III.- DÉUS, MITES I RITUS

3.1.- Déus i festivitats ateneses: Panatenees i Grans Dionísies:

1.- Orígens de la religió grega:

Es pot afirmar que tota religió sorgix de les múltiples interpretacions que els hòmens fan de les diverses manifestacions de la naturalesa, les causes dels quals desconeixen. Els primitius pobladors que en un principi habitaven el que hui es coneix com Grècia tenien unes creences de caràcter “ctònic” (terrestre); en canvi, el poble indoeuropeu que va arribar a Grècia després de diferents migracions creia en divinitats “celests”, i era de marcat caràcter patriarcal. De la fusió d'estos pobles distints i de les seues distintes creences va nàixer la religió grega, que podem considerar com plenament consolidada ja en època micènica (2a mitat del 2n mil·lenni a.C.). A pesar de tot, al llarg de la història, la religió grega va experimentar diversos influxos de les creences d'altres pobles, com els fenicis, egipcis, perses, etc.

Tot este conglomerat heretat de creences es va expressar i va canalitzar a través dels mites, que eren de tractament lliure. És a dir, la religió grega no era dogmàtica, sinó que cada un podia interpretar i recrear els mites.

L'home grec, docs, tenia la idea que existien uns déus immortals, que estaven en possessió d'una força sobrenatural i que, a més, eren antropomorfs. Esta concepció va quedar vinculada a una sèrie de personatges que estaven lligats genealògicament (Zeus, Hera, Atenea, Apol·lo…), figures que van consolidar els grans poetes com a Homer i Hesíode (en la seua obra Teogonia).

2.- El Panteó Olímpic clàssic:

En època clàssica, la família olímpica formava el nucli del panteó grec, encara que cada ciutat introduïa les seues variants. A cada un d'estos déus se li atribuïen unes funcions i un àmbit.

Segons la tradició, els déus olímpics eren dotze: Zeus, Hera, Atena, Hefest, Ares, Afrodita, Apol·lo, Àrtemis, Demèter, Hèstia, Posidó i Hermes. Sovint apareix Dionís en compte d'Hèstia en les llistes antigues. Estos eren els déus que habitaven en la muntanya Olimp. A més, es farà menció a Hades, que habitava en els inferns.

- Zeus (Ζεύς): és anomenat “pare de déus i hòmens”. És el més important, i amb ell estan emparentats els altres déus. Té el poder del món, encara que simbòlicament el compartix amb els seus germans Posidó i Hades. Pròpiament és el déu del cel i té en el seu poder el raig, el tro i el rellamp, així com la pluja, etc. És el protector dels juraments, de les lleis de l'hospitalitat i de la justícia. De la seua unió amb deesses van nàixer molts altres déus, i amb dones mortals molts semidéus i herois.

- Posidó (Ποσειδών): germà de Zeus, és el déu del mar, simbolitzat pel trident. Així mateix pot provocar terratrémols. Se'l representa com un déu violent i sovint poc amic dels hòmens.

Conta la mitologia grega que Posidó va rivalitzar amb la deessa Atena pel patrocini de la ciutat d'Atenes. Este, clavant el seu trident en l'Acròpolis, va regalar a la ciutat una font d'aigua marina, que va estar a punt d'inundar la ciutat; en canvi, Atena va regalar als ciutadans un olivera. Va ser la deessa la triada per tan enginyós regal, no sols per les olives que dóna com a fruit, sinó pel resultat de la seua premsa, “l'oli”, producte tan apreciat pels grecs, que feia junt amb el vi diferenciar-se dels “incivilizats” βάρβαροι.

- Hades (Ἅιδης): germà de Zeus, és el déu del món subterrani, i, per tant, de l'Infern i guardià dels morts. Se'l representa ombriu i trist. Com a posseïdor de tot el que hi ha baix terra (incloses les riqueses) té el sobrenom de Plutó (“el ric”). La seua esposa, Persèfone, és la filla de Demèter, que va ser raptada per este, quan ella arreplegava flors en un prat.

- Hera (Ἥρα): germana i esposa de Zeus. És la protectora del matrimoni, i representa els drets de la dona com a esposa. El seu símbol és el paó. Va tindre diversos fills amb Zeus; però, com a represàlia a la concepció d'Atena per Zeus, Hera va tindre a Hefest sense la intervenció de pare.

- Demèter (Δημήτηρ): també germana de Zeus. És la deessa dels cereals i de la fertilitat de la terra. A ella estan consagrats els “misteris d'Eleusis”.

- Hèstia (Ἑστία): germana també de Zeus. És la personificació del foc de la llar. No té mites propis, encara que era molt venerada en totes les cases i temples.

- Atena (Ἀθηναῖα): és filla de Zeus, nascuda revestida amb tota la seua armadura del seu cap després d'engolir-se a Metis. És protectora d'Atenes i deessa de la guerra en el seu aspecte tècnic. També és la deessa de les arts, de l'artesania en general i de la cultura. És, per tant, una de les deesses més important de Grècia. També es anomenada Πάρθενος (“Mare de Déu”). És, a més, la deessa protectora de la ciutat d'Atenes, a qui està dedicat el monument més important de l'Acròpolis, el “Partenó”, obra de Fídies en època de Pèricles, enfront del qual es trobava una gran estàtua de la deessa.

- Apol·lo (Ἀπόλλων): és també un dels déus més importants. Fill de Zeus i Leto i germà bessó d'Àrtemis, nascuts ambdós en l'illa grega de Delos. Es anomenat també Febus (“el de la llum”). És el déu de la música i de les arts, així com el de la llum, la medicina i de l'art de l'endevinació; d'ací que hi haguera un oracle dedicat a ell a Delfos.

- Àrtemis (Ἄρτεμις): germana bessona d'Apol·lo. És la sobirana de les muntanyes i deessa de les feres salvatges, encara que se la representa com a caçadora. Igual que Atena és la deessa de la virginitat, encara que també protegix els parts. Els seus símbols són l'arc i el carcaix replet de fletxes.

- Hefest (Ἥφαιστος): fill d’Hera, encara que esta al poc de nàixer per la seua coixera i la seua lletjor el va tirar fora de l'Olimp a l'Oceà, on Tetis el va rescatar. És el déu del foc i del treball. Encara que és un déu, se'l representa lleig i coix.

Hefest és relacionat amb el foc i els oficis de ferreria i metal·lúrgia, i era fama que tenia la seua farga baix volcans com l'Etna a Sicília.

- Dionís (Διόνυσος): fill de Zeus i Sèmele, encara que va nàixer de la cuixa de Zeus després de convertir en cendres a esta. És el déu del vi i, també, de l'alegria. Va arribar a ser molt important a Grècia, i a ell estan dedicades principalment les representacions teatrals. Es anomenat també Bacus. En certa manera provoca, també, la inspiració poètica i l'orgiàstica. Està en connexió amb el culte a la fertilitat i, com a tal, és representat amb un fal·lus en les processons dedicades a ell (Falofories). És acompanyat per les mènades o bacants i per sàtirs.

- Ares (Ἄρης): déu de la guerra en el seu aspecte més brutal i irracional, i també de la mort violenta. Gaudia de poca simpatia entre els grecs. Era fill de Zeus i Hera. És representat armat amb casc, llança i escut.

- Hermes (Ἕρμης): fill de Zeus i Maia. És el missatger dels déus, protector de la gimnàstica i, en part, de la música. És el déu del comerç, dels viatges i, en certa manera, protector dels lladres. Només Hermes podia accedir lliurement a l'Olimp, a la Terra i als Inferns, fins on escortava els difunts (Hermes psicopompos). Els seus atributs són un caduceu i una taleca amb diners.

- Afrodita (Ἀφροδίτη): filla de Zeus i Dione en unes versions, i d'Urà en altres (la versió més popular i acceptada), després que Cronos, pare de Zeus, tallara els genitals amb una gran falç a son pare Urà i els tirara al mar, naixent de la bromera creada pel semen en la costa de l'illa de Xipre; és al que al·ludix el seu nom “nascuda de la bromera”. És la deessa de l'amor, de la bellesa i de la fecunditat. Se'l representa com una donzella jove, bella i, generalment, nua.

3.- Festivitats ateneses: Panatenees i Grans Dionísies:

Les Panatenees era una de les principals festes religioses d'Atenes i de la regió de l'Àtica, en general, en honor de la deessa defensora de la ciutat, Atena.

Existien, en primer lloc, les “Panatenees” o les “xicotetes Panatenees”, que se celebraven cada any en ple estiu, a partir del dia 28 del mes d'Hecatombeó. Però des del 566 a.C. també tenien lloc cada quatre anys les “Grans Panatenees”, en les que participava tota l'Àtica i que estaven precedides per uns jocs.

Els jocs panatenaics eren només un dels grans esdeveniments esportius de caràcter religiós que tenien lloc a Grècia. També estaven els jocs pítics de Delfos, els ístmics de Corint, els nemeus de Nemea i els olímpics d'Olímpia. Estos eren panhelénicos, mentres que els panatenaics eren exclusius de la població àtica.

A Atenes, les competicions començaven 5 dies abans de les Panatenees amb la cerimònia de prestació de jurament tant pels participants com pels jutges; a continuació venien els certàmens de poesia i música. Els tornejos musicals tenien lloc en l'Odeó, el teatre cobert situat junt amb el de Dionís.

Quant a les proves atlètiques, en un principi, van ser concebudes com una forma d'ensinistrament per a la guerra. Els participants es dividien en tres grups en funció de la seua edat: “imberbes” (entre 12 i 16 anys), “jóvens” (16 a 20) i “majors” (més de 20). Les dos primeres categories competien durant el segon dia del festival, però probablement només en cinc disciplines: carrera de velocitat, pentatló, pugilat, lluita i pancraci.

Al matí següent tots els que prendrien part en les competicions esportives per a hòmens anaven en processó a l'àgora; s'oferien sacrificis i s'elevaven pregàries, tant públiques com privades.

Els jocs per a adults començaven amb la carrera en l'estadi (stadion), una prova de velocitat de 184 m. La seguien les proves de llarga distància, de 20 o 24 estadis (3.680 o 4.416 m.). La tercera prova de pista, l'hippios, era una carrera de mig fons de sis estadis (una miqueta més d'1.000 m.). Els atletes competien despullats i els vencedors rebien en premi el costós oli d'oliva produït en l'Acadèmia.

El pentatló era una prova combinada formada per llançament de disc, llançament de javelina, salt de longitud, carrera de velocitat i lluita.

En la lluita (palaio) l'objectiu era tirar el contrincant al sòl. El combat era continu fins que un dels dos aconseguia derrocar a l'altre tres vegades.

El pancraci (pankration), combinació de lluita i pugilat, durava fins que un dels contrincants es donara per vençut. Es permetia quasi tot, només estava prohibit mossegar i arrancar parts del cos.

En ambdós estils de lluita, els contendents s'untaven prèviament el cos amb oli i després l'empolvoraven amb arena fina.

Però el pugilat era el més perillós d'estos tipus de combat. Els púgils, amb les mans embenades amb tires de cuiro, podien colpejar-se on i com volgueren. Únicament es prohibia afonar els polzes en els ulls de l'adversari. Es guanyava per fora de combat. A vegades acabava amb la mort d'un dels dos púgils; en tals casos s'adjudicava el premi al difunt, i al seu adversari se li prohibia per a tota la vida participar en eixos jocs.

Un altre tipus de carrera era la carrera amb armadura (hoplitodromos). Els participants havien de córrer amb casc, gamberes i escut, però a banda d'això nus.

En el quart dia de les Panatenees, els jocs es traslladaven extramurs, a un camp apropiat prop de la costa. Allí tenien lloc distintes competicions eqüestres. Hi havia carreres de carros amb dos (bigae) i quatre cavalls (cuadrigae).

Les competicions dels primers quatre dies de les Panatenees estaven obertes als forasters, però el quint es dedicava a proves per equips restringides a les 10 tribus ateneses. Entre elles hi havia un concurs de força i bellesa masculí.

El quint dia de les Panatenees se celebrava una festa nocturna amb música, cant i ball. A l'alba s'oferia en l'Acadèmia un sacrifici en honor d'Atena i Eros, i el foc sagrat era portat en una carrera de torxes, que eixia de l'Acadèmia i anava fins a l'altar d'Atena en l'Acròpolis.

Els preparatius de part d'este festival començaven fins a nou mesos abans. La sacerdotessa d'Atena i les arréfores (quatre xicotes de família noble) muntaven un teler per a teixir el nou peple per a Atena, protectora de la ciutat i se substituïa cada any.

L'endemà es mamprenia una processó, al despuntar l'alba, encapçalada per les arréfores, que portaven el peple, junt amb la sacerdotessa i un gran seguici de dones que portaven regals. A continuació anaven els oficiants dels sacrificis i els animals per a l'hecatombe (100 vaques i algunes ovelles). Darrere anaven els metecs, els guanyadors de les competicions, els músics, etc.

La processó discorria per l'ampla Via Panatenàica i travessava l'àgora cantant himnes a Atena, per a pujar al gran altar de la deessa, situat en l'Acròpolis enfront de l'Erecteion. Se li entregava el peple a la deessa Atena i es concloïa amb uns sacrificis en honor seu.

L'endemà es dedicava a dos esdeveniments: la carrera dels apobates (carros ocupats per un auriga i un guerrer amb armadura completa) i les regates; però poc se sap de tal competició.

L'endemà, l'últim del festival, es dedicava a l'entrega de premis.

Les Grans Dionísies se celebraven en el mes d'Elafebolió (març-abril), a principis de la Primavera, quan el mar era navegable, per la qual cosa aliats i estrangers podien acudir a Atenes.

Este gran festival, dedicat al déu Dionís, i que atreia gents de tot l'orbe grec, inclús no grec, començava amb una processó, on es conduïa els animals que serien sacrificats. Els jóvens es disfressaven de sàtirs i ballaven emmascarats, mentres el cor cantava. Una vegada realitzats els sacrificis se celebraven banquets amb la carn, corria el vi i la gent passava la nit ballant i cantant borratxa pels carrers, al so d'arpes i flautes.

A mitjan s.VI a.C. es va afegir un nou element: fins llavors el festival incloïa escenes dramàtiques, representades en públic per un cor, però cap al 534 a.C. un home anomenat Tespis va mantindre un diàleg amb el cor, utilitzant diverses màscares i representant diferents papers. Era el naixement del teatre grec.

Cap al 500 a.C., les representacions duraven quasi tot el dia i estaven a càrrec de dos actors i el cor. Consistien en tres tragèdies consecutives (trilogies) seguides per un drama satíric. Posteriorment, en el 486 a.C. es va afegir una comèdia. Estes representacions van aconseguir una enorme popularitat i la gent acudia en massa.

Este concurs dramàtic, ja en època clàssica, es prolongava durant quatre dies dels cinc que durava el festival (durant la guerra del Peloponés es van reduir a tres) i la sessió s'obria amb una comèdia. Generalment s'admetien tres poetes còmics i tres tràgics en el concurs. Però mentres cada còmic només representava una comèdia, el tràgic presentava quatre obres: una Tetralogia (3 tragèdies més un Drama satíric).

Originàriament les obres es representaven en l'àgora, però en la primera mitat del s. V a.C. es va optar per l'espai situat als peus de l'Acròpolis, on es formava un auditori natural. A poc a poc es van introduir millores fins a convertir-lo en el primer teatre del món. Es va passar, docs, d'uns primers teatres edificats amb fusta als teatres de pedra, com el que es conserva a Epidaure.

El poeta que desitjava entrar en la competència, ho sol·licitava a l'arcont, qui, si l'acceptava, li concedia un cor: posava a la seua disposició un coreg i tres actors. El deure del coreg era proveir l'ensinistrament, vestits i pagament al cor. La coregia era una de les litúgies. Segons pareix també l'Estat pagava als actors, els que eren instruïts pel poeta mateix.

El dia abans de l'actuació, tots els coregs i els seus equips teatrals desfilaven davant del públic. A continuació, deu jutges eren triats per sorteig, un per cada tribu, els que, una vegada acabades les representacions, dictaminaven un veredicte i anomenaven el guanyador.

L'entrada al teatre costava dos òbols, l'equivalent a un dia de salari de la gent humil. El públic estava compost generalment per hòmens. Pareix que les dones anaven al teatre en el s. IV a. C., però no està clar en quin moment del s. V a.C. va començar a permetre-se'ls l'assistència. Entre el públic es distribuïen vi i dolços, i l'audiència menjava i bevia durant les representacions.

3.2.- Misteris i oracles: Eleusis i Delfos:

Junt amb una religió que podríem denominar oficial, caracteritzada pels distints cultes i festivitats que les ciutats atorgaven als déus (normalment cada ciutat tenia un déu o un heroi protector), com van ser els festivals teatrals, les competicions gimnàstiques, … trobem una altra religió paral·lela de tipus popular en què participaven les classes més baixes. Evidentment el poble també participava en el teatre i en l'esport, però es pot parlar d'una sèrie de cultes en què les dites classes més baixes participaven d'una forma majoritària en oposició a altres, considerats aristocràtics.

A) Una de les característiques de la religió grega és l'abundància d'Oracles, llocs en què un déu responia als hòmens sobre preguntes de distint tipus.

El més important d'estos oracles va ser el d'Apol·lo a Delfos. En ell una pitonissa, assentada en un trípode, després d'escoltar la pregunta d'un consultant, entrava en èxtasi inspirat per Apol·lo, el qual emetia la seua resposta profètica a través d'ella. Esta resposta era al seu torn interpretada i posada per escrit (o dita de paraula) per uns sacerdots. A canvi d'estes respostes s'oferien regals i donatius a Apol·lo, amb la qual cosa es va aconseguir que Delfos fóra un dels llocs més bell i ric de l'època.

Al principi estes consultes se celebraven una vegada a l'any, a principis de la Primavera. Era quan Apol·lo inspirava la sacerdotessa. Fora d'eixe dia estava castigat, sota pena de mort, acudir al santuari. Després les consultes van ser una vegada al mes i, finalment, en nombroses ocasions, a excepció dels mesos d'hivern, durant els quals estava absent Apol·lo.

La consulta a l'oracle implicava el previ sacrifici d'una cabra. Els consultants, a continuació, feien les seues preguntes, que eren contestades per la pitonissa i interpretades i posades per escrit pels sacerdots. És destacable el fet que les respostes, donades en versos hexàmetres, mai s'equivocaven, a causa de la deliberada ambigüitat d'estes.

La funció de pitonissa només podia ser desenvolupada per una dona que era triada entre les de Delfos i havia de tindre més de 50 anys, ser d'origen honest i de vida impecable. El seu trage era el de les donzelles. No obstant, paradoxalment, només als hòmens els era permés interrogar a l'oracle, i havien de preparar-se per a això per mitjà de l'oració i oferint sacrificis prèviament. Disposada la Pítica, per mitjà de tres dies de dejuni, i abans d'assentar-se en el trípode, es banyava en la font Castàlia, bevia de les seues aigües i mastegava les fulles de llorer.

Delfos va tindre una enorme importància a Grècia, pel seu prestigi, i va arribar a ser considerat el centre del món. La fama d'este Santuari va sobrepassar les fronteres del món grec, i ja en l'Antiguitat, reis d'estirp estrangera van preguntar al seu oracle i el van obsequiar amb llarguesa. Cada ciutat grega tenia allí el seu tresor, artístics edificis on depositaven els objectes votius i l'erari públic o particular enviat a Delfos, ja per a ofrenar-los a Apol·lo o per a posar-los davall la seua protecció.

No obstant, va ser decaient a poc a poc a causa dels avatars polítics, arribant a ser clausurat en època cristiana. Eren famoses les frases escrites en les parets del seu temple, com: “Res en excés”, “No s'aproxime ací qui no siga pur”. Velles sentències que es relacionen amb les lleis morals més que amb les socials. Però la inscripció apol·línia per excel·lència és: Γνωθι σεαυτόν (“coneix-te a tu mateix”), que més que una invitació a la introspecció era una representació de la diferència entre déus i hòmens.

B) D'altra banda estaven les Religions Mistèriques, que es caracteritzaven per la relació individual entre déus i hòmens, i la idea d'alliberament, siga terrena o no. En elles podien participar tant hòmens com dones i esclaus. Es creia que tenien un origen pregrec. En comú tenien la característica de guardar el secret (d'ací el seu nom) del culte celebrat. Entre estes destacaven: l'Orfisme, que tenen relació amb Dionís i amb l'origen del món. En elles s'exposava la llegenda de la mort de Dionís (encara que tornarà a renàixer del seu cor) devorat pels Titans. Després estos van ser abrasats per Zeus, i de les seues cendres van nàixer els hòmens, la naturalesa dels quals estava formada així d'una banda divina i una altra malèfica. D'esta manera l'home ha d'alliberar-se de la part malèfica i purificar-se per mitjà dels ritus òrfics, segons uns comportaments morals, que comporten uns premis o castics, havent de ser superats estos últims per mitjà de distintes reencarnacions; el Dionisisme, que està relacionat amb la introducció a Grècia del culte a Dionís, narrada admirablement per Eurípides en la seua tragèdia Les Bacants. En ella es compta com Dionís, fill de Zeus i Sèmele (una mortal), intenta introduir el seu culte a Tebes, la seua ciutat natal. A això s'oposa Penteu, el seu cosí i rei de Tebes, argumentant que Dionís no era un déu i que els seus seguidors estaven embeguts pel vaig vore, l'orgia, la bogeria, la dansa i la luxúria. Finalment, Penteu és enganyat per Dionís i portat a veure les Bacants, entre les que estaven sa mare i les seues ties, on és destrossat i devorat per estes, embogides pel déu; i, finalment, els Misteris d'Eleusis.

Els Misteris d'Eleusis. Se celebraven durant nou dies en Setembre-octubre (Boedromió) en la localitat d'Eleusis, pròxima a Atenes i protegida per esta. En ells, després d'una processó des d'Atenes a Eleusis, se celebrava una purificació en el mar per part dels iniciats i una libació; i, després de diversos actes en la ciutat d'Atenes, tornen també en pelegrinatge a Eleusis. Allí es realitzen diversos actes votius fins al nové, i últim dia, que els iniciats han acabat la cerimònia que tanca el cicle dels Misteris. Poc més se sap d'estos misteris.

Estos Misteris representen la busca de Persèfone per sa mare, la deessa Demèter, ja que aquella ha sigut raptada per Hades:

Estava la jove agafant diverses flors que creixen en la plana de Nisa en companyia d'altres deesses i nimfes, quan va reparar en una flor molt especial, un narcís, i al pretendre arrancar-lo, la Terra, confabulada amb Hades, es va obrir, sorgint del clavill Polidegmon, el fill de Cronos, el qual galopant sobre els seus cavalls immortals es va abalançar sobre ella i se la va en portar sense possible resistència a l'inframón.

Ningú va sentir els seus crits excepte Hécate, el rostre ocult de la Lluna i Helis, el Sol; fins que al final va arribar a les oïdes de la mare un llunyà plor interminable. Va sentir llavors Demèter una aguda angoixa i sense pensar va partir ràpida per la terra i per mar darrere de la seua filla, mes cap dels déus coneixedors del pacte va voler revelar-li la veritat. Nou dies va caminar plena de tristesa i amb una torxa vagabundejant en la seua busca incessant de Persèfone; no va dormir, no va descansar, no es va banyar...

Al desé dia, Hécate, commoguda, la va informar sobre el que va sentir i ambdós van acudir a Hèlios, qui els va dir que Zeus li la va entregar a Hades, el seu germà, perquè l'esposara. Demèter, plena de fúria i dolor, va fugir al món dels hòmens i entre vels va arribar al palau d'Eleusis, on es va assentar afligida a la vora d'un pou. Allí la van acollir, i en el lloc més profund del Temple es va establir oculta Demèter, però no va consentir a la terra germinar.

Els camps es van tornar erms i Zeus es va preocupar per això. Este va enviar a la missatgera Iris a Eleusis, perquè pregara a Demèter que deposara la seua actitud. Però ella va fer cas omís. Després de tal negativa, Zeus va manar a Hermes a parlar amb Hades perquè tornara a la xicota. Ell li va permetre anar, però no sense abans fer-li menjar d'improvís un gra de magrana, el fruit de la fecunditat. A continuació, la va muntar en el seu carro i la va portar a l'exterior.

Per fi, mare i filla s'abraçaven joioses; però se n'adonaren de l'engany: Persèfone ha pres aliment en el regne subterrani i haurà de tornar, perquè així ho dicten les lleis. Estarà dos parts del temps en la superfície i un terç en les profunditats de la terra, com a companya d'Hades.

Després, la deessa va desvelar els seus Misteris als hòmens: santes cerimònies que no és lícit descuidar, ni revelar...

Des d'eixe moment se celebren cada any en Eleusis en honor de la deessa i les seues ensenyances, primer reservats a la família reial eleusina, d'on van sorgir els primers Hierofants, i després a tots aquells que compliren determinats requisits. I nou dies durarien les celebracions en memòria de què la deessa va caminar errant, i cada dia tindria un nom i una cerimònia especial.