Pintura Mural

Saber-ne molt assegura fer una obra més esteticai tenir pervivència material, La pintura mural al fresc consisteix en aplicar els colors dissolts en aigua de calç sobre el mur, que haurà de ser prèviament preparat i humit, en la paret espinta de dalt capa baix, s'ha de fer un dibuix previ en el cartró, s'han de posar els colors ràpidament.

El fresc és una tècnica de pintura mural que s’executa sobre una arrebossada fresc de calç i arena. Els colors utilitzats són pigments diluïts en aigua.

Primera capa, l’arrebossada gruixuda (arriciato).

Segona capa, l’arrebossada fina (intonaco).

Tercera capa, la capa pictòrica, realitzada per pigments diluïts en aigua pura.

La última capa, la crosta, es realitza amb argamassilla de cal carbonejada que al deshidratar-se amb l’aire produeix un embolcall protector transparent, que engloba els pigments que es fixen definitivament.

 

· Pintura al cavallet

El nom ve de l’alt faristol en el què l’artista col·loca el quadre durant l’execució. El suport del cavallet pot ser de fusta (pintura sobre taula), de tela o llenç, paper, etc.

Cal distingir:

Pintura al tremp. Usa aigua per dissoldre els colors, afegint-se un aglutinant, com les barreges de líquids oleaginosos (ou, caseïna, goma, cola, cera). Històricament va tenir la màxima vigència durant l’Edat Mitjana. El seu suport és la pedra, la fusta, el metall, el cartró, la tela... Tot, abans però, s’ha de preparar amb la imprima

 a) Aquarel·la i gouache. Els aglutinants són substàncies solubles en aigua amb l’afegit de goma aràbiga. La tècnica de l’aquarel·la –treball amb colors transparents.

b) Pintura al oli. Es la que més s'utilitza, s'utilitza per diluir els colors.

 

El COLOR

És la quinta essència de la pintura, el seu caràcter substancial. Considerat com irracional i menys intel·ligible que la línia, el color va dirigit als sentits, és sensorial.

Els colors s’agrupen en tres grans blocs:

1.- Primaris o simples:  vermell, blau i groc.

2.- Secundaris o Binaris:

són-taronja: barreja de groc, vermell-lilà: del blau.

-verd: del groc i del blau.

3.- Complementaris:

-taronja-blau.

-lilà-groc.

-verd-vermell.

La juxtaposició de colors complementaris comporta el màxim contrast possible, contrast que ressalta, de fet, cadascun d’aquests colors.

 Els colors s’agrupen també en dues categories:

1.- càlids: la gamma groc-taronja-vermell. Aporten una sensació de calor i visualment s’apropen al primer pla de la pintura.

2.- freds: la gamma blau-verd-lilà. Aporten una sensació de fredor i visualment s’allunyen del primer pla de la pintura.

El VOLUM

La tercera coordenada, el volum, és impossible de reproduir com a tal.

El pintor ha de crear mecanismes que enganyin els sentits de l’espectador utilitzant unes tècniques determinades, serien: perspectiva i el modelat.

Permeten que els cossos destaquin respecte el fons del quadre per la percepció de llur volum. El modelat pot presentar-se sota dues formes d’aplicació:

a) el clarobscur, en què l’efecte de tridimensionalitat s’obté a partir dels canvis bruscos de llum i ombra. (Caravaggio).

És així com les composicions s’ordenen a partir de la combinació de triangles, cercles, rectangles, etc.

a) l’sfumatto, tècnica en la què el canvi entre els plans de l’escena es dulcifica amb l’aplicació de contorns diluïts. El seu definidor és Leonardo.

Pintors destacats:Narcís, Caravaggio

· L’escorç

És aquell recurs plàstic que presenta les formes en posició perpendicular o obliqua respecte al pla del quadre. La seva funció és la de suggerir una sensació de profunditat.

Narcís (Obra de Caravaggio).

                                                                                                                                 

La LLUM

 L’artista intenta busca una sensació d’espai (a partir del volum i de la perspectiva)  la recerca d’una font lluminosa que “justifiqui” la possibilitat de visionar allò que la pintura presenta, que sol completar la sensació de realitat, il·luminant l’escena que recrea.

La llum en un quadre és il·lusòria, , la perspectiva i el color, i és a partir d’aquesta realitat que la llum  pren un paper principal dins de l’obra.

La representació de la llum la pot mostrar el pintor com:

a) universal.

b) particular, La llum té un paper important.

La LÍNEA

És el resultat del poder d’organització de la ment. La veritable naturalesa de la línia és la seva qualitat gràfica; és a dir, el dibuix.

D’antuvi en pintura ha esta vigent la dialèctica entre el predomini de la línia o del color.

Formalment, la línia defineix i afiança l’aparença de les coses, delimita els contorns de les figures.  

Esta fet de manera contínua i tancada dóna com a resultat una imatge acabada i limitada. El traç ininterromput, en canvi, es més confus.

Les línies poden ser formalment:

a) decoratives.

b) dinàmiques i convulses¡.

c) estàtiques i equilibrades -verticals, horitzontals- que remarquen un caràcter temàtic més reposat.

El resultat d’aquest joc de línies i formes comportarà la part de la càrrega simbòlica de l’obra pictòrica en el seu conjunt:

a) formes obertes i línies verticals.

b) formes tancades triangulars i línies centrípetes.

c) formes tancades circulars i línies centrípetes.

La PRESPECTIVA

Dóna com a resultat la representació il·lusòria i fictícia de l’espai.

Perspectiva originàriament es refereix als estudis dels fenòmens de la visió.

No existeix només una perspectiva, hi han tècniques perspectives.Té un valor simbòlic, perquè és l’expressió de les diferents interpretacions culturals que al llarg de la història han estat sobre la percepció de l’espai (Panofsky).

Evolució històrica:

a) Antiguitat. Hi ha un continu afirmar-se i oposar-se de dues concepcions de perspectiva: una lineal, matemàticament rigorosa, però que no respon a la realitat de la visió; i una corba (perspectiva naturalis), empírica i aproximativa.

 

b) Edat Mitjana. Es perd la representació volumètrica de les formes (procés de decadència de l’escultura exempta i progressiu aplanament del relleu) i es tendeix a la bidimensionalitat i esquematisme dels símbols.

 

c) Quattrocento. Es recupera i es fa la perspectiva “cavallera” o vertical: representació de l’escena com si el pintor es trobés en un punt de visió elevat (a cavall), mirant l’escena de dalt a baix. El redescobriment de la perspectiva lineal es dóna a Florència i es deu a Brunelleschi. Els primers exemples es troben en aquest arquitecte.r Donatello (1427). La perspectiva lineal és l’element clau de la pintura renaixentista.

Massacio, La Trinitat.

d) Cinquecento i Barroc: la perspectiva aèria. La visió empírica demostra que la distància, per l’aire i per la pròpia visió, borra i modifica els contorns de les coses; els colors perden vida a mesura que és més gran la llunyania. Així, per a Leonardo, el seu teoritzador, la pintura divideix la perspectiva en tres parts:  la construcció lineal; la segona, la difuminació dels colors; i la tercera, la pèrdua de determinació dels cossos en relació a les diverses distàncies.

 

 c