisses tècniques del divisionisme, es vol expressar l’acció veloç d’homes i cavalls, la cursa del tren i de l’automòbil, la construcció dels barris obrers a la perifèria de la ciutat, intentant retenir imatges fugaces que passen davant la vista amb una rapidesa de vertigen.

Els artistes descomposaren la superfície en diferents fragments.

 

Pintors futuristes

Poeta italià Filippo Tommaso Marinetti declarà el manifest futurista que "un cotxe de curses o un motor revolucionat... és més bell que la Victòria de Samotràcia", es considerava l’encarnació del concepte occidental de bellesa.

El 1912 Umberto Boccioni, Gino Severini, Giacomo Balla, Carlo Carrà i Luigi Russolo van estendre aquest  moviment a les arts visuals amb Manifiest de la pintura futurista

http://www.artinvest2000.com/boccioni_dinamismo-ciclista.jpg

A Gran Bretanya apareix el Grup Vorticista, amb David Bomberg: El bany de fang (1914, Tate Gallery, Londres).

El minimalisme

El minimalisme és un moviment pictòric i escultòric de Nova York, al voltant  1965. Es coneix també com art mínim, cool art (art fred) o art de les estructures primàries.

El propòsit és eliminar tot l’aliè a la obra en si mateixa. L’obra es presenta com quelcom inexpressiu, simple, irrellevant i  neutre. S’accentuen en ell els valors intrínsecs: el material, el perfecte acabat, la puresa de colors i formes.

Representa la culminació de la línia seguida per l’art abstracte, des de el Quadrat negre sobre fons blanc de Malevitx, passant per les obres dels seus precedents immediats: Reinhardt i Newman.

És una reacció contra la tendència dominant en l’avantguarda pictòrica nord-americana de la dècada de los cinquanta.

Es tracta d’aconseguir el màxim ordre amb els mínims elements, que en escultura serien mòduls cúbics i en pintura en colors brillants i purs .

Aquesta tendència cristal·litzà al 1966 a l’exposició Escultures Primàries en el Museu Jueu de Nova York. L’exposició mostrava treballs d’artistes nord-americans i britànics que, a principis dels anys seixanta havien començat a elaborar escultures reductives.

Les obres eren geomètriques, simples, i en elles imperaven l’ordre i la claredat. Participaren, entre d’altres, Ellsworth Kelly i Sol LeWitt.

Aquests artistes confereixen a les obres una poètica rígida, freda, d’una gran claredat estructural a la que s’uneix la del color.

Pretenien que l’espectador dediqués més temps a reflexionar sobre l’obra que a contemplar-la.

El surrealisme

Moviment fundat el 1924 pel poeta francès André Bretons. Heredarant del dadaisme el principi d’allò il·lògic, irracional i casual de la seva pintura. Reberan forts impulsos per part de la psicoanàlisi is’obriran cap allò completament desconegut i irracional.

Característiques

• tractava d’eliminar la intervenció de la raó durant el procediment pictòric, és a dir, el que es coneix com automatisme psíquic.

• S’improvisaven dibuixos, formes i colors sense cap voluntat conscient.

• Alguns pintors prefereixen inspirar-se en imatges seves (somnis).

Pintors surrealistes

De Chirico anomena la seva obra, en la que semblaven regnar forces sobrenaturals, art metafísic. Dalí, afirmava que els seus quadres eren "fotografies de somnis pintades a mà".

René Magritte (1898-1967). Belga, viu al París del 1927 al 1930 i contactà amb els surrealistes. El Plaer (1926, oli, Düsseldorf) mostra un nen menjant un ocell acabat de morir i cru, amb analogies amb El Bosco.

Salvador Dalí (1904-1989).  Es un dels millors exponents del surrealisme i dels més coneguts. Les seves pintures terrorífiques, de malson, caben quan s´interessà per temes religiosos, per provocar la seva expulsió del moviment el 1937-1938.. Va ser en bona part responsable del seu geni creador la seva esposa Gala.

Max Ernst (1891-1976). Alemany.  Va fundà a aquella ciutat un grup dada (1921). Membre fundador del surrealisme.  artista més gran surrealista. Una obra aixis seria Bosc i sol (1925, els seus quadres són decoratius,.  Per exemple Els boscos d´Ernsst són barreja de fascinació i de terror.

Joan Miró (1893-1983).. A París (1919)  va contactà amb Picasso i Tzara entre d´altres; més tard, amb els surrealistes. Utilitzarà signes esquemàtics i pocs colors (roig, blau, groc i negre).

L’ABSTRACIÓ

Els russos. Art abstracte es basa en la idea que el color i la forma tenen un cert valor artístic.

A finals del segle XIX, August Endell (de l´art nouveau alemany, pintor) va  dir que estava a punt d´aparèixer un art nou amb formes sense significat.

L´abstracció neix a  Wassily Kandinsky (Moscou, 1866-França, 1944).L´any 1911 s´uneix al "Blaue Reiter" després torna a Rússia per ocupar càrrecs acadèmics importants el 1914 el  1933 fins la seva mort viu a França. Va ser un dels primers i més influents artistes abstractes.

Kandinskij va connectà sempre amb moviments espiritualistes. El 1910 pintà Batalla (oli, Tate Gallery, Londres) encara amb formes identificables (llances, muntanyes, l´arc de Sant Martí) però simplificades i subordinades a la composició, és de l´època fundacional del "Der Blaue Reiter". El 1914 a Rússia, Kandinskij troba que pintors com Mikhail F. Larinov i Natàlia S. Gonxarova feia tres anys que pintaven abstracte, influït pel futurisme, Kandinskij va anar a parar al "suprematisme", iniciat el 1913 per Kasimir S. Malevitx Tatlin, Pevsner i Naum Gabo, moviment que usa formes geomètriques simples, per cercar un art pur, lliure de tota emoció o associació, Malevic arribara a pintar un quadrat blanc sobre un paper blanc.

Mondrian i De Stijl. Piet Mondrian (1872-1974), holandès amb vida artística entre el 1895 i el 1944, A L´arbre roig(1912, oli), cerca una essència interna de les formes, més enllà de llur aparença i amb harmonia amb la natura, amb un component místic, fou sempre membre d´una societat teosòfica.

Degut a la segona Guerra Mundial i els problemes qur hi havien a Europa  l’art es va deixar de centrar en França i va adquirir més protagonsime als  EUA un protagonisme que es responent amb l’aparició de la primera avantguarda americana: l’expressionisme abstracte.

El nazisme i la guerra desencadenaren una emigració d’importants artistes europeus Als EUA, especialment a Nova York: els grans mestres de la Bauhaus, el bloc surrealista quasi al complet, a més de figures com Mondrian, Léger o Chagall entre d’altres.

Els més destacats son Arshile Gorky, Jackson Pollock, Willem de Kooning, Robert Motherwell, Clyfford Still, William Baziotes, Mark Rothko entre d’altre

Aquests artistes no desitjaven desenvolupar amb l’art abstracte ni valores nous, ni utopies, buscàven formes d’expressió individuals.

La subjetivitat de l’artista, es convertí en l’únic sistema vàlid de mesurament de la producció artística.

Moltes persones no enteníen el signiicat d’aquestes obres ja que no refectia cap acte de la via cotidiana, era considerat art modern, no representaven res que pogués reconèixer-se a primera vista.

Els espectadors depenien d’ells mateixos; estaven obligats a pensar sobre si mateixos i sobre el món.

 

     

Moviment artístic desenvolupat principalment a Alemanya i en l’àmbit centreeuropeu entre els anys 1905.

 Munch i Ensor i foren un model per a ells, així com els quadres de Gauguin i la pintura gestual de Van Gogh.

Els artistes expressionistes pretenien evidenciar les emocions interiors mitjançant, l'exageració i la utilització de colors intensos.

Eduard Munch va  ser el seu principal exponent. Munch (1863-1944), noruec, treballa a París i Berlín fins el 1908, Es un dels primers expressionistes, reflecteix l´angoixa personal. a El Crit (1893), "expressa" una desesperació total. Tot l´ambient és obsessiu.

Les escultures i les màscares d’Àfrica i Oceania, amb llur arcaic primitivisme, representaren per als artistes europeus una valuosa font d’inspiració. En els diferents moviments de l’art avantguardista de principis de segle es troba arreu  una tendència vers el primitivisme

.Característiques.

• Més que un moviment, l’expressionisme fou sobretot la cristal·lització de la inquietud, la rebel·lia i l’esperança utòpica d’una joventut particularment sensible a la lletjor, la crueltat i la mediocritat d’una societat burgesa sense horitzonts. No fou pròpiament una escola o un moviment amb postulats i manifestos explícits, com ho foren el futurisme italià o el surrealisme francès, sinó un corrent de sensibilitat lligat a un context històric i social molt precís, previ a l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

• Les seves obres tracten de transmetre una sensació de angoixa, un malestar front a la vida i un rebuig de la societat i les seves normes. L’expressió deformada que l’artista fa de les figures i ambients és, abans que res, una manifestació de la seva pròpia tensió interior i un judici cruel i pessimista de la societat.

• Poetes i dramaturgs, novel·listes, pintors i gravadors, cineastes de distinta formació i orientació coincidien en una mateix actitud vital i estètica.

• Uns mateixos temes fonamentals atreuen a aquests escriptors i artistes: la ciutat moderna i la cara oculta de la modernització (alienació, isolament i massificació).

• Empren un llenguatge pictòric molt simplificat amb poques formes, que han estat reduïdes a  l’essencial.

 

Fundadors del grup Die Brücke. El 1905, coincidint en el temps amb els fauves de França, tres joves pintors alemanys, Kirchner, Heckel, i Schmidt-Rottluff,

l terme  pop art, abreviatura de popular art, encunyà el crític Lawrence Alloway el 1957 per designar a una generació d’artistes que, primer a Gran Bretanya i després a EUA, reivindicaren la realitat d’una "nova cultura popular", com a reacció contra l’elitisme artístic promogut per l’expressionisme abstracte que havia dominat en la pintura durant el final de los anys 40 i principis dels 50.

L’art pop és fonamentalment figuratiu i extreu els seus temes de la imatgeria de la cultura de masses: la publicitat, les il·lustracions de revistes i periòdics, els còmics, el menjar industrialitzat i estandarditzat, els objectes de consum...

Els artistes pop recuperen, front als expressionistes abstractes, el món material, elevant els objectes banals de la vida quotidiana a la categoria d’obres d’art.

Principals representants i característiques

Les primeres manifestacions del pop art sorgiren a Anglaterra, i s’originaren en les activitats de l’Independent Group, integrat per artistes, crítics, escriptors i arquitectes que es reunien a l’Institut d’Art Contemporani de Londres i discutien sobre temes com la comunicació de masses, el cinema o la música popular.Richard Hamilton, Eduardo Paolozzi i Lawrence Alloway figuren entre els principals representants d’aquesta primera onada del pop anglès. Un segon nucli, en el que se situen Richard Smith i Peter Blake, es desenvolupà entre 1957 i 1961. La tercera i última generació sorgí vers 1961 i en ella destacaren Ronald Kitaj, David Hockney, Allen Jones i Peter Phillips, entre d’altres.