CONTRA LA INSTITUCIONALITZACIÓ DE L’ORGULL, ALTERNATIVES COMBATIVES
A la matinada del 28 de juny de 1969 esclataven, al barri novaiorquès de Greenwich Village, els disturbis que més tard serien coneguts com la Revolta de Stonewall. Persones dissidents del sistema sexe-gènere, racialitzades i profundament marginalitzades socialment i econòmicament s'alçaven contra la repressió institucional que, a través de la policia, se'ls imposava sistemàticament. La persecució era constant: les persones LGBTI eren criminalitzades i apartades de l'espai públic, tant civil i polític com de lleure, i reprimides a través de batudes que la policia realitzava contínuament als pocs espais on es permetia l'entrada de persones del col·lectiu .
Tot això succeïa en un context social i polític en què, alhora, es mobilitzaven altres lluites socials especialment relacionades amb la del col·lectiu LGBTI. El moviment antiracista estava organitzat i molt actiu a nivell d’acció política. Les persones racialitzades compartien els problemes de marginalització i segregació social que patien les persones LGBTI, i moltes es veien travessades pels dos eixos d'opressió. D'altra banda, hi havia un moviment antiimperialista molt fort que condemnava la intrusió política i militar nord-americana a altres estats, centrat en l'oposició a la Guerra del Vietnam, especialment crua i sanguinària.
És en aquesta olla a pressió de conflicte social que esclaten els Disturbis de Stonewall, marcant l'inici de la lluita organitzada pels Drets de les dissidents sexuals i de gènere en estret contacte i interrelació amb les lluites de classe, antirracista i antiimperialista. Més de cinquanta anys després, veiem com la violència contra el col·lectiu està a l'ordre del dia i, encara així, allò que era una reivindicació històrica s'ha convertit en una celebració, amb un discurs buit de contingut reivindicatori i que permet i incentiva que lobbies, institucions i partits polítics es lucrin de l'opressió que pateix tot un col·lectiu.
El sistema capitalista ha desactivat políticament la lluita del col·lectiu LGBTI, convertint-lo en un nínxol de mercat al qual vendre tote bags amb els colors de l’arc de Sant Martí i lleure nocturn. Hem vist com, progressivament, l'Orgull es converteix en una festa cada vegada més multitudinària, amb la promoció de grans esdeveniments turístics com el World Pride, mitjançant el qual es lucren entitats privades que no tenen res a veure amb la lluita política del col·lectiu, mentre que alhora redueixen les seves reivindicacions i en reinventen el discurs.
La capitalització del discurs LGBTI implica necessàriament que, dins del col·lectiu, hi hagi identitats de primera i de segona. La major part de l'espai està ocupat per homes blancs, gais, cisgènere, amb un cert poder adquisitiu i estatus social. Mentrestant, la resta d'identitats -les discapacitades, les racialitzades, les de classe obrera, les dones, les persones trans, entre d'altres- es veuen constantment invisibilitzades, trepitjades i discriminades dins del seu propi col·lectiu.
Així, doncs, aquest any, a Palma de Mallorca, l'organització de l'Orgull no només ha seguit l'estela institucional de cada any, sinó que, a més, s'han contractat diferents empreses privades des de la Regidoria de Justícia Social i LGBTI per dur-lo a terme . Davant d'això, la coneguda associació que organitzava cada any l'Orgull va emetre un comunicat denunciant la privatització i l'oportunisme de la Regidoria, encara que va ser finalment inclosa al programa de la revetlla que ens volen vendre com a Orgull.
És més, la defensa que esgrimeix l'ajuntament i la responsable de l'Orgull, és que es tracta d'una festa que atraurà el turisme, turisme que només serveix per omplir les butxaques del Govern i els empresaris, i perjudica la classe treballadora, a la qual s'expulsa sistemàticament dels seus barris a causa de l'especulació urbanística relacionada amb el turisme massiu. Tot això ho defensa la mateixa persona que ha declarat que es pot rendibilitzar veure “dues lesbianes besar-se” i que “una persona de poble mai no ha vist una lesbiana”. A banda del to classista dels comentaris, reflecteixen perfectament la posició capitalista de lucrar-se a costa del col·lectiu, reduint-lo a un mer objecte i a un nínxol de mercat.
D'altra banda, no podem oblidar qui està a càrrec de la Regidoria de Justícia Social i Feminisme, una policia local que, malgrat haver entrat a la política institucional, segueix esgrimint orgullosa la seva pertinença al cos: “Jo segueixo sent policia encara que estigui en excedència”. No hem d'oblidar qui van fer les batudes de Stonewall, les que han aixafat protestes i han disparat pilotes de goma, ni tampoc les que executen els desnonaments i treuen de forma violenta famílies de casa seva.
Per més que la Regidora cregui que el cos de policia és reformable, no podem oblidar que aquest cos està separat de la societat i que és la força de xoc de l'Estat Capitalista i el seu govern contra els oprimits, inclòs el col·lectiu LGBTI. És més, en el darrer any, el govern que treu orgullós la bandera arc-iris, és el mateix que envia els policies a apallissar el Col·lectiu LGBTI, tal com vam veure a Madrid a la manifestació contra la LGBTIfòbia o com hem vist recentment a la manifestació en contra de la transfòbia a Barcelona.
Tampoc no podem oblidar que, el mateix dia de la Celebració de l'Orgull, el govern suposadament més “LGBTIfriendly i feminista” de la història d'Espanya, ha organitzat a Madrid la cimera de l'OTAN (Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord). L'OTAN és una aliança militar entre països imperialistes al servei dels seus interessos, que es dedica a la usura i a la guerra de rapinya en països que subjuguen militarment o econòmicament. En aquesta aliança, ens trobem països com Polònia on hi ha “zones de lliures de LGBTI” i un govern que promou el discurs d'odi. També trobem el cas de Turquia, país on el col·lectiu LGBTI no té cap mena de protecció legal per evitar la discriminació.
De fet, les conseqüències per al col·lectiu d'aquestes guerres imperialistes d'agressió són especialment violentes: l'OTAN ha donat suport a grups paramilitars a Costa d'Ivori, Líbia i Síria que han torturat i assassinat amb impunitat persones LGBTI. El concepte de la “lluita per la democràcia” s'utilitza per justificar l'explotació imperialista, i la sang que taca les mans és la de la classe treballadora i els col·lectius oprimits, entre ells el nostre.. Per tot això cal recuperar el paper antiimperialista que ha tingut històricament la lluita LGBTI, denunciant el rentat de cara d'una organització criminal contra la classe treballadora internacional.
Per tots aquests motius, la joventut revolucionària, estudiant i treballadora de Mallorca ens hem organitzat amb l'objectiu de recuperar el 28 de juny, dia de l'Orgull LGBTI, com la jornada combativa i de lluita que realment és: antirracista i antiimperialista de base, allunyada de les institucions, anticapacitista, transinclusiva i necessàriament anticapitalista.
L'ORGULL NO ÉS UNA FESTA NI UNA CELEBRACIÓ
PER UN ORGULL ANTICAPITALISTA, DES DE LES BASES I COMBATIU
Adhesions:
CONTRA LA INSTITUCIONALIZACIÓN DEL ORGULLO, ALTERNATIVAS COMBATIVAS
En la madrugada del 28 de Junio de 1969 estallaban, en el barrio neoyorquino de Greenwich Village, los disturbios que más tarde serían conocidos como la Revuelta de Stonewall. Personas disidentes del sistema sexo-género, racializadas y profundamente marginalizadas social y económicamente se alzaban contra la represión institucional que, a través de la policía, se les imponía sistemáticamente. La persecución era constante: las personas LGBTI eran criminalizadas y apartadas del espacio público, tanto civil y político como de ocio, y reprimidas a través de redadas que la policía realizaba contínuamente en los pocos espacios en los que se permitía la entrada de personas del colectivo.
Todo ello sucedía en un contexto social y político en el que, a su vez, se movilizaban otras luchas sociales especialmente relacionadas con la del colectivo LGBTI. El movimiento antirracista estaba organizado y muy activo a nivel de acción política. Las personas racializadas compartían los problemas de marginalización y segregación social que sufrían las personas LGBTI, y muchas de ellas se veían atravesadas por ambos ejes de opresión. Por otro lado, existía un movimiento antiimperialista muy fuerte que condenaba la intrusión política y militar estadounidense en otros estados, centrado en la oposición a la Guerra de Vietnam, especialmente cruda y sanguinaria.
Es en esta olla a presión de conflicto social que estallan los Disturbios de Stonewall, marcando el inicio de la lucha organizada por los Derechos de las disidentes sexuales y de género en estrecho contacto e interrelación con las luchas de clase, antirracista y antiimperialista. Más de cincuenta años después, vemos como la violencia contra el colectivo está a la orden del día y, sin embargo, lo que era una reivindicación histórica se ha convertido en una celebración, con un discurso vacío de contenido reivindicatorio y que permite e incentiva que lobbies, instituciones y partidos políticos se lucren de la opresión que sufre todo un colectivo.
El sistema capitalista ha desactivado políticamente la lucha del colectivo LGBTI convirtiéndolo en un nicho de mercado al que venderle tote bags de arcoiris y ocio nocturno. Hemos visto como, progresivamente, el Orgullo se convierte en una fiesta cada vez más multitudinaria, con la promoción de grandes eventos turísticos como el World Pride, mediante el cual se lucran entidades privadas que nada tienen que ver con la lucha política del colectivo, mientras que a la vez reducen sus reivindicaciones y reinventan su discurso.
La capitalización del discurso LGBTI implica necesariamente que, dentro del colectivo, existan identidades de primera y de segunda. La mayor parte del espacio está ocupado por hombres blancos, gays, cisgénero, con cierto poder adquisitivo y estatus social. Mientras, el resto de identidades -las discapacitadas, las racializadas, las de clase obrera, las mujeres, las personas trans, entre otras- se ven constantemente invisibilizadas, pisoteadas y discriminadas dentro del propio colectivo.
Así pues, este año, en Palma de Mallorca, la organización del Orgullo no sólo ha seguido la estela institucional de cada año, sino que, además, se han contratado a diferentes empresas privadas desde la Regiduría de Justicia Social y LGBTI para llevarlo a cabo. Ante esto, la conocida asociación que organizaba cada año el Orgullo emitió un comunicado denunciando la privatización y el oportunismo de la Regiduría, aunque fue finalmente incluída en el programa de la verbena que nos quieren vender como Orgullo.
Es más, la defensa que esgrime el ayuntamiento y la responsable del Orgullo, es que se trata de una fiesta que va a atraer el turismo, cuando éste sólo sirve para llenar los bolsillos del Gobierno y los empresarios, y perjudica a la clase trabajadora, a la que se le expulsa sistemáticamente de sus barrios debido a la especulación urbanística relacionada con el turismo masivo. Todo ello lo defiende la misma persona que ha declarado que se puede rentabilizar ver a “dos lesbianas besarse” y que “una persona de pueblo nunca ha visto una lesbiana”. A parte de lo clasista de los comentarios, refleja perfectamente la posición capitalista de lucrarse a costa del colectivo, reduciéndolo a un mero objeto y a un nicho de mercado.
Por otra parte, no podemos olvidar quién está a cargo de la Regiduría de Justicia Social y Feminismo, una policía local que, a pesar de haber entrado en la política institucional, sigue esgrimiendo orgullosa su pertenencia al cuerpo: “Yo sigo siendo policía aunque esté en excedencia”. No debemos olvidar quiénes hicieron las redadas de Stonewall, quienes han aplastado protestas y disparado pelotas de goma, ni tampoco quiénes son los que ejecutan los desahucios y sacan de forma violenta a familias de sus casas.
Por mucho que la Regidora crea que el cuerpo de policía es reformable, no podemos olvidar que dicho cuerpo está separado de la sociedad y que es la fuerza de choque del Estado Capitalista y su gobierno contra los oprimidos, incluído el colectivo LGBTI. Es más, en el último año, el gobierno que saca orgulloso la bandera arcoíris, es el mismo que envía a los policías a apalear al Colectivo LGBTI, tal como vimos en Madrid en la manifestación contra la LGBTIfóbia o como hemos visto recientemente en la manifestación en contra de la transfobia en Barcelona.
Tampoco podemos olvidar que, el mismo día de la Celebración del Orgullo, el gobierno supuestamente más “LGBTIfriendly y feminista” de la historia de España, ha organizado en Madrid la cumbre de la OTAN (Organización del Tratado del Atlántico Norte). La OTAN es una alianza militar entre países imperialistas al servicio de los intereses de éstos, que se dedica a la usura y a la guerra de rapiña en países que subyugan militar o económicamente. En esta alianza, nos encontramos países como Polonia donde existen “zonas de libres de LGBTI” y un gobierno que promueve el discurso de odio. También encontramos el caso de Turquía, país en el cual el colectivo LGBTI no tiene ningún tipo de protección legal para evitar la discriminación.
De hecho, las consecuencias para el colectivo LGBTI de estas guerras imperialistas de agresión son especialmente violentas: la OTAN ha apoyado a grupos paramilitares en Costa de Marfil, Libia y Siria que han torturado y asesinado con impunidad a personas LGBTI. El concepto de la “lucha por la democracia” se utiliza para justificar la explotación imperialista, y la sangre que mancha sus manos es la de la clase trabajadora y los colectivos oprimidos, entre ellos el LBGTI. Por todo esto, es necesario recuperar el papel antiimperialista que ha tenido históricamente la lucha LGBTI, denunciando el lavado de cara de una organización criminal contra la clase trabajadora internacional.
Por todos estos motivos, la juventud revolucionaria, estudiante y trabajadora de Mallorca nos hemos organizado con el objetivo de recuperar el 28 de Junio, día del Orgullo LGBTI, como la jornada combativa y de lucha que realmente es: antirracista y antiimperialista de base, alejada de las instituciones, anticapacitista, transinclusiva y necesariamente anticapitalista.
EL ORGULLO NO ES UNA FIESTA NI UNA CELEBRACIÓN
POR UN ORGULLO ANTICAPITALISTA, DESDE LAS BASES Y COMBATIVO
Adhesiones: