IV.- EL MÓN INTEL·LECTUAL

4.1.- La Historiografia:

1.- Definició i orígens de la Historiografia:

El terme “història” prové del perfecte grec οἶδα (sé, conec per haver vist), l'arrel del qual és *w-, que més el sufix agent -τωρ tenim *wιδτωρ > ἵστωρ (el que coneix o sap). A partir d'ací es forma el substantiu abstracte ἱστορία: “narració del que s'ha vist i, per tant, es coneix”.

A partir de la Ilíada i l'Odissea d'Homer i de Teogonia i Treballs i Dies d'Hesíode, obres on el mite fa galant, on qualsevol ciutadà grec trobava reflectida la història del seu poble i un cúmul d'ideals i valors socials, capaços de satisfer la seua exigència per a comprendre la relació entre l'home i el món, l'home i el suprahumà…

A Milet, d'altra banda, important centre comercial, van confluir circumstàncies diverses que van donar origen al pensament racional: és l'anomenat “pas del μῦθος al λόγος”, a partir del qual es desenvoluparan la filosofia, la historiografia… Però és a partir de la presa de consciència per part dels grecs de la seua pròpia identitat i del naixement i desenvolupament de la πόλις, quan es donaran els orígens d'esta ciència. Al fet que el naixement de la historiografia es donara a Milet està unit a la prosa i al dialecte d'este territori grec: el dialecte jònic. Els primers historiadors, com Hecateo i Heròdot, van elaborar la seua prosa històrica en tal dialecte.

Els primers hòmens que van descriure els llocs per què viatjaven van rebre el nom de logògrafs (escriptors de relats), terme que utilitza Tucídides per a referir-se a certs predecessors que havien preferit guanyar-se el favor del seu auditori a la veritat (escriptors de relats).

Com s'ha dit anteriorment, l'activitat historiogràfica es localitza a Milet, on trobem, entre altres, a Cadme, primer autor conegut, Dionís i Hecateo, en les obres del qual les dades geogràfiques s'acumulaven en àrides enumeracions, encara que és prou interessant la quantitat de material etnogràfic.

 

2.- Principals autors:

2.1.- Heròdot:

Heròdot va nàixer en el 484 a.C. en la ciutat d'Halicarnàs, en la costa d'Àsia Menor. No obstant, seguint la tradició logogràfica va escriure les seues Històries en dialecte jònic. Desterrat pel tirà de la seua ciutat a l'illa de Samos durant deu anys, Heròdot va aprofitar per a recórrer l'Hél·lade, Babilònia, la Còlquide, Siria, Macedònia, Líbia, Cirene i Egipte. Durant el 447 a.C. i el 443 a.C, va anar a Atenes, on es va relacionar amb el cercle intel·lectual de Pèricles; després va ser a Turios, i allí va morir poc després de començar la guerra del Peloponés, l'any 425 a.C. En Turios va escriure la seua obra dedicada en gran part a les guerres mèdiques; la dita obra està dividida en 9 llibres, cada un anomenat amb el nom d'una Musa. En ells es narra amb objectivitat i precisió les Guerres Mèdiques entre Grècia i Pèrsia a principis del segle V a.C., fent especial èmfasi en aspectes curiosos dels pobles i els hòmens tant dels grecs com dels bàrbars, alhora que descriu la història, etnografia i geografia del seu temps.

La composició de la seua obra és de tipus homèric; hi ha contínues digressions, retrocessos, novel·les, etc. La seua metodologia històrica es basa en l'observació personal ὄψις i en l'obtenció de dades a partir de fonts escrites i orals.

L'obra d'Heròdot és considerada una font importantíssima pels historiadors a causa de la seua gran veracitat, per ser la primera descripció del món antic a gran escala i ser al seu torn la primera en prosa grega. Per açò Ciceró el va anomenar pater Historiae (“el pare de la Història”).

2.2.- Tucídides:

L'obra d'Heròdot fou l'antecessora necessària, perquè Tucídides escriguera la seua. La va emprar, d'una banda, de model, i, d'una altra, de contrast.

Tucídides va nàixer cap al 460 a.C. a Atenes. En la guerra del Peloponés, Tucídides fou anomenat estrateg de la ciutat d'Atenes. En el 424 fou condemnat a l'exili durant 20 anys. Este fet li va donar l'oportunitat d'obtindre informació prou completa, procedent de les dos parts en conflicte, que va utilitzar per a compondre la seua Història de la Guerra del Peloponés, en la que narra els esdeveniments ocorreguts entre l'any 431 a.C. i el 411 a.C. Va tornar de l'exili vint anys després, a l'acabar la guerra. Va ser, segurament, llavors quan va començar a escriure la seua obra literària, històrica, vers les dades que ell mateix, durant eixos vint anys fora d'Atenes, va arreplegar. Va morir cap al 396 a.C. sense que li donara temps a completar la seua obra.

L'obra de Tucídides, Història de la Guerra del Peloponés, dividida en huit llibres, es podria fragmentar temàticament en dos: una primera part, on es narren els esdeveniments primers de la primera part de la Guerra del Peloponés fins a la Pau de Nícies, i, una segona part, la narració de la qual comprén la segona part de la Guerra del Peloponés fins a la derrota d'Atenes a Sicília (411 a.C.).

Tucídides marcà distàncies respecte a obres anteriors de la literatura grega per escapar del mite, per no intentar agradar als seus lectors, la qual és una altra gran diferència amb Heròdot, perquè escriu amb la intenció de ser llegit i no sentit.

Tucídides es proposa la recerca de la veritat, criticant la tradició oral sense comprovació; crítica que li fa a Heròdot. Desitja, a més, exposar la veritat de forma senzilla i imparcial. És important la imparcialitat de Tucídides com a historiador, perquè no manipula mai els documents, sinó que els tracta literàriament i tria el que creu més oportú d'acord amb el gènere literari i amb els seus propòsits.

Quant a la seua llengua, escriu en dialecte àtic, però trobem junt amb formes tradicionals àtiques altres innovadores, embolicades en construccions sintàctiques i trets fonètics arcaics, i un vocabulari tret dels tractats hipocràtics, un vocabulari jurídic i un vocabulari molt psicològic. És per tot açò, per la qual cosa afirma escriure per a persones formades i interessades en l'estudi, no en el mer plaer acústic.

2.3.- Xenofont:

Va nàixer a Atenes l'any 428 a.C. Fou deixeble de Sòcrates. Més tard va participar en una expedició mercenària a les ordes de Cir el Jove per a derrotar el germà d'este, rei de Pèrsia, amb el suport d'Esparta. Xenofont va tindre una tendència filoespartana, tant que va ajudar el rei lacedemoni Agesilau; açò li va costar el desterrament d'Atenes. Esparta, no obstant, li va atorgar una propietat en Escilunte, on va viure fins a la derrota dels lacedemonis en la batalla de Leuctra (371 a.C.), dirigint-se primer a Corint i, posteriorment, a Atenes, havent-se anul·lat prèviament l'orde d'exili. Va morir al voltant de l'any 350 a.C. L'obra literària de Xenofont va ser prolífica i de contingut divers, destacant les obres històriques. Es pot establir la següent classificació per temàtica:

a) Obres de caràcter historicopolític: Anàbasi, que al llarg de 7 llibres narra la fracassada expedició en ajuda del príncep persa Cir i la posterior tornada dels mercenaris grecs; Constitució dels lacedemonis, un elogi del sistema espartà; Hel·lèniques, relat històric com a continuació de l'obra de Tucídides sobre la guerra del Peloponés i que va estendre fins a la caiguda de l'hegemonia tebana; Agesilau, un discurs d'elogi al rei espartà, a qui presenta com un capdavanter del panhel·lenisme.

b) Obres de caràcter filosòfic: L'Apologia de Sòcrates reconstruïx la defensa del pensador davant dels jutges, escrita segons alguns autors en resposta a l'Apologia composta per Plató; les Memorables o Records de Sòcrates, en els que mesclen dades proporcionades a partir de la “literatura socràtica” anterior a Xenofont i els propis records de l'autor sobre Sòcrates; el Banquet és també una obra en què introduïx diverses opinions de Sòcrates.

c) Obres didàctiques: La Ciropèdia, novel·la històrica composta per 8 llibres, amb Cir el vell com a protagonista, que conté nombroses opinions sobre la política amb una finalitat moral; el Cinegètic és un tractat de caça, en el que s'insistix en el seu valor educatiu en el desenvolupament del caràcter i com a entrenament per a la guerra; Sobre l'equitació, sobre la mestria de muntar a cavall; Hipàrquic, versa sobre els deures d'un oficial de cavalleria; Hieró, un diàleg sobre la tirania entre Hieró el Vell de Siracusa i Simònides de Ceos; l'Econòmic, un diàleg en què intervé Sòcrates, i en el que es parla de l'economia domèstica; els Ingressos, on se suggerix nous sistemes per a incrementar els recursos públics.

Podem dir, per a finalitzar, que Xenofont va tindre molts lectors en l'Antiguitat per la senzillesa del seu llenguatge i la claredat dels seus pensaments. Va tindre un notable i polifacètic talent, però sense el d'un geni.

 

4.2.- L'Oratòria i la Retòrica:

Orígens i generalitats:

L'oratòria és l'art de parlar amb eloqüència en públic, mentres que la retòrica és la ciència i l'art de donar al llenguatge escrit o parlat la suficient eficàcia per a delectar, persuadir o commoure.

L'afició dels grecs a l'oratòria, enriquida per les especulacions filosòfiques, troba el marc adequat en les noves formes sociopolítiques que, després de les tiranies, es van organitzar com a règims democràtics. Un dels fonaments bàsics de la democràcia és la παρρησία, és a dir, el dret de tot ciutadà a exposar lliurement la seua opinió en les assemblees, tribunals i altres activitats socials.

Tots els tractadistes antics estaven d'acord en què la primera aparició de la retòrica com a art es va donar en la ciutat siciliana de Siracusa, d'on va passar a Atenes en el 427 a.C., per obra de Gorgies. Independentment d'este fet, la vida política i social havia desenvolupat a Atenes una tradició d'eloqüència. Hi havia també una eloqüència només parlada i en gran part improvisada. Després, amb el doble estímul d'una tradició cultural i una preceptiva d'origen sicilià, s'organitza l'oratòria com a art, i per això de caràcter literari, i per escrit després de la seua anterior etapa oral.

En l'època de Pèricles i especialment durant la guerra del Peloponés (431-404 a.C.), confluïxen a Atenes una gran quantitat de personatges procedents de tot el món hel·lènic. Els Sofistes van ser els que, fonamentalment, van portar a terme una verdadera revolució cultural. Hi havia una sèrie d'elements comuns a tots ells:

És a partir de la Sofística quan la Gramàtica entra en el món de l'educació; tenia com a finalitat la correcció i propietat en l'ús del llenguatge.

En els discursos de Gorgies es troben ja els principals elements que després apareixeran en tants i tants discursos fúnebres i laudatoris, començant d'aquesta mena a constituir-se un corpus de tòpics. Al convertir-se l'oratòria en un producte artístic, tota la prosa va quedar impregnada d'elements retòrics; inclús la poesia i, sobretot, el teatre es van veure influïts per este nou art.

A Atenes hi havia moltes ocasions per al desenvolupament de l'oratòria, sobretot de l'oratòria política. En un règim democràtic, en el que cada ciutadà tenia llibertat de paraula i igualtat de drets, la funció de l'eloqüència resultava decisiva, especialment quan el poble atenés, molt sensible a l'encant de la paraula, havia sigut educat per les recitacions dels aedes, les lectures públiques, les discussions sofístiques i les representacions teatrals. Aristòtil va classificar l'oratòria en 3 gèneres:

1. Oratòria política o deliberativa

2. Oratòria judicial o forense

3. Oratòria demostrativa o epidíctica

Demòstenes, Lísies i Isòcrates van ser, respectivament, els representants més destacats en els tres tipus d'oratòria.

A.- Oratòria judicial: Lísies:

Els discursos forenses eren escrits per professionals perquè els pronunciaren els propis interessats. A estos professionals se'ls va denominar logògrafs. El primer a iniciar esta activitat va ser Antifont de Ramnunte, qui pareix que va donar l'esquema que va servir de base als posteriors discursos judicials. Les parts del discurs són les següents:

a) Proemi o introducció (exordium); inclou la captatio benevolentiae.

b) Narració de les circumstàncies i exposició dels fets (narratio).

c) Exposició del tema (constitutio causae).

d) Presentació dels arguments (confirmatio).

e) Refutació dels arguments de l'adversari (refutatio).

f) Ampliació i digressió (amplificatio).

g) Peroració o discurs conclusiu (peroratio).

L'oratòria forense aconseguix la seua cima amb Lísies. Era metec, oriünd de Siracusa, nascut en el si d'una família molt rica. Va rebre a Atenes una educació molt cuidada. Era partidari dels sectors democràtics i als 55 anys, per a mantindre's, va haver de dedicar-se a l'activitat de logògraf. Es conserven una trentena de discursos dels 233 que va escriure (el núm. XII, Contra Eratòstenes, el va pronunciar personalment).

En Lísies es reconeix fàcilment la precisió de la seua interpretació jurídica, l'oportuna selecció i valoració de testimonis, l'habilitat dialèctica de la seua argumentació, la capacitat de centrar el punt jurídic de la causa i presentar-lo amb absoluta claredat. El que és més admirable en ell és l'extraordinària facultat de crear un personatge i de donar-li sentiments, paraules, gestos, etc.… tot perfectament d'acord amb la condició real del seu client. Com ho exigix la seua finalitat, l'eloqüència de Lísies es basa en els fets; s'expressa amb senzillesa, sense adorns: puresa de la llengua àtica, senzillesa de la frase, claredat de conceptes i exposició dels fets, període polit i concís i estil pla.

B.- Oratòria política: Demòstenes:

El màxim representant d'este gènere, i també el major orador de l'antiguitat, va ser Demòstenes (384-322 a.C.). Als 18 anys va aprendre d'Iseu, orador i deixeble d'Isòcrates, els preceptes d'eloqüència judicial per a obligar els seus tutors a tornar-li el seu patrimoni. Però va haver de guanyar-se la vida com a logògraf. Als 30 anys va publicar el seu primer discurs polític. Per esta època, Filip II de Macedònia, en la seua incontenible expansió, tractava de sotmetre tots els grecs. Demòstenes va militar en les files de què volien preservar les tradicionals llibertats polítiques de les poleis gregues. Des de l'any 351 a.C., i durant una dècada, Demòstenes va ser l'ànima de l'oposició a Filip. En estos anys va escriure 4 violentes arengues, conegudes pel nom de Filípiques; amb elles va aconseguir que els atenesos concertaren aliances amb els tebans per a enfrontar-se a Filip, però en la batalla de Queronea del 338 van ser esclafats pels exèrcits macedonis. Pels seus mèrits amb la pàtria es va proposar concedir a Demòstenes una corona d'or; el seu rival polític, Èsquines, es va oposar i en el procés que es va celebrar anys després (330) i que és ben conegut gràcies al magistral discurs Sobre la corona, se li va oferir l'oportunitat de donar un repàs a tota la seua carrera política. Després de la mort d'Alexandre el Gran (323) va revolucionar al poble contra els macedonis. Demòstenes, derrotat i condemnat a mort, va preferir suïcidar-se amb verí abans que caure en mans dels macedonis.

Els antics i moderns l'han considerat com l'orador més important; cap li va avantatjar en la força del seu πάθος, la violència de la seua invectiva i la vehemència encesa de l'expressió en què vibren els seus sentiments. Demòstenes conquista i captiva a l'oient no per la seducció de la paraula com a tal, sinó per atraure'l per mitjà de la persuasió. L'estil de Demòstenes sintonitza molt bé amb el que diu, la qual cosa no implica que no existisca elaboració ni estudi previ; al contrari, a pesar de la impressió de sinceritat i d'espontaneïtat que deixa en l'oient, revela un atent estudi i una gran atenció. És un estil vigorós i sever.

Però si tots estan d'acord en l'excel·lència de l'orador, com a home polític ha sigut motiu de discrepàncies. Uns l'han vist com un home fora del seu temps, altres el consideren un polític ingenu. Però no han tingut en compte la realitat històrica que condicionava l'actitud de l'orador. En el moment en què Atenes desapareix de la història, Demòstenes entrega al futur un testimoni de grandesa moral, de coherència i dignitat, que atrau almenys el respecte de tots.

C.- Oratòria demostrativa: Isòcrates:

Este tipus d'oratòria està pitjor representat que els dos anteriors, encara que és molt popular i conegut en el s.V a.C: per la seua vinculació a les grans solemnitats públiques. El seu major cultivador va ser Isòcrates (436-338). Va ser deixeble d'importants sofistes, com Gorgias. Va exercir la logografia durant la primera dècada del s.IV a.C. Va crear una famosa escola de retòrica on va sorgir tota una plèiade de grans personalitats, no sols literàries, sinó també polítiques. L'activitat d'Isòcrates ha de ser prevista en la doble faceta d'assagista polític i de mestre i teòric de retòrica.

El seu interés per la política comença amb el Panegíric (380), discurs fictici per a ser recitat en els jocs olímpics. En ell es mostra partidari que Esparta i Atenes dirigisquen una gran confederació contra l'enemic comú, l'imperi persa. En el 357 va escriure l'Areopagític, on reprén el tema del panhel·lenisme, de l'hegemonia d'Atenes i de la lluita contra els perses. Ara bé, com les condicions externes i internes d'Atenes impossibilitaven l'empresa, es va tornar llavors cap a Macedònia, on el rei de la qual, Filip, havia consolidat el seu imperi. Isòcrates va veure en ell el cabdill somiat durant tant de temps. Testimoni d'açò és el Panatenaic (339), publicat molt poc abans de la seua mort, i que constituïx quelcom així com el seu testament polític.

Va ser el pare d'una παιδεία més realista i accessible que la de Plató, i més literària que la d'Aristòtil, i que va constituir el nucli de l'ensenyança retòrica. El programa teòric de la seua ensenyança s'exposa en Contra els sofistes (390), manifest de la seua escola en contra dels seus rivals, dels que es distingia perquè col·locava l'eloqüència al servici de nobles ideals cívics i polítics, enfront de la indiferència ètica i el relativisme sofístic dels seus contraris.

Isòcrates fou, potser, el pensador polític més influent del s.IV, però sobretot va ser un gran artista de la prosa grega a què va portar al més alt grau de perfecció, seguint la tradició del seu mestre Gorgies, i la va dotar d'una estructura amb ritme propi, mescla de poesia i prosa. És una prosa autènticament musical i poètica. Considerant l'evolució posterior de la retòrica, tant grega com llatina, s'apreciarà en la seua justa mesura l'enorme importància d'Isòcrates en este camp.

 

4.3.- El Drama:

1.- El Teatre i els festivals dramàtics:

A) Caràcter general:

Els Festivals Dramàtics estaven especialment relacionats amb el culte de Dionís a Atenes. Hi havia dos festivals: Les Lenees (a finals de Gener: Gamelió) i les Grans Dionisies (a finals de Març: Elafebolió), sota la direcció de l'Arcont Basiléus i de l'Epònim, respectivament. Els drames es representaven en el teatre de Dionís. Els concursos dramàtics es prolongaven durant tres dies i la sessió s'obria amb una comèdia. Generalment, s'admetien tres poetes còmics i tres tràgics en el concurs. Però mentres cada còmic només representava una comèdia, el tràgic presentava quatre obres: una Tetralogia (3 obres tràgiques més un Drama satíric

B) Representació, auditoris i admissió:

El poeta que desitjava entrar en el certamen, ho sol·licitava a l'arcont, qui, si l'acceptava, li concedia un cor: posava a la seua disposició un coreg i tres actors. El deure del coreg era proveir l'ensinistrament, vestits i pagament al cor. La coregia era una de les litugies. Segons pareix també l'Estat pagava als actors, els que eren instruïts pel poeta mateix.

El dret d'admissió a l'auditori, en principi, era il·limitat i el seu preu solia ser de dos òbols, però l'Estat donava entrada gratuïta als ciutadans més pobres. Els seients davanters estaven reservats a les grans personalitats.

C) Edificis teatrals:

En els últims teatres de pedra, que prompte van reemplaçar els primitius edificis provisionals de fusta, hi ha quatre parts principals: el “Théatron” (o auditori), la “Orquestra” (pista circular destinada al cor), el “Proskenion” (escenari) i, darrere, es trobava la “Skené” (construcció de fons de dos o tres pisos).

D) Màquina teatral:

Entre els recursos escènics usats han de mencionar-se: la “Ekkyklema”, xicoteta plataforma sobre rodes, que representava els interiors de la casa, la “Mechané”, espècie de grua, per mitjà de la qual les deïtats o altres personatges eren alçats sobre l'escenari (deus excàbria), el “Theologeion”, alta plataforma, on solia aparéixer un déu portant un missatge i màquines diverses de trons i rellamps.

E) Disfresses dels actors:

Quant a les disfresses, solien omplir-se el cos de postissos, i per a augmentar la seua estatura usaven un calçat o botes de soles molt grosses (coturns), una màscara (prósopon) i una peluca. La vestidura normal era el χιτῶν. La tela tenia colors vius per als personatges magnífics, i colors més sobris per als humils, i era negra per a les figures luctuoses o afligides. Els déus apareixen amb atributs simbòlics.

F) Actors, cors:

El nombre d'actors era de tres (a partir de Sòfocles), hòmens tots, a vegades s'usava un quart actor. El cor de la tragèdia, que al principi era de dotze membres, va augmentar a quinze amb Sòfocles. El de la comèdia era de 24. En estos s'inclou al director del cor (corifeu).

2.- La Tragèdia:

Quan parlem de tragèdia grega ens basem quasi exclusivament en les obres conservades dels tres grans tràgics: set obres d'Èsquil, set de Sòfocles i dèsset més un Drama Satíric d'Eurípides.

Les parts de la tragèdia són: Pròleg (precedix a l'arribada del cor), Pàrodos (cant d'entrada del cor), Estàsimos (cant del cor quan està en l'orquestra, separa els diversos episodis), Episodi (part dialogada), Èxode (última part i eixida del cor).

La base de la llengua de la tragèdia és l'àtic, que es mescla amb elements lingüístics d'altres dialectes i gèneres. De totes maneres no cal oblidar que la llengua de la tragèdia és una llengua artística, artificial, no parlada. Sobre l'estil, cal destacar l'evolució d'un llenguatge ampul·lós cap a un llenguatge més senzill i quotidià.

La tragèdia grega més antiga que posseïm és d'Èsquil, però abans d'ell va haver-hi altres predecessors, com Tespis. No obstant, de qui conservem tragèdies completes és d'Èsquil, Sòfocles i Eurípides.

1.- Èsquil (525-455 a.C.):

Èsquil, primer gran poeta tràgic, va nàixer a Elèusis (525 a.C.), en el si d'una família noble. Va viure grans i transcendentals moments de la història de la seua pàtria, com les Guerres Mèdiques. Va visitar Siracusa, invitat pel tirà Hieró; i pareix que va morir en Gela l'any 456/455 a.C.

La seua dedicació al teatre va ser primerenca i una constant en la seua vida. Va aconseguir tretze victòries i la primera fou amb l'obra Els Perses.

Se li atribuïxen noranta tragèdies, però només conservem set. Les seues obres estan agrupades en trilogies unides per la matèria que tracten. En les seues obres demostra el més alt sentiment religiós i patriòtic, embolicat en un to solemne i majestuós. A més, en el teatre d'Èsquil ressona en cada moment la guerra i els horrors i misèries que comporta. Els seus personatges són déus o grans herois. Altres aspectes importants són la representació de les passions més nobles, el llenguatge elevat i la magnificència de l'espectacle.

Les seues obres conservades són: Els Perses, Set contra Tebes, Les Suplicants, Prometeu Encadenat, i la trilogia L'Orestíada, que inclou les obres: Agamèmnon, Coéfores i Eumènides.

2.- Sòfocles (496-406):

Sòfocles va nàixer en el demo atenés Colon Hípic. Conviu amb les Guerres Mèdiques, amb la conformació i consolidació de l'Imperi àtic, amb la Guerra del Peloponés, etc. Fou, docs, Sòfocles testimoni ocular dels temps més esplèndids i de les més belles gestes de la seua pàtria, però també dels pitjors dies d'Atenes.

Va ser un apassionat de la seua pàtria, Atenes; així ho demostra la seua intensa participació en la bona administració. A més, fou un home obert i procliu a la comunicació i relacions humanes.

Se li atribuïxen cent trenta tragèdies aproximadament, però només queden set; va obtindre vint-i-quatre victòries. Ha sigut durant molts anys el tràgic grec preferit, però també el menys comprés. Sòfocles posa a l'home com a centre de tot, creu en la importància de l'home i en la seua grandesa. El seu teatre és un teatre de la soledat de l'heroi. Amb Sòfocles comença un procés d'humanització que culminarà amb Eurípides. La seua obra constituïx el més clar exponent del patiment humà, tant de físic com moral. Se li atribuïxen les innovacions dins del gènere, com la renúncia a les trilogies i la preferència per obres sobre personatges individuals, la introducció dels tres actors, elevació del nombre de coreutes (components del cor) de dotze a quinze.

Les seues obres són: Àyax, Traquinies, Antígona, Èdip Rei, Electra, Filoctet i Èdip en Colonos.

 

3.- Eurípides (485-406):

Eurípides va nàixer en el si d'una família noble terratinent de l'illa de Salamina cap a l'any 485 a.C. Des de molt jove es va mostrar ja partidari de la lectura i la poesia, així la seua vocació s'anava encaminant. De la seua vida sentimental se sap que es va casar dos vegades i va tindre tres fills; el més jove d'ells representaria després algunes de les seues obres.

Eurípides es va mostrar sempre preocupat pels corrents culturals i ideològiques més avançades. Al contrari que els seus dos grans predecessors, no va participar en la vida política de la polis atenesa. Va viure, docs, apartat en la seua biblioteca personal (fet excepcional) en l'illa de Salamina.

Va escriure noranta-dos peces, encara que només es conserven dèsset tragèdies més El Ciclop, únic drama satíric conservat.

Obert a totes les influències que coincidixen més o menys amb les dels primers sofistes, el seu teatre és un reflex d'idees i problemes nous. En les seues obres s'exposen problemes molt pròxims a la realitat. Els seus herois són presa de totes les debilitats humanes, obeint uns a les seues passions, altres al seu interés personal. Així se li ha anomenat “el tràgic de les passions”. També s'ha dit d'ell que és el filòsof de l'escena, on discutix règims polítics, l'ambició, la guerra i altres problemes del seu temps: l'educació, la virtut, els mites, els déus, etc. Les seues aportacions al gènere dramàtic són: el desenvolupament de l'acció, efectes forçats, augment dels personatges, alliberament de la música, etc.

Les seues obres són: Alcestis, Medea, Els Heraclides, Andròmaca, Hipòlit, Les Suplicants, Electra, Les Troianes, Hèracles, Ifigènia entre els Taures, Hècuba, Hel·lena, Ió, Les Fenícies, Ifigènia en Àulide, Les Bacants, Orestes. A més el drama satíric El Ciclop i la dubtosa Reso.

E) El Drama Satíric:

A la representació de les tres tragèdies s'unia la d'un drama satíric, que deu el seu nom a un cor de sàtirs, que formaven el seguici de Dionís. És una obra burlesca en connexió amb les festes dionisíaques i les llegendes heroiques i servia per a descarregar la tensió acumulada per les tres tragèdies. Per tant, els mateixos autors tràgics eren els que componien estos drames. Només ens queda El Ciclop d'Eurípides i part dels rastrejadors de Sòfocles, i altres fragments.

3.- La Comèdia:

El seu reconeixement oficial va tindre lloc a Atenes cap al 486 a.C., data en què l'arcont va concedir per primera vegada un cor per a esta forma de drama.

En general, la comèdia gaudix de molta més llibertat que la tragèdia i no seguix tant la tradició. En la comèdia l'incident més inesperat és el més divertit. La comèdia és, d'altra banda, el document literari més important de la realitat històrica del seu temps, a més s'ocupa de la vida quotidiana i de la gent senzilla.

Al contrari de la tragèdia, la comèdia resistirà més temps, renovant-se en la denominada Comèdia Nova (finals del s. IV a.C.), que influirà decisivament en la comèdia llatina (Plaute i Terenci).

Els orígens de la comèdia ens resulten més foscos que els de la tragèdia. Per a Aristòtil l'origen està en aquells que entonaven els cants fàl·lics (“falliká”), derivant la seua procedència del seguici (“kómos”) o festes populars en honor del déu del vi, Dionís.

Una comèdia sol estar composta de dos mitats, assenyalades per la divisió que fa la Paràbasi del cor, durant la qual se suspén l'acció. Esta comença amb una despedida dels actors, i llavors el cor, sense màscares, es dirigix al públic directament, expressant opinions del mateix autor.

La Comèdia Àtica és la comèdia antiga per excel·lència, encara que la divisió en tres etapes (antiga, mitja i nova) no siga molt clara.

1.- Aristòfanes (c.445-c.338 a.C.) i la Comèdia Antiga:

A més d'Aristòfanes, altres autors còmics són Crates, Frínic, Ferécrates, Cratí i Éupolis; però se sap molt poc d'ells.

Aristòfanes va nàixer al peu de l'Acròpolis i, probablement, va beure en el seu cercle familiar l'art de compondre comèdies.

D'Aristòfanes conservem onze comèdies. La seua obra és eminentment política (en contra d'una política bel·licista) i té com autèntica inspiradora a Atenes. Les seues obres tracten temes quotidians i de la seua actualitat (la guerra, l'educació, la crítica literària, les reformes polítiques i socials, etc.); però tot això vist des d'una òptica satírica i burlesca.

Aristòfanes sap adaptar l'àtic del seu temps a les més diverses exigències per mitjà de neologismes, innovacions, cridaneres construccions sintàctiques, baixant a la més crua vulgaritat o ascendint a la més exquisida finesa.

Les seues obres conservades són: Els Acarnienses, Els Cavallers, Els Núvols, La Pau, Les Aus, Les Vespes, Lisístrata, Les Tesmofòries, Les Granotes, Les Assembleistes i Pluto.

2.- La Comèdia Mitjana:

En realitat, les dos últimes obres d'Aristòfanes (Les Assembleistes i Pluto) pertanyen ja a este tipus de comèdia, que es caracteritza per temes com, per exemple, el menjar, el sexe, la paròdia de doctrines filosòfiques i temes literaris o mitològics i de la vida mateixa. Els seus autors més destacats són: Alexis, Eubul i Anaxàndrides. Però d'esta comèdia es conserva i se sap molt poc.

Este tipus de comèdia s'obriria amb la representació de Les Assembleistes fins a la posada en escena de La Còlera de Menandre, autor que marcarà el principi de la Comèdia Nova.

3.- Menandre (342-293 a.C.) i la Comèdia Nova:

En esta època, els escriptors se centren més en el ser humà, la vida es fa més aventurera i predominen els temes d'amor, aventures i intrigues. És una comèdia de costums burgesos. D'altra banda, el cor perd la seua funció dramàtica i només servix per a dividir els diferents actes de les obres.

Els poetes més destacats són Dífilo, Filemó i, sobretot, Menandre. Este reflexa influències dels nous sistemes filosòfics: epicureisme i estoïcisme. Així, les seues comèdies aborden l'estudi de caràcters i se'ns mostra com un descobridor de la vida íntima de l'home.

De Menandre a penes se sap res, excepte que va nàixer en el si d'una família noble atenés entorn de l'any 342 a.C. i que va morir prop del 293 a.C. Pareix que també es va iniciar en este art des de molt jove; així, hauria guanyat la seua primera victòria amb uns vint anys amb l'obra La Còlera.

De la seua obra literària poc és el que coneixem, uns quants títols i alguns fragments. Són El Misàntrop, La Samia, L'Esquilada i L'Arbitratge, les obres que millor se'ns han conservat.